La forma de les coses



Tots som molt vulnerables i egoistes. Tots manipulem, tots som manipulables i manipulats. La desgràcia és la inconsciència. Si en som conscients, hi ha respostes. Si no en som conscients, la traïció és la porta de sortida. (i és que, si no hem estat conscients de la manipulació és que hem estat traïts per algú o, pitjor encara!, per nosaltres mateixos). Si en som conscients, sovint, la naturalesa humana en serà la resposta. Vanitat o egoisme les primeres més ràpides i plausibles. Aquesta obra t'encantarà per que ets un dels personatges més que mai, entres a escena quan no t'ho havies plantejat i et questiones tot allò que passa davant dels teus ulls. Hi ha límits en la conducta humana quan és guiada pel credo més íntim?. Et posiciones i prens el relleu als actors davant les seves converses, els seus petons, abraçades, crits, silencis, postures i opinions. Arribant a discernir les dues cares de cadascú, t'arribes a reconciliar amb tots els personatges i els perdones les estridències. Jo li perdonaria a l'Evelyn el fet d'arribar tan lluny, tan lluny per mostrar-nos tan a prop del no res. Neil Labute aprofita per recordar-nos la gran habilitat i do que posseïm els humans: manipular, malinterpretar i tergiversar les paraules fent que una mateixa cosa prengui mil i una formes diferents. Crec que a la vida hi ha límits que comencen amb el propi concepte de realitat i ficció. Comencen en com d'allunyat n'estigui un mateix de l'altre/s. Límits que comencen en la mida psicològica del nostre cor. A la vida els límits comencen on cadascú decideix distingir, delimitar, l'art de la futesa. Però llavors s'avança en el camí i tornen les preguntes...... hem de posar límits a totes aquelles coses que considerem futeses? el fi justifica els mitjans?
On tu hi vegis futesa, jo puc veure-hi art, i potser (com en aquesta obra) per que m'ho miro desde fora. Perdona'm Adam! tots som molt vulnerables i egoistes.


Dirigida per Julio Manrique, inspirada en the shape of things


Behind every exquisite thing that existed, there was something tragic. (Oscar Wilde)

Encert i sort



En Josep Guardiola és un HOME de cap a peus.
Gràcies per haver propiciat tantes emocions positives mentre li donaves tot el sentit a la paraula humilitat.

TENDER BUTTONS



OBJECTS.
(a long dress)

"What is the current that makes machinery, that makes it crackle, what is the current that presents a long line and a necessary waist. What is this current.

What is the wind, what is it.

Where is the serene length, it is there and a dark place is not a dark place, only a white and red are black, only a yellow and green are blue, a pink is scarlet, a bow is every color. A line distinguishes it. A line just distinguishes it."


FOOD.
(breakfast)

"A change, a final change includes potatoes. This is no authority for the abuse of cheese. What language can instruct any fellow.

A shining breakfast, a breakfast shining, no dispute, no practice, nothing, nothing at all.

A sudden slice changes the whole plate, it does so suddenly.

An imitation, more imitation, imitation succeed imitations.

Anything that is decent, anything that is present, a calm and a cook and more singularly still a shelter, all these show the need of clamor. What is the custom, the custom is in the centre.

What is a loving tongue and pepper and more fish than there is when tears many tears are necessary. The tongue and the salmon, there is not salmon when brown is a color, there is salmon when there is no meaning to an early morning being pleasanter. There is no salmon, there are no tea-cups, there are the same kind of mushes as are used as stomachers by the eating hopes that makes eggs delicious. Drink is likely to stir a certain respect for an egg cup and more water melon than was ever eaten yesterday. Beer is neglected and cocoanut is famous. Coffee all coffee and a sample of soup all soup these are the choice of a baker. A white cup means a wedding. A wet cup means a vacation. A strong cup means an especial regulation. A single cup means a capital arrangement between the drawer and the place that is open.

Price a price is not in language, it is not in custom, it is not in praise."


ROOMS.

"Dance a clean dream and an extravagant turn up, secure the steady rights and translate more than translate the authority, show the choice and make no more mistakes than yesterday."

...


"A light in the moon the only light is on Sunday. What was the sensible decision. The sensible decision was that notwithstanding many declarations and more music, not even notwithstanding the choice and a torch and a collection, notwithstanding the celebrating hat and a vacation and even more noise than cutting, notwithstanding Europe and Asia and being overbearing, not even notwithstanding an elephant and a strict occasion, not even withstanding more cultivation and some seasoning, not even with drowning and with the ocean being encircling, not even with more likeness and any cloud, not even with terrific sacrifice of pedestrianism and a special resolution, not even more likely to be pleasing. The care with which the rain is wrong and the green is wrong and the white is wrong, the care with which there is a chair and plenty of breathing. The care with which there is incredible justice and likeness, all this makes a magnificent asparagus, and also a fountain."



Stein's writing, "stream-of-consciousness" kind of approach.

Marxant del malagueny Picasso. De les primers que va saber apreciar el seu art. Per aquestes contrades això del cubisme no ens acabava de fer el pes, que un cap i un cos són un cap i un cos, no coses estranyes que no ens atrevim a observar. Curiós, grans artistes que teniem i pocs marxants que els sabessin apreciar, que havien de venir cultes-riques-excèntriques americanes a valorar-nos l'art.....i per això ara tot plegat volta per París o els States.
...bé però, en honor a una veritat, nosaltres veniem d'una llarga tradició cultural i artística, de cànons i rigideses de vell ordre i magnanimitat i en d'altres llocs tot estava per fer, i doncs, tot era possible i acceptable sense prejudicis ni curtes i determinades mires.



La bassa i la fàbrica que Picasso va veure a Horta de Sant Joan.

A través de petites decisions individuals

N'hi ha que diuen que les consultes populars d'aquest 13 de desembre no serveixen per res. N'hi ha qui les considera il·legals. N'hi ha qui ens titlla de somiatruites. N'hi ha qui ens tracta d'ignorants. N'hi ha que hi veuen demagògia. amplificació. magnificació. estratègia política (no sé on hi veuen els partits polítics). bojeria. mal. tossuderia. marranada. N'hi ha que hi veuen molts fantasmes. Són consultes innecessàries?. Respecto totes les opinions, però considero que són justes.
Jo avui he estat molt feliç quan he acompanyat la meva amiga Carlota a votar pel sí a la independència de Catalunya a Sant Cugat. A més a més, retrobar-me amb la meva estimada professora de llengua castellana a la ESO, Laura de Mas, ha estat la millor sorpresa en molts dies. Ens hem abraçat amb molt d'amor i ens hem posat, massa ràpidament, al dia... hem de trobar un moment amb més calma. La Laura em va ensenyar a estimar a Gustavo Adolfo Bécquer (entre una INFINITAT de coses més que em va ensenyar...algunes que només es poden aprendre sentint-les ben endins, sense llibres. Paraules, silencis i gestos agombolen aquest tipus de docència).

"XXIV
Dos rojas lenguas de fuego
que, a un mismo tronco enlazadas,
se aproximan, y al besarse
forman una sola llama;
dos notas que del laúd
a un tiempo la mano arranca,
y en el espacio se encuentran
y armoniosas se abrazan;
dos olas que vienen juntas
a morir sobre una playa
y que al romper se coronan
con un penacho de plata;
dos jirones de vapor
que del lago se levantan
y al juntarse allá en el cielo
forman una nube blanca;
dos ideas que al par brotan,
dos besos que a un tiempo estallan,
dos ecos que se confunden,
eso son nuestras dos almas."

Jo tenia 15 anys, llegia això i somniava desperta.
O aquest altre, que em vaig haver d'aprendre par coeur!

"Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!"


Estimada professora, quina alegria haver-la retrobat. Que bella que estava. M'ha agadat saber que tot segueix igual a l'escola.
Doncs la Laura l'he trobat allà, al Club Muntanyenc Sant Cugat; allà on la Carlota ha dipositat el seu vot pel sí a la independència. Jo respecto totes les veus i no amago la meva. Jo avui sóc molt feliç. Veure persones unides per una causa, per un somni, veure-les unides pacífica i democràticament és quelcom emotiu. Intel·ligent. Sensat. Dóna ales a la quotidianitat. Per què ataquen tant una pregunta? una simple i clara pregunta? per què es molesten (per què se'n mofen) tant?. No es tracta d'encetar conflictes, no es tracta de confrontar persones, es tracta d'exercir el dret fonamental a decidir lliurement. A decidir sobre quelcom que, també, preocupa. Sí, la societat té molts altres problemes i molt greus. Però aquest també ho és (si més no, per una part de la societat que habita aquest territori. I, directa o indirectament ens toca a tots). I avui Catalunya ha demostrat un cop més la seva voluntat dialogadora i la seva organització ciutadana. Els catalans som un poble cívic, compromès i solidari.
Estic orgullosa del meu poble, dels meus conciutadans i dels meus compatriotres.
Respectaré tota la meva vida Espanya. Demano que la part d'ella que es dedica a deslegitimar-nos i a mofar-se'n també ens comenci a respectar, que ja va sent hora. Sí, el d'avui ha estat un acte simbòlic però amb una simbologia carregada de força. Espero que els catalans cridats a pronunciar-se el 28 de febrer i el 25 d'abril DECIDEIXIN tan orgullosos com ho faré jo. Sigui si o sigui no, decidir democràticament és la clau de la societat.
I posats a somniar, si un dia el meu petit gran país fos independent sóc plenament conscient que no seria el paradís, ni la solució miraculosa a tots els mals....evidentment, no venem fum, som gent conscient! però a part de ser lliure, viuria en pau. Deixant enrera mals record, velles rencúnies s'acabarien les tensions i les friccions de la convivència amb Espanya. Tindriem altres problemes però n'hauriem resolt un dels més antics. Bé, però, com he dit, respecto les veus divergents amb la meva. Que sigui el que el poble sobirà decideixi. Però siusplau, que tingui el dret a decidir legalment. Som al final de la primera dècada del segle XXI, som dins el marc d'una Unió Europea que vetlla per la pau, la convivència i el desenvolupament (la teoria és molt bonica) i avui més que mai, tenim la oportunitat i el luxe, així hauria de ser, de poder dibuixar fronteres cooperadores, democràticament. Visca la humanitat, visca la llibertat conscient i responsable.

El Nadal i la utopia




L'art pot aconseguir fer bella la merda que hi ha al món. Per penjar-la i admirar-la i tornar-la a llegir així. Damien Deroubaix també es queixa del sistema. Dins d'aquest, l'odiós consumisme exacerbat. D'aquí un mes arriba Nadal. El Nadal del segle XXI, el Nadal del 2009. Com sona la paraula Nadal, avui?. "Vivim una crisi de valors", primer m'ho creia però fa un temps que he descobert que la crisi és permanent. Avui a classe un noi ha dit que el que és permanent és el conflicte... jo discrepo.
La crisi si, ja que estem canviant cada dia; tot canvia molt cada dia però sort en tenim que de vegades apareix un ordre inesperat dins nostre i el conflicte s'amaga. L'absència d'aquest és palpable uns segons (d'una vida) al nostre voltant, també. És fantàstic.
Conflicte i felicitat són moments.La crisi és.El Nadal arriba i se'n va



N2,Enric Granados entre Provença i Mallorca.

És un autèntic plaer passejar per la petita saleta i deixar anar el cap entre les diferents obres. Totes elles estàtiques i tan plenes de vida. Al bell mig de Barcelona, always very nice.


Karol Bergeret podrà ser titllada de kitsch però les seves santes mestresses de casa són d'allò més simpàtiques.

Dans le lit

Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Ta bouche, ta voix
Les escalators trajectoires
Ton corps dans Paris, quelque part
Le boulevard, les cafés déserts
Je pense à toi
En terrasse, pas grand-chose à faire
Ça ressemble à quoi
Une journée à perdre en été
Avec dans la poche tes deux clés ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas dans les musées
Le tout début d'une histoire
Est plus beau qu'un urinoir
De Marcel Duchamp, bébé
À midi j'attendrai le soir
À quatorze heures l'obscurité
Le tout début d'une histoire
Est meilleur qu'un vieux Godard
Un popcorn climatisé
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Ta bouche, ta voix
Les sacs bananes au Sacré-Cœur
Dix mille caméscopes en chaleur
Ou bien on va au bord de l'eau
Je pense à toi
Ou bien on dort dans un bureau
Ça ressemble à quoi
D'accoupler dans un sac plastique
Peter Falk et les Tindersticks ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas bateau-moucher
Le tout début d'une histoire
Est mieux qu'un "Vous pouvez voir
Sur votre gauche l'Assemblée"
À dix-huit heures j'attends le soir
En dévisageant ton quartier
Mais le début d'une histoire
N'a pas trop grand-chose à voir
Avec du tissu soldé
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Bang, bang, au milieu du trottoir
À dix-huit heures, j'attends le soir
Bang, bang, bang, bang.

TRESOR



3 fig 1 Tot allò que és considerat com a molt preciós.



Un d'aquells racons del món, els quals, no saps com ni per què, de tant en tant et criden i et diuen:

-Ja és hora de tornar.

Plou i fa sol

La vida és un llibre.

Hi ha capítols que passen volant i alguns que comences per abandonar-los a l'acte. La vida és un llibre. Hi ha pàgines en les que et costa contenir l'emoció i en d'altres mantenir l'atenció. La vida és un llibre. Hi ha capitols sencers que consideres pèssims i d'altres, dels més brillants de la història mundial. La vida és un llibre. Sabeu què? és el llibre més apassionant de tots, la vida. Hi ha pàgines que et semblen un interminable déjà vu i d'altres que t'obliguen a fregar-te els ulls per a creure el que estàs llegint. La vida és un llibre, un llibre que de vegades arriba per sorpresa i d'altres l'estaves esperant amb candaletes desde feia molt temps... mirant i remirant l'aparador de la llibreria per veure si finalment havia arribat. La vida és un llibre. Hi ha pàgines que odies i pàgines que eleves fins l'infinit i les converteixes en la més sacra i íntima de totes les teves lectures. La vida és un llibre del qual en passes i passes i passes i passes les fulles. Pots tirar endarrera i tornar-lo a començar, però sempre hi haurà hagut una primera vegada, única. La vida és un llibre i a cadascú li agrada d'una manera diferent i cadascú te el seu autor de capçalera. Però vigileu, ja que la vida és un llibre i no és bo obsessionar-se amb cap autor o temàtica, que sempre podem descobrir noves perles tan sols llegint una mica més enllà. La vida és un llibre que pot tenir milers de formes diferents; ara arriben els digitals... bah, m'és ben igual, per que la curiositat de seguir passant pàgina ens seguirà acompanyant.
Hi ha unes pàgines que m'agrada evocar, unes pàgines de les que em vaig enamorar, sempre parlen callant. comuniquen en silenci. gràficament són precioses. diuen les coses més grans del món sense dir-les... de manera bonica i tendra

1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11,

http://www.goear.com/listenwin.php?v=556e474

La brigada

Honeymoon nude.


John Currin.

...something about beauty

Personal i intransferible


Sóc una d'aquelles persones que he canviat repetidament d'opinió sobre el tema de l'avortament que un cop més és sobre la taula, cremant en l'agenda política. He canviat repetidament d'opinió fruit d'un anàlisi ràpid, superficial, poc detingut i sobretot allunyat de la complexa realitat, aquesta només la coneixen noies com les del vídeo. Un anàlisi que ha agafat pinzellades de cada una de les opinions, que aconsegueixen gronxar-me d'un cantó a l'altre del vaixell sense poder deixar de trontollar. Amb 21 anys miro els 16 i penso:
-Era una nena! son unes noietes que encara han de veure moltes coses!, però, només escriure això, faig una mica més de memòria (de fet, no cal, arriba sola) i m'adono que ja era una dona molt conscient, que feia la inconscient en negreta i subratllat.
Parlem d'allo personal i intransferible, d'allò més pur i delicat de la vida, la seva pròpia existència. Tot és un cúmul de situacions, experiències, vivències, interpetacions, creixement, entorn, socialització, esperança i expectatives. Hi ha casos en que els pares han de fer de tutors, hi ha casos en els quals no. Hi ha casos en els quals seria necessari i és impossible, hi ha casos en els que és totalment desaconsellable i la catàstrofe pot arribar. Total, que és del tot difícil legislar el que no és legislable, per tot el rerefons que se'ns pot escapar, englobant-ho tot en una llei. Però clar, la vida és un oximoron al qual ens hem d'enfrontar. No tocar la legislació i quedar ancorats en un moment determinat, sense caminar en sintonia amb la realitat fonedissa, seria plausible? o tocar la legislació per a intentar, entre d'altres, minimitzar la complicació de les dones en el que esdevindrà un dels moments més complicats de la seva existència?. Jo no m'atreveixo a posar-me a cap cantó, seguiré navegant tot i que amb el nord dins meu, més clar que l'aigua; xo és, la uniformització és perillosa.

L'únic registre de la nit




I have dreamed of you so much
You are no longer real.
Is there still time for me to touch
Your breathing body,
To kiss your mouth
And make your voice come alive again?
I have dreamed of you so much
There's no more time for me to wake up.
I have dreamed of you so much,
Have walked so much, talked so much,
Slept so much with your phantom,
The only thing left for me
Is to become a phantom among phantoms,
A shadow a hundred times more shadow
than the shadow that moves and goes on moving,
brightly, over the sundial of your life.

Ombres

És indiscutible la repercussió que han tingut i tenen els mass media a l'hora de destapar veritats ocultes, anys, dècades, endarrera. Vivim en l'època de la veritat. del destape REAL. Com amb moltes coses a la vida, que es giren de cop, ens apareix l'efecte pervers, un resultat no esperat, una externalitat negativa. Analistes de campanyes polítiques, líders en comunicació política corren el risc de veure els seus intents de presentar el millor candidat de la millor manera possible (d'enfilar una persona a l'esglaó més elevat mitjançant una minuciosa, planificada i treballada campanya), per terra com a resultat de periodistes, carnissers o venedors amb altaveus mediàtics que destapen els secrets que anys, dècades, endarrera restaven a l'ombra. El comunicador polític (i no parlo del candidat ni de l'actor institucional) s'ha de sofisticar cada dia més, aconseguint seguir enganyant, o si més no, maquillant, en un món que s'ha familiaritzat molt amb el desmaquillador express. La gent vol cares netes. La gent sap distingir cada dia més, convertint-se en millors estilistes cada dia, agafant el gust al desgranament de les garlandes polítiques.

Segurament és Obama qui actualitza el seu Twitter, segur?. Aquí comença la sofisticació, si la comunicació política del 2009, i en endavant, està ben feta, no hauríem de poder percebre si el líder parla sol o compta amb maquillatge waterproof dins el seu arsenal diari.

Segurs

"SOSTRES: La Catalunya real no vol la independència.
CARRETERO: Com va dir Salvador Cardús a l’assemblea de dissabte, tot Catalunya sap que l’única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l’única solució possible per a Catalunya.

SOSTRES: Independència és impossible.
CARRETERO: És possible, és necessària i és molt urgent. A més a més és l’única decisió que pot prendre Catalunya: perquè per jugar a estatutets i transferències, hem de demanar permís a Espanya.

SOSTRES: Quin és el primer pas cap a la independència?
CARRETERO: Telefonar a la secretària d’Estat americana, que per cert ja sap que tard o d’hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l’hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar."

Si, fermament posicionada i, sense complexes. No parlo d'actors polítics ni mediàtics, parlo d'acció ferma i clara, més ben dit, de conviccions, de FARS, fars que ens situen, que ens ensenyen l'entrada a casa, el caliu, la seguretat; no, no parlo de líders, ni de déus, parlo de conviccions que ens permeten viure en aquest món sense barroques esquizofrènies, viure amb coherència. En aquest cas amb la coherència catalana. Les coses pel seu nom. Com la cantarella que al company Carol tan li agrada repetir, faci fred o calor: parlo de projectes sòlids, solvents i seriosos. Som joves molt del món, molt a la última, molt plurals, molt oberts i també catalans convençuts i coherents. Necessitem una societat cohesionada i factors com els valors i els drets són motors per a la consecució d'aquest objectiu i de tots els altres. Hi ha drets molt importants i tots ajuden a fer créixer l'autoestima i l'autorealització tan personal, com colectiva, reflexionem amb el dret a decidir, no el considereu primigeni? bàsic? Si. evidentment. Qualsevol ésser humà és molt més feliç si pot decidir per si mateix. Ha arribat l'hora de les decisions, aquesta hora que ens acompanya des del primer fins l'últim dia.

Al carrer Paradís

El barri Gòtic de la deliciosa Barcelona et regala aquestes estampes. Quin goig formar part d'una història com aquesta, que segueix latent a cada racó.


La foscor, les pedres, les cases, la catedral, la llegenda que parla per si sola; tot el conjunt de bracet del sol crea uns clarobscurs que amb bona imaginació o dots d'abstracció et transporten al vell mig d'un Caravaggio o et fan somniar en les vides i les múltiples històries que van tenir lloc en aquests carrers, inevitable, te'n amares.


Antoni Gutiérrez-Rubí

Les lliçons en un gran entorn.

Maleta roja

De vegades un esdeveniment sobtat i molt dolorós, ens fa oblidar moltes de les coses posteriors a aquest esdeveniment sobtat i molt dolorós; si, moltes vivències i experiències anteriors, que només fan que recordar-nos i avisar-nos que són la conseqüència de l'esdeveniment sobtat i molt dolorós. Però hem d'aconseguir recordar, sempre, positivament, tot allò que un dia ho fou. així doncs, no ens podem permetre oblidar un estiu intens, plens de coneixences i descobriments, plens de rialles i algun plor, plens de vida i moviment. Acció i reacció.
Jo us recomano Londres ferventment. Però no em posaré a fer cap directori, me'l guardo per a mi. Tot i que si, hi deixo el meu bar preferit en aquell cantó...el meu barri preferit en aquell altre... el parc on vaig reflexionar... l'altre on vaig estimar..... hi deixo el carrer que em va emocionar....l'altre que em va deixar bocabadada...aquell de més enllà que em va fer somniar amb els ulls ben oberts.... hi deixo olors, colors, sensacions, emocions, pluja, sol, persones, somnis en stop. Hi deixo, hi vaig deixar una part de mi.
We should keep in our heart all the things that one day'd filled it with something useful, with some life, with movement, with some presents like the rich experience of growing up, like learning step by step.
Cada dia és nou i les valls no ens poden fer oblidar les muntanyes passades. No poden aconseguir enderrocar-les, per molt que ens castiguem i les volguem fer desaparèixer, mai ho aconseguirem. Per aquest motiu, el millor serà acabar amb un je ne regrette rien perque, on hi ha passat, no hi pot haver futur. On hi ha passat, només hi ha passat i lluitar-lo és una causa, definitivament, impossible.
Mirar endavant serà sempre la clau de volta.

Escalfor emboirada

Tot passejant per Clapham Common amb l'agradable regust del terros de sucre more, escantonat, que minuts abans s'havia fos dins el cafe. Fantàstic descobriment aquests ultims dies londinencs



Toni Castells.

La femme est avant tout sentimentale

Gerhard Richter

Robert Therrien

Renne Magritte (The spirit of geometry)
Edward Ruscha

Maurizio Cattelan

Auguste Rodin. Paolo Malatesta...Francesca da Rimini... Lancelot & Guinevere... et aussi,



Robert FrankJeff Koons



Carolee Schneemann


Souvenirs desde la Tate

Ni accents, ni c trencada





Moltes coses desde que vaig arribar a Londres, avui fa 11 dies. I tampoc tantes. M'he donat un cop contra la pura i dura veracitat de la perspectiva. LA PERSPECTIVA AMB LA QUAL EL NOSTRE CAP VEU LES COSES FA CANVIAR TOTALMENT LES EXPERIENCIES, ho sabeu, oi! La prespectiva d'aterrar a la gran capital britanica (repeteixo, gran, GRAN, so huge!) i tenir dos llargs mesos per a coneixer-la i per a convertir-te en "citizen durant 60 dies", fa que el primer que facis el dia d'arribar no sigui anar a visitar el London Eye, el London Bridge, el Madame Tussaud's, Harrod's, Oxford, Picadilly o Abbey Road. NO. el primer que fas es comencar a moure't, fer entrevistes i mirar de guanyar-te unes quantes garrofes per mantenir-te AQUI. Estic contenta! es ben entretingut! veig els turistes fent els tours amb els autobusos (si, si, els mateixos que a la meva estimada Barcelona), les cameres, els paraigues i les ulleres de sol i em veig a mi atrafegada, amunt i avall, amb la meva llibreta plena de direccions, hores, estacions de tren etc. Si, tambe paraigua i ampolla d'aigua, pero no camara, tot i que els meus ulls estan flipant igual. Tornem a la perspectiva, com canvia quan ets un turista i saps que potser nomes veuras Picadilly Circus un cop a la vida o quan ets un vianant mes que veus Picadilly cada dia. Repeteixo, que divertit. Pero be, ja anire deixant constancia de llocs visitats, que m'han agradat (si, molts seran els dels turistes, evidentment!... pero espero que forces d'altres, no).
El motiu pero de la immortalitzacio literaria d'avui es un que m'ha deixat ben atribolada i a mes tinc una important pressio! dema passat ha d'estar decidit! dissabte a la nit haig d'escollir si vull treballar a l'AUBAINE o a l'ORTEGA.
Clar, d'entrada, dos noms que semblen inofensius pero de sortida I'm in front of a big issue! Franca (amb una c trencada!) versus Espanya. Les dues igual de patriotes, les dues igual de bones (culinariament parlant, entre d'altres), les dues igual de folcloriques, les dues igual d'orgulloses d'haver-se conegut; el nacionalisme no enten de colors, ni de races, qui el te i el viu i el sent i el manega, l'integra i el celebra i l'intenta extrapolar ara per aqui ara per alla. SI, definitivament L'AUBAINE (el bonic frances, els seus exquisits plats frescos, imponentment ben presentats, aquesta elegancia innata, el detall, la mantega, la mostassa (de Dijon), la wonderful patisserie... les belles dones i les nostalgiques cancons, la seduccio, l'ambiguitat, la capital de l'amor, le Mont Saint Michel et aussi Bordeaux meme!, els poetes i les baguettes... i tantes i tantes d'altres coses) o L'ORTEGA (el bonic espanyol, els toros, la morcilla i tota la currua d'embotits fets amb aquest venerable animal, sant porc del meu corrrrr!, Salamanca i el Tio Pepe i Valladolid i Madrid i les dues Castelles i el bocata calamares i totes les impresionants tapes i tambe les sevillanes i les porres amb xocolata i l'honorable Cervantes i la porras antequerana, el soque, la friturita de verano, la Cibeles, l'aqueducte de Segovia, la catedral de Santiago, els programes del cor... i tantes i tantes d'altres coses). De debo, la situacio, per riure i de valent.
La Gran Bretanya m'enfila dalt l'escenari professional de la restauracio els meus dos majestuosos paisos veins, quasi res! cara i creu, nit i dia; mai hauria imaginat que hauria de triar entre Espanya i Franca, pero encara hauria imaginat menys que fos a Londres! la vida te cada sorpresa :)
Sent objectiva, parlant de temes pecuniaris, crec que percebre el mateix a un lloc i a l'altre. Segon punt, a l'Aubaine m'han fet posar un bonic "polo" i un davantal (aquest ultim, genuinament boulanger), la clientela, com dir-ho, treballadors i treballadores de les empreses dels voltants, vestits amb els seus vestits (excuseu-me la redundancia) i les dones intentant l'ultim outfit de la Vogue (n'hi ha que ho aconsegueixen i tot). En aquest trial day d'avui, que ha durat 4 hores, la majoria ha estat aixo... paperots sobre la taula i anglesos somrients, explicant la ultima distraccio de la oficina. Els plats que he traginat MADONNA MIA (deixeu-me que piqui la porta dels italians), quina pinta! pero! ei! un inconvenient, l'staff es frances!! (nomes hi ha una anglesa, la Michelle), avui hi havia l'Adeline, la Sophie, el Daniel, el David, el Christian (molt gracios... per referencies, Nathan Lane a La cage aux folles) i tots parlant en frances... es clar, aixi, una es mimetitza i no parla en l'angles que hauria de parlar... que no vol dir que parli en frances (per que mes enlla de moi aussi, je t'aime, pas mal, oui, non, je m'apelle Laura et alle, alle...res!) si no que no m'esforco a posar l'accent angles que haig d'aconseguir, you know!
O sigui que, dema a les 16 hores prova a l'Ortega i veure'm. A veure, ara mateix, escrivint aquestes linies desde la meva comfortable habitacio del numero 17 de Jackson Road (de cara la finestra oberta i amb un peu que pren la fresca) puc dir que segurament m'ho passare mes be amb el folklore espanyol, la manager ja em va dir que volen una persona que es faci "amiga" dels costumers! jaja... en canvi al frances, aixo no es diu, ni de fet, aixo no es. Es a dir, ras i curt, un, es MOLT mes distes que l'altre. Sigui com sigui, dema veure quin nivell de nacionalitat espanyola hi ha en l'staff de l'Ortega i en base a aixo, potser, decidire.



Londres molt bonica. Dilluns comencare a treballar. Petons.
A reveure.

status quo

-L'Anna em demana quin dia fem el dinar, com ho teniu?.
-Y voy para allá!, para allí!, para arriba.
-On ets?.
-Pensaba que te ibas a operar hoy...
-Ma mare m'ha de donar uns papers, quedem allà doncs, 5 minuts.
Sabadell Estació, final del trajecte.
El tren i el mòbil conjugats tenen aquestes coses; en un moment, de cop i volta, tothom es posa a parlar amb el telèfon mòbil i sense cap mena de problema van deixant anar les activitats que han ocupat el dia o les programades o les imaginades. És curiós, si no en teniem prou amb el mòbil, ara existeix el twitter, així podem descriure què estem fent segon a segon... em segueixo preguntant quin sentit te. Si, curiós, mil maneres de mantenir-nos connectats i comunicats però cada cop més egocèntrics. Quines coses te la vida! Volem donar imatges de normalitat en un un món ple d'anormalitats. Si, sempre, però mai d'una manera tan forçada.





Aquí també passa una altra cosa: ens hem assabentat que el Ramon li pregunta a la Pilar quin dia vol fer el dinar entre matrimonis per ensenyar-se les fotos de l'últim viatge a Berlin, ara, si aquest sr. Ramon ens frega sense voler amb el braç, si les nostres pells s'uneixen durant unes mil·lèsimes de segon, ràpidament, fem mala cara, ens emprenyem, ens posem de mal humor i en el pitjor dels casos ho recordem durant unes quantes hores.
-Punyeta el sr. Ramon! com ens ha envait el nostre espai, què volia, per que no ha vigilat, per que m'ha perturbat?.
Cadascú dins la seva cel·la vidriosa i translúcida. Deixem entrar sense compromís, sense definició. Deixem entrar amb recel. JAJAJA. Som ben graciosos, que som ben iguals.
I de vegades aquest trajecte, pot esdevenir el més gratificant del dia, tot canviant aquest status quo perpetu.
Home esclar!! sota l'atenta mirada de tots aquells als que no els interessa per res, res, de res, però que hi han de ser, que ho han de veure, ho han de viure. Distraccions loooooow cost.
Seguim regalant-nos indiferències.

Més que un Club


Definitivament l'eufòria majestuosa que lentament es va apagant per tornar a donar pas al rutinari dia a dia, ens demostra la magnitud de l'esdeveniment del passat 27 de maig al vespre.
1.000.000 de persones pels carrers de Barcelona disfrutant la rua Blaugrana; 20.000 culers sentint-se gladiadors a l'Stadio Olimpico, 90.000 persones al Camp Nou vibrant amb l'espectacle de tornada; 80.000 persones a Canaletes, perdent el seny i presos per la rauxa. I tants altres milers repartits per Catalunya i la resta del món.
Què passa amb el Barça? un cop exhaurida la festa ha de venir la reflexió. Destriar el gra de la palla.
De tots aquests mils de milers quants senten el Fútbol Club Barcelona i quants van aprofitar l'excusa per a fondre's en un oremus col·lectiu conduit per l'èxtasi de la victòria?. L'anàlisi, definitivament, no s'ha de fer en aquests termes. És evident que l'alegria es contagia i que molta gent amb un bon estat d'ànim i cap altre pla alternatiu s'apuntarà al carro de fer caliu, uns beures, uns riures i una festa... sense necessitat de ser soci del Barça; a més a més, quantificar el sentiment culé és impossible, per això és un sentiment... d'aquesta manera el que hem de valorar és tot el que representa aquest club de fútbol. Per uns és un ens, són uns colors, és un equip, que els ha acompanyat tota la vida, ha format part de la seva socialització, del seu creixement, del seu desenvolupament personal; tenen el Barça molt interioritzat. D'altres el consideren un dels molts símbols nacionals, ítem que els serveix per a reinvindicar i reafirmar-se en la seva catalanitat, orgullosos d'exportar el que consideren un producte made in Catalonia, l'himne del Barcelona i de retruc, l'estelada, a tot el món. Hi ha també els que viuen maravellats amb el jogo bonito i que quan aquest no és tan bonito, no abandonen el planter, amb l'esperança de tornar a reviure el que han tingut la oportunitat de sentir, aquests sovint no entenen què reivindiquen exactament els del grup mencionat anteriorment. N'hi ha uns altres que són del Barça per que són de Barcelona. També aquells que són del Barça per que guanya i per que és guay i per que te jugadors interessants. No podem oblidar els promiscus!, aquells que són del Barça i tenen simpatia per l'Espanyol, pel Betis o pel Deportivo; ser del Barça i tenir simpatia pel Madrid ja és una altra cosa, hi ha d'haver molt d'amor pel mig. La llista és llarguíííssima, la casuística blaugrana és tan heterogènia com el conjunt de factors que han fet possible el seu triomf esportiu.



Seria una falta de respecte molt gran no mencionar les persones que no s'immuten, tan si l'equip guanya, com si l'equip perd... vaja aquells als que no els hi interessa el fútbol i fins el troben quelcom inútil. Si, seria una falta de respecte ja que totes aquestes persones han hagut d'aguantar un mes de maig digne de crispar tots els seus nervis, molt instigat per una tel·levisió pública que semblava la mare o fins i tot l'àvia orgullosa del nét prodigi. El barça ha monopolitzat quasi bé tota la programació de TV3 aquestes últimes setmanes. I és aquesta la que també ha tingut una responsabilitat importantíssima a l'hora d'exaltar els sentiments, les passions i els instints.... amb els vídeos-reculls èpics (molt ben montats i editats certament) que han preparat, aquests han fet emocionar fins l'individu més dur. Però bé, la tele, la ràdio, la premsa, internet, ... si, de fet han estat el reflex de les dues eufòries ciutadanes que s'han viscut, tan la sincera, com la impostada.
En definitiva i que serveixi de moralitat, el que no es pot negar és que els valors, els coneixements, les habilitats, el rigor, el respecte, l'esforç, la humilitat, el sacrifici, la voluntat, la rectitud, el companyerisme, l'amor al proïsme, la responsabilitat... que ha sabut transmetre en Pep Guardiola a tots els jugadors, són un exemple clar (a ulls de qualsevol persona amb senderi) contundent i amb resultats abastament celebrats, de la solvència de les coses ben fetes.




És una història amb final feliç. És una història que ens parla de somnis fets realitat (amb molta dedicació). El secret Guardiola te tocs de persuassió, seducció, decisió i una gestió de la motivació dignes d'estudi en profunditat. És per això que tan si som amants del fútbol com al·lèrgics a l'esport o si ens apuntem a la primera festa que trobem, siguem del color que siguem i ho hagim viscut com ho hagim viscut és meritori reconéixer que aquesta gesta ha mostrat i ha aportat positivitat i un know how que de ben segur inspirarà a tota mena de clubs esportius així com a molts individus, mostrant pautes d'èxit extrapolables a la vida quotidiana. La germanor, sense perdre el món de vista, motivada, unida i amb força per afrontar reptes, és tot un valor. Aquest barça ha injectat potència al moment, una alenada d'aire fresc. Als no barcelonistes, també, els ha mostrat un gran camí i un bon exemple d'esportivitat i savoir faire.


El golf d'Itàlia

He trobat aquesta petita estampa entre la informació de la cultura política italiana. Parlar del Cavaliere, dóna forma al títol d'avui. Atrafegada. Així que, menys és més:

VATICÀ - MAFIA - DEMOCRÀCIA MANIPULADA
però clar, també:

SPAGHETTI ALLE VONGOLE - POSITANO - MICHELANGELO

No ho tenen fàcil, s'entén que visquin del llegat gastronòmic, territorial i artístic.




De cop

Amb pressa suspesa en l'aire. La barrejadissa atabala, aixorda, desconcerta, neguiteja, angoixa. Vols escriure i t'adones que fa hores que has acabat. Un soroll ofegat fora el carrer, de nit i ja comença la maquinària mental. opressió de la pell fina. Com el paper. Trencadissa de vidres, remor de motors. veus que atravessen escletxes. silencis que amaren la vida. Entre l'associació lliure i el sol il·luminat es va fent més tard, més tard, més tard, més tard









més i més tard.
I campanes. tan sols anaves a dir

Qualsevol temps passat, fou millor?

L'altre dia vaig anar a veure little ashes . Dalí fou tan gran i alhora tan petit que no sé què dir-ne. Potser que em va agradar la sensibilitat amb la qual es mirava amb Lorca; potser que em va angoixar la seva incapacitat per mantenir-hi relacions, la naturalesa complicada, turbulenta, de la seva sexualitat; potser que em maravellà la manera com va aconseguir crear el geni que anhelava, potser que m'entristí el mercantilisme final. Perque és perillós quan la línia entre persona i personatge es difumina. És letal. Potser que abans que tot es compliqués sobremanera fou un gran moment. L'efervescència.
Eren certs, reals i palpables els moviments per la llibertat, pel canvi, per la novetat. La religió oprimia les accions però a fi de comptes no aconseguia anihilar els pensaments. La repressió fou bona i propícia per l'explosió. En la pel·lícula presenciem les peripècies de tres joves amb els seus conseqüents mals de cap etílics i experimentals, als quals se'ls sumen talents poc comuns. Joves complexos, apassionats i apassionants, per partida doble. Dalí, Lorca i Buñuel.
Destins més tràgics que altres, els quals no et deixen indiferent mentre vas prenent consciència del que hi havia i del que hi ha ara.


Per que ara, ara tot s'hi val. Ara tot es veu. Ara tot s'ensenya. Ara res s'amaga. Ara res es guarda. Ara tot s'exhibeix sense por, sense més por que la de ser menystinguts, anul·lats, acabats. Ara mostrem per viure, abans mostràvem per pulsió. Ara mostrem per ficció quan abans era per realitat. No hi ha lloc pel desig pur i nítid, la velocitat el destrueix subtilment. No parem a reflexionar seriosament, tan sols ens deixem embriagar d'un pensament vague i superficial. No ens podem culpar però molt menys felicitar-nos. En el fons és una trista pena, però l'esperit dels temps no pot servir com a excusa. Serà una excusa que grinyola i que s'avergonyeix d'ella mateixa.
Si reflexionessim veuriem que la sencillesa cada cop s'ha allunyat més de la quotidianitat, relegada a un racó, emmirallada per la voluntat d'emmagatzemar com més coses millor. Entraven aires nous, els feliços anys 20; d'aquí onze anys hi tornarem a ser als anys 20, és molt tard per a fer un estudi acurat amb tots els paral·lelismes existents....però imatges gràfiques m'apareixen al cap. La pell, el llapis, les passes perden la batalla davant el plàstic, les tecles, les rodes. Com lluitem i per què, un cop nosaltres mateixos hem engabiat la llibertat desitjada i, a més a més, li mostrem imatges explícites de tot allò que odiem, ens repugna i ens fa mal?

Tinc fe que sabrem racionalitzar un dia. Aquell dia en el qual cadascú hagi arribat a la seva grande bouffe particular i exclami: fins aquí. Com que cadascú ho farà al seu ritme, potser sentirem els feliços anys 50. Tot hi que jo tinc fe en l'home; no en les màquines... per això no sé quan sentirem uns feliços, ni si sentirem uns feliços. Però si, hi tan, tinc fe. No em resignaré a pensar que només sentirem uns grisos amb simples guspires policromades, mal dissenyades.

Manel

Feia dies que els havia d'escoltar i ahir entre mojito i mojito en molt bona companyia, van aparéixer a la conversa il·lustrant vivències i emocions. Vint i pocs anys, ben grans i molt frescos. Amb ganes de fer música, en Martí, l'Arnau, en Roger i en Guillem es varen ajuntar i van deixar fluir ments i mans. Barregen coses que ens toquen d'aprop i ens encanten amb aquesta manera planera i alhora elaborada de fer-ho. Tan l'ahir, com l'avui, la quotidianitat i les petites coses de cada dia, aparellades amb les fantasies que les emboliquen com caramelets de colors, se'ns presenten al seu primer àlbum. El més sensat serà adquirir-lo, demaneu pels millors professors europeus i deixeu-vos endur per un d'aquests grups que el boca-orella segueix movent com a indicador fidedigne de la seva acceptació.

El cavaller i la princesa

Ahir un amic ens va fer riure quan va exclamar:
-Si les llibreries de Catalunya estessin igual de plenes cada dia, ens convertiriem en una potència mundial!
... falta afegir que ara també cal que aquests llibres es llegeixin i, més important encara, que perduri en la memòria la seva essència, allò que fa que ens transformem i/o canviem una mica més després de cada lectura. Pausada, reposada i pacífica.
El 23 d'Abril brilla el sol amb molta força, alimentat d'emoció ciutadana. És bonic que sigui un dia laborable, el fet ens permet fugaces escapades, tintades de desig, complicitat i bones intencions; fugides que ens fan valorar molt més aquell petit moment, el qual es pot convertir en etern i quedar gravat per sempre, trascendint o no com ens ho demostren les roses i els llibres que de retruc, es converteixen en personificadors d'afecte i amor. Cadascú es fa seva la festivitat, embogint amb la falera dels best sellers, cercant el detall més romàntic, adoptant l'esperit reivindicatiu, aprofitant per a badar llarga estona o, com els primerencs, restant astorat amb tanta vermellor i literatura a la fresca, amb tanta alegria col·lectiva, certament, és una diada contagiosa. Uns i altres amb la història del cavaller, el drac i la princesa més o menys nítida a la memòria, després de tantes vegades representada: un cavaller, un militar romà, un Sant... és en Jordi que ens brinda la tradició, òptim pretext per a sortir als carrers a celebrar la vida. Sant Jordi és la diada tradicional del llibre i de la rosa, s'espera, es viu i es disfruta; i és magnífic descobrir la il·lusió que sentim quan ens regalen la rosa o el llibre... cada vegada és com si fos la primera i retornem al pati de l'escola, amb les seves paradetes i aquells primers amors vestits amb ratlles blau cel i roses, mig empolsegades. Una satisfacció apaivagadora que no hauria de quedar relegada al 23 d'abril. Trobem cada dia el nostre instant, el nostre racó de celebració, que és cada dia el moment de valorar, allò que estimem.

Thomas Hemerken

La pureté et la simplicité
sont les deux ailes avec lesquelles
l'homme s'envole au-dessus de la terre
et de toute nature éphémère.

François Truffaut

Tanco els ulls i no sé quan arriba el moment en el qual ja no veig res més que els meus somnis, bons o dolents, són molt lluny de tota realitat física. Quina pau! sóc a molts llocs diferents, viatjo còmodament estirada sobre un coixí de núvols i agombolada per un cobrellit de plomes, flairant la gespa verda i la sal del mar. Entro dins meu i hi camino descalça, nadant al mateix temps. Sóc omnipotent sense moure'm, veig tots els angles i totes les trames. Quieta, parada i més viva que mai! i el viatge va sol, no haig de planejar res, no haig de pensar, no haig d'organitzar, no m'haig de preocupar; tot va venint i tot d'un plegat no sé com he arribat on em trobo, perque actuo com estic fent? d'on apareix aquest escenari? com és que no hi havia pensat, de quin racó s'inventa aquesta visió?... el fet és que està passant i quasi se'm escapa de les mans si no fos per que és massa tangible, sembla que caic i em dono un cop al cap. però em torno a aixecar i els ulls ja hi veuen més enllà. No em vull despertar, el temps és propici per a dormir una estona més. prement fort els ulls inconscientment, per a seguir el somni. Quieta escapant. Tot d'un plegat em llevo de la meva migdiada i han passat cinc dies sencers, amb els seus clars i amb els seus obscurs.


shhhh...gesticula l'elegant François Truffaut, en un moment del rodatge de la peau douce.
Què somniava Desailly? qui lo sa. La pel·lícula em recorda que és un bon moment per a fer-li un homenatge al magnífic Citroën DS, el mític "tiburón". Jo en sé d'un blau cel, que fa sospirar a qualsevol persona que el vegi i, inevitablement, la transporta al meravellós món dels somnis tan de dia com de nit.




Merrill Beth Nisker - Peaches


shout, loud.

Traïció

Obra inspirada en l'afer que va tenir l'autor, Harold Pinter, amb una presentadora de televisió i periodista anomenada Joan Bakewell, una història que va durar de 1962 a 1969. D'aquesta història en roman una gran amistat.
L'obra és una reconciliació amb aquesta història així com una deliciosa i punyent descripció de les inseguretats masculines, de la valentia femenina i un retrat de les aparences i de l'intent de mantenir l'status quo de les coses... Emma enganya el seu marit amb el millor amic d'aquest durant set anys, el segueix enganyant un cop el marit se n'assebenta, i aquest continua, al seu torn, sent amic del seu amic, amant de la seva dona. Temes com les emocions, la infidelitat, la confusió, la traïció són típics i tòpics i el pa de cada dia en la nostra complexa societat; són àrees molt difícils de gestionar i, paral·lelament, constitueixen el nus de la nostra història vital... Pinter amb aquesta obra desenvolupa l'art de reflectir de forma nítida i clara, la contradicció i la confusió; s'apodera de personatges i públic durant una hora i vint minuts, fent-nos sentir protagonistes des de la butaca ja que les vivències dels personatges són, en una o altra manera, nostres. La posada en escena és òptima i els actors molt ben triats. Emma (Vicenta Ndongo) te força i coratge i alhora es deixa endur per la feminitat més agossarada en no pocs moments. Robert (Francesc Orella), el marit, objecte de la infidelitat, el qual en principi sembla que hauria de ser el que baixa de l'hort resulta ser el personatge més espavilat, sarcàstic fins a cotes insospitades; deixant a en Jerry (Francesc Garrido), l'amant, el paper més arriscat de l'obra, és un personatge complex i el que més acaba patint, enganya la dona i de retruc, el millor amic; situació que el porta a grans contradiccions. Els silencis de Pinter parlen, les mirades i els gestos esgarrapen sentiments, no hi ha cap escena de menys ni cap escena de més, en una història que veiem com a quotidiana, com a tema recurrent, però que l'autor desgrana magistralment, despullant la veritat de la mentida, traient el que portem dins tots i cada un de nosaltres i personificant-ho a l'escenari; ho treu a la llum removent (-nos) memòria i consciència.

"Aquella primera última mirada feta en la penombra, després de totes aquelles altres fetes en la llum que ha d'arribar, fa trencar el cor."
Samuel Beckett, sobre Traïció.

La primavera

Avui ja és aquíEspieu el sol i quina bona olor i quin colors, els ocellets volen més contents. El temps certament ens acompanya, no així ho fa el país en la seva generalitat. Quina paradoxa, un cop més, que preciós i que trist és aquest territori en el qual vivim. Els últims esdeveniments entre els Mossos d'Esquadra, els exocupants del rectorat de la Universitat de Barcelona, d'altres estudiants i alguns espontanis experts en apuntar-se al carró... han estat ben lamentables i signe inequívoc i sintomàtic d'una situació més gran i densa. Què hem de fer? cap on anem?, espero que als integrants dels partits polítics, de les associacions, dels think tanks i tots aquells que es mouen (activament) els hi estigui sortint fum del cap! i que aviat hi hagi canvis; finançament de fireta, Educació que ostenta poc més que el nom, el cap de comerç, consum i turisme a punt de dir adéu, els trens, ... cal parlar dels trens, encara? però bé, palla, palla i més palla per que la situació no canvia i si, teniu raó, no siguem cínics, tots seguim més preocupats per la nostra rutina individual, el pa, l'oli, els petons i les paraules... que pels esdeveniments comuns que ens estan passant davant dels ulls, els quals ens enceguen igual que el sol i, com aquest, els deixem fer i restem impassibles com si fossin quelcom natural, contra el que no podem lluitar............greu error. Tot i que desenganyem-nos (o no, els que ja ho tenen clar) aquests som nosaltres, aquesta és la societat que tenim; la que conformem i la que ens conforma.
Centrant-me en la càrrega policial de fa un parell de dies, dins de la meva ingenuïtat, podria ser que hagués estat expressament més dura per que es parlés més del continent que del contingut? per que, la paraula Bolonya no ha aparegut en els últims de
bats... o, podria ser, molt més execrable certament, que més que polícia els Mossos que tenim fossin els "xulos" de la classe?, cop de porra per que m'has insultat, esbatussada per aquí per que m'has increpat de mala manera? o per contra varen fer un ús de la violència proporcional al que estava succeïnt? és evident que si has fet fora d'un recinte públic, a hores intempestives i de cop, una gent que s'hi troba pacíficament, respondran de mala manera, si, és evident i no sé si m'atreviria a dir lícit, però poc en falta: allà no hi va haver diàleg. No entraré en la legitimitat dels estudiants per ocupar el rectorat, ni en la justícia o no de la seva causa, ni en els perquès i les motivacions; a totes bandes hi ha culpables (hi així restem tranquil·ls, amb la veritat que ningú te la veritat). És cert, perque els protagonistes siguin joves no se'ls hi ha de passar tot, però també és igual de cert que per que siguin joves no se’ls ha de prendre a la lleugera, ans el contrari, són el futur o almenys els propis polítics, catedràtics i empresaris són els primers que s’omplen la boca elevant l’afirmació.
No em posiciono ni per uns ni pels altres, però faig un cri
t ferm en contra de la violència (tan la física com la verbal). En última instància ha tornat a quedar palés que aquesta rules the world... els estudiants han estat expulsats amb violència. Els policies i ciutadans han estat tractats amb violència. Els periodistes han estat humiliats amb violència. Era la única forma possible?, era la més plausible?, segur que no.
Acabo insistint amb les primeres premisses, el sol, els
colors, les olors i els ocellets... (gaudir la primavera, viure-la en tots els raconcs) però n'afegeixo una altra: ulls ben oberts. Atenció, acció i esperit crític.
En última instància, coneixement i diàleg per part de tots; l'al·legoria final, la reminis
cència al mestre Brossa...

Sunrise




"in the dead of the night, December, 1945.
Dear sweet Norma Jean:

It is so painful for a man to stay away from making love, especially when the beloved is right nearby! And maybe she, too, suffers from the same self-denial. But she is too shy to let herself go....
What a pity we are created so shy! What pleasurable, glorious nights we could spend if only we would dare!
The cemeteries are full of corpses, and bones, who once were alive, also too shy, too strict, too religious, to morally inclined, and too avaricious, even with themselves, to please and to satisfy their true instincs. And they spent perhaps even a life-time tormenting themselves with lack of loving! Something Nature did not wish them to do! Billions of people had died without having had enough earthly pleasures!
Norma Jean: Love is the only real thing in life. The only thing what really matters! Please come to knock on my door. Please let me love you! I shall never forsake you! I shall always love you!
Your crazy Hungarian, Andre."



El principi de tot, quan ella no tenia més de 20, 21 anys... tot el potencial, tota la força i la bellesa; la candidesa de la joventut immortalitzada per sempre.
Photo Andre de Dienes, un diari apassionant i emocionant del fotogràf amb la musa. Busqueu-lo, magnífic pels cors més enrojolats.