No es fácil

...com diuen els cubans.
No, quan plou i quan els diaris semblen especials de la sra. Merkel, dia rere dia. D'ella i de la crisi, i del deute, i de la desintegració de l'Euro, i del càncer europeu, i dels governadors del món anomenats Sachs. Els dolentots de la pel·lícula de sèrie B. I el canvi de paradigma que mai es fa efectiu...i ja portem ben bé tres anys amb el canvi incert! no cal que us acosteu a cap conferència de l'estat de la qüestió de qualsevol disciplina existent en aquest món nostre; totes acaben igual: hi havia una cosa que ara ha acabat i no sabem cap on anem. Oh! gràcies per la il·luminació senyor meu... I a l'hora del café encara arriben més escenaris de pluja que humitegen sabates i somnis.
Potser no és fàcil i és de llei defallir alguna vegada. Segur. Però no ens rendirem, oi que no? No ens llançarem per la finestra, que no som pas japonesos... o potser si, feu el que us roti. Aferreu-vos a allò que més us agrada fer (i si no ho sabeu, escolteu què bufa dins la tête, que bufa, que crema. segur) i fiqueu-vos-hi dins; encaparreu-vos-hi per oblidar les pàgines de pena i angoixa esquinçades sobre el banc mullat.

També podeu caminar fins el cinema i veure l'última de'n Von Trier...fa un exercici de responsabilitat i rigor, posant els punts sobre les is i fent el que fem tots des el dia que vam néixer, això és: mirar el cel tot buscant el què. Actuant amb bellesa sostinguda.



A propo, us heu fixat en les gavines volant sota la pluja?

Ser i estar

La piel que habito està angoixada i sorpresa. Almodóvar és gust, gràcia i tot tacte. Banderas i Anaya són titans. Concha Buika, dolorosa passió. L'art és garantia de salut.

El cant dels clàssics

Les últimes entregues de'n Woody eren caramelets. On s'havia ficat l'aliment, aliment?
Anar a la taquilla del Verdi, comprar el caramelet, remirar-lo mentre comprem les crispetes, entrar a la sala, desfer el paperet transparent, ficar-se el dolç a la boca, assaborir-lo...notar-ne els matissos...pinya Whatever works, menta You'll meet a tall dark stranger... empassar i sortir de la cova màgica amb un somriure d'orella a orella.

-Nice Woody, però una més. Sempre el mateix. Aquest no té ganes de trencar-se el cap. Les fa com xurros.
-Sí però sempre amb bon regust...de caramelet de consulta, bona.

I Ahir l'Allen va passar dels caramelets a una Sacher en tota regla!
La seva genialitat original i esquiva ens ha donat una pel·lícula amb els mateixos mestre tites de sempre, les noietes sexies i amb ganes de fer i de dir, ELL, i el graciós turment de l'home de paraules i les imatges mal posades amb tota la gràcia d'un París monumental.

Catàrsi i tots els riures. Una estona fora del món. Le bon cinéma. Ens agrada aquesta cosa que ens enganxa i ens atrau perquè és el desconegut, l'imaginat, el somniat, l'evocat, el llegit, l'escoltat, l'anhelat...d'aquí també l'èxit de Mad Men, senyors i senyores. Recrear el que no sabem per a ser feliços ara; per després descobrir amb joia que sempre s'hi ha donat el mateix pa, tant aquí, com allà.

Està clar que la fórmula de l'èxit seguirà plena de passat i bona nostàlgia. Mirar endarrera, si es fa ben fet, mai pot ser un error.

Ah, i també n'hi ha una altra de molt cristal·lina....els mestres, seran mestres toujours!


PS: Em quedo amb el seu Hemingway i amb la il·lusió de saber que cap d'ells morirà mai.

White candle

La pèrdua impulsa el moviment (onanisme sicalíptic)

Damisel·les i espiadimonis

L'art de la voluntat i la seva bellesa

:)

«Succede, nel corso di un match, che la pallina urti il bordo superiore della rete e s'impenni per pochi decimi di secondo. Con un po' di fortuna, cadrà sul lato del campo che vi dà la vittoria. Ma può cadere su quello opposto e allora avrete perduto»

Té

Les expressions de la Joan Fontaine, inconfusible Rebecca, delicioses!

Sei carina

Tot comença amb el sol, la seva escalfor, el color que imprimeix a la vida i que s'escola per entre les mitges tupides és potentment inspirador, inductor diria. El Xavi, mentrestant, com a bon poeta, rasca la neurona i besa el cor. L'amor és més simple, sí, n'estic segura; però sense aquesta imatge i experiència, hi ha matissos que mai es coneixeran. Per parlar amb majúscules, s'han de passar peatges, ponts i estacions de servei. Queda provat que quan n'has pogut fer una obra d'art significa que ho has paït. En fas un homenatge, o ho vols guardar en un calaix. Posar-ho en una vitrina, emmarcar-ho amb les textures que surten de les entranyes (íntimes), les més nobles.
Se'l hi perdona l'anarquia perquè sap cuidar el que estima. Ho declaro així, ho he mesurat amb la sensibilitat.
Estem tant bombardejats emocionalment des que tenim edat per desxifrar els símbols i les accions, que és molt difícil discernir si ens en anem al llit amb una persona perquè realment l'estimem o perquè ho hem vist a fer en una pel·lícula. A més a més, l'estima, l'amor romàntic té cares invisibles que són més misterioses que el propi origen.
L'exercici del Xavi, s'aproxima, palpa la fidelitat, l'exprem com una taronja fresca

RECTIFICO. L'AMOR NO ÉS MÉS SIMPLE.
DE VEGADES ÉS TANT DESIGUAL I MENYSPREAT QUE NI LA MILLOR REPRESENTACIÓ ES POT ACOSTAR AL DOLOR DE LA NOSTÀLGIA I EL RECORD, D'UNA COSA QUE NO VA SER (TAMPOC) TAL.

...deia que l'exprem com una taronja fresca i després es converteix en una llàgrima salada, petita, que sona com l'oboè. Cau eternament durant dos segons. I els cotxes segueixen corrent, molt ràpid i molt sorollosos. Però no hi ha buit, el buit no té forma i és necessari dir-ho, expressar-ho en veu alta per percebre-ho.
A mi la veritat m'ordena. La presència em desorienta i l'actuació em transporta al lloc on em sento més còmode. Jo amb mi per tu. Jo amb mi per tu.

Indiscutiblement, a la gent li encanta enfilar-se als taxis sobretot quan el destí no és del tot cert i l'inici is kinda meltdown.

Se sap que és director quan no pot parar de dirigir mai, perquè el més obvi que tenim és també el més cert que tenim. I si hi ha alguna cosa que ens observi a tots, és l'obvietat. Com la suor d'un home fent jogging . D'acord, mostrem-nos (acceptem-ho) però fem-ho bé, fem-ho amb gràcia.

I el Fornet em recorda aquell jove tímid sense pàtria, a un esmorzar, o un dinar. Un suc fresc. Què se'n deu haver fet? l'últim que en sé és que es va enamorar i va desaparèixer. La pel·lícula és la seva particular Les Passantes, A toutes les femmes qu'on aime pendant quelques instants secrets. La satisfacció és poder ser, constituir, la llibertat per algú, alguna vegada. I sentir-se un déu, un super invencible sense més droga que l'aire i la paraula.
I segur que us caurà una llàgrima en un fotograma concret (o l'endemà, o al cap d'una setmana) és la vostra història d'amor, MORTALS.

I avui mateix un amic comentava que liarse con una americana es como hacer trampas casi. de lo fácil que es. Bien, bueno, vale, en la peli las cosas pintan distintas. Si te cruzas con las más fuertes de debilidad, el cuento es desemejante.

No li perdeu la pista. Ni al que puja, ni al que baixa, ni al que es queda, ni al que ha decidit marxar. Perquè tots formen part del Circuit. És que no podeu perdre la pista encara que us hi esforceu. Fa veure que flota per fora però... és ben endins.

Canino

Avui he vist "La Riera" i m'he indignat.
Què vol dir ensenyar només sexe mal entès, violència física i psíquica, drogues i misèria humana? Per que aquests guionistes només ensenyen mals sentiments, instints primaris i passions desbocades? en què s'han convertit els dramàtics de la tele 3?
Avui tinc ganes d'escriure i no en tinc. Com el temps. Que plou i mulla però de resquitllada. Avui és d'aquells dies de no pensar massa per que el cap ja fa prou mal amb aquests sobtats canvis de temps. Avui ben clar. A raig. uix.
Coi de "Riera", un jove imbècil i cocainòman al qual no li agrada la sopa de bledes ben preparadeta, sense grumolls, amb crema de llet i bona presentació i agafa la mare pels cabells i li entafora la cara al plat amb transgressió i traïdoria. Però a més a més extra mal fet. Actuar "de pastorets" com ha dit el meu cosí. Un home dèspota i avar que es folla una regidora de l'ajuntament per aconseguir no sé quins terrenys i més diners i incita a l'esposa a tirar-se a un altre home (ja que ell no pot) per aconseguir més diners i més negocis i més no sé què. Un noi jove amb posat humil i de bon jan que aconsegueix diners tot estomacant, sota les ordres de l'avar. Una noia tonta mega estereotipada de la fresca del poble. Un home divorciat que té una nòvia però que se'n va al llit amb l'exdona, també amb parella, d'amagatotis i sense saber massa bé per què. Un fill mandrós i gorrer que no en fa una del dret. Una nena burra. Dones patidores i homes matussers. Tot mal mil·limetrat amb un regle escantonat bufff, no ho sé, què esteu fent? És denunciable. Un bunyol, un nyap, una sabatada. Fora "La Riera" de la tele tres.
M'ha fet mal senyors i senyores, m'he empipat. És molt violenta aquesta sèrie de tel·levisió i ells decideixen programar-la, ens la colen després de dinar que amb la panxa plena tot (ENCARA) passa més ràpip i impune. Família ics, persona b, que al voltant d'una taula o al mig de l'eixida posa TV3 a les 16 hores i es troba amb rènecs per aquí, hòsties per allà.
I per què avui? per què avui m'adono d'això quan fa 18 anys que miro la tel·levisió i m'ho empasso tot? Qui diu "La Riera" diu "Sálvameee, Sálvameee" (no n'escriuré ni mitja paraula més, encara que me'l miri quan l'enganxo, també) diu els debats de Canal Català, diu "Gran Hermano" (l'holocaust de la tel·levisió), "Sex and the city" (per molt fan que en pugui ser), diu "Callejeros" (una claveguera negra i pudent) i en definitiva, de fet, diu quasi la totalitat de la tel·levisió. ELLA EN SÍ. L'aparell que amenaça. La intuició és bona consellera. Sempre he pensat que la tele és fake,fake,fake,fake (encara que de remenuda i no tant petita volia fer-hi un programa, crec que de varietés, anomenat "Música viva") ho he pensat, ho he vist, ho he constatat...però arriba un dia que veus una pel·lícula i ho comproves.

D'aquelles experiència d'alt voltatge que provoquen una sotregada mental i et regiren l'estómac. encenen llumeta interior. desequilibri. trasbals. agitació. pertorvació. revolució menudeta ja que a mida que van passant les hores, l'espurna es va apagant com la de la burilla del cigarret llençada curiosa i decisivament des de la finestra vella d'un tercer enmig de la fosca nit. S'apaga per culpa dels punyents, diversificats, centenars d'imputs que t'arriben cada segon, com "La Riera" quan l'enganxes, com els crits dels adolescents al tren. Però què passa amb l'experiència d'alt voltatge durant una estona? et fa valorar aquelles petites-grans coses que poques vegades/mai qualifiques.
Les primeres paraules després de veure la pel·lícula han estat:
-què és el Facebook?
Canino: catarsi absoluta i global.
Hi ha de tot i no hi falta res. O un "tot és ara i res" que es llegeix en les banderoles poètiques.
La idea de parlar-li a les criatures amb aquelles exageracions, aquelles ganyotes, aquelles paraules ensucrades, kitsch, pesades...en realitat les persones que els parlen de manera molt marcadament fastuosa són les que fan més escarafalls per dins i estan pensant en les paraules més grolleres. becuts.
Això. Canino, Canino. Aquell relativisme en les formes i en els continguts, no? El surrealisme, la dictadura, la deconstrucció, la religió, l'esgrima, inventar, imaginar. Surts d'allà dins pensant que la netedat i la pulcritud de la roba de lli, fresca blanca, neta, pulcre i neutre segueix ocupant els primers llocs de l'escala d'allò ben fet. Revaloritzar l'essència, quina essència, ja és més d'agafar-s'ho amb pinces. No ho sé, és que "se li en va molt l'olla", però està clar "que té un motiu". Després el MESTRE YORGOS LANTHIMOS ens ho explica i claaaaro, clarissísimo. Tan clar que a nosaltres ens pot semblar que es passa i tot de claredat. Arriba a la bogeria per que a nosaltres ens sembla de bojos, per res més. T'ho dic jo, ja que de llepar tots en sabem. Tots per igual, ni qui menys, ni res. Tots qui més qui més en sabem un munt! WUNDERBAR. ESPLÈNDID. TERRORÍFIC. ai quin mal, déu meu. Plores. Rius. Hi entres dins però de debó, no de fer el paperina, què no, què no, que ets el teclat! ets ni més ni menys que aquell teclat!. L'escenografia i la fotografia són tant fresques com el ventet a la mar o una orxata en petita dosi, al mateix temps aquesta olor d'estiu s'arrapa i s'enfila a una bardissa asfixiant, horrorosa i tensa de garjola humida que et deixa extasiat. touché.
LA CLAU ÉS QUE LES COSES TENEN UN PER QUÈ. Ja era hora. A la pel·lícula les coses són A i no poden ser B. Hi ha un determinat ordre i un concert sense jazz ni variacions. I a nosaltres, espectadors tontets, tecnològics, dependents, cansadets, petitets, egòlatres, intel·lectuals, ansiosos i somniatruites, a NOSALTRES FORA D'AQUÍ, ens hi fa pensar: -Això és A i no pot ser B?. És a dir, la pel·lícula es presenta immòbil i a nosaltres ens mou, aquesta és la paradoxa que ens paralitza. Té una minuciosa grandesa, ell diu que això és A i no B i l'espectador descobreix que és així i es troba enmig del merder. Hi ha una interpretació despullada de tot prejudici. És natura morta, natura morta, natura mor-ta. Tot és sec i rònec. descol·loca.
ÉS MOLT DUR des de la primera juguesca.
Segurament és el grec. dicció espectacular la que han provocat aquestes criatures.
ATENTI AL CANE. De debó, el grec, l'idioma, li deu aportar molta més rigidesa. entitat. de cosa vera. Kynodontas és solemne dins els nostres caps per recordar-nos que la paraula pel·lícula arriba de la pell i que per entrar, s'ha de tocar.

Claustrofòbia


I d'aquesta manera, prens consciència i agraeixes el cap reflexiu d'on tot emmana




PS: la meva intenció era només la pel·lícula.
"La Riera" ha vingut justament després i ha entrat de forma inoportuna, com sempre.

PS II: LA IDEA DEL QÜESTIONAMENT I EL REPLANTEJAMENT CONSTANT. dolor? por? repressió?
Adieu! : = )

Das Weisse Band

L'EXECRACIÓ ARRIBA AMB:
1: LA POR
2: LA OPRESSIÓ
3: MÉS POR, TERROR, PÀNIC
4: LA FOSCOR
5: L'ESTANCAMENT
6: MÉS FOSCOR, MISÈRIA, MENTIDA
7: L' ODI
8: LA OCULTACIÓ
9: MÉS ODI, IGNORÀNCIA, IGNOMÍNIA
10: LA GUERRA

i alguns la revisen i l'expressen d'aquesta absoluta manera que impregna tota una sala, tota una casa, tot un territori, tot un cos, tot un món. Amb un cos cobert així que et porta al final de l'aclaparament, l'angoixa, la desesperació, el neguit, el desànim. La cinta blanca i els infants insans, que auguren un futur encara més negre. Cada escena, cada escena de les punyents seqüències, ens esparvera i ens regala el benefici del dubte més intern i visceral. Quan travessem les fronteres, la blanca neu ens nega els ulls, la blanca neu que tot ho cobreix i amaga i que ens obliga a ferir-nos observant el territori fred i inhòspit.

El golf d'Itàlia

He trobat aquesta petita estampa entre la informació de la cultura política italiana. Parlar del Cavaliere, dóna forma al títol d'avui. Atrafegada. Així que, menys és més:

VATICÀ - MAFIA - DEMOCRÀCIA MANIPULADA
però clar, també:

SPAGHETTI ALLE VONGOLE - POSITANO - MICHELANGELO

No ho tenen fàcil, s'entén que visquin del llegat gastronòmic, territorial i artístic.

Qualsevol temps passat, fou millor?

L'altre dia vaig anar a veure little ashes . Dalí fou tan gran i alhora tan petit que no sé què dir-ne. Potser que em va agradar la sensibilitat amb la qual es mirava amb Lorca; potser que em va angoixar la seva incapacitat per mantenir-hi relacions, la naturalesa complicada, turbulenta, de la seva sexualitat; potser que em maravellà la manera com va aconseguir crear el geni que anhelava, potser que m'entristí el mercantilisme final. Perque és perillós quan la línia entre persona i personatge es difumina. És letal. Potser que abans que tot es compliqués sobremanera fou un gran moment. L'efervescència.
Eren certs, reals i palpables els moviments per la llibertat, pel canvi, per la novetat. La religió oprimia les accions però a fi de comptes no aconseguia anihilar els pensaments. La repressió fou bona i propícia per l'explosió. En la pel·lícula presenciem les peripècies de tres joves amb els seus conseqüents mals de cap etílics i experimentals, als quals se'ls sumen talents poc comuns. Joves complexos, apassionats i apassionants, per partida doble. Dalí, Lorca i Buñuel.
Destins més tràgics que altres, els quals no et deixen indiferent mentre vas prenent consciència del que hi havia i del que hi ha ara.


Per que ara, ara tot s'hi val. Ara tot es veu. Ara tot s'ensenya. Ara res s'amaga. Ara res es guarda. Ara tot s'exhibeix sense por, sense més por que la de ser menystinguts, anul·lats, acabats. Ara mostrem per viure, abans mostràvem per pulsió. Ara mostrem per ficció quan abans era per realitat. No hi ha lloc pel desig pur i nítid, la velocitat el destrueix subtilment. No parem a reflexionar seriosament, tan sols ens deixem embriagar d'un pensament vague i superficial. No ens podem culpar però molt menys felicitar-nos. En el fons és una trista pena, però l'esperit dels temps no pot servir com a excusa. Serà una excusa que grinyola i que s'avergonyeix d'ella mateixa.
Si reflexionessim veuriem que la sencillesa cada cop s'ha allunyat més de la quotidianitat, relegada a un racó, emmirallada per la voluntat d'emmagatzemar com més coses millor. Entraven aires nous, els feliços anys 20; d'aquí onze anys hi tornarem a ser als anys 20, és molt tard per a fer un estudi acurat amb tots els paral·lelismes existents....però imatges gràfiques m'apareixen al cap. La pell, el llapis, les passes perden la batalla davant el plàstic, les tecles, les rodes. Com lluitem i per què, un cop nosaltres mateixos hem engabiat la llibertat desitjada i, a més a més, li mostrem imatges explícites de tot allò que odiem, ens repugna i ens fa mal?

Tinc fe que sabrem racionalitzar un dia. Aquell dia en el qual cadascú hagi arribat a la seva grande bouffe particular i exclami: fins aquí. Com que cadascú ho farà al seu ritme, potser sentirem els feliços anys 50. Tot hi que jo tinc fe en l'home; no en les màquines... per això no sé quan sentirem uns feliços, ni si sentirem uns feliços. Però si, hi tan, tinc fe. No em resignaré a pensar que només sentirem uns grisos amb simples guspires policromades, mal dissenyades.

François Truffaut

Tanco els ulls i no sé quan arriba el moment en el qual ja no veig res més que els meus somnis, bons o dolents, són molt lluny de tota realitat física. Quina pau! sóc a molts llocs diferents, viatjo còmodament estirada sobre un coixí de núvols i agombolada per un cobrellit de plomes, flairant la gespa verda i la sal del mar. Entro dins meu i hi camino descalça, nadant al mateix temps. Sóc omnipotent sense moure'm, veig tots els angles i totes les trames. Quieta, parada i més viva que mai! i el viatge va sol, no haig de planejar res, no haig de pensar, no haig d'organitzar, no m'haig de preocupar; tot va venint i tot d'un plegat no sé com he arribat on em trobo, perque actuo com estic fent? d'on apareix aquest escenari? com és que no hi havia pensat, de quin racó s'inventa aquesta visió?... el fet és que està passant i quasi se'm escapa de les mans si no fos per que és massa tangible, sembla que caic i em dono un cop al cap. però em torno a aixecar i els ulls ja hi veuen més enllà. No em vull despertar, el temps és propici per a dormir una estona més. prement fort els ulls inconscientment, per a seguir el somni. Quieta escapant. Tot d'un plegat em llevo de la meva migdiada i han passat cinc dies sencers, amb els seus clars i amb els seus obscurs.

shhhh...gesticula l'elegant François Truffaut, en un moment del rodatge de la peau douce.
Què somniava Desailly? qui lo sa. La pel·lícula em recorda que és un bon moment per a fer-li un homenatge al magnífic Citroën DS, el mític "tiburón". Jo en sé d'un blau cel, que fa sospirar a qualsevol persona que el vegi i, inevitablement, la transporta al meravellós món dels somnis tan de dia com de nit.