Si obres la porta
sense fer soroll,
quan vegis la claror
escolant-se pel Marc,
ja no et quedaran llàgrimes
els ulls
massa cansats,
arrodonits.

Pas passé

Va agafar l'objecte de decoració de vidre-amb-una-flor-de-plàstic-blanca-dins, i el llençà a terra.
Trencant tal silenci oníric* de les sis de la tarda al mig del menjador escalf. 

-Per què ho has fet?
-Perquè tu també ho hauries fet.







*entre la vigília i el son.
Passejàvem per la rambla i allà davant un nen marranejava. La mare l'ha estrebat sense mal per aferrar-lo, i el vailet s'ha llençat a terra, obria la boca, se li veien les dents, estava fatigat.
-Te vas, y te vas! -deia la mare mentre l'aixecava i li fotia una plantofada amb la mà oberta a tota la galta dreta. Aquesta imatge en directe colpeix més que una guerra televisada. 
Una dona amb un mocador islàmic al cap, ha assistit a l'escena igual de sorpresa que nosaltres. Inconsciència. Abans de portar criatures a aquest món apunta-li la seva vida, dona. Potser i només potser, després, no les tractarà com mercaderia animal per molt que les vulgui. 


Cavallets, caballitos.

Totes les estrelles són petites naus especials aquesta nit. Carousels de tots colors.
És un espectacle out of the blue mirar-les. In fact, in the noir (black),
enhancing the pure intimate and fantastic instant.


...

Olor de lleixiu
Massa tot.
Dormir.

..

L'espera no pot ser metòdica.
És molt més extenuant que l'acció.
L'espera mata la idea
l'espera t'obliga a tenir por de l'avenir incert.
Aquesta ciutat està plena de lesbianes.
Vols veure món, exactament per què vols veure món?
Hi ha, un FILL DE PUTA que roba carteres al metro.
que li facin talls a les dues mans i que es guareixi sol llençat a la muntanya.

.

Què coi estem fent?
La pressió trencarà les cordes vocals de les llengües dominants.
Arrapa el soroll per fer-lo explotar.
NO MENGIS
NO CAGUIS
NO ESCOLTIS
NO PARLIS
MIRA, perquè no tens altre remei,
PERÒ NO OBSERVIS
I després refes-ho tot
LLEGEIX i OBLIDA-HO
camina passes,
no SENTIS els ulls vius perquè són perillosos.
Disgusta't amb els errors
NO SERVEIX,
NO T'AIXEQUIS.


DETESTAR-SE
ÉS LA INACCIÓ TOTAL.
El verí de tota la vida històrica.
Reconèixer-se ple de merda rodolant. No poder caminar perquè t'has omplert massa.
BRUT. CAURE; ABATUT.

Plats per rentar

12:02. Un helicòpter sobrevola els voltants del pis. Em fa l'efecte que hi porta hores i que el tinc just sobre, immòbil. M'he despertat amb el seu so. No és un soroll d'enginy festiu. Més aviat angoixa. És rumor de Guerra Cívil. El cel està gris brut, una no boira gens agradable, freda; el carrer inhòspit, la gent pàuperrima que hi camina amb roba humida i gastada. Poques persones per aquí. La mosca voladora marxa. Gràcies. M'estava començant a pujar per la panxa negativament, breument, escupir-la de mala gana amb un badall. 
Però torno a escoltar-la en la llunyania! Marxaré de casa per anar a veure l'amiga. Afluixar el neguit.
No llegiré res sobre la vaga, per pena i mitges pors; que és sorpresa.
Aquesta és la situació del meu país. Amenaces - merda - amenaçat - esguerrat. Crits d'infant al qual se li ha escapat la pilota a l'altra banda del carrer. Ha caigut del patinet de cop, sembla que s'ha fet molt mal però després tan sols marraneja per l'ensurt, sort, és un nen fort, mal·leable. El coi d'helicòpter torna a ser aquí. M'ha obligat a acostumar-me al so d'avís. 

I fa dotze hores (falta un foc d'artifici molt bonic i ple de colors, que van fer volar uns minuts més tard).



I d'aquí onze dies, eleccions al Parlament anomenades històriques. No tinc gaire cosa a dir-hi. Ja n'hem vist de tants colors que prefereixo que hi passem per sobre abans de preveure i vaticinar, per tal d'evitar acceptar després un desencoratjament d'il·lusió frustrada. 
Som gent esquizofrènica perquè volem quedar bé amb tothom, com la tieta. Fonamentalment som uns conservadors (que no em sembla del tot malament) i uns cagats davant el precipici. Però ei, no et culpo poble, en el teu cas està bé no ser suïcida. No ets una estrella decadent. De tota manera, mira't-ho bé, sembla que ara tens una petita corda que t'aguantarà, i t'ajudarà, tot i que no per sempre. Clar. Res és etern. Tot està mort ja. Pilla-la, agafa't-hi amb humanitat.
Farts de tots. Creadors que es carreguen l'statu quo, dient que estan perseguits per escriure, recitar i fins i tot, cantar en espanyol. Gent que es creu observada i en fa bandera. 
Tio, relaxa't!
També fins el capdamunt dels que fan tripijocs, polítics, mediàtics i econòmics, per aquí i després es tapen amb bones jaquetes i pintallavis cars. Posen molt nerviós, són patètics per inflats. 
Pel que fa a la bona gent (la més ingènua, i sovint, la més sàvia essencialment) no en vull dir res, que no els falti el plat a taula i que els guardin la petita glòria.

Escriure sobre política no és el meu terreny, m'incomoda perquè evidentment no faig els passos imprescindibles: recopilar dades i sobretot conèixer tota la història. Per fer-ho bé, empresa magnànima.  Em permetré continuar descrivint-vos què passa pel carrer, què hi diuen als núvols. Què hi té una persona dins. Això no m'obliga a mirar estadístiques si no a vosaltres fixament, em plau infinit. Excita.

Ara això sí, us vull demanar que voteu. No foteu: que hi toqueu per la sobirania. D'esquerres o de dretes, però voteu independentista. Us estic passant una pastilla; és la cura per deixar la malaltia. Abandonar l'anomalia. 
La federació la podem fer quan tinguem la pròxima república catalana, do not worry!
I tranquil·ls, que si algú us amenaça després, si realment no podeu viure en llibertat, farem junts la cua per comprar el bitllet de fotre el camp.

Ara és l'hora, i no durarà per sempre, car l'espera mata i el circ caduca, cau l'estructura i el trapezista s'obre el cap. 




Incisió

Un home caminava amb una crossa carrer avall. Marxava malament, tort, ranc. I li costava. Vestia de color verd beige i la crossa era metàl·lica. Estirava la cama dreta, enllà. Unes hores més tard, pel mateix carrer, una dona d'ulls clars i pèl palla ros, d'algun país del nord, fred, germànica? Passejava un gran gos negre, de banda a banda de la via. El feia passar entre els barrots fent giragonses en comptes d'anar en línia recta, perquè l'animal estirava massa fort. L'educava a caminar com ella -no com ell- l'animal volia.
Un italià vell, desmillorat, quasi sense sostre, amb la cara inflada vermella i amb alguna protuberància, volia ajupir-se per collir un petit vas de plàstic tipus dentista que li havia caigut a terra. També amb una crossa, no se n'ensortia. Un altre home s'ajupí per ell i li collí i li donà; al cap d'uns minuts li tornà a caure, o ho féu expressament? una dona amb un carretó passà de llarg i un home després es tornà a ajupir pel got del vell italià.
Seguidament, entrà en un local amb el gotet. Infereixo doncs que la segona vegada li havia tornat a caure.

El nostre lloc al món. Les nostres activitats fora. La nostra vida al carrer.

Estrella fugaç

La Gina era ossuda. Cara i nas allargassats, boca ni prima ni molsuda. Era d'una elegància de pianista espigada que es troba dins un camp de treball forçat. Pell transparent, pel llarg, roig. Un clip platejat mig amagat li fermava un bri de brillant cabellera, l'enginy s'apreciava quan girava lleugerament el cap cara la finestra.
Viatjava en autobús, era negre nit, dubtaries si només apreciar-la o abraçar-la sense miraments, abastant tota la seva figureta (però potser t'hauria propinat un batzac). Les llumetes de la carretera atreien la seva atenció. Amb amabilitat i un somriure que semblava ben franc, indicà l'estació a una dona de veu ronca i mitjana edat. El seu destí fred, inhòspit i incert, no la privaven de l'educació amb els viatjants dels costats. De fet, hauria volgut fer eterna aquella plàcida travessia. Allargar-la per sempre.
Fora feia fred i aquí dins la bufanda no es movia de lloc.
Els rumors l'ensopien.
El contacte la glaçava.
Era de sucre dur.
El paisatge sense ser trepitjat calmava la seva màquina de rumiar, passava per sobre de tot, ràpid i còmodament, estalviant-se decidir res. De tota manera, tampoc podia adormir-se.

Va arribar l'hora de baixar. No hi ha ruta eterna. La gent mor. El fuel s'exhaureix. El camí acaba. S'alçà sense dificultat. Una motxilla, les botes d'excursió i el pal de ferro del costat de les portes, despullat, mentre ella posava un peu a terra, aquest mantindria l'empremta de la seva fràgil mà premsant-lo fortament segons abans. La Gina havia deixat, negat, encongit i acotxat, una nit fissurada

Cara a cara amb el que som

Mirant el documental autobiogràfic de'n Gainsbourg, m'he emocionat, he tornat a voler trencar el carnet del partit, reafirmant el jo rebel, he potenciat les ganes de París (encara quedava espai per fer-ho?). M'he begut tota la cervesa i he sortit de la sala sentint-me ell i nena d'aquell imaginari, alhora.
Encés el cigarret amb força i creuat el carrer distreta, cabells que voleiaven una mica, protagonista.
Travessant Plaça Universitat, veient Ronda Sant Pere enllà i Pelai davant, molta gent. Tot familiar. Per dins intentava emprenyar-me (no me n'he ensortit del tot).
Oh merda! No sóc a París.
Provava d'enfadar-me amb les cares i el cel.
Total.
I de sobte, Emporium, la botiga de música. Al fons una sala petita, de fusta, d'aquells llocs que sembla que siguis en una habitació-vaixell minúsculs, una bombolla, estable d'entitat. Una senyora amb un gat (o era un gos?) sobre. Les cames estirades. Portava anys allà asseguda. Quin lloc més preciós i quines cares més llargues i tedioses les dels venedors.

Llavors el meu amic ha arribat i hem entrat a la sala per conèixer l'història de la millor soprano catalana. En Gainsbourg, la Birkin, en Vian i la Piaff s'anaven allunyant, mentre una agudíssima veu en la meva llengua començava a penetrar-me en la foscor.
La dona va bascular l'existència plena de pedres que va saber saltar molt bé i fins i tot va dir NO.
Va dir no a una gira americana. No; filles; segur.
He plorat d'emoció amb el record i el regal que (Eulàlia Domènech) la néta de Concepció Badia i Millàs ens ha fet. I segur que els meus plors també eren de ràbia contra l'autoodi impostat. Cap a la negació de la realitat que vivim íntimament. El mirall de debó. Que és la veritat del que som i que és tan gran com qualsevol altra idea.
I un cop fora, les veus de dues concretes i excel·lses persones que vull amb fervor, em resonaven al mig del cap. És una cançó ratllada que sona i resona. Marxa a París, marxa! Si no et convertiràs en una mediocre. Ara tot fa gràcia, però d'aquí uns anys ja no en farà. Aquí no passa res. La gent d'aquí són uns pesats. Tot el dia amb el mateix rotllo i sense full de ruta. Marxa a París, totes les grans persones han viscut fora!. Etcètera i etcètera.
Estic buscant excuses i motius per la meva decisió? No ho sé. Avui me n'han entrat per les orelles directes al cor.
El cap el deixo bramar, cridar, excitar-se, enrabiar-se, angoixar-se, per la boca. Fes, fes, fes i refes! Però no m'atabalis cervell pesat.

París sempre serà París i el meu centre també.

Per què el nostre llegat cultural ha de ser menys? Per què despreciar els nostres carrers i les nostres gents?
No m'atreviria a fer-ho. Seguiré caminant per aquí i la mediocritat de merda la continuaré esquivant amb mestratge.
No som menys per no haver viscut allà, no som més per haver viscut aquí.

Ho serem tot, que és res, des del lloc que som.

I com que mai no n'hem marxat, sempre hi tornarem.

Solets sol solets

Tot tancat i barrat.
El temps gris és ben curiós, hi ha dies que ens acompanya alegrement i ens fa sentir més potents, hi passem per sobre, i dies que ens obliga a arrossegar-nos pel subsòl de llambordes florejades.
Veiem murs i ens fa mandra enfilar-nos-hi. No tenen una escala de fusta. Tenen rugositats de pintura blanca i en un petit racó un forat.
No esperis, ni temis i seràs perfecte. Això només ho podem aconseguir uns minuts de curta volada. Ens hem ficat mil coses al cap i cada dia ens disparen massa vegades els ulls, per poder fer-ho durar.
Però ahir el meu amic em va dir que la part conscient només en pot tenir una! UNA! una-cosa-cada-vegada. Doncs la meva cosa d'ara mateix és:
-Renoi! Quina sort! No tens fills!. Bé. En realitat és:
-Quina putada algú que estigués igual i amb un fill. Jo no haig de rendir comptes, donar explicacions, responsabilitzar-me de la vida, més enllà de mi.
I de cop i volta, m'he aixecat d'una revolada, he vist que sóc afortunada; per aquesta gran circumstància que podria ser igualment gran i tan angoixantment diferent.
Demà serà un altre dia. Tenim esperança; però la creença amb un mateix és un termòmetre.

No tingueu fills ara.

Hores necessàries

Porta de vidre superposada d'una gastada estructura metàl·lica vermell granat que no arriba a oxidar-se; empolsegada crea sis cercles units per línies. Decoració vestida. Cortina beige antiga de palla fina, cansada, tapant fins a deixar un quart de visió a l'interior. S'ha mig ajupit cridada per la claror, per veure si hi veia l'home gran. Efectivament. Un telèfon sonava just al costat de la porta de vidre, i els peus de l'avi s'acostaven afanyant-se seguits per un tronc de gat ràpid i una cua lànguida. Sabatilles apressant-se, començades a tapar per uns pantalons d'abrigar. Perec. George Perec. Va escriure una novel·la gran i esquizo (en peces de trencaclosques) que eren les instruccions de la vida a través dels personatges, miracles, objectes i els seus pisos d'un edifici d'un carrer de París. Hi trobem cuineres i també whisky. I nens. Plaques. Llistes i informacions. La referència. Escales. Ho trobareu tot allà. És gegant.  La vie, mode d'emploi és tot el que voldríeu per jugar. Us hi barallareu. Les rialles acaben en ploralles. A la novel·la hi ha assumptes reflexionats i parar atenció avui angoixa.
En té un altra més curta, més romàntica (per un altre cantó melancòlic). Choses. Coses. Pots. colors. Sofàs. Cuina. Catifes. El sostre. Moquette. Matrimoni avorrit del pis a la ciutat de la llum. Ho tenen tot i és que són burgesos. Marxen a Tunísia fins que es tornen a avorrir. On hi veien aventura, més tard, rutina, hi viuen tedi, solitud. Sorra. Tornen a la seva ciutat anyorada. Sena. Amics sol·lícits; fins que decideixen partir un cop més: però dalt del vagó restaurant el menjar, novament, no és res de l'altre món.
Marx ens regala la cerca al final de tot de la història.
Un homme qui dort no és l'escrivent Bartleby. El segon està malalt; i el primer vol anar de llest (una estona), fins que descobreix que l'existència no el deixarà guanyar.
Perec en una hora i mitja i escaig a la llibreria francesa Jaimes de Barcelona.
L'obrí l'avi de la Montse, la senyora delicada i amb cabell curt, ben tallat arrodonit, gris blanquinós, que n'és l'actual responsable. Va viure 10 anys a París on hi va anar amb 35 anys i la parella. Es passejaren molt. Treballava sempre relacionada amb llibreries, sense horaris, no havia de fitxar. Per Franco es diu Jaimes, si voleu digueu-li Jaumes. Així, en singular, es deia l'avi de la Montse.
Li he dit que Vallcorba, Herralde, Random, ......publiquen massa. Ella diu que sí. Li pregunto per què no es posen d'acord totes les llibreries de Barcelona per dir-los que parin de produir així. Em diu que és molt difícil...però que a Itàlia ho varen fer una vegada, m'ho diu sense mirar-me, perquè està observant no sé què, un llibre, entre les mans; asseguda al tamboret darrera mostrador i caixa.
Un dia ho podrien fer aquí. No més novetats fins que no venem tot el que ja tenim. Editorials no envieu caixes, quedaran al carrer, com nosaltres.

Congelatiiiiiiiiiiiiiii.













Congelats.

Obre la boca

L'amistat és el mill .  .

L'AMISTAT ÉS.

I és tan gran i tan

MAGNÀNIMA

que els gestos altruïstes la vesteixen cada dia amb caliu diví.

Quan vius l'amor no n'ets conscient,

és només,

en la solitud d'un tros de seient rònec, brut i que va resonant,

quan comences a capir alguna menuda cosa.

I llavors, de sobte, un (brouille) bruit ens indica que la vida va i que caminem vius per sobre.

No és foc no és vermell no és

Hay un cuchillo afil...Hi ha un ganivet esmolat del qual no vull escriure perquè és imatge. llavors no vull escriure.

Nubĭlus

-T'has tornat boig per culpa d'aquell que estimes.

-El saber de la vida només és pels bojos.

VW.MY.

Em sento culpable quan no escric
traïnt aquesta veritat.
Em sento culpable a voltes i és quelcom completament erm. Perque viu . i escriu. riu. immens niu ...de vida.
Ja us ho he dit que em sento culpable quan no escric, perquè expresso sense sentit.

Ventet genuí, no el busquis enlloc més que aquí.

El cos de l'Helena sobre el pont de la piscina. Nua que vol dir perfecta.
La serralada que formen els núvols canvia de color cada vegada que la torno a esguardar. Segons separen el rosa lilós del blau marí tènue
dolç, tou.
Pits rodons, mugrons de roca jove, botons daurats excitants ben acabats de temps.
I de sobte, cel humil.

Però la forma física continua davant meu. La negror dels cabells i sobretot els malucs femenins d'aquesta dona clarament m'indiquen que el plaer, la joia, el goig viuen junts ara i aquí situats en una esquena cara el verd del mar.

Presents en un determinat osset de tant menut, imperceptible. Ossamenta ben distribuida, cançons transportades per l'aire, enllà. Un cul que ara es dutxarà.

El més bell que he vist no ho escriuré mai. La condemna del narrador.


..

I a tot això, l'únic just és el temps.

El petó que mai vas fer és per sempre

Què hauria estat millor,
fer-lo o no?
A voltes no el vares fer per vergonya, d'altres per falta de temps, un altre dia per por; aquest últim supòsit el pitjor. Putada! no m'acosto, i si m'és rebutjat? És que podria morir. Un altre instant va ser per falta d'idees. Ai senyor quin dolor! Però i quan no el vas fer per ingenuïtat? Be-lle-sa.
Recordes quan no el vas fer per què saps que n'hauries volgut un altre, i un altre i el següent? No és ben bé por el que et va empènyer a la no acció, llavors fou l'egoisme. El càlcul potser.
Si això, riu, vanagloriant-te de la teva efectiva bondat, recordes quan no el vas fer perquè l'altre no era tant conscient com tu. No seria fair play, et vares dir.
Exacte, no l'has fet per amor, amor que és fe. Creure que hi haurà un demà per recrear en quietud el petó apassionat. 
Sigui per allò o això els llavis no s'acoplaren.
De vegades no triem res. Molt sovint no escollim, ens és donat. I JA HA PASSAT.

Vida regalada.

La decisió és una realitat tant refotudament aleatòria, orquestrada pel sol que t'il·lumina enmig del carrer atrafegat, per aquelles partícules -al·lèrgiques, pobretes- polsegoses que cauen dels plataners, que només pots intentar calmar-te, respirant profundament, deixar que el mareig s'escapi ràpid intentant mantenir-te dret sobre el teu eix que panteixa i viu des del cor.
Barranc d'existència, vent bo.

I aquella nit? Acabat el sopar?
Fer-lo i perdre'l. Viure i morir.

Ho has vist? Després, si tanques els ulls i fas el pi a la paret, quan els tornis a obrir tot són petites llumetes blanques.

Petons bojos que et criden somrient invisibles enmig de la foscor! ETS TU.

La besada que mai vas fer estava precedida per aquells minuts que es desencadenen tant ràpid que és altament improbable tenir un gruix de control sobre res; i millor, segurament. Més verídic. REAL. No controles, col·lega, aquí la gràcia mig tràgica de l'assumpte.

El petó que mai vas fer per romanticisme excels (encara que encara no ho sabies)...un dia t'apareixerà enmig dels morros i serà mil vegades bonic, finit. Per contra, el d'avui serà etern dins el teu cervell i record.

No siguis cafre, congela l'instant d'aquella mirada fortatendre, ferotjament dolça, serà la teva energia ara.

L'últim petó no existeix així. I tot queda en aquell que ja no recordes, aquí la importància fràgil.

Salut, sort i encert

i fins demà.

Bé, si, ara te n'empenedeixes una mica potser, però és com ha anat... i és perfecte com havia de ser.

Silenci mort

La pèrdua ens acompanya.
Apoderats per una sensació presque impossible de fer desaparèixer ni per mil àpats ni amors difusos. Perquè davant la pèrdua no hi ha res, però res de res, ni resignació ni colors. L'abisme i una altra mort.
Flaixos ràpids que oblidarem d'aquí segons i recordarem quan uns altres ens enceguin.
No nostres, ni avui.
Llàgrimes invisibles per l'aire. Sense alè ni gust. Ulls i visions de curta volada, improbable, impossible.

Nosaltres som la pèrdua

i no com a fet negatiu, som vius; fefaentment.

I calla, no diguis res. Prou silenci. Quieta petita estrella fugaç.  
Quiet.

Al teu costat tot és fàcil. Perdre't no és res més que viure fins demà. 

Pedres

"In primo luogo è la perdita del peso, poi l'ascendere lieve, sicuro, del volo diretto; è il tormento che invade e copre tutto come una cupola gigantesca; è detestare le separazioni; è una stretta busta chiusa, è un'angoscia infinita insieme a una generosità illimitata; è la velocità incalcolabile di un bolide e l'immobilismo di un morto; la fissità, la disperazione, il dubbio, la decadenza, l'allegria estrema, senza limiti, l'allegria che ti ferisce e t'inchioda al tuo posto, allegria immensa.

Fede senza verifica, ammirazione vivificante. È forza inesauribile, forza instancabile, forza in blocco; è la tenerezza di una pelle delicata, è la volontà del diamante, il desiderio del ferro nobile, grava, rude, ferro lavato con sangue caldo, con sangue chiaro e rapido, puro come un torrente carico di pietre levigate e alimentato dall'acqua di cime nevose.
È il dolore dell'incomparabile, è il dolore della divisione, la disperazione del passare del tempo, la coscienza amara dell'impossibilità di fissare l'istantaneità suprema.
È la pienezza del riposo, la negazione del dovere. È il desiderio insaziabile di gravare con doni magici, è un letto piano, elastico, all'ombra del grande albero che si china su di te; è la piccola luna luminosa che promette tutto. E, infine, è il cielo, che apre le sue grandi braccia per ricoprirti del suo profondo azzurro, bagnandoti del suo azzurro consolatore, il suo avvolgente azzurro, che permette che anche un ferito a morte respiri"


Che cos'è l'amore? La cosa essenziale per me. 

Notes mullades de pluja curta

Aquesta ciutat és un somni
per això no hi puc viure, ara,
fins que em desperti.

-Però, vols dir que t'agrada?
li pregunta l'amiga mentre prepara l'arròs amb verdures.
I les dues es posen a riure escandalosament.

Tinc ganes de sortir al carrer i veure tot allò que imagino.
La pica del petit immoble de l'amistançada està ben dissenyada,
l'aigüera queda al cantó esquerre, i no al centre, i tot el conjunt fa baixada,
pendent des del costat dret.
Ahir a la nit ens varem creuar amb en Hugh Grant a la Rue Meyerbeer cantonada amb la Rue de la Chaussée d'Antin; portava un pet tranquil, de núvol, dos peus per sobre. 
I saludava un senyor que li feia la pilota.
Al costat hi havia una noia negra amb ulls pintats que semblava prostituta, potser no.

Més tard, una dona i la seva família afamada al mig del carrer. Molt de nit.

L'avi agafa fort el petit jueu del braç tot caminant per la Rue des Francs-Bourgeois, el petit bufa els llavis, hi juga, s'avorreix igual que tots els nens, camina sense atenció al límit de la vorera.

Els humans som petites peces enmig de tota aquesta bellesa que viu fora el meu cap.

Córrer pel carrer, joioses, fent saltirons agafades de la mà
fer tonteries i miradetes als nens guapos de les terrasses,
ser infants, al capdavall.

Negra ajupida amb la cara entre les mans,
al costat d'una paperera que té la bossa per fora i regalima suc.
penosa al·legoria d'una vida que corre desesperada sense esma.

Mitjançant el mateix terminal, parla amb un per telèfon i amb l'altre per missatge; fent-los als dos presents invisibles.

(Una dona:
una mandíbula prominent i tant bella
per la seva sobèrbia indiferent
inconscient de la seva gràcia ara mateix (o potser no tant)
No és que sigui prominent,
és que està molt ben encaixada i es fa notar.
Li aguanta les faccions de la cara amb (molta) elegància.
Tant els ulls com la boca s'estiren seriosos i nostàlgics.
dos tendres línies sota els ulls.
I avall, unes espatlles que en mostren l'essència de força.
Pit ample, uns pits ben rodons i flonges, sostinguts per una samarreta de cotó gris, perfectament emmarcats, estan còmodes. Bells i tant bells!
i el seu lànguid desencant estirant la maleta, andana enllà. )

-Lorsque le Poumon souffre de plénitude,
la personne rêve qu'elle pleure.-

Com us anava dient, no pots viure el somni perquè no existeix, el fet es converteix en una altra vida que ja no et pertany en tant que compartida.
Només pot habitar aquella idea de mida incerta, difuminada i irreal que roman en algun cantó de la tête. Tot i que la bellesa d'aquesta ciutat em faci explotar totes les idees del cap. 

Aquests llocs de menjar que més aviat són salses olioses, altrament dits, locals xinesos, són per tot arreu!
Londres, Nova York, París. I sempre la mateixa neneta que escolta Blink182 darrera el vidre, i s'enfada si li demanes fer canvis al menú. que no t'entén.
SORT de la Kirin i de la Tsingtao.
L'amiga diu que
-No es pot beure aquest café, té gust a xino. tot té el mateix gust de pa de gambes.
Però ens salven perquè tenen mochis de coco encara més complicats.

Eren dos especimens una mica Indochine (eh?). Ella era un home que caminava tort.
Amb barret.
De petita estatura. Un habillat amb un vestit negre i camisa blanca i davant una dona, que en realitat era un home, amb un conjunt de jaqueta i faldilla, caminava malament, torçant una cama i mirant distreta les façanes com si busqués alguna indicació (totalment lost in translation).
Estranys.
L'homenet duia un maletí.

Sobre aquest pont (Neuf), SEPAREM EL CEL DE LA TERRA:

-Saps què m'agrada d'aquesta gent? que són rics. Que paguen i compren i consumeixen i van ben vestits.


Tres nois guapos que viuen junts i lloguen una botiga durant un cap de setmana i vénen coses. Dalt les motocicletes. No hi ha imatge més jove, fresca, elegant i ben dissenyada en tot el món habitat.


-Una senyora negra amb un cotxet
-Un jove amb barret, bicicleta i motxilla de backpacker 
-Uns vells amants de mitjana edat. Ella amb un mocador de colors.
-Una dona esllanguida amb el cabell tintat de ros, greixós.
-Un jove vestit amb una samarreta d'algun equip de bàsquet i uns texans fins als genolls, i el seu pare ben vestit amb polo blau cel i pantalons salmó, mira la carta de la Closerie des Lilas.

Aquí a Port Royal, quasi les vuit del vespre. T'estimo ciutat somni.

Vam descobrir que si que hi havia una única veritat. L'amor.
La diferència són les maneres d'entendre'l, processar-lo, viure'l, i doncs tractar-lo, expressar-lo. La voluntat de controlar aquesta veritat és el que perd alguns éssers vius.

Desaferrament, sense desaferrament no hi ha il·luminació.

Doncs pots nar als xinos.

-I will wait a million YEARS, EARS.
-A million ears?
-Years.
-I do not have a million ears.
-You will meet a million EARS, within the time/years I'll wait for you.

Ou ferrat

-El millor que li pots regalar a un tècnic de so és un disc verge.
-Per què? Perquè el poses i fas les teves creacions?
-No, perquè el poses i no sona res
-Però, ara m'has deixat intrigat, si no sona res, què fas?
-Doncs te'l poses i descanses

Descobrint la perfecció de l'existència

M'encanten les paraules. no hi ha res millor.
Heu vist que som immortals amb elles?. però us n'heu adonat (refotudament) d'aquest fet?

SALVATS.


Carmen - Gauthier

...et l'archevêque de Tolède, chante la messe à ses genoux.

111388

Encara que ens hi escarrassem,
mai podrem abastar la ploma que vola enllà;
d'un balcó estant, la impotència alegre.
Ni llençant-nos daltabaix la podríem agafar.
Morint esclafats.
I la ploma que s'escapa, s'escapa, sense saber res, fina, suau, petita, cel enllà, i estirem la mà i quedem buits.

Des del balcó veiem l'altre, entre el vívid forat del mig.
La ploma no.

Dustin O'Halloran; escolteu,

no li tingueu por a l'amor. És l'únic que us endureu.
No, no sigueu egoïstes, us és regalat.
Obriu els ulls. Ho veieu?
Més que sentir-lo, és dins.
No, no hi ha res més; no us hi capfiqueu. Taps de suro emmetzinats, menys que més ofegats!

Si, si, si exacte. Això mateix.



Au va! Tant dramatisme; tant sols caminar. I aquí ja està. 

Anem liats

-Ja has près l'ou amb whisky?
-Això ho vaig aparcar. Hi ha el tema del colesterol i aquestes coses...
-Ah, però prens la jalea real, no?
-A l'estiu es para.
-I quines vitamines prens?!
-El sol i l'aigua.

L'espera

S'enfila del baix ventre cap a la gola i inflama les temples fins al capdamunt del cervell.
Estira els omòplats, les seves escàpules, clavícula, ben amunt! i no et deixa pensar.
Creues i descreues els peus. A l'estiu se t'enganxen les cuixes entre elles, molest. A l'hivern, el fred fa que t'acostis més a tu mateix però el foc s'encén igual; desglaçant l'interior; ultra tensat, impossible.
De tant rascar segurament el cor s'escaparà fora costelles, situant-se davant la muralla, regalant-se al nervi. trencant centenars de fils.

Creuats i units.

La duresa d'un temps

El pitjor és que es tracta d'un patiment buit. Un plor dissecat amb humitat que ells mai no compartiran.
No hi ha sol que pugui véncer el dolor.
No hi ha temps que lluiti.
El temps no hi és, no és res.
I és l'únic que passa mentre reflexionem com dir-nos-ho tot. Quin horror provoca perdre'l.
i a menys paraules més oblit, més desaprenem a calmar el patiment que ells no veuen, mai sentiran.

La salaó es clava en les entranyes sota la pell del ventre. S'arrapa a les parets. La salaó NO ESQUITXA és una massa precisa ben dirigida, i fa mal.

A FAVOR

A favor d'Eurovegas a Catalunya. Igual que estic a favor del Sónar, d'Eurodisney, de la Bienal de Venècia, del Festival de Cannes, de l'exposició magnànima de Kassel (i de'n Serra, es clar), del MIT de Massachusetts, de Google, del muñeco Miguelín de la Coixet a Shangai, dels castellers al Japó, de l'artista Xavier González i les seves obres excel·lents i noves i fortes. I de la Filmoteca de la meva ciutat (quan projecta les coses bé, des del principi fins al final), i de Futurscope, i de les Seychelles, i dels pobles que tenen sales i jardins on hi desenvolupen activitats i marionetes com les del Teatre Monclar a Sant Feliu de Guíxols, i dels amfiteatres grecs i romans. I dels restaurants, estrellats, o no. I dels diletants.
I de tot el passat, i de tot el futur, i de la fira del llibre de Frankfurt. I d'Amèrica llatina i el seus orgulls nacionals; plats, vestits, cares. I de la Fashion Week de Nova York, i de l'street art de Londres i de les improvitzacions a qualsevol plaça esgavellada pel món. I del festival de Poesia que fan per aquí, quan he tingut la maduresa suficient per entrendre què és, i perquè és tant important. I dels Oscars i també dels Razzies. I de la banca ètica (de veritat), i de l'òpera de Sidney, i del/a Guggenheim, i de Sacks (Can Sacks , com aquell qui parla del gran magatzem com la botiga de conveniència del costat de casa), i d'anar despullat, també. I del dandi solitari del qual parlava en Dedéu l'altre dia. Però també, de l'exhibicionista, sí. I dels atacs de supèrbia fent comèdia; la supèrbia de debó fa recargolar-se de riure. I de l'inteligència i del xou en tots els formats: completament a favor d'aquell que és invisible, clar. De TOTA la dansa, del Cirque du soleil i d'Eurovisió, fa uns anys m'agradava molt. Ah, ostres, sí. I a favor del Barça. A favor del Barça que ens fa el favor de fer-nos orgullosos conscients. Perquè com diu aquell nin tant bufó i cabró: la meva excusa per tal d'acceptar que m'agrada el fútbol és que a Passolini també li agradava. I a favor del Madrid, perquè no seríem com som sense ell.

Espero que no estigui quedant massa imbècil aquest escrit. Però us ho dic sincerament. Vull veritat i prou d'hipocresia. I si hi ha d'haver més quisca, que estigui ben feta siusplau.
Minuciosament merda capciosa sense brillar tosca i cremosa.

(Hem de mantenir algunes tradicions, sí.)

A favor d'Eurovegas a Catalunya perquè el nostre país necessita moltes coses i aquesta no és una tragèdia.
No és una central nuclear, no vénen a construir armes. No ens vénen a colonitzar. S'ha acabat un tipus important d'americanització; això ho sabíeu, oi?

Entenc el no i/o neguit dels propietaris d'aquells terrenys. Hi ha un concepte que el profe Calsina em va deixar imprès al cervell en alguna classe de polítiques, fent-me entendre l'empatia i assentint convençuda amb el cap. Ah es clar, ja ho entenc. Not in my backyard, deia, passejant amunt i avall sobre la tarima de davant la gran pissarra verda. Quan ens diuen que què ens semblaria un nou cementiri, que la gent es mor i no podem enterrar-la, i que necessitem un nou cementiri, i si, tots veiem que SÍ, QUE HOME I TANT, que ÒBVIAMENT necessitem construir nous forats per col·locar-hi els cadàvers...però que siusplau, construeixi-me'ls una mica més enllà. Enretiri aquella làpida del meu jardinet. Això és aquest sí, però aquí no, pel qual ens podrien titllar de cínics i panxacontents als que estem a favor de l'Eurovegas. Sí, perquè no te'l fan al costat de casa.

Però no.

Gràcies a un article aclaridor que acabo de llegir del Jaume V. Aroca he vist exactament on es planteja col·locar l'Eurovegas -al Parc Agrari del Baix Llobregat-, en l'última reserva d'espai agrícola de l'àrea metropolitana de Barcelona. I m'he anat relaxant a poc a poc; metròpoli i agricultura no acaben d'estar del tot relacionants, oi? Bé, i encara que els fessim relacionar, encaixar, per tot el que s'arriben a queixar els anti Eurovegas...senyors i senyores, quantes fruites i verdures produeixen aquests camps? Segons el sr. Aroca, el 10% de les que consumeixen els habitants de Barcelona i dels municipis del seu entorn. Vaig molt errada si suggereixo que podríem anar a cercar aquest 10% de fruita i verdura enfilant-nos cap al nord o dirigint-nos cap al sud?, m'equivoco si dic que gironins i lleidatans estarien ben contents de servir, més, a l'àrea metropolitana?

El seu nom ho indica, metròpoli: ciutat principal de l'estat, ciutat d'origen. Són coherents, no han projectat Eurovegas a Montserrat ni a Lloret.

Prefereixo socialització i entrada de persones i capital en aquells terrenys que 3000 hectàrees verdes. Allà, sí. Prefereixo més gent amb feina que 3000 hectàrees verdes mig buides. Allà, sí. Prefereixo veure somriures, alegria i diversió que 3000 hectàrees on s'hi escolta el silenci estancat. Allà, sí.

Ambientalistes. La metròpoli pot tenir horts urbans! es clar que sí! Fem que els balcons i els jardins s'omplin de tomaqueres, però siusplau, al Parc Agrari del Baix Llobregat posem-hi un parc com Déu mana, de segle XXI.

Conservadors. Tants que us queixeu i després, alguns, sou protagonistes dignes d'un Houllebecq que marxeu a Indonesia per abusar de criatures. Els de la doble moral.

I encara n'hi ha uns altres. Porucs. Aquests que que tant es queixen brandant la mà: però què és això?!, quin turisme volem?, Eurovegas NO!...aquests són els que han oblidat, entre d'altres coses molt importants, què era divertir-se. Ja no saben bascular entre el seny i la rauxa i han quedat enrocats en un dels dos extrems.
Els dos el mateix finalment. Els dos igual de nocius.

Ep. I si us semblen unes aproximacions massa excitades, també hi ha una altra solució, fem-li als senyors de Las Vegas Sands un contracte tipus Guardiola...vinguin, monti'n la paradeta, i si són tant dolentots i malignes, els fem fora al cap de 4 anys.

Finalment vull expressar que no estic tant a favor de l'hotel Vela vist des del capdamunt del carrer Muntaner.

Arrufo la cara resignada. Sí, i no em digueu que no ens podem resignar mai, que de tant en tant resignar-se no està bé; no m'ho digueu perquè jo, jo hi estic A FAVOR.



Mirades.

                                                                                                                                                                               
Petons.
Estiu fumat.




    Fotografia, Leopoldo Pomés.

Dilluns tornassolat

Diga'm-ho tu. Fes vertigen les temples, forada'm el timpà
de manera curosa, amorosa, dèspota,
així
inflama'm.
Hi ha una llum que no distingeixo bé. Plena a vessar de menjar.


Selves negres de gelatina. Gelatinoses; comunes.

.

Arramblar el llibre. Obrir-lo de bat a bat. Entaforar-hi tota la faccia. mmmmmmmmmmmmh. Esnifar ben fort les pàgines de Les flors del mal. oooooooooooooh. Menjar-me Baudelaire! (amb un crit).

. ; . Wait a sec.



Avui: La diferència entre un un snob i un dandi és que el primer mor perquè el convidin a una festa i el segon perquè el facin fora d'ella.
Això m'ho va explicar ahir un mestre al qual s'havia encarregat de deixar-li molt clar l'altre mestre, superlatiu, (com sabeu) Dalí. 

Bon dia vida bella !

 Fotografies, Xavier Clavijo.
 

In and out of love


El senyor feia funcionar la màquina que col·lapsava l’edifici. Dues grans pinces de cranc donaven cops a l’interior de l’estructura despullada. Tot eren pedres, juntes, runa. Pols. Cabells de bronze on s’hi arrapaven els blocs de roca, quedaven despenjats, aguantant-se tensos, estirats davant el pis de sota on hi havia una butaca sola emblanquinada. 


El so de la màquina era imperceptible des de dins. Per sort. Càspita! Les papallones no ho sabien. Allò era com parar el concert de Brandemburg de cop.
El sol creava un arc iris fugaç entre l’aigua que esquitxava un altre home a través d’una manguera industrial direcció l’enrunament. Gotetes a raig, felicitats per una estructura vella que desentelaven i apaivagaven amb la frescor d’un estiu pròxim.
Mentrestant, Damien Hirst actuava pels rics a la seva fàbrica escorxadora a Dudbridge, per tal de vendre'ls animals en formaldehid i rodones de colors sobre el llenç.
Ell ja no dibuixava, tampoc feia el taxidermista. Ell és el BUFÓ! 



                                                          Long life clowns of the world

Figaro


-Nothing is forever
-Nothing?
-Only memories. Memories are forever
-Not even.

Drinking; wishful thinking.

11 anys més dos mesos i escaig de mil·lenni.
Tots els dies us han semblat igual, en efecte, heu vist el mateix.
Potser els 11 anys de nou mil·lenni han estat el mateix cada dia.



Entre manifestacions brutals i petons

                                                                
                                                             tots convulsos i dispersos.

...............................

Ahir vaig menjar caviar per segona vegada. El meu acompanyant deia que era bo. Perquè tenia gust de mar. Té gust de mar, exclamava cofoi.
La fauna era variada i generalment de raig UVA arrugat.

Vaig arribar a casa amb els sostenidors descordats i la roba posada. 

No puc escriure se m’ha esquinzat l’ull. És dolorós i inútil.

En blanc i negre


El dia de reis en Francesc Marc Álvaro va escriure un article al diari on citava a Joan Fuster.
"No esperis, ni temis i seràs perfecte".

Hi afegiríem... només projecta i fes.

La vida rural és informal, la urbana, contradictòria.

Aquest senyor de la gesta de dalt, si ens cenyim a la cita de'n Fuster, és perfecte.
Podríem dir que esperava acomplir l'objectiu, però la temeritat de l'acció (a ulls dels altres, ell no hi va anar sense una magna reflexió) era tant elevada que ell no esperava res. Res més que fer. Amb preparació, preparatius, per què?
Obsessió per la bellesa.
I témer; no hi ha imatge més plausible que la fotografia del desafiament, per entendre que aquest home no temia res, ni ningú. Encara menys a ell mateix.
Ailàs, quin savi.
Potser eren els seus x anys, però jo ho atribuiria a la determinació.

____
Fa molts dies que aquest text està en stand by.

...ja no sé per on anàvem... però el que us vull dir avui és que el principal problema és la gent que no sap viure.

La gent que no sap viure amarga i enrabia l'ànim d'aquells de bona fe que sí que en saben, perquè han conegut la coherència i el savoir faire.

Per què ets així? deixa anar en veu resignada i molt baixa, amb un fil d'aire, bufada, l'infant.

Empassa saliva caduca i espessa i diu que ja en té prou d'aquest color i salta de la cadira per marxar terra enllà.


Voldria afegir que aquella gent que no sap viure no necessàriament no ha conegut la coherència i el savoir faire; el que és segur és que un dia es van donar un cop al cap i ja mai més s'han refet.




Benvingut 12, je vais t'aimer.

Aquest any, a través del Facebook, hem sigut testimoni de moltes festes que no ens han vist. Riures, foscors, cigarrets, desenfocs, lluentons, alcohol, taules, caos, tovalles, talons, i algun llençol, entre fotografies i més fotografies que es perdran en l'espai mentalitzat digitalment.
M'he adonat d'una cosa... per molta globalització, tots necessitem (i valorem) aquell moment de recolliment en algun punt, amb algú. Un instant que ens continuïi fent sentir part de la nostra veritat, coexistint entre les altres. Seguim planificant-lo, buscant-lo, i trobant-lo, sovint inconscientment.

...que visquin els petits estels fugaços que són les nits de cap d'any. En diferents indrets, tots junts.

PS: Continuem perdent-nos pels jardins! lluitem en aquest nou any que acabem d'estrenar. Noteu com s'ha obert, refrescant, sparkling, com una ampolla d'spumante. No deixeu que s'esbravi!