Tot tancat i barrat.
El temps gris és ben curiós, hi ha dies que ens acompanya alegrement i ens fa sentir més potents, hi passem per sobre, i dies que ens obliga a arrossegar-nos pel subsòl de llambordes florejades.
Veiem murs i ens fa mandra enfilar-nos-hi. No tenen una escala de fusta. Tenen rugositats de pintura blanca i en un petit racó un forat.
No esperis, ni temis i seràs perfecte. Això només ho podem aconseguir uns minuts de curta volada. Ens hem ficat mil coses al cap i cada dia ens disparen massa vegades els ulls, per poder fer-ho durar.
Però ahir el meu amic em va dir que la part conscient només en pot tenir una! UNA! una-cosa-cada-vegada. Doncs la meva cosa d'ara mateix és:
-Renoi! Quina sort! No tens fills!. Bé. En realitat és:
-Quina putada algú que estigués igual i amb un fill. Jo no haig de rendir comptes, donar explicacions, responsabilitzar-me de la vida, més enllà de mi.
I de cop i volta, m'he aixecat d'una revolada, he vist que sóc afortunada; per aquesta gran circumstància que podria ser igualment gran i tan angoixantment diferent.
Demà serà un altre dia. Tenim esperança; però la creença amb un mateix és un termòmetre.
No tingueu fills ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada