Assassins de raons, assassins de vida.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
"Melancólicos a fuerza de placer"
A La Contra d'avui hi ha un cantautor d'aquells maleïts. Un home conscient. Tot i que el deix de la seva veu m'enrabiï una mica...té alguna cosa de trobador francès de segle passat i un romanticisme simpàtic, decadent i dolç. És bo escoltar les paraules de quietud fetes cançó.
Suposo que serà cert que tant se li en fot ser a l'Spotify...però quina sort haver-lo localitzat dedans.
Suposo que serà cert que tant se li en fot ser a l'Spotify...però quina sort haver-lo localitzat dedans.
Ahir vaig conèixer un artista
Aquell que crida l'atenció sense necessitat d'obrir la boca. Persona d'aura màgica que atrau amb magnètic silenci, activant-te quan és a prop.
Artista perquè viu passió i curiositat. Parla amb els ulls que escupen cervell i cor en simbiosi natural.
Ahir vaig conèixer un home amb talent i sentit de vida. Artista perquè posseeix el do de copsar l'essència que els seus coetanis quasi bé no perceben.
Sabràs què ets davant d'un artista quan vegis un far que il·lumina de forma perenne. I sempre tinguis ganes de més. Mirar-te'l, escoltar-te'l, entenent que et coneix. Comprenent que no podem fer altra cosa que traduir-nos. Viuràs content, quan les espurnes ocurrents et penetrin i t'ajudin a nedar amb més força cada dia. Escolta-les!
Els genis són persones vivint amb èxit i responsabilitat el que saben fer més bé.
I efectivament, la seva misèria és la teva. Però no oblidis que no t'ha tocat a tu crear el paradís des d'uns fulls en blanc.
... Michael Nyman, sap que l'art fereix i fa patir però que no hi ha res més que et pugui satisfer en plenitud. I ell ho viu tranquil·lament, de forma orgànica.
En aquella sala de cinema, un cop acabat el seu documental, l'home seia deixat anat a la butaca...es notava que havia vist el film més d'una vegada. El cor va saltar quan el vaig detectar. Jove ansiosa i ràpida, emocionada de regalar-nos quatre paraules. Quan les mans càlides del compositor agafaren les meves, vaig ser feliç.
Artista? aquell que et fa transcendir en l'excelsa bellesa d'un món imperfecte. El que et fa plorar en consciència! clama que ets únic!
És un home egocèntric i alhora generós. Accepta la inspiració. Comme il faut
...thank you Mr. Nyman.
PS: Tots i totes sabeu quan sou davant d'un artista. Perdoneu la retòrica. D'altra banda, m'assedega i allarga el moment d'èxtasi. Jo també sóc egocèntrica. I els que em coneixeu sabeu que avui respiro paraules. Nedant en la seva infinita profunditat. Són elles les que juguen amb mi...decidint quan l'encerto, quan les penetro, quan tant sols frego la superfície, quan ens abracem, paraules.
Artista perquè viu passió i curiositat. Parla amb els ulls que escupen cervell i cor en simbiosi natural.
Ahir vaig conèixer un home amb talent i sentit de vida. Artista perquè posseeix el do de copsar l'essència que els seus coetanis quasi bé no perceben.
Sabràs què ets davant d'un artista quan vegis un far que il·lumina de forma perenne. I sempre tinguis ganes de més. Mirar-te'l, escoltar-te'l, entenent que et coneix. Comprenent que no podem fer altra cosa que traduir-nos. Viuràs content, quan les espurnes ocurrents et penetrin i t'ajudin a nedar amb més força cada dia. Escolta-les!
Els genis són persones vivint amb èxit i responsabilitat el que saben fer més bé.
I efectivament, la seva misèria és la teva. Però no oblidis que no t'ha tocat a tu crear el paradís des d'uns fulls en blanc.
... Michael Nyman, sap que l'art fereix i fa patir però que no hi ha res més que et pugui satisfer en plenitud. I ell ho viu tranquil·lament, de forma orgànica.
En aquella sala de cinema, un cop acabat el seu documental, l'home seia deixat anat a la butaca...es notava que havia vist el film més d'una vegada. El cor va saltar quan el vaig detectar. Jove ansiosa i ràpida, emocionada de regalar-nos quatre paraules. Quan les mans càlides del compositor agafaren les meves, vaig ser feliç.
Artista? aquell que et fa transcendir en l'excelsa bellesa d'un món imperfecte. El que et fa plorar en consciència! clama que ets únic!
És un home egocèntric i alhora generós. Accepta la inspiració. Comme il faut
...thank you Mr. Nyman.
PS: Tots i totes sabeu quan sou davant d'un artista. Perdoneu la retòrica. D'altra banda, m'assedega i allarga el moment d'èxtasi. Jo també sóc egocèntrica. I els que em coneixeu sabeu que avui respiro paraules. Nedant en la seva infinita profunditat. Són elles les que juguen amb mi...decidint quan l'encerto, quan les penetro, quan tant sols frego la superfície, quan ens abracem, paraules.
Candida
Blanquíssimes, lluminoses, pures. Actes sincers i innocents.
La putada és fer-se gran i perdre els millors atributs dels menuts.
Però és ben fàcil! seguiu somniant, somrient, càndides ànimes!
La putada és fer-se gran i perdre els millors atributs dels menuts.
Però és ben fàcil! seguiu somniant, somrient, càndides ànimes!
No. no. no.
Fa un mes i un dia que no escric per aquí i això no pot ser. Si no ens exercitem, morim com l'Amy, en l'absoluta foscor d'un crit de profund patiment.
Escric escoltant-la. Des de dissabte a la tarda que l'estic escoltant amb fruició desmesurada. I a mida que cada nota, cada agut, cada minut van passant, els meus sentiments es van temperant amb el seu record, fusionant-se amb aquell carrer que plens d'amor i llibertat, tant hem trepitjat: Camden Road amunt, Camden Road avall...fins arribar a Jackson Road, mentre respirem l'alegria de ser a Londres sols, amb nosaltres mateixos i tanta plenitud. I ella ja no el trepitjarà mai més, el seu barri. Sortosament la seva música ho farà per sempre. Dins les orelles d'una estudiant que camina cap a la universitat o sortint dels altaveus i escapolint-se per les finestres obertes d'un Golf atrotinat, mal aparcat al costat del McDo.
I què hem de dir? Un amic opina que més val morir, que no pas viure moribundament; una amiga comenta, que és un altre exemple claríssim d'un deu professional i un zero a l'esquerra personal. Els comentaris de molts van plens de bones paraules: era una bona persona, plena d'amor, tan riallera, fantàstica... tot veritat i tot res. Res més que adéu i acords. Acords fregant-nos les orelles. Thank you for your voice and your lyrics, bittersweet lady. Swing. love. Cool woman.
When you walk in that bar and you're dressed like a star...mira quina noia de barri més graciosa, una noia com qualsevol altra, filla de pares treballadors.
amb un talent sobrenatural
I tot llençat per la borda.
NO. Per molt que ens hagi agradat, mai la podrem col·locar sobre un pedestal. I la recordarem amb molt menys afecte que pena, per d'aquí uns anys seguir dient:
pobre noia.
I em sap greu. Ahir encara estava emprenyada amb ella. Idiota! per què t'ho has carregat?.
Avui, ja està.
Així acaba aquesta veu i aquesta història; però gràcies un cop més, Amy. Gràcies per recordar-nos amb tanta dedicació, quin és el camí de la veritat. Brindarem amb alegria pels teus millors moments i no t'oblidarem; inconscientment, amb això que et sortia de dins i que no has volgut cuidar, ens ho has fet impossible. Ja no et castigo, que tu sola t'has perdonat, marxant, exhalant l'últim i etern I'm sorry, dins la teva casa de pena, moqueta, drogues i tota la bona música barrejada pel mig...volent escapar de les ampolles de negra birra.
Escric escoltant-la. Des de dissabte a la tarda que l'estic escoltant amb fruició desmesurada. I a mida que cada nota, cada agut, cada minut van passant, els meus sentiments es van temperant amb el seu record, fusionant-se amb aquell carrer que plens d'amor i llibertat, tant hem trepitjat: Camden Road amunt, Camden Road avall...fins arribar a Jackson Road, mentre respirem l'alegria de ser a Londres sols, amb nosaltres mateixos i tanta plenitud. I ella ja no el trepitjarà mai més, el seu barri. Sortosament la seva música ho farà per sempre. Dins les orelles d'una estudiant que camina cap a la universitat o sortint dels altaveus i escapolint-se per les finestres obertes d'un Golf atrotinat, mal aparcat al costat del McDo.
I què hem de dir? Un amic opina que més val morir, que no pas viure moribundament; una amiga comenta, que és un altre exemple claríssim d'un deu professional i un zero a l'esquerra personal. Els comentaris de molts van plens de bones paraules: era una bona persona, plena d'amor, tan riallera, fantàstica... tot veritat i tot res. Res més que adéu i acords. Acords fregant-nos les orelles. Thank you for your voice and your lyrics, bittersweet lady. Swing. love. Cool woman.
When you walk in that bar and you're dressed like a star...mira quina noia de barri més graciosa, una noia com qualsevol altra, filla de pares treballadors.
amb un talent sobrenatural
I tot llençat per la borda.
NO. Per molt que ens hagi agradat, mai la podrem col·locar sobre un pedestal. I la recordarem amb molt menys afecte que pena, per d'aquí uns anys seguir dient:
pobre noia.
I em sap greu. Ahir encara estava emprenyada amb ella. Idiota! per què t'ho has carregat?.
Avui, ja està.
Així acaba aquesta veu i aquesta història; però gràcies un cop més, Amy. Gràcies per recordar-nos amb tanta dedicació, quin és el camí de la veritat. Brindarem amb alegria pels teus millors moments i no t'oblidarem; inconscientment, amb això que et sortia de dins i que no has volgut cuidar, ens ho has fet impossible. Ja no et castigo, que tu sola t'has perdonat, marxant, exhalant l'últim i etern I'm sorry, dins la teva casa de pena, moqueta, drogues i tota la bona música barrejada pel mig...volent escapar de les ampolles de negra birra.
Pots i rumor
És com quan no et pots aguantar el pipí i les dues portes blanques dels lavabos estan tancades. I tu no pots més, no pots més i et mires al mirall i veus com et poses la mà a l'entrecuix pressionant-te el sexe per intentar apaivagar les ganes d'orinar, però aquestes no disminueixen. I llavors, t'aventures, obres una porta i ostres, el bany era buit! quina joia. I ho deixes anar! mentre penses: que tonta que sóc!.
Això és l'escriptura.
Per un dissabte nostàlgic i rúfol. Concerto Alla Rustica, Concerto Grosso... Vivaldi i aire i punt. ...O música de cambra orquestrada pel mestre Brotons.
Le temps qui reste - Serge Reggiani
Combien de temps...
Combien de temps encore
Des années, des jours, des heures, combien ?
Quand j'y pense, mon coeur bat si fort...
Mon pays c'est la vie.
Combien de temps...
Combien ?
Je l'aime tant, le temps qui reste...
Je veux rire, courir, pleurer, parler,
Et voir, et croire
Et boire, danser,
Crier, manger, nager, bondir, désobéir
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Voler, chanter, parti, repartir
Souffrir, aimer
Je l'aime tant le temps qui reste
Je ne sais plus où je suis né, ni quand
Je sais qu'il n'y a pas longtemps...
Et que mon pays c'est la vie
Je sais aussi que mon père disait :
Le temps c'est comme ton pain...
Gardes-en pour demain...
J'ai encore du pain
Encore du temps, mais combien ?
Je veux jouer encore...
Je veux rire des montagnes de rires,
Je veux pleurer des torrents de larmes,
Je veux boire des bateaux entiers de vin
De Bordeaux et d'Italie
Et danser, crier, voler, nager dans tous les océans
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Je veux chanter
Je veux parler jusqu'à la fin de ma voix...
Je l'aime tant le temps qui reste...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je veux des histoires, des voyages...
J'ai tant de gens à voir, tant d'images..
Des enfants, des femmes, des grands hommes,
Des petits hommes, des marrants, des tristes,
Des très intelligents et des cons,
C'est drôle, les cons ça repose,
C'est comme le feuillage au milieu des roses...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je m'en fous mon amour...
Quand l'orchestre s'arrêtera, je danserai encore...
Quand les avions ne voleront plus, je volerai tout seul...
Quand le temps s'arrêtera..
Je t'aimerai encore
Je ne sais pas où, je ne sais pas comment...
Mais je t'aimerai encore...
D'accord ?
Els francesos seran els mestres del romanticisme fins l'eternitat i més enllà. Sense ell perdrien aquesta immortalitat única que tant els fa brillar.
Combien de temps encore
Des années, des jours, des heures, combien ?
Quand j'y pense, mon coeur bat si fort...
Mon pays c'est la vie.
Combien de temps...
Combien ?
Je l'aime tant, le temps qui reste...
Je veux rire, courir, pleurer, parler,
Et voir, et croire
Et boire, danser,
Crier, manger, nager, bondir, désobéir
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Voler, chanter, parti, repartir
Souffrir, aimer
Je l'aime tant le temps qui reste
Je ne sais plus où je suis né, ni quand
Je sais qu'il n'y a pas longtemps...
Et que mon pays c'est la vie
Je sais aussi que mon père disait :
Le temps c'est comme ton pain...
Gardes-en pour demain...
J'ai encore du pain
Encore du temps, mais combien ?
Je veux jouer encore...
Je veux rire des montagnes de rires,
Je veux pleurer des torrents de larmes,
Je veux boire des bateaux entiers de vin
De Bordeaux et d'Italie
Et danser, crier, voler, nager dans tous les océans
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Je veux chanter
Je veux parler jusqu'à la fin de ma voix...
Je l'aime tant le temps qui reste...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je veux des histoires, des voyages...
J'ai tant de gens à voir, tant d'images..
Des enfants, des femmes, des grands hommes,
Des petits hommes, des marrants, des tristes,
Des très intelligents et des cons,
C'est drôle, les cons ça repose,
C'est comme le feuillage au milieu des roses...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je m'en fous mon amour...
Quand l'orchestre s'arrêtera, je danserai encore...
Quand les avions ne voleront plus, je volerai tout seul...
Quand le temps s'arrêtera..
Je t'aimerai encore
Je ne sais pas où, je ne sais pas comment...
Mais je t'aimerai encore...
D'accord ?
Els francesos seran els mestres del romanticisme fins l'eternitat i més enllà. Sense ell perdrien aquesta immortalitat única que tant els fa brillar.
Can lletres
-Can I get you something?
-CHOCOLATE!
-I don't promise anything... YES!!!
-(Toblerone bar).
-Do you want something to drink?
-Alcohol!
-Do you want a beer or you want little drink?
-A little drink!
-What did you ask me?
-Do you want a beer or a little drink? And you said: alcohol.
-Carinyu, podràs portar-me xocolata quan tornis?
-per què vas dir-li tot allò?
-perquè necessitava fer-ho. ho desitjava.
-T'has fixat que la paraula moixaina i la paraula moixama, s'assemblen moltíssim i són significativament oposades?
-A què ve això ara?
-Tenia ganes de dir-ho. Potser perquè són com tu i com jo?. no em facis més cas de l'estrictament necessari.
-You don't have a bad memory, darling. You have a selective memory.
Si marxo demà, tot seguirà igual?
no puc prometre't res. Però m'hi jugaria una mà, dient-te que sí.
Has acabat avui, un dia que tan podria haver sigut demà o ahir.
Sempre arribem a la mateixa conclusió: el cercle ens absorbeix.
Per què la Madeleine?
perquè cantant despullada, vesteix la nit.
que barato!
Barato? això és el que en penses? forgive me if I cry!!
l'altre nit et vaig dir moltes coses i ara, de debó, només desitjo escoltar l'escalfor sota la manta de llana rosa.
Deixa-ho córrer i torna volant.
(Avui t'he pensat. potser el problema més gran és que encara no sabem viure amb el record. Si en sabessim, ja no seria record. Un dia, avui, és molt bonic.) CERCLE.CIRCLE.CIRQUE.
Juro que ho trobarem o morirem en l'intent.
Nouvelle plus dire
Diu que no ens entenem. En les distàncies curtes sí. No?
Vull més temps, preu elevat de l'expressió. Avui és l'insomni provocat i el soroll de la nevera vella. Demà comptem festa. Vull tot el que diu, in my world of fantasy won't you dance with me... la manera en la que ens movem, sense mirar a la cara, sense observar els ulls, sense menjar-nos l'espai, no va bé. D'aquesta manera rabent, has vist que totes les paraules han desaparegut i els sons s'han tancat dins d'una caixa negra i microscòpica?. Si, bé, de fet, les paraules no han desaparegut, s'han desintegrat, s'han encriptat entre xips i xarxes i cables inexistents que bloquejen terrasses i fum de cigarrets. I fulles de tardor. Piscines buides. Colors del matí. Els llençols blancs i rebregats em volen abraçar. Ella vola i altres es queden sense llum, let's dance little stranger! (there's only one more dance).
Jo també ho penso bastant. Però sempre ha estat d'aquesta manera, no és que ara s'estigui portant a l'extrem cap tendència, ni cap moviment, ni cap onada, ni cap petó. Ara tot s'ha accelerat però és tot el mateix el que s'ha accelerat i el que passarà serà que tornarà la calma, la parsimònia s'instaurarà de nou. Però la incomprensió comprensiva serà la mateixa. Vés que no es vagi massa enllà! ves! soon the music's over.
El llarg camí de quatre arbres l'ha portat a collir la flor més important: la de la bondat. No són dies de trobar el mot de la personalitat, de la intimitat. Es transforma per tornar al mateix punt n'estic segura. I demà serà un altre dia. un altre el dia.
Agafar-lo entre les paraules i posar-lo a dalt de tot per no veure res més.
Vull més temps, preu elevat de l'expressió. Avui és l'insomni provocat i el soroll de la nevera vella. Demà comptem festa. Vull tot el que diu, in my world of fantasy won't you dance with me... la manera en la que ens movem, sense mirar a la cara, sense observar els ulls, sense menjar-nos l'espai, no va bé. D'aquesta manera rabent, has vist que totes les paraules han desaparegut i els sons s'han tancat dins d'una caixa negra i microscòpica?. Si, bé, de fet, les paraules no han desaparegut, s'han desintegrat, s'han encriptat entre xips i xarxes i cables inexistents que bloquejen terrasses i fum de cigarrets. I fulles de tardor. Piscines buides. Colors del matí. Els llençols blancs i rebregats em volen abraçar. Ella vola i altres es queden sense llum, let's dance little stranger! (there's only one more dance).
Jo també ho penso bastant. Però sempre ha estat d'aquesta manera, no és que ara s'estigui portant a l'extrem cap tendència, ni cap moviment, ni cap onada, ni cap petó. Ara tot s'ha accelerat però és tot el mateix el que s'ha accelerat i el que passarà serà que tornarà la calma, la parsimònia s'instaurarà de nou. Però la incomprensió comprensiva serà la mateixa. Vés que no es vagi massa enllà! ves! soon the music's over.
El llarg camí de quatre arbres l'ha portat a collir la flor més important: la de la bondat. No són dies de trobar el mot de la personalitat, de la intimitat. Es transforma per tornar al mateix punt n'estic segura. I demà serà un altre dia. un altre el dia.
Agafar-lo entre les paraules i posar-lo a dalt de tot per no veure res més.
Ser flamenco
En el fons no hi ha paraules davant l'emoció. Només hi ha força, potència, viva extensió del sentiment. Més ben dit davant l'emoció és millor el silenci.
__
"...Ser flamenco es otro ver el mundo, con el sentido grande; el sino de la conciencia, la música en los nervios, fiereza independiente, alegría con lágrimas, y la pena, la vida y el amor ensombreciendo; odiar lo rutinario, el método que castra; embeberse en el cante, en el vino y los besos; convertir en un arte sutil, y de capricho y libertad, la vida; sin aceptar el hierro de la mediocridad; poner todo a un envite; saborearse, darse, sentirse,¡vivir! ¡Eso!..."
Tomás Borrás (1891 - 1976) "Elegía del cantaor", 1906.
L'esposa de l'escriptor i periodista,
la tonadillera Aurora Purificación Mañanos Jaufrett, més coneguda com La Goya (1891 - 1950).
__
"...Ser flamenco es otro ver el mundo, con el sentido grande; el sino de la conciencia, la música en los nervios, fiereza independiente, alegría con lágrimas, y la pena, la vida y el amor ensombreciendo; odiar lo rutinario, el método que castra; embeberse en el cante, en el vino y los besos; convertir en un arte sutil, y de capricho y libertad, la vida; sin aceptar el hierro de la mediocridad; poner todo a un envite; saborearse, darse, sentirse,¡vivir! ¡Eso!..."
Tomás Borrás (1891 - 1976) "Elegía del cantaor", 1906.
L'esposa de l'escriptor i periodista,
la tonadillera Aurora Purificación Mañanos Jaufrett, més coneguda com La Goya (1891 - 1950).black cherry
A man was following me this morning when I get off the train. Vintage brown suitcase and black-rimmed glasses framing the eyes that were stuck on me behing the pane of glass. For some minutes I quicked my steps through the crowded street. It all finished with myself lying in bed. no more running, and just a calm bittersweet glance back. (it all vanished without trace out there in the street). After that, she arrived from the cold silence
Young ones climbing trees
-Uala! el 2010! el futur! hi haurà robots i cotxes voladors?
-Ya ves nen! el 2010!
-Ya ves nen! el 2010!
Dans le lit
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Ta bouche, ta voix
Les escalators trajectoires
Ton corps dans Paris, quelque part
Le boulevard, les cafés déserts
Je pense à toi
En terrasse, pas grand-chose à faire
Ça ressemble à quoi
Une journée à perdre en été
Avec dans la poche tes deux clés ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas dans les musées
Le tout début d'une histoire
Est plus beau qu'un urinoir
De Marcel Duchamp, bébé
À midi j'attendrai le soir
À quatorze heures l'obscurité
Le tout début d'une histoire
Est meilleur qu'un vieux Godard
Un popcorn climatisé
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Ta bouche, ta voix
Les sacs bananes au Sacré-Cœur
Dix mille caméscopes en chaleur
Ou bien on va au bord de l'eau
Je pense à toi
Ou bien on dort dans un bureau
Ça ressemble à quoi
D'accoupler dans un sac plastique
Peter Falk et les Tindersticks ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas bateau-moucher
Le tout début d'une histoire
Est mieux qu'un "Vous pouvez voir
Sur votre gauche l'Assemblée"
À dix-huit heures j'attends le soir
En dévisageant ton quartier
Mais le début d'une histoire
N'a pas trop grand-chose à voir
Avec du tissu soldé
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Bang, bang, au milieu du trottoir
À dix-huit heures, j'attends le soir
Bang, bang, bang, bang.
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Ta bouche, ta voix
Les escalators trajectoires
Ton corps dans Paris, quelque part
Le boulevard, les cafés déserts
Je pense à toi
En terrasse, pas grand-chose à faire
Ça ressemble à quoi
Une journée à perdre en été
Avec dans la poche tes deux clés ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas dans les musées
Le tout début d'une histoire
Est plus beau qu'un urinoir
De Marcel Duchamp, bébé
À midi j'attendrai le soir
À quatorze heures l'obscurité
Le tout début d'une histoire
Est meilleur qu'un vieux Godard
Un popcorn climatisé
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Ta bouche, ta voix
Les sacs bananes au Sacré-Cœur
Dix mille caméscopes en chaleur
Ou bien on va au bord de l'eau
Je pense à toi
Ou bien on dort dans un bureau
Ça ressemble à quoi
D'accoupler dans un sac plastique
Peter Falk et les Tindersticks ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas bateau-moucher
Le tout début d'une histoire
Est mieux qu'un "Vous pouvez voir
Sur votre gauche l'Assemblée"
À dix-huit heures j'attends le soir
En dévisageant ton quartier
Mais le début d'une histoire
N'a pas trop grand-chose à voir
Avec du tissu soldé
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Bang, bang, au milieu du trottoir
À dix-huit heures, j'attends le soir
Bang, bang, bang, bang.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)