Hi he tornat a topar de cara. Quan tenia 20 anys vaig conèixer, tenint consciència que ho eren, els primers jueus de la meva vida; fou a la capital del Regne Unit, a Barcelona no sabia ni que existien, de fet no tenia ni idea com imaginar-me un jueu. Com deia, vaig trobar-me en Julien de París i en Martin de Johannesburg. Molt simpàtics, intel·ligents, gran sentit de l'humor, agradables i educats. Vaig aprendre què volia dir lehaim, què era el Shabbat així com que per tenir un any nou dolç s'havia de menjar poma amb mel.
En tornant de Londres repetia a tort i a dret que de gran em volia casar amb un jueu tot i conèixer força menys del 98% de les característiques de la creença; de sobres és coneguda la meva impressionabilitat (desgraciadament el fet de ser ingènua no es cura ni amb molta lectura, de moment).
A més a més, estava convençuda que eren persones cultes, educades i divertides, sens dubte, ben influenciada per Woody Allen, Fran Lebowitz, Lena Dunham, Philip Roth, Mark Zuckerberg, Hannah Arendt i el llarg etcètera de persones que admiro o que m'atrauen i que formen part d'aquesta religió/cultura.
Amb una ex parella en parlàvem molt a la universitat. Les dues n'érem fans. No recordo haver-ne parlat amb ningú més que no fos la Laura. Bé, mentida, amb l'Albert també, un gran simpatitzant d'Israel. Per la seva banda, els professors no ens en dèien res a classe. Els jueus i el judaisme no eren al meu currículum acadèmic, però i do! És que no estava pas estudiant un grau en religions... implícitament el coneixement d'alguns jueus ja hi era als texts que llegíem, eren escrits per alguns d'ells, i per tant, el judaisme, igual que el cristianisme i l'islam, estaven i estan d'una manera o altra immerses en el nostre dia a dia.
El primer motiu per aquesta última afirmació, que m'ha quedat clara desprès de la conversa amb la rabina Rosenberg, és que les tres religions comparteixen l'antic testament, i a partir d'aquí cada una va tirar pel seu cantó, uns amb el nou testament i Jesús, els altres amb l'Alcorà i Mahoma i uns altres amb la Torà i el messies que encara ha d'arribar.
Les següents són notes passades a net que he pres en tres paperots mentre no deixava de preguntar-li tot allò que se m'acudia a la rabina Dina Rosenberg del centre jueu de Bay Ridge. És resumit, segurament a voltes inacurat i molt molt planer, però és com m'ha quedat al cap i és com s'entenen les coses.
Simplement.
M'ha parlat del llibre que tenia sobre la taula i me la recomanat ferventment, s'anomena "The year of living Biblically" d'A. A. Jacobs i és realment entretingut.
Com va començar l'embull? Segons ella hi havien els jueus i n'hi havia uns que començaren a discutir la vida de Crist, i aquests es convertiren en els jueus cristians.
Quan el cristianisme s'instaurà com a religió els cristians continuaven anant a la sinagoga per celebrar Shabbat (dia de descans) els divendres, però es mogué a diumenge per veure qui continuava celebrant el Shabbat jueu i qui el cristià.
Un altre exemple de la distància que volien marcar, per força, ambdues religions és que el fet de resar/meditar/pregar de genolls que tenim els cristians vé del judaisme, però aquests deixaren d'agenollar-se quan els cristians ho començaren a fer. També el baptisme té origen jueu, tot i que al seu Mikvah en comptes de remullar el cap, les persones s'introdueixen senceres i despullades dins l'aigua. És una espècie "d'spa", tal com l'ha descrit la rabina. A l'inici una petita piscineta de roques, a l'antiga. Al seu torn, un bon dia, els jueus varen incloure una espècie d'orgue en algunes sinagogues...tot plegat ens indica que una i altra religió sempre s'han mirat d'aprop.
Total, que el cristianisme començà a ser acceptat com a religió al segle I i el transmetien els apòstols, Pere, Joan, Pau, Jaume... a través del boca - orella.
I per què sortiren aquesta gent amb una nova religió? Era la meva pregunta més insistent.
La rabina diu que el cristianisme, el qual va tenir molt d'èxit a l'imperi romà, prometia regals espirituals i la immortalitat; que tot aquell que s'hi convertís estaria lliure de malalties, pobresa, tothom seria igual, sense jerarquies (sí sí, així es deia al principi), un esclau tindria el mateix estatus que qualsevol altra persona, que era molt important tenir cura de la resta de la gent (les esglésies es convertiren en centres de salut) i que a més a més, desprès s'anava al cel. L'emperador Constantí s'hi convertí i obligà a tothom a fer-ho. El cristianisme es convertí en la religió oficial.
D'acord, puc entendre perque el cristianisme guanyà tant terreny i quins arguments utilitzà per aconseguir-ho però la pregunta continuava sent la mateixa, per què va emergir una nova religió?
Segons el que m'ha llegit la rabina desprès d'uns quants minuts mirant la pantalla del seu Mac portàtil, els líders del judaisme estaven convertint-se en corruptes, es tractava dels Kohanim (sacerdots) que s'encarregaven del temple a Jerusalem. Es veu que iniciaren males pràctiques amb els diners, eren egoïstes i llavors la gent començà a buscar una nova religió que els permetés tornar a respectar a déu. Bé, pot ser una resposta però suposo que n'hi d'altres com, més endavant, la que diu que força dirigents romans decidiren establir el cristianisme com a l'única religió. Per cert, sí, Coen, Cohen, són derivats de Kohanim però no significa que els germans Coen ni que el bon Leonard tinguin avantpassats sacerdots, pot ser, però no és una regla.
Uns dies més tard, un historiador del tema em digué que més que corrupció per part del Kohanim el que hi havia era un gran malestar general en el món actual (rotlle el que tenim ara) i es començà a escoltar aquesta nova corrent que deia que hi havia una vida més enllà, que hi havia una altra vida desprès de la present; la gent s'aferrà a la creença com una heura a la roca.
També s'ha de saber que tant el cristianisme com el judaisme varen agafar rituals del propi paganisme. Així, per exemple, els cristians mengem el cos de déu i en bebem la sang i originàriament això era una pràctica grega que es basava en menjar la carn i beure la sang d'un animal per tal d'honorar el déu Dionís. Aquesta explicació me la va donar la rabina, l'entès en el tema me la va desmentir uns dies desprès dient-me que l'afirmació no podia estar més lluny de la realitat.
Total, que aquí el tema cristià va començar en la resurrecció, els apòstols predicaven el cristianisme, propagaven la religió i explicaven les profecies de Jesús, el qual diuen que els digué que donaria les claus del regne a Pere (segons el llibre de Mateu, al nou testament) i que el cristianisme seria la salvació per a tothom.
Els apòstols parlaven a tot aquell qui trobaven sobre crist i animaven a tort i a dret a unir-se a la família. I paral·lelament, sabeu què predicaven Jesús i els seus dotze seguidors, de poble a poble? Segons la rabina, la llei jueva. Segons l'entès en el tema, això tampoc és cert. Diu que tot el contrari, els cristians negaven les ensenyances jueves, les destimaven dient que no feia falta seguir-les. El nou testament era el que realment importava.
En què es basa la religió jueva? Es veu que es tracta de tenir fe, creure, reconèixer déu a la nostra vida. El principal aquí és que el judaisme és ara, es tracta de l'aquí, es basa en l'actuació, en les bones obres, en estimar el veí i en viure la millor vida que poguem en aquesta vida.
En el cristianisme hi ha una persona central, el messies: Jesús, en l'Islam aquesta persona és Mahoma i en el judaisme aquesta centralitat no la té ningú més que déu, el Messies encara l'esperen, i està escrit que quan arribi la pau regnarà al món.
I els jueus són els més intel·ligents i espavilats del món, oi? Per què si no, com és que tot i essent minoria són els que compten amb més premis Nobel? En la religió jueva un dels focus està en l'estudi, l'aprenentatge, el desig constant d'aprendre tot el que es pugui. Els jueus són coneguts, també, per ser la gent del llibre o la religió del llibre; i aquest llibre no és altre que el Talmud, un llibre que complementa la Torà i que la qüestiona; de fet, dins s'hi troben més preguntes que respostes.
El tema és preguntar i debatre.
I això d'anomenar-se els escollits? Segons la rabina, no és que déu decidís que ells eren els escollits si no que ells van escollir déu. Ella m'explicà que déu visità tots els pobles amb la llei de la Torà però ningú l'acceptava, tothom volia saber què deia; la gent d'Israel, per la seva banda, accedí a acceptar-la, de fet, posaren la fe davant la raó, varen creure en déu cegament, per tant, primer farien i desprès escoltarien. En poques paraules, seguiu les normes, realitzeu la pràctica i la creença vindrà desprès. Aquí rau la fe cega que teníen, i alguns encara tenen, en la paraula de déu.
Avui en dia existeixen diferents branques dins el judaisme. Des de l'ortodox, fins el reformista, passant pel conservador... l'objectiu és mantenir-se vius en un món canviant. Segons com es miri, és més senzill ser un bon cristià que un bon jueu practicant. Ser un bon observant jueu és molt difícil, han de seguir 613 Mitzvoth (lleis), hi ha pregàries d'agraïment a déu per donar i per vendre; n'hi ha una per quan es veu l'arc de Sant Martí, n'hi ha una altra per quan es veu l'oceà desprès de molts dies sense veure'l, fins i tot n'hi ha una per desprès d'anar al lavabo, agraïr a déu que el nostre cos funciona com un rellotge.
Llavors apareix una nova pregunta; i què passa si jo ja sóc una bona persona hi dono gràcies pel que tinc, per com en sóc de privilegiada, però dono gràcies a la vida, en genèric, sense pensar particularment en -un- déu a cada moment, bé, continua la rabina, hi ha una branca del judaisme, el reconstruccionista, que entre d'altres, clama que déu no és fora, no és una entitat allunyada i elevada si no que es troba en nosaltres.
Per anar acabant, que és tard i vol ploure, el més important és seguir descobrint més i més coneixements sobre aquesta realitat que m'està interessant delerosament com un dia de primavera. El meu cristianisme catòlic ha fet molt mal durant molts segles a molta gent, però personalment, també és ben cert que Jesús i el seu missatge m'han acompanyat i reconfortat durant 25 anys, ara amb més força, ara amb menys. A més a més, em considero més romana que altra cosa, no?
No menys cert és que l'estat d'Israel bombardeja quan vol el meu estimat Líban i que el 2002 van fer una nefasta demostració de força atacant 200 palestins que s'havien refugiat a la Basílica de la Nativitat de Betlem a conseqüència dels atemptats suicides de Cisjordània; resultat: en varen matar 7 i ferir més de 40.
El cristianisme també fou el responsable de fer néixer i créixer l'antisemitisme i per la seva banda, el judaisme nega completament la importància de Jesús, i considera el cristinisme com un monoteisme impur, compromès pel concepte de Trinitat. Durant anys les actituds rabíniques prohibien entrar a una església, no es podia acceptar l'idolatria que feien. Curiosament, al principi, de cara l'Islam eren més positius, ja que aquesta religió era vista com una forma pura de monoteisme, i era permès entrar a les mesquistes. Jueus que accepten musulmans? Com canvia la història.
Certament, poc a poc, introduïm el xic d'esperança necessària per continuar endavant i és que en els últims anys, grans parts del cristianisme i especialment l'església catòlica, han repudiat el seu antijudaisme i per la seva banda, han augmentat les veus dins la comunitat jueva per tal de reevaluar la seva visió sobre el cristianisme.
Finalment, la història que us engrescaria a conèixer és la de l'Orient Mitjà, perque en aquest tros de món tant convuls és on es formaren tant el judaisme, com el cristianisme i l'Islam, i tot i el tràfec de vida que portem, això de no aturar-nos ni per cordar-nos la sabata, la premissa de conèixer d'on venim per saber on anem continua sent la més vàlida.
Les següents són notes passades a net que he pres en tres paperots mentre no deixava de preguntar-li tot allò que se m'acudia a la rabina Dina Rosenberg del centre jueu de Bay Ridge. És resumit, segurament a voltes inacurat i molt molt planer, però és com m'ha quedat al cap i és com s'entenen les coses.
Simplement.
M'ha parlat del llibre que tenia sobre la taula i me la recomanat ferventment, s'anomena "The year of living Biblically" d'A. A. Jacobs i és realment entretingut.
Com va començar l'embull? Segons ella hi havien els jueus i n'hi havia uns que començaren a discutir la vida de Crist, i aquests es convertiren en els jueus cristians.
Quan el cristianisme s'instaurà com a religió els cristians continuaven anant a la sinagoga per celebrar Shabbat (dia de descans) els divendres, però es mogué a diumenge per veure qui continuava celebrant el Shabbat jueu i qui el cristià.
Un altre exemple de la distància que volien marcar, per força, ambdues religions és que el fet de resar/meditar/pregar de genolls que tenim els cristians vé del judaisme, però aquests deixaren d'agenollar-se quan els cristians ho començaren a fer. També el baptisme té origen jueu, tot i que al seu Mikvah en comptes de remullar el cap, les persones s'introdueixen senceres i despullades dins l'aigua. És una espècie "d'spa", tal com l'ha descrit la rabina. A l'inici una petita piscineta de roques, a l'antiga. Al seu torn, un bon dia, els jueus varen incloure una espècie d'orgue en algunes sinagogues...tot plegat ens indica que una i altra religió sempre s'han mirat d'aprop.
Total, que el cristianisme començà a ser acceptat com a religió al segle I i el transmetien els apòstols, Pere, Joan, Pau, Jaume... a través del boca - orella.
I per què sortiren aquesta gent amb una nova religió? Era la meva pregunta més insistent.
La rabina diu que el cristianisme, el qual va tenir molt d'èxit a l'imperi romà, prometia regals espirituals i la immortalitat; que tot aquell que s'hi convertís estaria lliure de malalties, pobresa, tothom seria igual, sense jerarquies (sí sí, així es deia al principi), un esclau tindria el mateix estatus que qualsevol altra persona, que era molt important tenir cura de la resta de la gent (les esglésies es convertiren en centres de salut) i que a més a més, desprès s'anava al cel. L'emperador Constantí s'hi convertí i obligà a tothom a fer-ho. El cristianisme es convertí en la religió oficial.
D'acord, puc entendre perque el cristianisme guanyà tant terreny i quins arguments utilitzà per aconseguir-ho però la pregunta continuava sent la mateixa, per què va emergir una nova religió?
Segons el que m'ha llegit la rabina desprès d'uns quants minuts mirant la pantalla del seu Mac portàtil, els líders del judaisme estaven convertint-se en corruptes, es tractava dels Kohanim (sacerdots) que s'encarregaven del temple a Jerusalem. Es veu que iniciaren males pràctiques amb els diners, eren egoïstes i llavors la gent començà a buscar una nova religió que els permetés tornar a respectar a déu. Bé, pot ser una resposta però suposo que n'hi d'altres com, més endavant, la que diu que força dirigents romans decidiren establir el cristianisme com a l'única religió. Per cert, sí, Coen, Cohen, són derivats de Kohanim però no significa que els germans Coen ni que el bon Leonard tinguin avantpassats sacerdots, pot ser, però no és una regla.
Uns dies més tard, un historiador del tema em digué que més que corrupció per part del Kohanim el que hi havia era un gran malestar general en el món actual (rotlle el que tenim ara) i es començà a escoltar aquesta nova corrent que deia que hi havia una vida més enllà, que hi havia una altra vida desprès de la present; la gent s'aferrà a la creença com una heura a la roca.
També s'ha de saber que tant el cristianisme com el judaisme varen agafar rituals del propi paganisme. Així, per exemple, els cristians mengem el cos de déu i en bebem la sang i originàriament això era una pràctica grega que es basava en menjar la carn i beure la sang d'un animal per tal d'honorar el déu Dionís. Aquesta explicació me la va donar la rabina, l'entès en el tema me la va desmentir uns dies desprès dient-me que l'afirmació no podia estar més lluny de la realitat.
Total, que aquí el tema cristià va començar en la resurrecció, els apòstols predicaven el cristianisme, propagaven la religió i explicaven les profecies de Jesús, el qual diuen que els digué que donaria les claus del regne a Pere (segons el llibre de Mateu, al nou testament) i que el cristianisme seria la salvació per a tothom.
Els apòstols parlaven a tot aquell qui trobaven sobre crist i animaven a tort i a dret a unir-se a la família. I paral·lelament, sabeu què predicaven Jesús i els seus dotze seguidors, de poble a poble? Segons la rabina, la llei jueva. Segons l'entès en el tema, això tampoc és cert. Diu que tot el contrari, els cristians negaven les ensenyances jueves, les destimaven dient que no feia falta seguir-les. El nou testament era el que realment importava.
En què es basa la religió jueva? Es veu que es tracta de tenir fe, creure, reconèixer déu a la nostra vida. El principal aquí és que el judaisme és ara, es tracta de l'aquí, es basa en l'actuació, en les bones obres, en estimar el veí i en viure la millor vida que poguem en aquesta vida.
En el cristianisme hi ha una persona central, el messies: Jesús, en l'Islam aquesta persona és Mahoma i en el judaisme aquesta centralitat no la té ningú més que déu, el Messies encara l'esperen, i està escrit que quan arribi la pau regnarà al món.
I els jueus són els més intel·ligents i espavilats del món, oi? Per què si no, com és que tot i essent minoria són els que compten amb més premis Nobel? En la religió jueva un dels focus està en l'estudi, l'aprenentatge, el desig constant d'aprendre tot el que es pugui. Els jueus són coneguts, també, per ser la gent del llibre o la religió del llibre; i aquest llibre no és altre que el Talmud, un llibre que complementa la Torà i que la qüestiona; de fet, dins s'hi troben més preguntes que respostes.
El tema és preguntar i debatre.
I això d'anomenar-se els escollits? Segons la rabina, no és que déu decidís que ells eren els escollits si no que ells van escollir déu. Ella m'explicà que déu visità tots els pobles amb la llei de la Torà però ningú l'acceptava, tothom volia saber què deia; la gent d'Israel, per la seva banda, accedí a acceptar-la, de fet, posaren la fe davant la raó, varen creure en déu cegament, per tant, primer farien i desprès escoltarien. En poques paraules, seguiu les normes, realitzeu la pràctica i la creença vindrà desprès. Aquí rau la fe cega que teníen, i alguns encara tenen, en la paraula de déu.
Avui en dia existeixen diferents branques dins el judaisme. Des de l'ortodox, fins el reformista, passant pel conservador... l'objectiu és mantenir-se vius en un món canviant. Segons com es miri, és més senzill ser un bon cristià que un bon jueu practicant. Ser un bon observant jueu és molt difícil, han de seguir 613 Mitzvoth (lleis), hi ha pregàries d'agraïment a déu per donar i per vendre; n'hi ha una per quan es veu l'arc de Sant Martí, n'hi ha una altra per quan es veu l'oceà desprès de molts dies sense veure'l, fins i tot n'hi ha una per desprès d'anar al lavabo, agraïr a déu que el nostre cos funciona com un rellotge.
Llavors apareix una nova pregunta; i què passa si jo ja sóc una bona persona hi dono gràcies pel que tinc, per com en sóc de privilegiada, però dono gràcies a la vida, en genèric, sense pensar particularment en -un- déu a cada moment, bé, continua la rabina, hi ha una branca del judaisme, el reconstruccionista, que entre d'altres, clama que déu no és fora, no és una entitat allunyada i elevada si no que es troba en nosaltres.
Per anar acabant, que és tard i vol ploure, el més important és seguir descobrint més i més coneixements sobre aquesta realitat que m'està interessant delerosament com un dia de primavera. El meu cristianisme catòlic ha fet molt mal durant molts segles a molta gent, però personalment, també és ben cert que Jesús i el seu missatge m'han acompanyat i reconfortat durant 25 anys, ara amb més força, ara amb menys. A més a més, em considero més romana que altra cosa, no?
No menys cert és que l'estat d'Israel bombardeja quan vol el meu estimat Líban i que el 2002 van fer una nefasta demostració de força atacant 200 palestins que s'havien refugiat a la Basílica de la Nativitat de Betlem a conseqüència dels atemptats suicides de Cisjordània; resultat: en varen matar 7 i ferir més de 40.
El cristianisme també fou el responsable de fer néixer i créixer l'antisemitisme i per la seva banda, el judaisme nega completament la importància de Jesús, i considera el cristinisme com un monoteisme impur, compromès pel concepte de Trinitat. Durant anys les actituds rabíniques prohibien entrar a una església, no es podia acceptar l'idolatria que feien. Curiosament, al principi, de cara l'Islam eren més positius, ja que aquesta religió era vista com una forma pura de monoteisme, i era permès entrar a les mesquistes. Jueus que accepten musulmans? Com canvia la història.
Certament, poc a poc, introduïm el xic d'esperança necessària per continuar endavant i és que en els últims anys, grans parts del cristianisme i especialment l'església catòlica, han repudiat el seu antijudaisme i per la seva banda, han augmentat les veus dins la comunitat jueva per tal de reevaluar la seva visió sobre el cristianisme.
Finalment, la història que us engrescaria a conèixer és la de l'Orient Mitjà, perque en aquest tros de món tant convuls és on es formaren tant el judaisme, com el cristianisme i l'Islam, i tot i el tràfec de vida que portem, això de no aturar-nos ni per cordar-nos la sabata, la premissa de conèixer d'on venim per saber on anem continua sent la més vàlida.
