Hores necessàries

Porta de vidre superposada d'una gastada estructura metàl·lica vermell granat que no arriba a oxidar-se; empolsegada crea sis cercles units per línies. Decoració vestida. Cortina beige antiga de palla fina, cansada, tapant fins a deixar un quart de visió a l'interior. S'ha mig ajupit cridada per la claror, per veure si hi veia l'home gran. Efectivament. Un telèfon sonava just al costat de la porta de vidre, i els peus de l'avi s'acostaven afanyant-se seguits per un tronc de gat ràpid i una cua lànguida. Sabatilles apressant-se, començades a tapar per uns pantalons d'abrigar. Perec. George Perec. Va escriure una novel·la gran i esquizo (en peces de trencaclosques) que eren les instruccions de la vida a través dels personatges, miracles, objectes i els seus pisos d'un edifici d'un carrer de París. Hi trobem cuineres i també whisky. I nens. Plaques. Llistes i informacions. La referència. Escales. Ho trobareu tot allà. És gegant.  La vie, mode d'emploi és tot el que voldríeu per jugar. Us hi barallareu. Les rialles acaben en ploralles. A la novel·la hi ha assumptes reflexionats i parar atenció avui angoixa.
En té un altra més curta, més romàntica (per un altre cantó melancòlic). Choses. Coses. Pots. colors. Sofàs. Cuina. Catifes. El sostre. Moquette. Matrimoni avorrit del pis a la ciutat de la llum. Ho tenen tot i és que són burgesos. Marxen a Tunísia fins que es tornen a avorrir. On hi veien aventura, més tard, rutina, hi viuen tedi, solitud. Sorra. Tornen a la seva ciutat anyorada. Sena. Amics sol·lícits; fins que decideixen partir un cop més: però dalt del vagó restaurant el menjar, novament, no és res de l'altre món.
Marx ens regala la cerca al final de tot de la història.
Un homme qui dort no és l'escrivent Bartleby. El segon està malalt; i el primer vol anar de llest (una estona), fins que descobreix que l'existència no el deixarà guanyar.
Perec en una hora i mitja i escaig a la llibreria francesa Jaimes de Barcelona.
L'obrí l'avi de la Montse, la senyora delicada i amb cabell curt, ben tallat arrodonit, gris blanquinós, que n'és l'actual responsable. Va viure 10 anys a París on hi va anar amb 35 anys i la parella. Es passejaren molt. Treballava sempre relacionada amb llibreries, sense horaris, no havia de fitxar. Per Franco es diu Jaimes, si voleu digueu-li Jaumes. Així, en singular, es deia l'avi de la Montse.
Li he dit que Vallcorba, Herralde, Random, ......publiquen massa. Ella diu que sí. Li pregunto per què no es posen d'acord totes les llibreries de Barcelona per dir-los que parin de produir així. Em diu que és molt difícil...però que a Itàlia ho varen fer una vegada, m'ho diu sense mirar-me, perquè està observant no sé què, un llibre, entre les mans; asseguda al tamboret darrera mostrador i caixa.
Un dia ho podrien fer aquí. No més novetats fins que no venem tot el que ja tenim. Editorials no envieu caixes, quedaran al carrer, com nosaltres.

Congelatiiiiiiiiiiiiiii.













Congelats.

.

Arramblar el llibre. Obrir-lo de bat a bat. Entaforar-hi tota la faccia. mmmmmmmmmmmmh. Esnifar ben fort les pàgines de Les flors del mal. oooooooooooooh. Menjar-me Baudelaire! (amb un crit).

...............................

Ahir vaig menjar caviar per segona vegada. El meu acompanyant deia que era bo. Perquè tenia gust de mar. Té gust de mar, exclamava cofoi.

La fauna era variada i generalment de raig UVA arrugat.

Vaig arribar a casa amb els sostenidors descordats i la roba posada. 

No puc escriure se m’ha esquinzat l’ull. És dolorós i inútil.

En blanc i negre

El dia de reis en Francesc Marc Álvaro va escriure un article al diari on citava a Joan Fuster.
"No esperis, ni temis i seràs perfecte".

Hi afegiríem... només projecta i fes.

La vida rural és informal, la urbana, contradictòria.

Aquest senyor de la gesta de dalt, si ens cenyim a la cita de'n Fuster, és perfecte.
Podríem dir que esperava acomplir l'objectiu, però la temeritat de l'acció (a ulls dels altres, ell no hi va anar sense una magna reflexió) era tant elevada que ell no esperava res. Res més que fer. Amb preparació, preparatius, per què?
Obsessió per la bellesa.
I témer; no hi ha imatge més plausible que la fotografia del desafiament, per entendre que aquest home no temia res, ni ningú. Encara menys a ell mateix.
Ailàs, quin savi.
Potser eren els seus x anys, però jo ho atribuiria a la determinació.

____
Fa molts dies que aquest text està en stand by.

...ja no sé per on anàvem... però el que us vull dir avui és que el principal problema és la gent que no sap viure.

La gent que no sap viure amarga i enrabia l'ànim d'aquells de bona fe que sí que en saben, perquè han conegut la coherència i el savoir faire.

Per què ets així? deixa anar en veu resignada i molt baixa, amb un fil d'aire, bufada, l'infant.

Empassa saliva caduca i espessa i diu que ja en té prou d'aquest color i salta de la cadira per marxar terra enllà.


Voldria afegir que aquella gent que no sap viure no necessàriament no ha conegut la coherència i el savoir faire; el que és segur és que un dia es van donar un cop al cap i ja mai més s'han refet.

Escena I

El senyor més gran jugava amb un gosset elegant que saltironejava al voltant del seus peus. El tractava com les velletes als petits infants; dient-li cosetes carinyoses mentre li acaronava la barbeta de gos petit i estarrufat. El senyor es deia Daniel i el seu era un posat recte que combinava amb una cara allargassada. Duia unes ulleres de sol i un polo de tenista de to groc pastel. Tot el que feia sonar per la boca era en francès; les expressions se li escapaven amb un somriure a través d’una boca gran i estricte. S’apreciava el pas del temps en el seu rostre i en el to de veu, però negociava molt bé amb la seva part múrria i jovial. Fresc. Era un home viatjat. Repetia i repetia, les États-Unis, les États Unis, com si encara fos el nom de la terra promesa. Uuuuh –aixecava el cap- les États-Unis...Quan passava cap a l’Italie, la seva veu es tornava romàntica i s’emirallava amb la llum que es colava sota el para-sol, fent brillar els cantons de les ulleres negres. Oh, l’Italie!. Veient l’interés de la seva interlocutora va enretirar la cadira de vímet i es va tombar una micona cap a la dreta, amb parsimònia, per tal de fer més fàcil el monòleg versus monosíl·lab. És agradable escoltar un senyor gran. Explicava que la seva família havia regentat una empresa textile. També l’entusiasmava la paraula textile. I es fregava una mica el polo amb el polze i el dit índex exemplificant a quin tèxtil es dedicaven a casa seva. Es veu que feien roba esportiva especialitzada. Havien treballat amb en Cardin. Sí. Ja ho crec. I mirava mar enllà, amb una alegria gens nostàlgica. No semblava una persona gran. En Daniel era un home simpàtic i despreocupat que hom etiquetaria amb 30 anys, si no fos per la seva factura física, evidentment vella.

Entre ell, la tovalla, les copes i el plat de sèpia lila amb julivert i oli lluent, hi havia un altre home, en Nicolas, o Nicolau. Com el Pare Noël deia. Estava igual de content que en Daniel, o potser més. De fet, els dos compartien el mateix estat anímic. Tranquils i relaxats. Tot i que en Nicolas, com que era més jove, era més ràpid de moviments i exagerava més les rialles. En Nico vivia molt cofoi al Mas de 60 finestres, suposem que propietat del seu company Daniel.

En Nicolas era més jove. A primer cop d’ull la interlocutora va pensar que n’era el fill. El senyor de 75 anys i el fill de 50. Lligava. Però no. En Nicolas amb una cua de cabell de palla emblanquinada, no era el fill de’n Daniel. I el masover? Amb aquelles bambes blanques, els seus texans i la samarreta esportiva vella i mediocre, potser n’era el noi dels encàrrecs i/o gestions...tampoc. Tot i que sí que es desplaçava fins a Lyon per “fer papers” del senyor Daniel. Es veu que finalment, no pas perquè ho diguessin ells si no perquè l’amic de la interlocutora li va fer notar posteriorment amb tot un seguit de raons objectives com que el senyor Daniel no s’havia casat mai ni havia tingut fills..."i tu vinga a burxar amb el per què no ha tingut fills senyor Daniel?, Però com és que no ha tingut fills?". Com una nena petita insistent davant d’una evidència sense fissura. L’altre n’era el company. El company secretari.

No sé si s’estimaven. Però certament es respectaven amb una excel·lència envejable. Llegien l’Expansión, le Figaro. Le Figaro magazine, digué en Daniel amb elegància despreocupada. I La Vanguardia. Ho van comentar. Sobre la taula d’aquell dimecres festiu i marítim, no n’hi havia cap de diari. Durant l’estona que va durar la conversa de restaurant amb els veïns de taula, no es varen mirar en cap moment. Abans només s’havien mirat per temes logístics com omplir més la copa de vi o passar-se el plat de menjar. Tot plegat només feia que denotar la pila d’anys que devia fer que es coneixen. Vivien entre Figuerás i la ciutat francesa de Lyon i era altament agradable imaginar-se la seva vida de no fer res més que menjar, dormir, llegir i gaudir. Una vida de somni antic i immortal com ells dos mateixos. I que, igual que la pols, amaga secrets darrera, difícils de descobrir en una primera passada. 

Canviem el món llegint-lo

L'altre dia vaig descobrir que els sopars d'amics on tothom aporta alguna coseta feta amb amor, o comprada còmodament, amb la posterior reunió al voltant d'una taula per fer-la petar provenen del mot grec Eranos.
I aquest és el nom que va escollir Rudolf Otto l'any 33 del segle passat per inaugurar una sèrie de trobades que es durien a terme a casa la senyora Olga Fröbe-Kapteyn, també fundadora, inspirants en el psiquiatra Jung.
Allà s'hi reunien cada any intel·lectuals de tota mena per parlar de què hi fem aquí (anant més enllà de l'especulació filosòfica), i crear diàleg entre l'Orient i l'Occident.
Un senyor anomenat Gilbert Durand es va inventar un mètode interessantíssim per tots aquells amants de l'imaginari conscientment inconscient, lligat consanguíniament al psicoanàlisi i al surrealisme.

Amb la seva mitocrítica, Durand asistia a les reunions d'Eranos i feia les seves aportacions per tal de millorar/esporgar/redreçar/teoritzar/encaminar/dirigir/germinar/administrar... aquest món en el qual vivim.

Llavors fou tan obligatori com ara.

Per això, actualment tenim una nova oportunitat de llegir petites il·luminacions d'alguna d'aquestes conferències.

El respectable professor Alain Verjat amb la complicitat de l'aristocràtica i elegant Editorial Siruela exactament, la de la col·lecció El Árbol del Paraíso, ha editat "La crisis espiritual en Occidente. Las conferencias de Eranos".

És un dens compendi ple de referències mitològuiques, poètiques, científiques i metafòriques...dividides en capítols. És lectura de gota a gota. Idees per interioritzar amb calma i assaborir a llarg termini. Tothom sap que el camí del saber és etern fins l'últim dia difícil.

Al capítol "La ética del pluralismo y el problema de la coherencia" hi trobareu que el problema és de plenitud, no de perfecció. I que és a les profundidats del desig humà i al principi de similitud on hem d'anar a petar.
També hi ha un concepte agombolador que apaivaga molts mal de caps, si no tots, i no és res més que la coincidentia oppositorum ...inevitablement m'evoca al geni.

L'últim capítol, "la bellesa como presencia paraclética", ens fa entendre la protecció i el consol que aquesta obra en nosaltres. Respostes en l'Esperit Sant i espiritualitat que el llibra deixa fluir sense acostar-se a la religió; qüestionant-nos, donant voltes, pujant i baixant, escoltant;

perquè sempre anem més enllà.

Perquè existeix un altre món, i és aquí,...hem de viure en ell.

Durand dixit.

MÉS

Paris és fred avui. Una dona espera amb el cotxe sobre un pont perquè el semàfor es posi color dòlar.Va a treballar amb una serp enrotllada al coll. Remou el màstil. Mira una llum amiga i antiga.
N'hi ha una altra, camí enllà, que la porta al cap caminant dins les esferes negres i llefiscoses que rodolen sense parar fins que l'atura.Amunt i avall, obrint la boca, amb un forat a la templa per on s'hi escapa la sensació infinita de somni, fletxa, ninots.
Sense pensament no hi podria haver hagut aquella guspira que fa marcar la inflexió inevitable.
Paris és fred avui?

Dissabte temperat

La Mònica anava a treballar pensant en totes les coses que havia de fer aquella tarda per estar una mica més a prop d’aconseguir ser la treballadora del mes. Li havien dit que el premi potser era una nit d’hotel. Això és el que li havien dit. Un dia van regalar una nit d’hotel. Encara no sabia pas amb qui hi aniria la riallera i rodanxona Mònica, però de ben segur, lluitaria per aconseguir-ho. Ella sabia que avui s’està a dalt i demà s’està a baix en això del comerç i les vendes. Per tant, li agradava superar-se cada dia i que l’encarregada la felicités. Aquesta és l’actitud!. La frase que més l’encoratjava. Amb el noble fi de ser la treballadora del mes al cap, de camí a la pastisseria, la dona anava calculant les estratagemes que posaria en pràctica per tal que els clients s’enduguessin més panellets dels que, a priori, havien vingut a comprar.

Col·locar la punta del dit sobre la balança amb molta cura. Deixar anar amb simple quotidianitat que els panelletes marxen com l’aigua un cop es deixen sobre la taula. Assegurar a les més indecises que és millor que sobri que no pas que en falti. I sobretot aconseguir que es decantessin per les plates personalitzades en comptes de comprar les que ja descansaven preparades sota el vidre arodonit. Amb destresa i una gràcia evident, la Mònica podia aconseguir entaforar 25 panellets a la safata amb sanefes de cartró de mida, idealment, 16 peces.

Ei! I sense deixar de banda l’estètica. Perquè la Mònica col·locava panellets sobre la plata blanca com el joier eixerit col·loca perles al coll de les senyores distingides.

Havia menjat d’una revolada i no havia pogut deixar-se anar al sofà per la seva mínima migdiada. I caminant ràpid, perquè arribava tard, pensava en càterings, pastissos i panellets, quan un gust àcid va pujar-li de la gola a la boca, com un cop. Era el rotet silenciós dels macarrons ben sofregits amb botifarra que havia dinat a casa. Els mateixos macarrons, sense desfer, lluien a l’aparador de la botiga, al costat del bacallà a la llauna i el fricandó amb bolets que pastaven en safates que semblaven de plata.

La Mònica obria la porta de l’establiment decidida a emplear tota la seva jovial personalitat per tal de ser la treballadora del mes.

Tres carrers més enllà, al costat de l’església, una joveneta li explicava a una altra que avui s’havia posat les lentilles del revés. Ai. Li responia l’amiga. Vols que anem a fer un suís al BonGust?, el podem acompanyar amb quatre panellets!. Suís amb panellets???, va dir amb una ganyota la de les lentilles. L'Ernest me la tornada a fer...respongué la segona. 

Una tarda

Crec que mai podria escriure amb rock dur.

Sinnerman, Nina Simone. Això sí. Sigui a Sant Feliu de Guíxols o enmig de Minesotta.

Ara no sé com s’escriu i no penso mirar la Wikipedia. Posaré REPEAT a la Simone eternament.

Avui hi havia un iaio. Allà al Port Vell. Portava una gorra de BOSS i tenia la panxa gran i el cos petit. I ell era allà assegut; absort i present, com si acabés de fer una sessió de yoga però sense fer-la.

Kenzaburo Oé, es veu que en Mishima diu que és molt bo. Jo he llegit unes quantes línes: baralla amb la ressaca, com tots.

No tinc res més per escriure. Mentida. Ho tinc tot per escriure. Però ara em sembla ...estic segura...que aniré a fumar un cigarret.

El gust de la xocolata amb llet s’ha instal·lat entre les meves dents, mentre la Simone ha callat i sona el moment instrumental del Sinnerman. Aquells aguts. Aquells pessics.

I ara el picar de mans! O el picar de mans! El moment que tot espectacle està fet per.

El repicar de mans.

Aixeco les espatlles davant del llum immòbil i la pantalla acolorida.

Què més voleu que us digui?

Demà serà un altre dia. I aquest moment de llibertat que em regalen els meus dits i les tecles, me l’haurà robat un altre cop, el temps del món que habito.

Oi tant que sí! Sí, i mil vegades sí. Escriuria durant hores, sense pausa. En silenci. Sense més món que aquest; però haig de parar. Estiro els llavis en senyal de resignació.

M’obligo a parar. “Hear me praying lord”.


Sinnerman

Deliri

"En esta fe naturalista, en esta maternal, antiquísima cultura mediterránea, hija de Deméter, el vino es el elemento varonil, que trae un poco de espíritu y de anhelo de immortalidad, el que regala la embriaguez dulce de la immortalidad, el delirio sagrado por donde se desliza la esperanza".

(María Zambrano - Séneca)

"See joy in hell"

Horror. Culs. Por. Pits. Terror. CABRÓ. Sexe. Barretes de xocolata. Presó i... prepucis


Shalom Auslander. Acabareu aquesta maravella en poques hores i sereu més feliços.


PS: L'editorial Blackie Books és molt mona perquè té llibres que tenen olor i textura de llibres.

PS II: Tot plegat va de jueus dels antipàtics. http://www.nytimes.com/imagepages/2007/10/01/arts/01lame2.ready.html

Estrenant teló

I am silver and exact. I have no preconceptions.
Whatever I see I swallow immediately
Just as it is, unmisted by love or dislike.
I am not cruel, only truthful-
The eye of a little god, four-cornered.
Most of the time I meditate on the opposite wall.
It is pink, with speckles. I have looked at it so long
I think it is a part of my heart. But it flickers.
Faces and darkness separate us over and over.

Now I am a lake. A woman bends over me,
Searching my reaches for what she really is.
Then she turns to those liars, the candles or the moon.
I see her back, and reflect it faithfully.
She rewards me with tears and an agitation of hands.
I am important to her. She comes and goes.
Each morning it is her face that replaces the darkness.
In me she has drowned a young girl, and in me an old woman
Rises toward her day after day, like a terrible fish.


Sóc de plata i exacte. Sense prejudicis.
I tot el que veig m'ho empasso immediatament.
tal i com és, intacta d'amor o odi.
No sóc cruel, només veraç:
ull quadrangular d'un déu petit.
Passo quasi tot el temps meditant a la paret oposada.
És rosa, amb taques. Fa tant que la miro que és part del meu cor. Però oscil·la.
Rostres i foscor ens separen.

sense parar. Ara sóc un llac. Una dona s'inclina cap a mi, cercant el meu abast.
Es gira cap aquells mentiders, les espelmes o la lluna.
Veig la seva esquena, fidelment, la reflecteixo. Ella em paga amb llàgrimes i posats. Li importo. Ella va i bé.
Cada matí la seva cara substitueix la foscor.
M'ofego nena i vella m'aixeco així, dia rere dia, peix terrible.


The mirror de la Sylvia Plath (el més light i digerible de la seva antologia heavy) i el mirall que constituïa la lluna d'ahir. Quan faltaven deu minuts per les tres del matí, a punt d'arribar a casa, em va obligar a aturar-me en una cantonada.
Em va raptar durant deu minuts, quina força captivadora, fadava, que no em deixava caminar. Soles a mig camí. Avui ho he entés... un amic m'ha fet arribar un missatge virtual i fugaç: "ahir la lluna es va apropar un 35% més a la terra, per això brillava més!"
I m'ha fet gràcia, perquè ell no sabia que ella m'havia segrestat deu minuts abans d'entrar a casa.

I pel que fa als miralls. Ja ho sabeu... hi ha dies que ens llevem pensant que no els hem de mirar gens per perdre consciència del jo i de la transcendència i d'altres en els quals ens sentim reis del món i ens usufructuem a nosaltres mateixos en tots i cadascun d'ells.

Acció!

(Dailycieux XXVI)

Avui és un dia perfecte de primavera primerenca. Els abrigalls no molesten i li donen el sí vull a un sol tebi que els agafa de bracet. El vent s'amaga tímidament i les fulles d'Urquinaona es mouen per l'enrenou d'aquesta noia a l'ampit d'una finestra. No és la remor fugissera, és el seu somriure d'exultant benestar.

formigues, formatge.

Avui m'he adonat que quan un escriu es torna més gelós dels mots. Dels seus escrits. I em demano disculpes a mi mateixa per la vulnerabilitat i per la única superfície que aquí es deixa entreveure. Llarga vida a l'expressió fugaç, llaminera. Tot el que queda, el pòsit, en secret i amb tot l'amor

Transparència poètica

El principi d' Splendid, Vic Chesnutt, és la cançó que ens diu que de vegades, sense més remei, hem de baixar a les profunditats, a la salvatge cruel i més intensa. No hi ha altre camí, no hi ha una altra sortida. Ens agradi o no. Mai caminem rectes sempre. Mai ningú. Però alguns encara podran apreciar el paisatge neutre i nostàlgic, tocar-lo amb la punta dels dits, cos a través.

Ordinador antic

08-12-07

...arriba un moment en la vida de cada persona que inevitablement s'ha de trobar amb si mateixa, s'hi ha d'enfrontar brutalment, mirar-se (al mirall o no) i veure qui s'és, què s'ha fet, què s'està fent, què es vol fer i què es volia fer i sobretot descobrir que poques vegades hi ha una semblança i quedem parats de com la vida ens porta per cantons que no presentíem i que per molt que de vegades poguéssim intuir no són ni de bon tros com esperàvem.
Això és així, jo me n’he adonat. Sé qui sóc, què volia, què vull, què estic fent, hi he meditat i he decidit tirar per aquí. Un no pot viure sense replantejar-se res i tampoc es pot estar replantejant a cada minut. La vida és un procés, és un recorregut, que s’ha de viure amb intensitat o no, s’ha de viure com es vulgui, per això cada persona té un cos, un cap, un cor, i decidirà lliurement què fer amb aquesta existència. Entrarà en joc llavors, la inteligència de cada persona per decidir com omple la seva existència, de quin color pintarà les parets de les seves creences, com fonamentarà els seus passos.
No és fàcil, no és gens fàcil, ja que la meva hipòtesi inicial ja parlava d’això, decidirem però després no sabrem si això serà així (i no ho serà) i què passarà ara.
Vivim en la incertesa del moment i cada cop hi ha menys coses inamovibles.
Jo mateixa, recordeu?, estava totalment convençuda...


I em sorprèn i m'afalaga trobar aquestes línies de fa 3 anys i un mes. Veure amb quin cap més clar ja mirava de caminar...
Sempre gràcies a l'escriptura, que m'ha apaivagat dolors i neguits. Sagrada paraula, venerable elixir.

Diari de mar

Mirant-me al mirall veig com em faig gran. Però avui s'hi reflecteixen d'altres realitats. Mirant-me, prenc consciència que el creixement, avui, és més psicològic i moral que físic. Els cabells continuen creixent sense aturador, símbol material de la reafirmació personal sobre la meva forta i determinada existència. Jo una dona amb clarors i foscors.

Xiulets dolços

I mirem moltes pel·lícules, ens encanta el cinema. La sensibilitat i la fotografia. I els colors, els sons, els primers plans. Els records.

I com més pel·lícules mirem, més pel·lícules ens montem. I així és la vida. No voler rebre impactes exteriors per ser molt autèntics, ser. Ser essència. Ser un.

I més imatges ens continuen construint els sospirs, les llàgrimes i el riure.

Les contradiccions ja arriben el primer dia de l'any. I benvingudes siguin.

Bon any. Que serà gran, molt gran.

El "follem" que ho resumeixi tot

As always, love.

Per dir-ho a pas de frare convidat i sense embuts, pensar en l'amor sempre em fa viure bé. Així, en difús, en abstracte, clar, tenebrós, l'amor mític i l'obvi. L'amor en totes les seves versions i històries. Gràcies per existir i fer-me respirar.

"No puc dormir. Em desperto al mig de la nit i vaig a comprar-me un gelat de coco, pinya i nous de macadàmia al Deli de la cantonada. És per detalls com aquests que Woody Allen diu que no podria viure en un altre lloc que no fos Manhattan, ja que és l'únic tros de món on, si ho volgués, podria aconseguir una sopa de tortuga a les 4 de la matinada, un paradís, la terra promesa per un neuròtic workoholic com ell. Fins i tot amb el gelat desfent-se'm a la boca, no deixo de menjar-me les ungles, un signe somàticament clar que estic començant a integrar-me en aquesta ciutat nerviosa. Llàstima que ja em toqui anar-me'n."

Aquest passatge d'un llibre de'n Pau Guinart és meu. Aquesta sensació és meva. Em va transportar directament a Londres, al Paki de Holloway Road, adjacent a la meva Jackson Street, allà al borough d'Islington. Una munió de flaixos de passarel·la francesa, m'ofusquen, m'enlluernen encegant-me amb els records. Nostàlgies de cendra. De carrers asfaltats amb passes amigues i amants. Sol refredat al matí, abrigall tènue. Corrues de gent, Oxford Circus, Hampstead. Aquest últim, l'últim paratge per sempre. Flors i teles de totes les mides i mil somriures. I una boqueta que bufa suament i s'ho enduu tot...un instant que ja és només, només, un somni. El meu.

El gust del gelat no sé quin era, però era Ben and Jerry's i sempre queia alguna guarrada més abans d'anar a dormir. comfortablement tancar els ulls sota l'edredó blanc i esponjós al costat de la catifa anglesa d'herència turca gruixuda i delirant amb la llar de foc fantasiosa i tranquil·la. Somniava moltíssim i de vegades em llevava amb llàgrimes als ulls, aferrant el coixí, excitada. Els dies al restaurant eren durs, però no tan com això. Vaig tenir tot l'amor. I el meu.

Prou de parlar d'ahir; justament avui, en Jorge Volpi m'ha regalat un altre passatge de consens, de simbiosi, de vida, d'amor...

"No, no y no, rebatirán los puristas. Físicos y escritores no se parecen en nada. Es más: son criaturas antagónicas. El primero es un científico: alguien que confía en la razón, que investiga con rigor, que está obligado a probar sus afirmaciones. El segundo, en cambio, no tiene otro límite que su creatividad o su locura, carece de método -o su método resulta incomprensible-y, por tanto, de objetividad. El físico es serio y respetable; el novelista, en cambio...Los críticos no se atreven a decirlo, pero por sus mentes danzan las palabras bufón, comediante, payaso. ¿A quién se le ocurre emparejar a quien desentraña el cosmos con un tipejo que en el mejor de los casos balbucea bellas mentiras e inventa falsos misterios? Los puristas siempre hacen honor a su manía clasificatoria. Su ansia les impide ver que físicos y escritores pertenecen a la misma especie: ambos son meticulosos artesanos de la imaginación."

En Montilla, en Mas, els Joans...què són ells? també físics i escriptors, artesans de la imaginació. Igual que ho va ser en Méliès o ho és en Wenders, en Kafka o en Roth, com la Mileva Mavic o en Samuel Morse, Fleming, Arendt, Glucksmann, Curie, els Murakamis, Damien Hirst, Godard i Borges. que aquell publicista Sagarra tan victorejat, i by the way, tan presumptuós, --sense necessitat de ser un pelele per aquesta qualitat i sense deixar de ser guay-- diu que és l'únic que cal llegir.

Bé, jo què sé. L'amor i la imaginació. Ah! I la globalització. Jo en tinc una a Madrid, l'altre a Nova York, aquell s'escapa a Berlín, l'altra a Roma, un flipant a Tokio i encara algú que corre per Munich. I uns quants amb perspectives d'aixecar el vol fora de les fronteres, i tants coneguts escampats. És que les persones no paren d'escapar! Obrir els ulls, oblidar i endrapar-ho tot. Del Deli, del Paki o del Bar25.

M'escapo jo també? de moment continuaré llegint, que demà m'alçaré d'hora. Tot i que, la veritat és que les persones que valen la pena sempre han viscut fora del seu país un temps. Avui, ahir i demà. Penseu en les biografies dels vostres admirats. Això és així. Per tots els amics que no puc tocar, jo us celebro bonics.

El "follem" del Carabén que ho resumeixi tot plegat i au vinga va, a volar!

PS: rellegit, veig que escric molt ràpid, que sempre dono voltes pel mateix jardí i que sembla que salti sense solta ni volta. Doncs bé, només m'ho sembla.

Anotat a la llibreta de Xangai. 上海

Des del primer fins a l'últim amor ens esforcem per esculpir en l'altre la comprensió que ens costa autoresseguir-nos, barnissant-ho amb afecte.
Vivim mitjançant esbossos d'una imatge que mai hem tocat. No poder tocar el cor, l'amor, ens converteix en els seus deixebles, per això hi ha humans que arrenquen el cor a d'altres
magnifiquen l'empresonament, el constrenyiment, els límits de la vida, més que magnificar-los NO ELS PODEN SUPORTAR. Prefereixen morir amb la seva desgràcia abans que viure sense tocar el cor. Abans que controlar la vida que els ha tocat, la naturalesa que ens acompanya i al voltant de la qual hem creat VIDA. La majoria, però, decidim acceptar-ho i convertir-nos en artistes deixebles del cor.
Orquestrat per unes neurones màgiques que dansen contemplant el delicat turbant de la talla esculpida o per esculpir.
Del primer a l'últim ens esforcem pel reconeixement perdut el dia que vam sortir del cor.