Dissabte temperat

La Mònica anava a treballar pensant en totes les coses que havia de fer aquella tarda per estar una mica més a prop d’aconseguir ser la treballadora del mes. Li havien dit que el premi potser era una nit d’hotel. Això és el que li havien dit. Un dia van regalar una nit d’hotel. Encara no sabia pas amb qui hi aniria la riallera i rodanxona Mònica, però de ben segur, lluitaria per aconseguir-ho. Ella sabia que avui s’està a dalt i demà s’està a baix en això del comerç i les vendes. Per tant, li agradava superar-se cada dia i que l’encarregada la felicités. Aquesta és l’actitud!. La frase que més l’encoratjava. Amb el noble fi de ser la treballadora del mes al cap, de camí a la pastisseria, la dona anava calculant les estratagemes que posaria en pràctica per tal que els clients s’enduguessin més panellets dels que, a priori, havien vingut a comprar.

Col·locar la punta del dit sobre la balança amb molta cura. Deixar anar amb simple quotidianitat que els panelletes marxen com l’aigua un cop es deixen sobre la taula. Assegurar a les més indecises que és millor que sobri que no pas que en falti. I sobretot aconseguir que es decantessin per les plates personalitzades en comptes de comprar les que ja descansaven preparades sota el vidre arodonit. Amb destresa i una gràcia evident, la Mònica podia aconseguir entaforar 25 panellets a la safata amb sanefes de cartró de mida, idealment, 16 peces.

Ei! I sense deixar de banda l’estètica. Perquè la Mònica col·locava panellets sobre la plata blanca com el joier eixerit col·loca perles al coll de les senyores distingides.

Havia menjat d’una revolada i no havia pogut deixar-se anar al sofà per la seva mínima migdiada. I caminant ràpid, perquè arribava tard, pensava en càterings, pastissos i panellets, quan un gust àcid va pujar-li de la gola a la boca, com un cop. Era el rotet silenciós dels macarrons ben sofregits amb botifarra que havia dinat a casa. Els mateixos macarrons, sense desfer, lluien a l’aparador de la botiga, al costat del bacallà a la llauna i el fricandó amb bolets que pastaven en safates que semblaven de plata.

La Mònica obria la porta de l’establiment decidida a emplear tota la seva jovial personalitat per tal de ser la treballadora del mes.

Tres carrers més enllà, al costat de l’església, una joveneta li explicava a una altra que avui s’havia posat les lentilles del revés. Ai. Li responia l’amiga. Vols que anem a fer un suís al BonGust?, el podem acompanyar amb quatre panellets!. Suís amb panellets???, va dir amb una ganyota la de les lentilles. L'Ernest me la tornada a fer...respongué la segona.