Sentiments contradictoris

Començo així perquè estic enrabiada de trobar-me davant "el paper en blanc" amb ganes d'escriure sobre l'obra de teatre d'ahir i no saber per on continuar...
I m'adono que jo no en sé de fer crítica teatral i m'enfilo per les parets! però dona, home, tranquil·la. No pots pretendre saber-ho fer tot en aquesta vida. I me'n vaig per les branques. Però m'hi obligo.

Per què?
Perquè qualsevol moment és bo per practicar aquest joc de paraules que es coordinen, una darera l'altra, fent camí. La vida en cada una d'elles.

Qui té por de Virginia Woolf?
Vilarasau excessivament excelsa, al costat d'un Arquillué amo i senyor de l'escena, anul·lat per tanta misèria interior. Bé, segurament no. Potser ell guarda més bondat interior ...i definitivament s'ha entregat tant enllà, s'ha arrossegat d'aquella manera perversa, que qualsevol humiliació és bona per sentir-se útil. Perquè ha desaprès a dirigir-se de qualsevol altra manera a còpia d'anys d'afilades repeticions.
Generosíssims convidats (Aixalà i Benet), encarregats de fer pujar i baixar les envestides dels primers. Ells recolzen i animen un diàleg brutal.
L'alcohol i els jocs són vestits al terra. Aviat només escoltem i veiem sentiments despullats. Pornografia de qualitat càlida.

Qui té por de Virginia Woolf?
Un públic que assisteix perplex i angoixat a la duresa còmoda en la qual estan instal·lats els protagonistes. Uns espectadors que no poden evitar convertir-se en voyeurs sàdics al final, quan descobreixen, gradualment, que han entrat a la part fosca del seu ser. Aquella que gaudeix veient patir els altres (esclar, esclar perquè sabem que és teatre. Oi tant! què va. El dolor dels altres no ens atrau mai. Au. On vas a parar)

Qui té por de Virginia Woolf?
Tots nosaltres que mirem o actuem estem espantats del llop que són les nostres entranyes. I l'ésser més pla es converteix en el més temible i el més extrem en la criatura indefensa i desesperada, la més incapaç de consolar-se o llepar-se les ferides.

Aquell parell no es feien mal gratuitament. George i Martha es mataven amb vida perquè no havien après una altra forma per tal de sobreviure. Sovint el negre és un color comfortable i pròxim, tant fàcil que difumina l'ètica.

Qui té por de Virginia Woolf?
Totes les bèsties mal educades.
Tots; feres de tant en tant. Primavera després tardor.


Sono qui con te sempre più solo... E un privilegio estare con te?

SEXE

=

LUXE

LUXÚRIA.

Entre religió i brolleries

Perdona't perquè portes una temporada literària que Déu ni do. Serà perquè arriba el fred i la pell es posa vermella i s'irrita, demanant crema altament hidratant a rascades.
Aquests dies ja toca tancar tots els llums de casa i deixar que soni el jazz, del més pacífic i serè al més juganer i esmunyedís. La casa ha d'estar a les fosques i només s'ha de deixar entrar la silenciosa llum del fanal solitari a la via. Només jazz i foscor. Cos i cor emergeixen amigables, fan les paus i són molt amics en contacte i conversa.

L'altre és que acluqueu els ulls pensant que demà és el dia de reis. Demà i demà passat i l'altre. No ho sé, proveu-ho. Jo ho faré avui. Demà és el dia de reis, amb tots els seus regals, paquets, embalums, sorpreses, trobades i abraçades.

Ell ho ha deixat molt clar, ho veu molt bé. aquesta seria la història. Reflexionant-hi, té tot el sentit. Per dormir com un nen? pensa que demà serà reis. El dia de reis. El dia del rei.

Tota la sort artista!

La forma de les coses

Tots som molt vulnerables i egoistes. Tots manipulem, tots som manipulables i manipulats. La desgràcia és la inconsciència. Si en som conscients, hi ha respostes. Si no en som conscients, la traïció és la porta de sortida. (i és que, si no hem estat conscients de la manipulació és que hem estat traïts per algú o, pitjor encara!, per nosaltres mateixos). Si en som conscients, sovint, la naturalesa humana en serà la resposta. Vanitat o egoisme les primeres més ràpides i plausibles. Aquesta obra t'encantarà per que ets un dels personatges més que mai, entres a escena quan no t'ho havies plantejat i et questiones tot allò que passa davant dels teus ulls. Hi ha límits en la conducta humana quan és guiada pel credo més íntim?. Et posiciones i prens el relleu als actors davant les seves converses, els seus petons, abraçades, crits, silencis, postures i opinions. Arribant a discernir les dues cares de cadascú, t'arribes a reconciliar amb tots els personatges i els perdones les estridències. Jo li perdonaria a l'Evelyn el fet d'arribar tan lluny, tan lluny per mostrar-nos tan a prop del no res. Neil Labute aprofita per recordar-nos la gran habilitat i do que posseïm els humans: manipular, malinterpretar i tergiversar les paraules fent que una mateixa cosa prengui mil i una formes diferents. Crec que a la vida hi ha límits que comencen amb el propi concepte de realitat i ficció. Comencen en com d'allunyat n'estigui un mateix de l'altre/s. Límits que comencen en la mida psicològica del nostre cor. A la vida els límits comencen on cadascú decideix distingir, delimitar, l'art de la futesa. Però llavors s'avança en el camí i tornen les preguntes...... hem de posar límits a totes aquelles coses que considerem futeses? el fi justifica els mitjans?
On tu hi vegis futesa, jo puc veure-hi art, i potser (com en aquesta obra) per que m'ho miro desde fora. Perdona'm Adam! tots som molt vulnerables i egoistes.


Dirigida per Julio Manrique, inspirada en the shape of things


Behind every exquisite thing that existed, there was something tragic. (Oscar Wilde)

Traïció

Obra inspirada en l'afer que va tenir l'autor, Harold Pinter, amb una presentadora de televisió i periodista anomenada Joan Bakewell, una història que va durar de 1962 a 1969. D'aquesta història en roman una gran amistat.
L'obra és una reconciliació amb aquesta història així com una deliciosa i punyent descripció de les inseguretats masculines, de la valentia femenina i un retrat de les aparences i de l'intent de mantenir l'status quo de les coses... Emma enganya el seu marit amb el millor amic d'aquest durant set anys, el segueix enganyant un cop el marit se n'assebenta, i aquest continua, al seu torn, sent amic del seu amic, amant de la seva dona. Temes com les emocions, la infidelitat, la confusió, la traïció són típics i tòpics i el pa de cada dia en la nostra complexa societat; són àrees molt difícils de gestionar i, paral·lelament, constitueixen el nus de la nostra història vital... Pinter amb aquesta obra desenvolupa l'art de reflectir de forma nítida i clara, la contradicció i la confusió; s'apodera de personatges i públic durant una hora i vint minuts, fent-nos sentir protagonistes des de la butaca ja que les vivències dels personatges són, en una o altra manera, nostres. La posada en escena és òptima i els actors molt ben triats. Emma (Vicenta Ndongo) te força i coratge i alhora es deixa endur per la feminitat més agossarada en no pocs moments. Robert (Francesc Orella), el marit, objecte de la infidelitat, el qual en principi sembla que hauria de ser el que baixa de l'hort resulta ser el personatge més espavilat, sarcàstic fins a cotes insospitades; deixant a en Jerry (Francesc Garrido), l'amant, el paper més arriscat de l'obra, és un personatge complex i el que més acaba patint, enganya la dona i de retruc, el millor amic; situació que el porta a grans contradiccions. Els silencis de Pinter parlen, les mirades i els gestos esgarrapen sentiments, no hi ha cap escena de menys ni cap escena de més, en una història que veiem com a quotidiana, com a tema recurrent, però que l'autor desgrana magistralment, despullant la veritat de la mentida, traient el que portem dins tots i cada un de nosaltres i personificant-ho a l'escenari; ho treu a la llum removent (-nos) memòria i consciència.

"Aquella primera última mirada feta en la penombra, després de totes aquelles altres fetes en la llum que ha d'arribar, fa trencar el cor."
Samuel Beckett, sobre Traïció.