Passejàvem per la rambla i allà davant un nen marranejava. La mare l'ha estrebat sense mal per aferrar-lo, i el vailet s'ha llençat a terra, obria la boca, se li veien les dents, estava fatigat.

-Te vas, y te vas! -deia la mare mentre l'aixecava i li fotia una plantofada amb la mà oberta a tota la galta dreta. Aquesta imatge en directe colpeix més que una guerra televisada. 

Una dona amb un mocador islàmic al cap, ha assistit a l'escena igual de sorpresa que nosaltres. Inconsciència. Abans de portar criatures a aquest món apunta-li la seva vida, dona. Potser i només potser, després, no les tractarà com mercaderia animal per molt que les vulgui. 

Tot a 100

El matí del dia de Reis va ser dolç i tranquil. Feia sol i sonava David Bowie. A més a més, els articulistes de La Vanguardia ens regalaven somriures que alguns marcaven asseguts còmodament, esperant família i regals.

Sala Martin, Màrius Serra i Francesc de Carreras, per exemple, imprimien frescos relats, anunciant que era dia d'ingenuitat infantil. I que aquest any anirà tant bé (jo ho continuo subscrivint), ulls ben oberts davant els reis mags de l'orient, brandant la mà i llençant carmelets.

Espero que l'alegria i la pau d'aquests primers dies de gener ens acompanyin quan les paraules es tenyeixin amb el vermell dels dimonis escuats que s'amaguen pels racons. I que no són ni en Lula d'en Serra, ni la millora econòmica de'n Sala Martin, ni l'altruista enpositivo.com d'en de Carreras.

Això sí, ben atents als xinesos! Uns creuen que cal admirar-los perquè són molts i viuen molt bé i quan parlen del seu sistema polític, consideren que a mida que segueixin avançant en l'ordre mundial no tindran més remei que adoptar postures demòcrates (esperem-ho), per tant, no s'hi preocupen massa, veient-lo una realitat amb data de caducitat.

D'altres, per contra, estan espantats, esperverats, amb tanta hegemonia. El desconegut sempre fa basarda. La solució ja la tenim. Literatura i comunicació!...amb diplomàcia, de la bona, paciència, respecte i pols ferm.

El cant dels ocells

“Els reis de Pèrsia cridaven les seves dones perquè els acompanyessin durant els festins; però quan el vi els acalorava per complet i calia que donaren regna solta a la voluptat, les reenviaven a les seves cambres per no fer-les participar dels seus apetits desmesurats, i feien venir en el seu lloc dones amb les quals no tenien aquestes obligaciones respectuoses.”

Al meu judici, els reis de Pèrsia no obraven bé. Però seria mesquí dir que no els respecto quan jo també he actuat així alguna vegada, presa per la mala regurgitació de l’eduació rebuda i els costums observats. Ara bé, mai han estat el meu mirall. Avui encara menys. Només podem ser prudents amb la nostra pròpia prudència, no cap d’adquirida, ni vista, ni imaginada, ni projectada. La prudència situada entre el ventre i el cor, amorosida pel cervell. Amb l’eduació, la nostra ànima ha d’aprendre una actitud millor, epicúrea, equilibrada, amb absència d’afliccions i excessos en el temps. El judici ha continuat malalt des dels reis de Pèrsia, als fills de casa bona, passant pels publicistes dels anys 80, els farmacèutics de segles enllà, els propietaris de bars, caixers de banca, per arribar als doctors contemporanis. Judici malalt. Judici embrutit per la tradició i l’abatiment. L’avorriment. La ceguesa.

Els savis són els primers enganyats. La seves paraules no han fet virar les accions dels governants. Equivocats tots. Sords de mots dits cap endins, per solidificar-los, els han escampat, esberlat, escapats, fos, espastifat de mala manera. De fet, per a tots, qualsevol altra ciència és perjudicial si no es posseeix la de la bondat; que sempre flueix però no sempre hi surem, fent-nos-hi els morts, preferim capbussar-nos, nedar mar enllà. Cercant ànimes innexistents. Immortalitats corruptes. Percepcions acolorides.

Caminem. Moderats. Sense perdre el nord i tampoc el sud.

Valorem-nos amb justícia quasi divina, mirant què trepitjem.

English exercice

Thinking about what film to describe it suddenly appeared to my mind la vita è bella from Roberto Benigni.
I don’t really remember a lot of details about that piece of art but if its essence is the first that came to my mind that means the big impact that the thrilling film has had to me.
The plot takes place in the dramatic period of the Second World War, and revolves around the chiaroscuros of life, how one can struggle for happiness while sorrounded by pain, how there can be found raisons d’être and the meaning of life in the simplicity and joy of being alive no matter the suffering happening around.
The power of love and imagination can bear everything, this is what Guido (Roberto Benigni) teaches his little son Josué who will live in a concentration camp as he’s in a big playground thanks to his father.
Guido plays an Italian Jew, deported to a concentration camp and there will invent a fairytale for Josué. The kid will belive that the person who can hide better from the bad german policemans will go on winning points and the one with more points at the end, the winner, will get a tank.
It's difficult not to cry watching the movie. The contrasts are hard to resist, the truth is shown strictly clear and in a sentimental, poetical way.
Everybody remembers the scene where the naive and happy kid emerges from a little closet in the morning and greets his mother: Buongiorno principessa! A common, simple and moving act that the war cutted indiscriminately without delay neither remorse.
La vita è bella won an enormous amount of prizes and awards and it’s definitely worth watching as well as it is to know Benigni’s nerve. Not to miss his last TV appearance in the Saviano and Fazio’s show: Vieni via con me from the less controlled by Berlusconi RAI3 channel, "the revel".
As well as Sabiano and Fazio, this two great italian figures, Roberto Benigni’s always denouncing in an irreverent way, with a hell of humour and satire and huge doses of knowledge and witness.
Lehaim Roberto!

Fire on the mountain

El moment ja ha arribat. Olor de sexe. Les lògiques i narratives que projectem i experimentem mai canviaran, fins que torni a arribar un ésser que canviï l'ordre de la història, "la lògica dels fets", Nietzsche, Hobbes, els devots s'alcen i diuen que vindrà. que ja és aquí.

De la religió somniadora

Jo en sé d'una que fa 4 anys es va marcar el cos amb la paraula dreams. Per ser més precisos, sweet, dreams.

I el temps cada dia li dóna més la raó. Els somnis són l'aigua que desitgem després d'una nit de borratxera descomunal. desassedegats tots. Els somnis són el Cestrum nocturnum (o el galán de noche) que olorem en les càlides nits d'estiu. Els somnis són necessaris com les papallones a l'estómac, en fait, la seva carcanada està feta d'elles. Qui no té un somni, qui no en té més d'un, no té vida i quasi tampoc té mort. No té res.

M'agraden els dies que tinc els somnis (que no deixen de ser els anhels) més amunt de l'últim pèl del cap. I els admiro, i els remiro, i me'ls empasso, i els assaboreixo com la millor galeta, del millor gelat. Com si fossin, la típica galette de Pérouges, que encara no he tingut el plaer d'assaborir, però que somnio, i somric.

Demà alguns dels meus amics, coneguts i saludats somniaran amb mi, com mai hem deixat de fer, pel nostre petit gran país, Catalunya. La terra meravellosa i més que plena. Un lloc que quan obre la porta, l'obre de veritat. Un indret amb la tradició més demòcrata de tota la vella Europa. Suspiro quan penso en tu.

Demà 10 de juliol amb molta rauxa i amb el seny més que pagat, demanarem respecte. La meva estimada diu que les persones que admira per la seva intel·ligència no van a manifestacions per que no serveixen de res... segurament té raó en que no serveixen, però eliminaré el res.

S'ha de recordar que el res és no tenir somnis, anhels, el res és la terra erma, àrida, perduda, desemparada, és una cosa que no existeix per que ningú la mira, ningú la cuida i ella, és àrida i està perduda, tampoc es manté, és vuota, està tancada.

Jo tinc amics, coneguts i saludats que són uns somniadors. I que no deixaran de ser-ho, Catalunya. No puc amagar l'emoció que em produeix la passió de les persones. La passió, la passió, la passió, quina gran paraula!!! és tant forta i animal, que acompanyada amb el seny i el somni fa emergir el triangle sorprenent i magnificent de l'existència.

Somniem demà, avui i l'altre i el de més enllà. Somniem desperts, adormits, arraulits i humits. Somniem de cap per avall, o mirant fixament l'horitzó. Somniem amb passió. Somniem.



I actuem.



Tenim un poder molt especial i és que podem allargar els somnis tant com volguem. Sempre són allà, guardats entre els objectes de vidre verd, els alls, les cebes i les confitures del rebost. Ells sempre són allà, al prestatge, esperant-nos. I de vegades, se'ns enfilen pel nas, com l'olor del pastís de poma de la mare guardonada.



De vegades dubtem. Moltes vegades dubtem. Massa vegades dubtem. No deixem de somniar però si d'actuar. El dubte, quina estúpida pedra a la sabata. Quin enuig, quina aflicció, quina creu. És quan sembla que defallim i tot el nostre voltant es posa d'acord per fer-nos creure que és millor deixar-ho córrer, que és millor sortir a ballar, que és més fàcil oblidar, tancar la porta i passar pàgina. Però no!, fem cas de la passió, que és el cor qui parla. I el camí serà planer. Jo et prometo un camí planer, cor somniador, que actua sens dubte.

No ens deixem enganyar. No defallim. Visca la terra i els seus cosins!



I al final del camí, la cosa més viva i plàstica, és que la llibertat camina al costat de tots i cada un de nosaltres. Aquesta paraula tant vasta, la llibertat, respira pels nostres ulls.

Personal i intransferible

Sóc una d'aquelles persones que he canviat repetidament d'opinió sobre el tema de l'avortament que un cop més és sobre la taula, cremant en l'agenda política. He canviat repetidament d'opinió fruit d'un anàlisi ràpid, superficial, poc detingut i sobretot allunyat de la complexa realitat, aquesta només la coneixen noies com les del vídeo. Un anàlisi que ha agafat pinzellades de cada una de les opinions, que aconsegueixen gronxar-me d'un cantó a l'altre del vaixell sense poder deixar de trontollar. Amb 21 anys miro els 16 i penso:
-Era una nena! son unes noietes que encara han de veure moltes coses!, però, només escriure això, faig una mica més de memòria (de fet, no cal, arriba sola) i m'adono que ja era una dona molt conscient, que feia la inconscient en negreta i subratllat.
Parlem d'allo personal i intransferible, d'allò més pur i delicat de la vida, la seva pròpia existència. Tot és un cúmul de situacions, experiències, vivències, interpetacions, creixement, entorn, socialització, esperança i expectatives. Hi ha casos en que els pares han de fer de tutors, hi ha casos en els quals no. Hi ha casos en els quals seria necessari i és impossible, hi ha casos en els que és totalment desaconsellable i la catàstrofe pot arribar. Total, que és del tot difícil legislar el que no és legislable, per tot el rerefons que se'ns pot escapar, englobant-ho tot en una llei. Però clar, la vida és un oximoron al qual ens hem d'enfrontar. No tocar la legislació i quedar ancorats en un moment determinat, sense caminar en sintonia amb la realitat fonedissa, seria plausible? o tocar la legislació per a intentar, entre d'altres, minimitzar la complicació de les dones en el que esdevindrà un dels moments més complicats de la seva existència?. Jo no m'atreveixo a posar-me a cap cantó, seguiré navegant tot i que amb el nord dins meu, més clar que l'aigua; xo és, la uniformització és perillosa.