Personal i intransferible

Sóc una d'aquelles persones que he canviat repetidament d'opinió sobre el tema de l'avortament que un cop més és sobre la taula, cremant en l'agenda política. He canviat repetidament d'opinió fruit d'un anàlisi ràpid, superficial, poc detingut i sobretot allunyat de la complexa realitat, aquesta només la coneixen noies com les del vídeo. Un anàlisi que ha agafat pinzellades de cada una de les opinions, que aconsegueixen gronxar-me d'un cantó a l'altre del vaixell sense poder deixar de trontollar. Amb 21 anys miro els 16 i penso:
-Era una nena! son unes noietes que encara han de veure moltes coses!, però, només escriure això, faig una mica més de memòria (de fet, no cal, arriba sola) i m'adono que ja era una dona molt conscient, que feia la inconscient en negreta i subratllat.
Parlem d'allo personal i intransferible, d'allò més pur i delicat de la vida, la seva pròpia existència. Tot és un cúmul de situacions, experiències, vivències, interpetacions, creixement, entorn, socialització, esperança i expectatives. Hi ha casos en que els pares han de fer de tutors, hi ha casos en els quals no. Hi ha casos en els quals seria necessari i és impossible, hi ha casos en els que és totalment desaconsellable i la catàstrofe pot arribar. Total, que és del tot difícil legislar el que no és legislable, per tot el rerefons que se'ns pot escapar, englobant-ho tot en una llei. Però clar, la vida és un oximoron al qual ens hem d'enfrontar. No tocar la legislació i quedar ancorats en un moment determinat, sense caminar en sintonia amb la realitat fonedissa, seria plausible? o tocar la legislació per a intentar, entre d'altres, minimitzar la complicació de les dones en el que esdevindrà un dels moments més complicats de la seva existència?. Jo no m'atreveixo a posar-me a cap cantó, seguiré navegant tot i que amb el nord dins meu, més clar que l'aigua; xo és, la uniformització és perillosa.