Escena I

El senyor més gran jugava amb un gosset elegant que saltironejava al voltant del seus peus. El tractava com les velletes als petits infants; dient-li cosetes carinyoses mentre li acaronava la barbeta de gos petit i estarrufat. El senyor es deia Daniel i el seu era un posat recte que combinava amb una cara allargassada. Duia unes ulleres de sol i un polo de tenista de to groc pastel. Tot el que feia sonar per la boca era en francès; les expressions se li escapaven amb un somriure a través d’una boca gran i estricte. S’apreciava el pas del temps en el seu rostre i en el to de veu, però negociava molt bé amb la seva part múrria i jovial. Fresc. Era un home viatjat. Repetia i repetia, les États-Unis, les États Unis, com si encara fos el nom de la terra promesa. Uuuuh –aixecava el cap- les États-Unis...Quan passava cap a l’Italie, la seva veu es tornava romàntica i s’emirallava amb la llum que es colava sota el para-sol, fent brillar els cantons de les ulleres negres. Oh, l’Italie!. Veient l’interés de la seva interlocutora va enretirar la cadira de vímet i es va tombar una micona cap a la dreta, amb parsimònia, per tal de fer més fàcil el monòleg versus monosíl·lab. És agradable escoltar un senyor gran. Explicava que la seva família havia regentat una empresa textile. També l’entusiasmava la paraula textile. I es fregava una mica el polo amb el polze i el dit índex exemplificant a quin tèxtil es dedicaven a casa seva. Es veu que feien roba esportiva especialitzada. Havien treballat amb en Cardin. Sí. Ja ho crec. I mirava mar enllà, amb una alegria gens nostàlgica. No semblava una persona gran. En Daniel era un home simpàtic i despreocupat que hom etiquetaria amb 30 anys, si no fos per la seva factura física, evidentment vella.

Entre ell, la tovalla, les copes i el plat de sèpia lila amb julivert i oli lluent, hi havia un altre home, en Nicolas, o Nicolau. Com el Pare Noël deia. Estava igual de content que en Daniel, o potser més. De fet, els dos compartien el mateix estat anímic. Tranquils i relaxats. Tot i que en Nicolas, com que era més jove, era més ràpid de moviments i exagerava més les rialles. En Nico vivia molt cofoi al Mas de 60 finestres, suposem que propietat del seu company Daniel.

En Nicolas era més jove. A primer cop d’ull la interlocutora va pensar que n’era el fill. El senyor de 75 anys i el fill de 50. Lligava. Però no. En Nicolas amb una cua de cabell de palla emblanquinada, no era el fill de’n Daniel. I el masover? Amb aquelles bambes blanques, els seus texans i la samarreta esportiva vella i mediocre, potser n’era el noi dels encàrrecs i/o gestions...tampoc. Tot i que sí que es desplaçava fins a Lyon per “fer papers” del senyor Daniel. Es veu que finalment, no pas perquè ho diguessin ells si no perquè l’amic de la interlocutora li va fer notar posteriorment amb tot un seguit de raons objectives com que el senyor Daniel no s’havia casat mai ni havia tingut fills..."i tu vinga a burxar amb el per què no ha tingut fills senyor Daniel?, Però com és que no ha tingut fills?". Com una nena petita insistent davant d’una evidència sense fissura. L’altre n’era el company. El company secretari.

No sé si s’estimaven. Però certament es respectaven amb una excel·lència envejable. Llegien l’Expansión, le Figaro. Le Figaro magazine, digué en Daniel amb elegància despreocupada. I La Vanguardia. Ho van comentar. Sobre la taula d’aquell dimecres festiu i marítim, no n’hi havia cap de diari. Durant l’estona que va durar la conversa de restaurant amb els veïns de taula, no es varen mirar en cap moment. Abans només s’havien mirat per temes logístics com omplir més la copa de vi o passar-se el plat de menjar. Tot plegat només feia que denotar la pila d’anys que devia fer que es coneixen. Vivien entre Figuerás i la ciutat francesa de Lyon i era altament agradable imaginar-se la seva vida de no fer res més que menjar, dormir, llegir i gaudir. Una vida de somni antic i immortal com ells dos mateixos. I que, igual que la pols, amaga secrets darrera, difícils de descobrir en una primera passada.