Mirant el documental autobiogràfic de'n Gainsbourg, m'he emocionat, he tornat a voler trencar el carnet del partit, reafirmant el jo rebel, he potenciat les ganes de París (encara quedava espai per fer-ho?). M'he begut tota la cervesa i he sortit de la sala sentint-me ell i nena d'aquell imaginari, alhora.
Encés el cigarret amb força i creuat el carrer distreta, cabells que voleiaven una mica, protagonista.
Travessant Plaça Universitat, veient Ronda Sant Pere enllà i Pelai davant, molta gent. Tot familiar. Per dins intentava emprenyar-me (no me n'he ensortit del tot).
Oh merda! No sóc a París.
Provava d'enfadar-me amb les cares i el cel.
Total.
I de sobte, Emporium, la botiga de música. Al fons una sala petita, de fusta, d'aquells llocs que sembla que siguis en una habitació-vaixell minúsculs, una bombolla, estable d'entitat. Una senyora amb un gat (o era un gos?) sobre. Les cames estirades. Portava anys allà asseguda. Quin lloc més preciós i quines cares més llargues i tedioses les dels venedors.
Llavors el meu amic ha arribat i hem entrat a la sala per conèixer l'història de la millor soprano catalana. En Gainsbourg, la Birkin, en Vian i la Piaff s'anaven allunyant, mentre una agudíssima veu en la meva llengua començava a penetrar-me en la foscor.
La dona va bascular l'existència plena de pedres que va saber saltar molt bé i fins i tot va dir NO.
Va dir no a una gira americana. No; filles; segur.
He plorat d'emoció amb el record i el regal que (Eulàlia Domènech) la néta de Concepció Badia i Millàs ens ha fet. I segur que els meus plors també eren de ràbia contra l'autoodi impostat. Cap a la negació de la realitat que vivim íntimament. El mirall de debó. Que és la veritat del que som i que és tan gran com qualsevol altra idea.
I un cop fora, les veus de dues concretes i excel·lses persones que vull amb fervor, em resonaven al mig del cap. És una cançó ratllada que sona i resona. Marxa a París, marxa! Si no et convertiràs en una mediocre. Ara tot fa gràcia, però d'aquí uns anys ja no en farà. Aquí no passa res. La gent d'aquí són uns pesats. Tot el dia amb el mateix rotllo i sense full de ruta. Marxa a París, totes les grans persones han viscut fora!. Etcètera i etcètera.
Estic buscant excuses i motius per la meva decisió? No ho sé. Avui me n'han entrat per les orelles directes al cor.
El cap el deixo bramar, cridar, excitar-se, enrabiar-se, angoixar-se, per la boca. Fes, fes, fes i refes! Però no m'atabalis cervell pesat.
París sempre serà París i el meu centre també.
Per què el nostre llegat cultural ha de ser menys? Per què despreciar els nostres carrers i les nostres gents?
No m'atreviria a fer-ho. Seguiré caminant per aquí i la mediocritat de merda la continuaré esquivant amb mestratge.
No som menys per no haver viscut allà, no som més per haver viscut aquí.
Ho serem tot, que és res, des del lloc que som.
I com que mai no n'hem marxat, sempre hi tornarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada