La Gina era ossuda. Cara i nas allargassats, boca ni prima ni molsuda. Era d'una elegància de pianista espigada que es troba dins un camp de treball forçat. Pell transparent, pel llarg, roig. Un clip platejat mig amagat li fermava un bri de brillant cabellera, l'enginy s'apreciava quan girava lleugerament el cap cara la finestra.
Viatjava en autobús, era negre nit, dubtaries si només apreciar-la o abraçar-la sense miraments, abastant tota la seva figureta (però potser t'hauria propinat un batzac). Les llumetes de la carretera atreien la seva atenció. Amb amabilitat i un somriure que semblava ben franc, indicà l'estació a una dona de veu ronca i mitjana edat. El seu destí fred, inhòspit i incert, no la privaven de l'educació amb els viatjants dels costats. De fet, hauria volgut fer eterna aquella plàcida travessia. Allargar-la per sempre.
Fora feia fred i aquí dins la bufanda no es movia de lloc.
Els rumors l'ensopien.
El contacte la glaçava.
Era de sucre dur.
El paisatge sense ser trepitjat calmava la seva màquina de rumiar, passava per sobre de tot, ràpid i còmodament, estalviant-se decidir res. De tota manera, tampoc podia adormir-se.
Va arribar l'hora de baixar. No hi ha ruta eterna. La gent mor. El fuel s'exhaureix. El camí acaba. S'alçà sense dificultat. Una motxilla, les botes d'excursió i el pal de ferro del costat de les portes, despullat, mentre ella posava un peu a terra, aquest mantindria l'empremta de la seva fràgil mà premsant-lo fortament segons abans. La Gina havia deixat, negat, encongit i acotxat, una nit fissurada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada