El senyor feia funcionar la màquina que
col·lapsava l’edifici. Dues grans pinces de cranc donaven cops a l’interior de
l’estructura despullada. Tot eren pedres, juntes, runa. Pols. Cabells de bronze
on s’hi arrapaven els blocs de roca, quedaven despenjats, aguantant-se tensos,
estirats davant el pis de sota on hi havia una butaca sola emblanquinada.
El so de la màquina era imperceptible des de dins. Per sort. Càspita! Les papallones no ho sabien. Allò era com parar el concert de Brandemburg de cop.
El sol creava un arc iris fugaç entre l’aigua
que esquitxava un altre home a través d’una manguera industrial direcció
l’enrunament. Gotetes a raig, felicitats per una estructura vella que
desentelaven i apaivagaven amb la frescor d’un estiu pròxim.
Mentrestant, Damien Hirst actuava pels rics a la seva fàbrica escorxadora a Dudbridge, per tal de vendre'ls animals en formaldehid i rodones de colors sobre el llenç.
Ell ja no dibuixava, tampoc feia el taxidermista. Ell és el BUFÓ!
Long life clowns of the world
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada