Ventet genuí, no el busquis enlloc més que aquí.

El cos de l'Helena sobre el pont de la piscina. Nua que vol dir perfecta.
La serralada que formen els núvols canvia de color cada vegada que la torno a esguardar. Segons separen el rosa lilós del blau marí tènue
dolç, tou.
Pits rodons, mugrons de roca jove, botons daurats excitants ben acabats de temps.
I de sobte, cel humil.

Però la forma física continua davant meu. La negror dels cabells i sobretot els malucs femenins d'aquesta dona clarament m'indiquen que el plaer, la joia, el goig viuen junts ara i aquí situats en una esquena cara el verd del mar.

Presents en un determinat osset de tant menut, imperceptible. Ossamenta ben distribuida, cançons transportades per l'aire, enllà. Un cul que ara es dutxarà.

El més bell que he vist no ho escriuré mai. La condemna del narrador.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada