El petó que mai vas fer és per sempre

Què hauria estat millor,

fer-lo o no?

A voltes no el vares fer per vergonya, d'altres per falta de temps, un altre dia per por; aquest últim supòsit el pitjor. Putada! no m'acosto, i si m'és rebutjat? És que podria morir. Un altre instant va ser per falta d'idees. Ai senyor quin dolor! Però i quan no el vas fer per ingenuïtat? Be-lle-sa.

Recordes quan no el vas fer per què saps que n'hauries volgut un altre, i un altre i el següent? No és ben bé por el que et va empènyer a la no acció, llavors fou l'egoisme. El càlcul potser.
Si això, riu, vanagloriant-te de la teva efectiva bondat, recordes quan no el vas fer perquè l'altre no era tant conscient com tu. No seria fair play, et vares dir.
Exacte, no l'has fet per amor, amor que és fe. Creure que hi haurà un demà per recrear en quietud el petó apassionat. 

Sigui per allò o això els llavis no s'acoplaren.

De vegades no triem res. Molt sovint no escollim, ens és donat. I JA HA PASSAT.

Vida regalada.

La decisió és una realitat tant refotudament aleatòria, orquestrada pel sol que t'il·lumina enmig del carrer atrafegat, per aquelles partícules -al·lèrgiques, pobretes- polsegoses que cauen dels plataners, que només pots intentar calmar-te, respirant profundament, deixar que el mareig s'escapi ràpid intentant mantenir-te dret sobre el teu eix que panteixa i viu des del cor.

Barranc d'existència, vent bo.

I aquella nit? Acabat el sopar?
Fer-lo i perdre'l. Viure i morir.

Ho has vist? Després, si tanques els ulls i fas el pi a la paret, quan els tornis a obrir tot són petites llumetes blanques.

Petons bojos que et criden somrient invisibles enmig de la foscor! ETS TU.

La besada que mai vas fer estava precedida per aquells minuts que es desencadenen tant ràpid que és altament improbable tenir un gruix de control sobre res; i millor, segurament. Més verídic. REAL. No controles, col·lega, aquí la gràcia mig tràgica de l'assumpte.

El petó que mai vas fer per romanticisme excels (encara que encara no ho sabies)...un dia t'apareixerà enmig dels morros i serà mil vegades bonic, finit. Per contra, el d'avui serà etern dins el teu cervell i record.

No siguis cafre, congela l'instant d'aquella mirada fortatendre, ferotjament dolça, serà la teva energia ara.

L'últim petó no existeix així. I tot queda en aquell que ja no recordes, aquí la importància fràgil.

Salut, sort i encert

i fins demà.

Bé, si, ara te n'empenedeixes una mica potser, però és com ha anat... i és perfecte com havia de ser.