Qualsevol temps passat, fou millor?

L'altre dia vaig anar a veure little ashes . Dalí fou tan gran i alhora tan petit que no sé què dir-ne. Potser que em va agradar la sensibilitat amb la qual es mirava amb Lorca; potser que em va angoixar la seva incapacitat per mantenir-hi relacions, la naturalesa complicada, turbulenta, de la seva sexualitat; potser que em maravellà la manera com va aconseguir crear el geni que anhelava, potser que m'entristí el mercantilisme final. Perque és perillós quan la línia entre persona i personatge es difumina. És letal. Potser que abans que tot es compliqués sobremanera fou un gran moment. L'efervescència.
Eren certs, reals i palpables els moviments per la llibertat, pel canvi, per la novetat. La religió oprimia les accions però a fi de comptes no aconseguia anihilar els pensaments. La repressió fou bona i propícia per l'explosió. En la pel·lícula presenciem les peripècies de tres joves amb els seus conseqüents mals de cap etílics i experimentals, als quals se'ls sumen talents poc comuns. Joves complexos, apassionats i apassionants, per partida doble. Dalí, Lorca i Buñuel.
Destins més tràgics que altres, els quals no et deixen indiferent mentre vas prenent consciència del que hi havia i del que hi ha ara.


Per que ara, ara tot s'hi val. Ara tot es veu. Ara tot s'ensenya. Ara res s'amaga. Ara res es guarda. Ara tot s'exhibeix sense por, sense més por que la de ser menystinguts, anul·lats, acabats. Ara mostrem per viure, abans mostràvem per pulsió. Ara mostrem per ficció quan abans era per realitat. No hi ha lloc pel desig pur i nítid, la velocitat el destrueix subtilment. No parem a reflexionar seriosament, tan sols ens deixem embriagar d'un pensament vague i superficial. No ens podem culpar però molt menys felicitar-nos. En el fons és una trista pena, però l'esperit dels temps no pot servir com a excusa. Serà una excusa que grinyola i que s'avergonyeix d'ella mateixa.
Si reflexionessim veuriem que la sencillesa cada cop s'ha allunyat més de la quotidianitat, relegada a un racó, emmirallada per la voluntat d'emmagatzemar com més coses millor. Entraven aires nous, els feliços anys 20; d'aquí onze anys hi tornarem a ser als anys 20, és molt tard per a fer un estudi acurat amb tots els paral·lelismes existents....però imatges gràfiques m'apareixen al cap. La pell, el llapis, les passes perden la batalla davant el plàstic, les tecles, les rodes. Com lluitem i per què, un cop nosaltres mateixos hem engabiat la llibertat desitjada i, a més a més, li mostrem imatges explícites de tot allò que odiem, ens repugna i ens fa mal?

Tinc fe que sabrem racionalitzar un dia. Aquell dia en el qual cadascú hagi arribat a la seva grande bouffe particular i exclami: fins aquí. Com que cadascú ho farà al seu ritme, potser sentirem els feliços anys 50. Tot hi que jo tinc fe en l'home; no en les màquines... per això no sé quan sentirem uns feliços, ni si sentirem uns feliços. Però si, hi tan, tinc fe. No em resignaré a pensar que només sentirem uns grisos amb simples guspires policromades, mal dissenyades.