Canino

Avui he vist "La Riera" i m'he indignat.
Què vol dir ensenyar només sexe mal entès, violència física i psíquica, drogues i misèria humana? Per que aquests guionistes només ensenyen mals sentiments, instints primaris i passions desbocades? en què s'han convertit els dramàtics de la tele 3?
Avui tinc ganes d'escriure i no en tinc. Com el temps. Que plou i mulla però de resquitllada. Avui és d'aquells dies de no pensar massa per que el cap ja fa prou mal amb aquests sobtats canvis de temps. Avui ben clar. A raig. uix.
Coi de "Riera", un jove imbècil i cocainòman al qual no li agrada la sopa de bledes ben preparadeta, sense grumolls, amb crema de llet i bona presentació i agafa la mare pels cabells i li entafora la cara al plat amb transgressió i traïdoria. Però a més a més extra mal fet. Actuar "de pastorets" com ha dit el meu cosí. Un home dèspota i avar que es folla una regidora de l'ajuntament per aconseguir no sé quins terrenys i més diners i incita a l'esposa a tirar-se a un altre home (ja que ell no pot) per aconseguir més diners i més negocis i més no sé què. Un noi jove amb posat humil i de bon jan que aconsegueix diners tot estomacant, sota les ordres de l'avar. Una noia tonta mega estereotipada de la fresca del poble. Un home divorciat que té una nòvia però que se'n va al llit amb l'exdona, també amb parella, d'amagatotis i sense saber massa bé per què. Un fill mandrós i gorrer que no en fa una del dret. Una nena burra. Dones patidores i homes matussers. Tot mal mil·limetrat amb un regle escantonat bufff, no ho sé, què esteu fent? És denunciable. Un bunyol, un nyap, una sabatada. Fora "La Riera" de la tele tres.
M'ha fet mal senyors i senyores, m'he empipat. És molt violenta aquesta sèrie de tel·levisió i ells decideixen programar-la, ens la colen després de dinar que amb la panxa plena tot (ENCARA) passa més ràpip i impune. Família ics, persona b, que al voltant d'una taula o al mig de l'eixida posa TV3 a les 16 hores i es troba amb rènecs per aquí, hòsties per allà.
I per què avui? per què avui m'adono d'això quan fa 18 anys que miro la tel·levisió i m'ho empasso tot? Qui diu "La Riera" diu "Sálvameee, Sálvameee" (no n'escriuré ni mitja paraula més, encara que me'l miri quan l'enganxo, també) diu els debats de Canal Català, diu "Gran Hermano" (l'holocaust de la tel·levisió), "Sex and the city" (per molt fan que en pugui ser), diu "Callejeros" (una claveguera negra i pudent) i en definitiva, de fet, diu quasi la totalitat de la tel·levisió. ELLA EN SÍ. L'aparell que amenaça. La intuició és bona consellera. Sempre he pensat que la tele és fake,fake,fake,fake (encara que de remenuda i no tant petita volia fer-hi un programa, crec que de varietés, anomenat "Música viva") ho he pensat, ho he vist, ho he constatat...però arriba un dia que veus una pel·lícula i ho comproves.

D'aquelles experiència d'alt voltatge que provoquen una sotregada mental i et regiren l'estómac. encenen llumeta interior. desequilibri. trasbals. agitació. pertorvació. revolució menudeta ja que a mida que van passant les hores, l'espurna es va apagant com la de la burilla del cigarret llençada curiosa i decisivament des de la finestra vella d'un tercer enmig de la fosca nit. S'apaga per culpa dels punyents, diversificats, centenars d'imputs que t'arriben cada segon, com "La Riera" quan l'enganxes, com els crits dels adolescents al tren. Però què passa amb l'experiència d'alt voltatge durant una estona? et fa valorar aquelles petites-grans coses que poques vegades/mai qualifiques.
Les primeres paraules després de veure la pel·lícula han estat:
-què és el Facebook?
Canino: catarsi absoluta i global.
Hi ha de tot i no hi falta res. O un "tot és ara i res" que es llegeix en les banderoles poètiques.
La idea de parlar-li a les criatures amb aquelles exageracions, aquelles ganyotes, aquelles paraules ensucrades, kitsch, pesades...en realitat les persones que els parlen de manera molt marcadament fastuosa són les que fan més escarafalls per dins i estan pensant en les paraules més grolleres. becuts.
Això. Canino, Canino. Aquell relativisme en les formes i en els continguts, no? El surrealisme, la dictadura, la deconstrucció, la religió, l'esgrima, inventar, imaginar. Surts d'allà dins pensant que la netedat i la pulcritud de la roba de lli, fresca blanca, neta, pulcre i neutre segueix ocupant els primers llocs de l'escala d'allò ben fet. Revaloritzar l'essència, quina essència, ja és més d'agafar-s'ho amb pinces. No ho sé, és que "se li en va molt l'olla", però està clar "que té un motiu". Després el MESTRE YORGOS LANTHIMOS ens ho explica i claaaaro, clarissísimo. Tan clar que a nosaltres ens pot semblar que es passa i tot de claredat. Arriba a la bogeria per que a nosaltres ens sembla de bojos, per res més. T'ho dic jo, ja que de llepar tots en sabem. Tots per igual, ni qui menys, ni res. Tots qui més qui més en sabem un munt! WUNDERBAR. ESPLÈNDID. TERRORÍFIC. ai quin mal, déu meu. Plores. Rius. Hi entres dins però de debó, no de fer el paperina, què no, què no, que ets el teclat! ets ni més ni menys que aquell teclat!. L'escenografia i la fotografia són tant fresques com el ventet a la mar o una orxata en petita dosi, al mateix temps aquesta olor d'estiu s'arrapa i s'enfila a una bardissa asfixiant, horrorosa i tensa de garjola humida que et deixa extasiat. touché.
LA CLAU ÉS QUE LES COSES TENEN UN PER QUÈ. Ja era hora. A la pel·lícula les coses són A i no poden ser B. Hi ha un determinat ordre i un concert sense jazz ni variacions. I a nosaltres, espectadors tontets, tecnològics, dependents, cansadets, petitets, egòlatres, intel·lectuals, ansiosos i somniatruites, a NOSALTRES FORA D'AQUÍ, ens hi fa pensar: -Això és A i no pot ser B?. És a dir, la pel·lícula es presenta immòbil i a nosaltres ens mou, aquesta és la paradoxa que ens paralitza. Té una minuciosa grandesa, ell diu que això és A i no B i l'espectador descobreix que és així i es troba enmig del merder. Hi ha una interpretació despullada de tot prejudici. És natura morta, natura morta, natura mor-ta. Tot és sec i rònec. descol·loca.
ÉS MOLT DUR des de la primera juguesca.
Segurament és el grec. dicció espectacular la que han provocat aquestes criatures.
ATENTI AL CANE. De debó, el grec, l'idioma, li deu aportar molta més rigidesa. entitat. de cosa vera. Kynodontas és solemne dins els nostres caps per recordar-nos que la paraula pel·lícula arriba de la pell i que per entrar, s'ha de tocar.

Claustrofòbia


I d'aquesta manera, prens consciència i agraeixes el cap reflexiu d'on tot emmana




PS: la meva intenció era només la pel·lícula.
"La Riera" ha vingut justament després i ha entrat de forma inoportuna, com sempre.

PS II: LA IDEA DEL QÜESTIONAMENT I EL REPLANTEJAMENT CONSTANT. dolor? por? repressió?
Adieu! : = )