Tanco els ulls i no sé quan arriba el moment en el qual ja no veig res més que els meus somnis, bons o dolents, són molt lluny de tota realitat física. Quina pau! sóc a molts llocs diferents, viatjo còmodament estirada sobre un coixí de núvols i agombolada per un cobrellit de plomes, flairant la gespa verda i la sal del mar. Entro dins meu i hi camino descalça, nadant al mateix temps. Sóc omnipotent sense moure'm, veig tots els angles i totes les trames. Quieta, parada i més viva que mai! i el viatge va sol, no haig de planejar res, no haig de pensar, no haig d'organitzar, no m'haig de preocupar; tot va venint i tot d'un plegat no sé com he arribat on em trobo, perque actuo com estic fent? d'on apareix aquest escenari? com és que no hi havia pensat, de quin racó s'inventa aquesta visió?... el fet és que està passant i quasi se'm escapa de les mans si no fos per que és massa tangible, sembla que caic i em dono un cop al cap. però em torno a aixecar i els ulls ja hi veuen més enllà. No em vull despertar, el temps és propici per a dormir una estona més. prement fort els ulls inconscientment, per a seguir el somni. Quieta escapant. Tot d'un plegat em llevo de la meva migdiada i han passat cinc dies sencers, amb els seus clars i amb els seus obscurs.
shhhh...gesticula l'elegant François Truffaut, en un moment del rodatge de la peau douce.
Què somniava Desailly? qui lo sa. La pel·lícula em recorda que és un bon moment per a fer-li un homenatge al magnífic Citroën DS, el mític "tiburón". Jo en sé d'un blau cel, que fa sospirar a qualsevol persona que el vegi i, inevitablement, la transporta al meravellós món dels somnis tan de dia com de nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada