Ni accents, ni c trencada

Moltes coses desde que vaig arribar a Londres, avui fa 11 dies. I tampoc tantes. M'he donat un cop contra la pura i dura veracitat de la perspectiva. LA PERSPECTIVA AMB LA QUAL EL NOSTRE CAP VEU LES COSES FA CANVIAR TOTALMENT LES EXPERIENCIES, ho sabeu, oi! La prespectiva d'aterrar a la gran capital britanica (repeteixo, gran, GRAN, so huge!) i tenir dos llargs mesos per a coneixer-la i per a convertir-te en "citizen durant 60 dies", fa que el primer que facis el dia d'arribar no sigui anar a visitar el London Eye, el London Bridge, el Madame Tussaud's, Harrod's, Oxford, Picadilly o Abbey Road. NO. el primer que fas es comencar a moure't, fer entrevistes i mirar de guanyar-te unes quantes garrofes per mantenir-te AQUI. Estic contenta! es ben entretingut! veig els turistes fent els tours amb els autobusos (si, si, els mateixos que a la meva estimada Barcelona), les cameres, els paraigues i les ulleres de sol i em veig a mi atrafegada, amunt i avall, amb la meva llibreta plena de direccions, hores, estacions de tren etc. Si, tambe paraigua i ampolla d'aigua, pero no camara, tot i que els meus ulls estan flipant igual. Tornem a la perspectiva, com canvia quan ets un turista i saps que potser nomes veuras Picadilly Circus un cop a la vida o quan ets un vianant mes que veus Picadilly cada dia. Repeteixo, que divertit. Pero be, ja anire deixant constancia de llocs visitats, que m'han agradat (si, molts seran els dels turistes, evidentment!... pero espero que forces d'altres, no).
El motiu pero de la immortalitzacio literaria d'avui es un que m'ha deixat ben atribolada i a mes tinc una important pressio! dema passat ha d'estar decidit! dissabte a la nit haig d'escollir si vull treballar a l'AUBAINE o a l'ORTEGA.
Clar, d'entrada, dos noms que semblen inofensius pero de sortida I'm in front of a big issue! Franca (amb una c trencada!) versus Espanya. Les dues igual de patriotes, les dues igual de bones (culinariament parlant, entre d'altres), les dues igual de folcloriques, les dues igual d'orgulloses d'haver-se conegut; el nacionalisme no enten de colors, ni de races, qui el te i el viu i el sent i el manega, l'integra i el celebra i l'intenta extrapolar ara per aqui ara per alla. SI, definitivament L'AUBAINE (el bonic frances, els seus exquisits plats frescos, imponentment ben presentats, aquesta elegancia innata, el detall, la mantega, la mostassa (de Dijon), la wonderful patisserie... les belles dones i les nostalgiques cancons, la seduccio, l'ambiguitat, la capital de l'amor, le Mont Saint Michel et aussi Bordeaux meme!, els poetes i les baguettes... i tantes i tantes d'altres coses) o L'ORTEGA (el bonic espanyol, els toros, la morcilla i tota la currua d'embotits fets amb aquest venerable animal, sant porc del meu corrrrr!, Salamanca i el Tio Pepe i Valladolid i Madrid i les dues Castelles i el bocata calamares i totes les impresionants tapes i tambe les sevillanes i les porres amb xocolata i l'honorable Cervantes i la porras antequerana, el soque, la friturita de verano, la Cibeles, l'aqueducte de Segovia, la catedral de Santiago, els programes del cor... i tantes i tantes d'altres coses). De debo, la situacio, per riure i de valent.
La Gran Bretanya m'enfila dalt l'escenari professional de la restauracio els meus dos majestuosos paisos veins, quasi res! cara i creu, nit i dia; mai hauria imaginat que hauria de triar entre Espanya i Franca, pero encara hauria imaginat menys que fos a Londres! la vida te cada sorpresa :)
Sent objectiva, parlant de temes pecuniaris, crec que percebre el mateix a un lloc i a l'altre. Segon punt, a l'Aubaine m'han fet posar un bonic "polo" i un davantal (aquest ultim, genuinament boulanger), la clientela, com dir-ho, treballadors i treballadores de les empreses dels voltants, vestits amb els seus vestits (excuseu-me la redundancia) i les dones intentant l'ultim outfit de la Vogue (n'hi ha que ho aconsegueixen i tot). En aquest trial day d'avui, que ha durat 4 hores, la majoria ha estat aixo... paperots sobre la taula i anglesos somrients, explicant la ultima distraccio de la oficina. Els plats que he traginat MADONNA MIA (deixeu-me que piqui la porta dels italians), quina pinta! pero! ei! un inconvenient, l'staff es frances!! (nomes hi ha una anglesa, la Michelle), avui hi havia l'Adeline, la Sophie, el Daniel, el David, el Christian (molt gracios... per referencies, Nathan Lane a La cage aux folles) i tots parlant en frances... es clar, aixi, una es mimetitza i no parla en l'angles que hauria de parlar... que no vol dir que parli en frances (per que mes enlla de moi aussi, je t'aime, pas mal, oui, non, je m'apelle Laura et alle, alle...res!) si no que no m'esforco a posar l'accent angles que haig d'aconseguir, you know!
O sigui que, dema a les 16 hores prova a l'Ortega i veure'm. A veure, ara mateix, escrivint aquestes linies desde la meva comfortable habitacio del numero 17 de Jackson Road (de cara la finestra oberta i amb un peu que pren la fresca) puc dir que segurament m'ho passare mes be amb el folklore espanyol, la manager ja em va dir que volen una persona que es faci "amiga" dels costumers! jaja... en canvi al frances, aixo no es diu, ni de fet, aixo no es. Es a dir, ras i curt, un, es MOLT mes distes que l'altre. Sigui com sigui, dema veure quin nivell de nacionalitat espanyola hi ha en l'staff de l'Ortega i en base a aixo, potser, decidire.



Londres molt bonica. Dilluns comencare a treballar. Petons.
A reveure.