La primavera

Avui ja és aquíEspieu el sol i quina bona olor i quin colors, els ocellets volen més contents. El temps certament ens acompanya, no així ho fa el país en la seva generalitat. Quina paradoxa, un cop més, que preciós i que trist és aquest territori en el qual vivim. Els últims esdeveniments entre els Mossos d'Esquadra, els exocupants del rectorat de la Universitat de Barcelona, d'altres estudiants i alguns espontanis experts en apuntar-se al carró... han estat ben lamentables i signe inequívoc i sintomàtic d'una situació més gran i densa. Què hem de fer? cap on anem?, espero que als integrants dels partits polítics, de les associacions, dels think tanks i tots aquells que es mouen (activament) els hi estigui sortint fum del cap! i que aviat hi hagi canvis; finançament de fireta, Educació que ostenta poc més que el nom, el cap de comerç, consum i turisme a punt de dir adéu, els trens, ... cal parlar dels trens, encara? però bé, palla, palla i més palla per que la situació no canvia i si, teniu raó, no siguem cínics, tots seguim més preocupats per la nostra rutina individual, el pa, l'oli, els petons i les paraules... que pels esdeveniments comuns que ens estan passant davant dels ulls, els quals ens enceguen igual que el sol i, com aquest, els deixem fer i restem impassibles com si fossin quelcom natural, contra el que no podem lluitar............greu error. Tot i que desenganyem-nos (o no, els que ja ho tenen clar) aquests som nosaltres, aquesta és la societat que tenim; la que conformem i la que ens conforma.
Centrant-me en la càrrega policial de fa un parell de dies, dins de la meva ingenuïtat, podria ser que hagués estat expressament més dura per que es parlés més del continent que del contingut? per que, la paraula Bolonya no ha aparegut en els últims debats... o, podria ser, molt més execrable certament, que més que polícia els Mossos que tenim fossin els "xulos" de la classe?, cop de porra per que m'has insultat, esbatussada per aquí per que m'has increpat de mala manera? o per contra varen fer un ús de la violència proporcional al que estava succeïnt? és evident que si has fet fora d'un recinte públic, a hores intempestives i de cop, una gent que s'hi troba pacíficament, respondran de mala manera, si, és evident i no sé si m'atreviria a dir lícit, però poc en falta: allà no hi va haver diàleg. No entraré en la legitimitat dels estudiants per ocupar el rectorat, ni en la justícia o no de la seva causa, ni en els perquès i les motivacions; a totes bandes hi ha culpables (hi així restem tranquil·ls, amb la veritat que ningú te la veritat). És cert, perque els protagonistes siguin joves no se'ls hi ha de passar tot, però també és igual de cert que per que siguin joves no se’ls ha de prendre a la lleugera, ans el contrari, són el futur o almenys els propis polítics, catedràtics i empresaris són els primers que s’omplen la boca elevant l’afirmació.
No em posiciono ni per uns ni pels altres, però faig un crit ferm en contra de la violència (tan la física com la verbal). En última instància ha tornat a quedar palés que aquesta rules the world... els estudiants han estat expulsats amb violència. Els policies i ciutadans han estat tractats amb violència. Els periodistes han estat humiliats amb violència. Era la única forma possible?, era la més plausible?, segur que no.
Acabo insistint amb les primeres premisses, el sol, els colors, les olors i els ocellets... (gaudir la primavera, viure-la en tots els raconcs) però n'afegeixo una altra: ulls ben oberts. Atenció, acció i esperit crític.
En última instància, coneixement i diàleg per part de tots; l'al·legoria final, la reminiscència al mestre Brossa...