"pluriunitat"

Pensar l'amor
.N'hi ha de diferents? o és una sola cosa forta i indivisible, única, singular? Tota la vida buscant respostes; filòsofs, teòlegs, historiadors, artistes, catedràtics, marginats, bojos, joves, intel·lectuals, grans i petits, crítics, directors de cinema, de teatre, assalariats, desamparats, afortunats... Dones i homes. pares i fills. N'han dit i escrit i fotografiat i intentat d'explicar moltes coses d'aquest amor. Buscant el sentit de la vida, el què hi fem aquí, la veritat. Quina veritat?, afortunats són els que han acabat per determinar que l'amor és la veritat. Per d'altres aquesta afirmació és reduccionisme i ingenuitat, per d'altres que creuen que la veritat no existeix enlloc, d'altres que creuen que aquesta es troba entre les mentides o d'altres que la pensen tot sentint-la ben endins, amb ells mateixos. D'amor ni deu haver només un.
Segur que hi ha moltes maneres d'estimar?
Si per estimar entenem respectar, escoltar, abraçar sincerament, alimentar, observar atentament i interioritzar; si per estimar entenem la veritable empatia, la confiança, la llibertat o l'ajuda només n'hi pot haver una.
Quants de nosaltres, sota aquests paràmetres i supòsits seríem capaços d'estimar a quasi tothom, en les diverses situacions quotidianes?, si, efectivament, quasi tots i, d'altra banda, no estimem a quasi tothom... i és aquí quan entra en joc el factor circumstancial de les relacions humanes. M'explico, al carrer hi ha una senyora la qual veiem caure a terra, molts respondrem a l'acte, quasi en un acte reflex, i l'anirem a ajudar a aixecar-se; a la senyora no l'estimem i probablement no la tornarem a veure mai més, però..... i si ens deixessin amb aquesta senyora en una illa deserta durant mig any? o, en un altre cas, i si al cap d'uns anys de la caiguda, un diumenge al migdia descobrim, tot disfrutant d'unes delicioses i cruixents croquetes, que la senyora és la nostra sogra?, si seguim amb la parella i tot va bé (amb l'esforç i la joia que tot això pugui comportar) no acabarem estimant aquella senyora? és quasi segur que si. Patirem amb ella quan patexi la nostra parella, patirem tots. L'estimarem no només per les delicioses croquetes. Quan s'acabi la relació que anava tan i tan bé, i segons el temps que hagi durat aquesta, el sentiment cap a la senyora anirà decreixent, el vincle s'anirà debilitant i un dia, tot serà un record. tan vague com enriquidor...
M'agrada pensar en la capacitat d'amor de l'ésser humà, de les persones que m'envolten. Però també em fascina el factor circumstancial, el moment de l'amor, d'aquest únic amor que existeix. Que sempre sembla tan etern per moments.



"you & me forever", "amics per sempre"... i el final inexorable, que acaba arribant.
I el sexe?, em direu que a la senyora l'estimeu diferent per que no hi practiqueu sexe... però, amor i sexe no els considereu dos ens separats que el camí uneix durant un instant?
El sexe si és bo és passió; i la passió és efímera, te també el seu moment. I per molt obvi i banal que sigui el que estic sentenciant és bo anar-ho repensant; què arriba després? el respecte, la confiança, un cop fuig la possessió: la llibertat ergo, l'amor. L'amor que també sentiem per la senyora.
L'amor pot ser latent i hi és, de fet, molt sovint en l'acte sexual però es manifesta sobretot després. poc després o molt després o mig després, i segurament no es manifesta mai més quan caminem per un camí que no es creua amb l'altre: quan caminem pel sexe per sexe.
M'agrada pensar en la capacitat d'amor de l'ésser humà. És la raó última per la qual seguim aquí. I tornant al principi digueu-ne veritat o si voleu resposta, però és en l'amor on les anirem a trobar. És en l'acte, en la capacitat, en l'entrega de l'amor on hi trobarem les coses bones, que potser no ens alimentaran físicament però si ens aportaran un apaivagament, una escalfor, en última instància, una calma. una serenor.
D'acord, pot prendre infinitat de formes, mutacions i reformulacions, ens ho han demostrat abastament desde Plató fins a Fromm o Sternberg, però al final és una sola cosa, única. Única com cada un de nosaltres que ens emparem a aquesta cosa de mala manera, sovint de la mà de la por. la por a la solitud. la por a perdre. Aquesta mala manera d'emparar-s'hi és la que ens fa actuar despòticament, intransigentment i egoistament, sense escoltar o, escoltant-nos només a nosaltres mateixos. Aquesta mala manera d'emparar-se a l'amor es pot trobar tan en les relacions amb els pares, amb els amics o amb la parella.
Què queda al final del camí?
una recerca incansable, la qual ens obliga a seguir recercant tota la vida; forma part de nosaltres i és necessària, del contrari, ens submergiríem en la letargia.
Evidentment el compromís és essencial sota tot concepte. El compromís que és la confiança, sigui quin sigui, ens aporta seguretat i estabilitat.
L'amor ens exigeix molt i alhora no ens exigeix grans proeses. Si és sincer (l'únic que hi pot haver) fluirà. I si bé és cert que hi ha alts i baixos per que el món està muntat així (i te moltes variables biològiques, genètiques, físiques i metafísiques) fluirà fins al final. Equiparem les proeses al respecte, a la llibertat, al compromís i a la dedicació i tindrem les exigències i la serenor. Les excuses i els subterfugis ens juguen males passades, també es juga al "vuelva usted mañana" a l'hora de pensar en tals proeses, però no hi ha una altra sortida en l'essència de l'amor.