Escena I

El senyor més gran jugava amb un gosset elegant que saltironejava al voltant del seus peus. El tractava com les velletes als petits infants; dient-li cosetes carinyoses mentre li acaronava la barbeta de gos petit i estarrufat. El senyor es deia Daniel i el seu era un posat recte que combinava amb una cara allargassada. Duia unes ulleres de sol i un polo de tenista de to groc pastel. Tot el que feia sonar per la boca era en francès; les expressions se li escapaven amb un somriure a través d’una boca gran i estricte. S’apreciava el pas del temps en el seu rostre i en el to de veu, però negociava molt bé amb la seva part múrria i jovial. Fresc. Era un home viatjat. Repetia i repetia, les États-Unis, les États Unis, com si encara fos el nom de la terra promesa. Uuuuh –aixecava el cap- les États-Unis...Quan passava cap a l’Italie, la seva veu es tornava romàntica i s’emirallava amb la llum que es colava sota el para-sol, fent brillar els cantons de les ulleres negres. Oh, l’Italie!. Veient l’interés de la seva interlocutora va enretirar la cadira de vímet i es va tombar una micona cap a la dreta, amb parsimònia, per tal de fer més fàcil el monòleg versus monosíl·lab. És agradable escoltar un senyor gran. Explicava que la seva família havia regentat una empresa textile. També l’entusiasmava la paraula textile. I es fregava una mica el polo amb el polze i el dit índex exemplificant a quin tèxtil es dedicaven a casa seva. Es veu que feien roba esportiva especialitzada. Havien treballat amb en Cardin. Sí. Ja ho crec. I mirava mar enllà, amb una alegria gens nostàlgica. No semblava una persona gran. En Daniel era un home simpàtic i despreocupat que hom etiquetaria amb 30 anys, si no fos per la seva factura física, evidentment vella.

Entre ell, la tovalla, les copes i el plat de sèpia lila amb julivert i oli lluent, hi havia un altre home, en Nicolas, o Nicolau. Com el Pare Noël deia. Estava igual de content que en Daniel, o potser més. De fet, els dos compartien el mateix estat anímic. Tranquils i relaxats. Tot i que en Nicolas, com que era més jove, era més ràpid de moviments i exagerava més les rialles. En Nico vivia molt cofoi al Mas de 60 finestres, suposem que propietat del seu company Daniel.

En Nicolas era més jove. A primer cop d’ull la interlocutora va pensar que n’era el fill. El senyor de 75 anys i el fill de 50. Lligava. Però no. En Nicolas amb una cua de cabell de palla emblanquinada, no era el fill de’n Daniel. I el masover? Amb aquelles bambes blanques, els seus texans i la samarreta esportiva vella i mediocre, potser n’era el noi dels encàrrecs i/o gestions...tampoc. Tot i que sí que es desplaçava fins a Lyon per “fer papers” del senyor Daniel. Es veu que finalment, no pas perquè ho diguessin ells si no perquè l’amic de la interlocutora li va fer notar posteriorment amb tot un seguit de raons objectives com que el senyor Daniel no s’havia casat mai ni havia tingut fills..."i tu vinga a burxar amb el per què no ha tingut fills senyor Daniel?, Però com és que no ha tingut fills?". Com una nena petita insistent davant d’una evidència sense fissura. L’altre n’era el company. El company secretari.

No sé si s’estimaven. Però certament es respectaven amb una excel·lència envejable. Llegien l’Expansión, le Figaro. Le Figaro magazine, digué en Daniel amb elegància despreocupada. I La Vanguardia. Ho van comentar. Sobre la taula d’aquell dimecres festiu i marítim, no n’hi havia cap de diari. Durant l’estona que va durar la conversa de restaurant amb els veïns de taula, no es varen mirar en cap moment. Abans només s’havien mirat per temes logístics com omplir més la copa de vi o passar-se el plat de menjar. Tot plegat només feia que denotar la pila d’anys que devia fer que es coneixen. Vivien entre Figuerás i la ciutat francesa de Lyon i era altament agradable imaginar-se la seva vida de no fer res més que menjar, dormir, llegir i gaudir. Una vida de somni antic i immortal com ells dos mateixos. I que, igual que la pols, amaga secrets darrera, difícils de descobrir en una primera passada. 

Mercès centelles!


Es varen trobar el 1926. Un en tenia 22 i l'altre 29. Units des de llavors per sempre.
Tingueren els seus alts i baixos, 20 anys sense parlar-se; és clar. Els genis s'atreuen i es repel·len amb un amor denominació d'origen secreta. Impenetrable per ningú més. Molt més únic que qualsevol altra història que pogueu conèixer o somniar.

Els estimo. I el fort imaginari que m'han deixat m'impulsa cap al millor dels móns.


PS: Una marranada pròpia de Déu nostru senyor que no sigueu immortals de carn i os.


Canviem el món llegint-lo

L'altre dia vaig descobrir que els sopars d'amics on tothom aporta alguna coseta feta amb amor, o comprada còmodament, amb la posterior reunió al voltant d'una taula per fer-la petar provenen del mot grec Eranos.
I aquest és el nom que va escollir Rudolf Otto l'any 33 del segle passat per inaugurar una sèrie de trobades que es durien a terme a casa la senyora Olga Fröbe-Kapteyn, també fundadora, inspirants en el psiquiatra Jung.
Allà s'hi reunien cada any intel·lectuals de tota mena per parlar de què hi fem aquí (anant més enllà de l'especulació filosòfica), i crear diàleg entre l'Orient i l'Occident.
Un senyor anomenat Gilbert Durand es va inventar un mètode interessantíssim per tots aquells amants de l'imaginari conscientment inconscient, lligat consanguíniament al psicoanàlisi i al surrealisme.

Amb la seva mitocrítica, Durand asistia a les reunions d'Eranos i feia les seves aportacions per tal de millorar/esporgar/redreçar/teoritzar/encaminar/dirigir/germinar/administrar... aquest món en el qual vivim.

Llavors fou tan obligatori com ara.

Per això, actualment tenim una nova oportunitat de llegir petites il·luminacions d'alguna d'aquestes conferències.

El respectable professor Alain Verjat amb la complicitat de l'aristocràtica i elegant Editorial Siruela exactament, la de la col·lecció El Árbol del Paraíso, ha editat "La crisis espiritual en Occidente. Las conferencias de Eranos".

És un dens compendi ple de referències mitològuiques, poètiques, científiques i metafòriques...dividides en capítols. És lectura de gota a gota. Idees per interioritzar amb calma i assaborir a llarg termini. Tothom sap que el camí del saber és etern fins l'últim dia difícil.

Al capítol "La ética del pluralismo y el problema de la coherencia" hi trobareu que el problema és de plenitud, no de perfecció. I que és a les profundidats del desig humà i al principi de similitud on hem d'anar a petar.
També hi ha un concepte agombolador que apaivaga molts mal de caps, si no tots, i no és res més que la coincidentia oppositorum ...inevitablement m'evoca al geni.

L'últim capítol, "la bellesa como presencia paraclética", ens fa entendre la protecció i el consol que aquesta obra en nosaltres. Respostes en l'Esperit Sant i espiritualitat que el llibra deixa fluir sense acostar-se a la religió; qüestionant-nos, donant voltes, pujant i baixant, escoltant;

perquè sempre anem més enllà.

Perquè existeix un altre món, i és aquí,...hem de viure en ell.

Durand dixit.





MÉS


Paris és fred avui. Una dona espera amb el cotxe sobre un pont perquè el semàfor es posi color dòlar.Va a treballar amb una serp enrotllada al coll. Remou el màstil. Mira una llum amiga i antiga.
N'hi ha una altra, camí enllà, que la porta al cap caminant dins les esferes negres i llefiscoses que rodolen sense parar fins que l'atura.Amunt i avall, obrint la boca, amb un forat a la templa per on s'hi escapa la sensació infinita de somni, fletxa, ninots.
Sense pensament no hi podria haver hagut aquella guspira que fa marcar la inflexió inevitable.
Paris és fred avui?


Antimemorias

"No hay acto humano que no pueda ser objeto de exaltación, como no hay acto humano que no revele miseria. El relato literario siempre exalta: para que adquieran su debido relieve formal, para que su pintura conmueva, aún las mayores infamias han de revestirse con los ropajes de la grandeza; los hechos épicos, por otra parte, no lo son verdaderamente si no se los ejecuta desde alguna debilidad esencial."

André Malraux.

No es fácil

...com diuen els cubans.
No, quan plou i quan els diaris semblen especials de la sra. Merkel, dia rere dia. D'ella i de la crisi, i del deute, i de la desintegració de l'Euro, i del càncer europeu, i dels governadors del món anomenats Sachs. Els dolentots de la pel·lícula de sèrie B. I el canvi de paradigma que mai es fa efectiu...i ja portem ben bé tres anys amb el canvi incert! no cal que us acosteu a cap conferència de l'estat de la qüestió de qualsevol disciplina existent en aquest món nostre; totes acaben igual: hi havia una cosa que ara ha acabat i no sabem cap on anem. Oh! gràcies per la il·luminació senyor meu... I a l'hora del café encara arriben més escenaris de pluja que humitegen sabates i somnis.
Potser no és fàcil i és de llei defallir alguna vegada. Segur. Però no ens rendirem, oi que no? No ens llançarem per la finestra, que no som pas japonesos... o potser si, feu el que us roti. Aferreu-vos a allò que més us agrada fer (i si no ho sabeu, escolteu què bufa dins la tête, que bufa, que crema. segur) i fiqueu-vos-hi dins; encaparreu-vos-hi per oblidar les pàgines de pena i angoixa esquinçades sobre el banc mullat.


També podeu caminar fins el cinema i veure l'última de'n Von Trier...fa un exercici de responsabilitat i rigor, posant els punts sobre les is i fent el que fem tots des el dia que vam néixer, això és: mirar el cel tot buscant el què. Actuant amb bellesa sostinguda.



A propo, us heu fixat en les gavines volant sota la pluja?



"Melancólicos a fuerza de placer"

A La Contra d'avui hi ha un cantautor d'aquells maleïts. Un home conscient. Tot  i que el deix de la seva veu m'enrabiï una mica...té alguna cosa de trobador francès de segle passat i un romanticisme simpàtic, decadent i dolç. És bo escoltar les paraules de quietud fetes cançó.


Suposo que serà cert que tant se li en fot ser a l'Spotify...però quina sort haver-lo localitzat dedans.

Dissabte temperat


La Mònica anava a treballar pensant en totes les coses que havia de fer aquella tarda per estar una mica més a prop d’aconseguir ser la treballadora del mes. Li havien dit que el premi potser era una nit d’hotel. Això és el que li havien dit. Un dia van regalar una nit d’hotel. Encara no sabia pas amb qui hi aniria la riallera i rodanxona Mònica, però de ben segur, lluitaria per aconseguir-ho. Ella sabia que avui s’està a dalt i demà s’està a baix en això del comerç i les vendes. Per tant, li agradava superar-se cada dia i que l’encarregada la felicités. Aquesta és l’actitud!. La frase que més l’encoratjava. Amb el noble fi de ser la treballadora del mes al cap, de camí a la pastisseria, la dona anava calculant les estratagemes que posaria en pràctica per tal que els clients s’enduguessin més panellets dels que, a priori, havien vingut a comprar.
Col·locar la punta del dit sobre la balança amb molta cura. Deixar anar amb simple quotidianitat que els panelletes marxen com l’aigua un cop es deixen sobre la taula. Assegurar a les més indecises que és millor que sobri que no pas que en falti. I sobretot aconseguir que es decantessin per les plates personalitzades en comptes de comprar les que ja descansaven preparades sota el vidre arodonit. Amb destresa i una gràcia evident, la Mònica podia aconseguir entaforar 25 panellets a la safata amb sanefes de cartró de mida, idealment, 16 peces.
Ei! I sense deixar de banda l’estètica. Perquè la Mònica col·locava panellets sobre la plata blanca com el joier eixerit col·loca perles al coll de les senyores distingides.
Havia menjat d’una revolada i no havia pogut deixar-se anar al sofà per la seva mínima migdiada. I caminant ràpid, perquè arribava tard, pensava en càterings, pastissos i panellets, quan un gust àcid va pujar-li de la gola a la boca, com un cop. Era el rotet silenciós dels macarrons ben sofregits amb botifarra que havia dinat a casa. Els mateixos macarrons, sense desfer, lluien a l’aparador de la botiga, al costat del bacallà a la llauna i el fricandó amb bolets que pastaven en safates que semblaven de plata.
La Mònica obria la porta de l’establiment decidida a emplear tota la seva jovial personalitat per tal de ser la treballadora del mes.

Tres carrers més enllà, al costat de l’església, una joveneta li explicava a una altra que avui s’havia posat les lentilles del revés. Ai. Li responia l’amiga. Vols que anem a fer un suís al BonGust?, el podem acompanyar amb quatre panellets!. Suís amb panellets???, va dir amb una ganyota la de les lentilles. L'Ernest me la tornada a fer...respongué la segona. 

Ahir vaig conèixer un artista

Aquell que crida l'atenció sense necessitat d'obrir la boca. Persona d'aura màgica que atrau amb magnètic silenci, activant-te quan és a prop.

Artista perquè viu passió i curiositat. Parla amb els ulls que escupen cervell i cor en simbiosi natural.

Ahir vaig conèixer un home amb talent i sentit de vida. Artista perquè posseeix el do de copsar l'essència que els seus coetanis quasi bé no perceben.

Sabràs què ets davant d'un artista quan vegis un far que il·lumina de forma perenne. I sempre tinguis ganes de més. Mirar-te'l, escoltar-te'l, entenent que et coneix. Comprenent que no podem fer altra cosa que traduir-nos. Viuràs content, quan les espurnes ocurrents et penetrin i t'ajudin a nedar amb més força cada dia. Escolta-les!

Els genis són persones vivint amb èxit i responsabilitat el que saben fer més bé.
I efectivament, la seva misèria és la teva. Però no oblidis que no t'ha tocat a tu crear el paradís des d'uns fulls en blanc.

... Michael Nyman, sap que l'art fereix i fa patir però que no hi ha res més que et pugui satisfer en plenitud. I ell ho viu tranquil·lament, de forma orgànica.


En aquella sala de cinema, un cop acabat el seu documental, l'home seia deixat anat a la butaca...es notava que havia vist el film més d'una vegada. El cor va saltar quan el vaig detectar. Jove ansiosa i ràpida, emocionada de regalar-nos quatre paraules. Quan les mans càlides del compositor agafaren les meves, vaig ser feliç.
 
Artista? aquell que et fa transcendir en l'excelsa bellesa d'un món imperfecte. El que et fa plorar en consciència! clama que ets únic!


És un home egocèntric i alhora generós. Accepta la inspiració. Comme il faut
 ...thank you Mr. Nyman.



PS: Tots i totes sabeu quan sou davant d'un artista. Perdoneu la retòrica. D'altra banda, m'assedega i allarga el moment d'èxtasi. Jo també sóc egocèntrica. I els que em coneixeu sabeu que avui respiro paraules. Nedant en la seva infinita profunditat. Són elles les que juguen amb mi...decidint quan l'encerto, quan les penetro, quan tant sols frego la superfície, quan ens abracem, paraules.

Candida

Blanquíssimes, lluminoses, pures. Actes sincers i innocents.
La putada és fer-se gran i perdre els millors atributs dels menuts.
Però és ben fàcil! seguiu somniant, somrient, càndides ànimes!

Sentiments contradictoris

Començo així perquè estic enrabiada de trobar-me davant "el paper en blanc" amb ganes d'escriure sobre l'obra de teatre d'ahir i no saber per on continuar...
I m'adono que jo no en sé de fer crítica teatral i m'enfilo per les parets! però dona, home, tranquil·la. No pots pretendre saber-ho fer tot en aquesta vida. I me'n vaig per les branques. Però m'hi obligo.

Per què?
Perquè qualsevol moment és bo per practicar aquest joc de paraules que es coordinen, una darera l'altra, fent camí. La vida en cada una d'elles.

Qui té por de Virginia Woolf?
Vilarasau excessivament excelsa, al costat d'un Arquillué amo i senyor de l'escena, anul·lat per tanta misèria interior. Bé, segurament no. Potser ell guarda més bondat interior ...i definitivament s'ha entregat tant enllà, s'ha arrossegat d'aquella manera perversa, que qualsevol humiliació és bona per sentir-se útil. Perquè ha desaprès a dirigir-se de qualsevol altra manera a còpia d'anys d'afilades repeticions.
Generosíssims convidats (Aixalà i Benet), encarregats de fer pujar i baixar les envestides dels primers. Ells recolzen i animen un diàleg brutal.
L'alcohol i els jocs són vestits al terra. Aviat només escoltem i veiem sentiments despullats. Pornografia de qualitat càlida.

Qui té por de Virginia Woolf?
Un públic que assisteix perplex i angoixat a la duresa còmoda en la qual estan instal·lats els protagonistes. Uns espectadors que no poden evitar convertir-se en voyeurs sàdics al final, quan descobreixen, gradualment, que han entrat a la part fosca del seu ser. Aquella que gaudeix veient patir els altres (esclar, esclar perquè sabem que és teatre. Oi tant! què va. El dolor dels altres no ens atrau mai. Au. On vas a parar)

Qui té por de Virginia Woolf?
Tots nosaltres que mirem o actuem estem espantats del llop que són les nostres entranyes. I l'ésser més pla es converteix en el més temible i el més extrem en la criatura indefensa i desesperada, la més incapaç de consolar-se o llepar-se les ferides.

Aquell parell no es feien mal gratuitament. George i Martha es mataven amb vida perquè no havien après una altra forma per tal de sobreviure. Sovint el negre és un color comfortable i pròxim, tant fàcil que difumina l'ètica.

Qui té por de Virginia Woolf?
Totes les bèsties mal educades.
Tots; feres de tant en tant. Primavera després tardor.


Sono qui con te sempre più solo... E un privilegio estare con te?




Bon dia, va.

Sembla que les emocions no t’avisin mai perquè arriben de cop i volta, però, imperceptiblement, una mirada perduda en un punt que s’ha desestabilitzat sense voler-ho, o una mà tancada aguantant el cap que té ganes de defallir, et fan notar que la por t’ha atrapat i que hauràs de barallar-t’hi per véncer-la.
Por al desconegut, que no és res més que la pròxima decisió.

Trobo lícit que hi hagi envejosos d’aquells que mai tenen por de la pròxima decisió. Aquells que tiren milles sense mirar enrere i quasi sense pensar. A mi em costa horrors. I no és indecisió. La fermesa i la idea hi són amb l’entitat d’una columna o una piràmide egípcia. Però com costa no patir només de veure-les tant grans, poderoses i eternes.

I sí no va bé? Sé que anirà bé. Però... i si el silenci es fa més gran?

Para i respira unes quantes vegades, quin coi de remei és aquest? La decisió et seguirà esperant a la cantonada, amagada sota el vel de la sorpresa. I segurament només hi ha una solució; destapar-lo per penjar-te’l al coll o deixar-lo sobre la cadira.

Quin tant per cent de feina i de sort hi ha en l’acció d’agafar el vel? Cadascú se sap els seus. El que està clar és que en les decisions no hi ha ni un ni l’altre.
La decisió no porta feina ni sort. Sempre tot vé d’abans o se’n va fins després.

Vivim l’etern moment que no és.

Vivim doncs per favor.

La mort és veritat. Per molts anys

Només hi ha una norma. Només hi ha una llei que no admet trampes. Sí. exacta, aquesta és la mort.
Amb pena o glòria, tots acabem marxant. I saber que un dia tot acaba hauria d'esperonar la nostra vida, la totalitat de nosaltres els mortals. La mort ha de donar ales per créixer, caminar, crear i sobretot estimar. Qui s'espavilaria sense ella?
Germinar un amor real que és l'únic que ens dóna l'esperança de la transcendència. L'amor universal que es troba en totes les accions que emprenem menats pel cor i la ferma voluntat. Totes. Absolutament totes les decisions sense oblidar-ne cap ni una fetes de ganes amb força.
 Steve Jobs ho tenia clar, i sobretot, ho posà en pràctica.
El que ens queda no són els gadgets, no; el pòsit és molt més gran, va més enllà...la riquesa (sembla mentida, oi?) és un intangible en aquest cas. De fet, els seus estris cada vegada es toquen menys i es senten més.
És un alleugeriment per les petites ànimes d'aquest segle acabat d'estrenar que hi continuï havent persones immortals que de tant en tant ens recordin què vol dir viure, quin és el sentit.


PS: I no és fantàstic adonar-nos que som clàssics?  i que al segle XXI tornem a ser politeístes...bé, de fet, segurament mai hem deixat de ser-ho. Stay hungry, stay foolish...and let us listen.


Una tarda

Crec que mai podria escriure amb rock dur.
Sinnerman, Nina Simone. Això sí. Sigui a Sant Feliu de Guíxols o enmig de Minesotta.
Ara no sé com s’escriu i no penso mirar la Wikipedia. Posaré REPEAT a la Simone eternament.
Avui hi havia un iaio. Allà al Port Vell. Portava una gorra de BOSS i tenia la panxa gran i el cos petit. I ell era allà assegut; absort i present, com si acabés de fer una sessió de yoga però sense fer-la.
Kenzaburo Oé, es veu que en Mishima diu que és molt bo. Jo he llegit unes quantes línes: baralla amb la ressaca, com tots.
No tinc res més per escriure. Mentida. Ho tinc tot per escriure. Però ara em sembla ...estic segura...que aniré a fumar un cigarret.
El gust de la xocolata amb llet s’ha instal·lat entre les meves dents, mentre la Simone ha callat i sona el moment instrumental del Sinnerman. Aquells aguts. Aquells pessics.
I ara el picar de mans! O el picar de mans! El moment que tot espectacle està fet per.
El repicar de mans.
Aixeco les espatlles davant del llum immòbil i la pantalla acolorida.
Què més voleu que us digui?
Demà serà un altre dia. I aquest moment de llibertat que em regalen els meus dits i les tecles, me l’haurà robat un altre cop, el temps del món que habito.

Oi tant que sí! Sí, i mil vegades sí. Escriuria durant hores, sense pausa. En silenci. Sense més món que aquest; però haig de parar. Estiro els llavis en senyal de resignació.

M’obligo a parar. “Hear me praying lord”.


Sinnerman


Diversos

La dedicació i l'exotisme ens atrauen. Això explica, també, les delicioses audiències que va recollir el retrat que l'Om va fer a la vida monacal de la Sra. Forcades i companyia.

Perquè en moments de desconcert, tots ens repleguem.

Quin sentit té la vida,  sense una mica d'estripament?
La vida és el sinònim de la passió.

Ser i estar

La piel que habito està angoixada i sorpresa. Almodóvar és gust, gràcia i tot tacte. Banderas i Anaya són titans. Concha Buika, dolorosa passió. L'art és garantia de salut.

Retòricament

#catalaalatac , #noquemesmibandera; les guerres del segle XXI (a casa nostra) són estèrils, inútils, cegues, sordes i fugaces. No sé fins a quin punt ens en podem alegrar.
Què ens queda quan la dialèctica desapareix?

Deliri

"En esta fe naturalista, en esta maternal, antiquísima cultura mediterránea, hija de Deméter, el vino es el elemento varonil, que trae un poco de espíritu y de anhelo de immortalidad, el que regala la embriaguez dulce de la immortalidad, el delirio sagrado por donde se desliza la esperanza".

(María Zambrano - Séneca)

Divertimento

Una esfera fantàstica. Clara i somrient. Estàtica, immòbil i tant potent.
Observar-la amb desfici. Estimar-la embadalit.
Petita, tremolosa. Eterna. Juganera.
Em permets anomenar-te?
Gràcies per ser aquí, penjada, i ben emmarcada, per a mi.
Daurada pel sol, sota el blau marí.
No hi ha quadre més fantàstic.
Ni tot l’or, ni el barroc.
Res ni ningú t’espanta. Forta, tosca, magnànima.
Reina de la nit.
Fugada de dia.
No et podria abraçar, no ho voldria suportar.


Els fantasmes també et persegueixen.
Avancen els escorpins. T’anul·len. Em crides.
Em vols. Plores i rius. Bous. Esquelles.
Però sobrevius!
Com sobrevius!
Els escups sense mullar-los. Els avises a tots.
Il·luminant-los els dius: fugiu! I passen, van passant.
Imperturbable. Organitzant el cicle, la vida, i la mort.
Deesa benèvola.
Rica
Sempre súbdits. Ofegant-nos sota el teu far etern.
Perdent-nos, insegurs, movent-nos.
Salvadora i positiva.
Tots dins el teu cos, quan t’observem
respirem i callem.

Transpirant lilàs

Obrir els ulls a mitjanit, obrir el llum, escriure i ser feliç.

Començar els dies amb orgasmes. Començar els dies amb vacances. Començar-los així. Iniciar-los amb benestar, plenitud, amor.
Això és inaugurar el millor dia de la teva vida.

No. no. no.

Fa un mes i un dia que no escric per aquí i això no pot ser. Si no ens exercitem, morim com l'Amy, en l'absoluta foscor d'un crit de profund patiment.

Escric escoltant-la. Des de dissabte a la tarda que l'estic escoltant amb fruició desmesurada. I a mida que cada nota, cada agut, cada minut van passant, els meus sentiments es van temperant amb el seu record, fusionant-se amb aquell carrer que plens d'amor i llibertat, tant hem trepitjat: Camden Road amunt, Camden Road avall...fins arribar a Jackson Road, mentre respirem l'alegria de ser a Londres sols, amb nosaltres mateixos i tanta plenitud. I ella ja no el trepitjarà mai més, el seu barri. Sortosament la seva música ho farà per sempre. Dins les orelles d'una estudiant que camina cap a la universitat o sortint dels altaveus i escapolint-se per les finestres obertes d'un Golf atrotinat, mal aparcat al costat del McDo.

I què hem de dir? Un amic opina que més val morir, que no pas viure moribundament; una amiga comenta, que és un altre exemple claríssim d'un deu professional i un zero a l'esquerra personal. Els comentaris de molts van plens de bones paraules: era una bona persona, plena d'amor, tan riallera, fantàstica... tot veritat i tot res. Res més que adéu i acords. Acords fregant-nos les orelles. Thank you for your voice and your lyrics, bittersweet lady. Swing. love. Cool woman.

When you walk in that bar and you're dressed like a star...mira quina noia de barri més graciosa, una noia com qualsevol altra, filla de pares treballadors.




amb un talent sobrenatural



I tot llençat per la borda.
NO. Per molt que ens hagi agradat, mai la podrem col·locar sobre un pedestal. I la recordarem amb molt menys afecte que pena, per d'aquí uns anys seguir dient:
pobre noia.

I em sap greu. Ahir encara estava emprenyada amb ella. Idiota! per què t'ho has carregat?.
Avui, ja està.

Així acaba aquesta veu i aquesta història; però gràcies un cop més, Amy. Gràcies per recordar-nos amb tanta dedicació, quin és el camí de la veritat. Brindarem amb alegria pels teus millors moments i no t'oblidarem; inconscientment, amb això que et sortia de dins i que no has volgut cuidar, ens ho has fet impossible. Ja no et castigo, que tu sola t'has perdonat, marxant, exhalant l'últim i etern I'm sorry, dins la teva casa de pena, moqueta, drogues i tota la bona música barrejada pel mig...volent escapar de les ampolles de negra birra.

Cinque minutti

16:55 tinc cinc minuts per deixar anar alguna paraula.
Marxo a celebrar la revetlla de Sant Joan al meu poble preferit del nostre país petit.
Avui, ahir fa un any, acabava l'últim examen de la carrera (PEE, Política Exterior Espanyola). Ha estat un any farcit. Com tots els vostres, n'estic segura.

Farcit de llavis, ganyotes, rostres, líquid i aliments nutritius.

Al meu voltant, ara mateix, algú crida barra lliure, el sol entra per les grans finestres i sóc feliç.

Tot segueix avançant, i com ja et vaig dir un dia, quan la felicitat s'apodera del teu estómac és difícil expressar quelcom massa èpic.

Sigues molt feliç també tu.

Mira, la blackberry m'avisa que la troupe ja és aquí. Adéu

Nines de l'estramoni romà


-Oh, és preciós -extasiada- jo vull viure aquí.
(Bé; va, que nooo...que diuen que si no ja no seria un paradís)


Tota la felicitat que hi cap en un cos és eterna.

Més les pizzes ben fetes mentre mirem cadascun dels rostres identificant els nens i les nenes que s'amaguen, des del primer dia, darrera els ulls vidriosos de plenitud.

"See joy in hell"

Horror. Culs. Por. Pits. Terror. CABRÓ. Sexe. Barretes de xocolata. Presó i... prepucis


Shalom Auslander. Acabareu aquesta maravella en poques hores i sereu més feliços.


PS: L'editorial Blackie Books és molt mona perquè té llibres que tenen olor i textura de llibres.

PS II: Tot plegat va de jueus dels antipàtics. http://www.nytimes.com/imagepages/2007/10/01/arts/01lame2.ready.html

El cant dels clàssics

Les últimes entregues de'n Woody eren caramelets. On s'havia ficat l'aliment, aliment?
Anar a la taquilla del Verdi, comprar el caramelet, remirar-lo mentre comprem les crispetes, entrar a la sala, desfer el paperet transparent, ficar-se el dolç a la boca, assaborir-lo...notar-ne els matissos...pinya Whatever works, menta You'll meet a tall dark stranger... empassar i sortir de la cova màgica amb un somriure d'orella a orella.

-Nice Woody, però una més. Sempre el mateix. Aquest no té ganes de trencar-se el cap. Les fa com xurros.
-Sí però sempre amb bon regust...de caramelet de consulta, bona.

I Ahir l'Allen va passar dels caramelets a una Sacher en tota regla!
La seva genialitat original i esquiva ens ha donat una pel·lícula amb els mateixos mestre tites de sempre, les noietes sexies i amb ganes de fer i de dir, ELL, i el graciós turment de l'home de paraules i les imatges mal posades amb tota la gràcia d'un París monumental.

Catàrsi i tots els riures. Una estona fora del món. Le bon cinéma. Ens agrada aquesta cosa que ens enganxa i ens atrau perquè és el desconegut, l'imaginat, el somniat, l'evocat, el llegit, l'escoltat, l'anhelat...d'aquí també l'èxit de Mad Men, senyors i senyores. Recrear el que no sabem per a ser feliços ara; per després descobrir amb joia que sempre s'hi ha donat el mateix pa, tant aquí, com allà.

Està clar que la fórmula de l'èxit seguirà plena de passat i bona nostàlgia. Mirar endarrera, si es fa ben fet, mai pot ser un error.

Ah, i també n'hi ha una altra de molt cristal·lina....els mestres, seran mestres toujours!


PS: Em quedo amb el seu Hemingway i amb la il·lusió de saber que cap d'ells morirà mai.

Pots i rumor

És com quan no et pots aguantar el pipí i les dues portes blanques dels lavabos estan tancades. I tu no pots més, no pots més i et mires al mirall i veus com et poses la mà a l'entrecuix pressionant-te el sexe per intentar apaivagar les ganes d'orinar, però aquestes no disminueixen. I llavors, t'aventures, obres una porta i ostres, el bany era buit! quina joia. I ho deixes anar! mentre penses: que tonta que sóc!.
Això és l'escriptura.





Per un dissabte nostàlgic i rúfol. Concerto Alla Rustica, Concerto Grosso... Vivaldi i aire i punt. ...O música de cambra orquestrada pel mestre Brotons.

Bon dia Catalunya

Un quart de deu del matí passo per davant del Colmado dels Forcada (carrer Mallorca / Passatge de Domingo) i m'hi paro a comprar una ampolla d'aigua. Dins les orelles Compay Segundo que paro un moment per deferència, o potser per desitjar-li un bon profit al mestre amb bata marró de senyor dels queviures. -Gràcies!
Veig un cartell, penso en la trampera de les catalanes i em fa contenta -La mamella catalana!
-Sí, la que tenen a Madrid!
-Ai. Si fossim més persones com vosté i jo...otro gallo cantaría...
-Ja cantarà, ja.
-Que tingui un bon dia!

En Jordi amb un deix jueu (com tots els propietaris d'establiment... molts números i equilibris i satisfaccions i esforç) segueix cada matí aixecant la persiana del digne negoci familiar, col·locant les ensaimades i la fruita a la vista de tots els vianants.

Desemboco al Passeig de Gràcia i segueixo recte avall, trepitjant les rajoles florejades que de vegades són netes i a voltes brutes. Quan el sol brilla, li fan la gara-gara...rajoles bufones trepitjades per vambes i talons.

(morts i enterrats sense lletres)

I arribar a la feina i el company Canalias amb una bella moderna camisa ens saluda amb vitalitat exultant i amb el romanticisme que el caracteritza amb aquesta cançó on fire
http://www.goear.com/listen/b19d0ad/senza-fine-gino-paoli

Llapis de colors

Sortir a fumar al carrer. Quina gran cosa. Al restaurant, gaudint d'un bocatto di cardinale amb amics, corre el vi quan arriba el peix que es desfà a la boca, i a punt d’atacar el pastís de xocolata quedes envadalit un moment amb les engrunes de pa i el brillant reflex de les llums tènues a les copes.
-surto a fer un cigarret
-t’acompanyo
Moment de confidències seguides de silencis. Mirades difuminades pel fum que es barreja amb les passes de vianants distrets; un que remena la brossa, alguns curiosos, d’altres beguts. I aquí el cigarret, una excusa pels secrets, somriures còmplices. Un moment d’intimitat al paradís fugaç.
Sortir fora el restaurant és bonic perquè tornem al misteri de temps ençà. Sigil acompanyat d’una abraçada i per sobre la poètica espatlla, fitar com segueixen les converses els altres comensals més enllà del finestral, a l'altra banda.

D'egos i elefants


Aquesta imatge me la va fer la meva estimada Milena no recordo quin dia, l'any passat.
Ara ella és a Viena. I pot haver una ciutat millor per aquesta princesa? La ciutat que va veure morir el mestre. Sí. Totes les ciutats li poden anar bé a una dona tant fantàstica com la Milena. Una guitarra espanyola acompanya les meves paraules. I evocant-la aquesta nit, cel·lebro el seus cabells negres, voleiant al vent del parcs que hem compartit.
Nit d'escriptura, bojeria i concisió. Un calfred em recorre l'estómac. Com una descàrrega elèctrica petita i quotidiana, feta de nervi calent.



http://www.goear.com/listen/792f42c/hallelujah-from-messiah-georg-f-haumlndel

BINGO!



"La meva manera de gaudir la felicitat és patint-la"

Gran frase del encara més gran Carles Roca.

Salsa de soja



La vida és agredolça; n'és el llit, el decorat, però tenim la sort de poder escollir entre infinitat de salses cada dia i tintar-ho tot plegat!

Estrenant teló

I am silver and exact. I have no preconceptions.
Whatever I see I swallow immediately
Just as it is, unmisted by love or dislike.
I am not cruel, only truthful-
The eye of a little god, four-cornered.
Most of the time I meditate on the opposite wall.
It is pink, with speckles. I have looked at it so long
I think it is a part of my heart. But it flickers.
Faces and darkness separate us over and over.

Now I am a lake. A woman bends over me,
Searching my reaches for what she really is.
Then she turns to those liars, the candles or the moon.
I see her back, and reflect it faithfully.
She rewards me with tears and an agitation of hands.
I am important to her. She comes and goes.
Each morning it is her face that replaces the darkness.
In me she has drowned a young girl, and in me an old woman
Rises toward her day after day, like a terrible fish.


Sóc de plata i exacte. Sense prejudicis.
I tot el que veig m'ho empasso immediatament.
tal i com és, intacta d'amor o odi.
No sóc cruel, només veraç:
ull quadrangular d'un déu petit.
Passo quasi tot el temps meditant a la paret oposada.
És rosa, amb taques. Fa tant que la miro que és part del meu cor. Però oscil·la.
Rostres i foscor ens separen.

sense parar. Ara sóc un llac. Una dona s'inclina cap a mi, cercant el meu abast.
Es gira cap aquells mentiders, les espelmes o la lluna.
Veig la seva esquena, fidelment, la reflecteixo. Ella em paga amb llàgrimes i posats. Li importo. Ella va i bé.
Cada matí la seva cara substitueix la foscor.
M'ofego nena i vella m'aixeco així, dia rere dia, peix terrible.


The mirror
de la Sylvia Plath (el més light i digerible de la seva antologia heavy) i el mirall que constituïa la lluna d'ahir. Quan faltaven deu minuts per les tres del matí, a punt d'arribar a casa, em va obligar a aturar-me en una cantonada.
Em va raptar durant deu minuts, quina força captivadora, fadava, que no em deixava caminar. Soles a mig camí. Avui ho he entés... un amic m'ha fet arribar un missatge virtual i fugaç: "ahir la lluna es va apropar un 35% més a la terra, per això brillava més!"
I m'ha fet gràcia, perquè ell no sabia que ella m'havia segrestat deu minuts abans d'entrar a casa.

I pel que fa als miralls. Ja ho sabeu... hi ha dies que ens llevem pensant que no els hem de mirar gens per perdre consciència del jo i de la transcendència i d'altres en els quals ens sentim reis del món i ens usufructuem a nosaltres mateixos en tots i cadascun d'ells.

Baltics cube romance

Dalt l'avió, de camí cap a Lyon, descobreixo Tallin, la capital d'Estonia.
Amb interés creixent llegeixo un article sobre la seva prolífica economia tecnològica, i la revolució aparent i paradoxalment silenciosa que han dut a terme d'ençà de l'obtenció de la seva independència l'any 1991. Caps brillants i excèntrics amb ulls apassionats davant la valentia, o el que és el mateix, persones brillants, treballadores i apassionades, han aixecat i mantingut exitoses empreses de les quals se'n beneficia el món sencer. I tot plegat des d'un fred país del nord d'Europa que compta amb poc més d'un milió d'habitants. Un indret de confitura en pot petit.
Skype, TaxiPal i Yoga Intelligence Building són els exemples que cita el text. Totes ubicades al parc científic Technopol. Meravella la vocació de servei de les seves activitats; segurament constituint el motiu principal de l'èxit.
Clima, morfologia, mentalitat, tot va ajudar Estonia a ser un dels primers països que abraçà i s'especialitzà en la tecnologia, una revolució. I avui és l'únic país del món amb la penetració Wi-Fi més alta i el nombre més elevat d'óssos per càpita. Gran combinació! I tot amb les formes depurades de la sostenibilitat.
No cal escombrar massa neu del camí per trobar-ne els secrets... especialització, esforç, empatia, voluntat i molta energia positiva. De vegades, toca mirar a Europa, de vegades sí. Tot llegint, tot llegint penso en el nostre país, però no en puc parlar ara. Bé, mai me'n sento amb prou força com per parlar-ne fredament. Som més del doble de persones que Estonia, més del triple...i? aquesta quina excusa és? cap. Especialització, esforç, empatia, voluntat i molta energia positiva.
Esforç, voluntat. Empatia, energia poble. Ganyota per l'acomodament de formes estàtiques.

I més tard, enmig del viatge recupero quatre gargots que vaig fer a la llibreta. Els quals no em van permetre seguir avançant.

És difícil escriure quan un és feliç. La felicitat cobreix tots els sentits i els deixa anestesiats. Satisfets, plens, tips, com després del més exquisit tiberi. Tarte à la praline? amis, la belle, belle vie, tots els formatges, un remolí (!) d'èxtasi.
Llavors per escriure amb la quietud t'has de concentrar molt, molt, molt i escoltar la panxa, enganya menys que el cor...-ràpida picada d'ullet múrria al filòsof-... i si no sents res, seguir escoltant, seguir escoltant, hi ha un moment que les paraules pujaran fins al cervell i ja estarà; podràs continuar el viatge històric fins al final.
Ah la felicitat!, mata tant com l'escriptura. Per sort, les dues van de la mà.

L'única desgràcia és sentir els moments més innoblidables i tenir la necessitat imperiosa de deixar-ne constància en paraules. Asfixia, angoixa i assedega. Una ràbia gustosa de viure vida.

Un pet contingut

El menjar caducat hermèticament i en silenci. La casa quieta. Res es mou, tot és fosc. I d'un cop, obrir la cortina feixuga, llarga i gruixuda, i el sol disparant al piano farcit.

Ulls de mar i cabell de cavall, llarg i polit. Bella i jove. Després de l'atenta lectura de les dues anteriors línies, ella ha començat a teixir el seu propi relat oral, transcrivint-lo entre ecos amplificats. Ella veia una casa antiga amb rajoles d'aquelles escantonades que tots identifiquem amb facilitat. Un tupper llençat a terra, una casa de velleta.
Els propietaris han marxat de vacances, no hi ha ningú, és buida? sembla que no hi ha mobles. Espais estàtics, històrics. Ella hi acaba d'arribar o ha passat la nit allà i s'acaba d'aixecar, això no ha quedat massa clar. El fet és que el tot (o el res) està cobert amb el clarobscur, i el tupper segueix allà, amb el menjar podrit.
Veu la cortina grossa llarga de vellut verd intens, empolsegada en la seva justa mesura. Ella descriu amb seguretat com l'obrirà d'un cantó fins l'altre i llavors diu que descobreix el bell piano que descansa a la sala. Ara els tocarà competir per la bellesa, tots dos la comparteixen en graus... superlatius? avasalladors? acaparadors? suprems? òptims?. Tots dos la comparteixen. Ulls de mar i cabell de cavall i moltes tecles d'intensitat sostinguda.

Acció!

(Dailycieux XXVI)


Avui és un dia perfecte de primavera primerenca. Els abrigalls no molesten i li donen el sí vull a un sol tebi que els agafa de bracet. El vent s'amaga tímidament i les fulles d'Urquinaona es mouen per l'enrenou d'aquesta noia a l'ampit d'una finestra. No és la remor fugissera, és el seu somriure d'exultant benestar.

Le temps qui reste - Serge Reggiani

Combien de temps...
Combien de temps encore
Des années, des jours, des heures, combien ?
Quand j'y pense, mon coeur bat si fort...
Mon pays c'est la vie.
Combien de temps...
Combien ?

Je l'aime tant, le temps qui reste...
Je veux rire, courir, pleurer, parler,
Et voir, et croire
Et boire, danser,
Crier, manger, nager, bondir, désobéir
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Voler, chanter, parti, repartir
Souffrir, aimer
Je l'aime tant le temps qui reste

Je ne sais plus où je suis né, ni quand
Je sais qu'il n'y a pas longtemps...
Et que mon pays c'est la vie
Je sais aussi que mon père disait :
Le temps c'est comme ton pain...
Gardes-en pour demain...

J'ai encore du pain
Encore du temps, mais combien ?
Je veux jouer encore...
Je veux rire des montagnes de rires,
Je veux pleurer des torrents de larmes,
Je veux boire des bateaux entiers de vin
De Bordeaux et d'Italie
Et danser, crier, voler, nager dans tous les océans
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Je veux chanter
Je veux parler jusqu'à la fin de ma voix...
Je l'aime tant le temps qui reste...

Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je veux des histoires, des voyages...
J'ai tant de gens à voir, tant d'images..
Des enfants, des femmes, des grands hommes,
Des petits hommes, des marrants, des tristes,
Des très intelligents et des cons,
C'est drôle, les cons ça repose,
C'est comme le feuillage au milieu des roses...

Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je m'en fous mon amour...
Quand l'orchestre s'arrêtera, je danserai encore...
Quand les avions ne voleront plus, je volerai tout seul...
Quand le temps s'arrêtera..
Je t'aimerai encore
Je ne sais pas où, je ne sais pas comment...
Mais je t'aimerai encore...
D'accord ?


Els francesos seran els mestres del romanticisme fins l'eternitat i més enllà. Sense ell perdrien aquesta immortalitat única que tant els fa brillar.

Arrels de seda

La Núria Pascual em va dir que quan inconscientment s'imagina la seva trascendència a la terra (que sempre és en moments que s'enfonsa, quan tot és negre i es troba cara a cara amb la solitud) hi veu el suïcidi i una carta culpant un ex amant. I el que la fa apaivagar el dolor (a banda del so de l'electrodomèstic que li recorda la futilitat de tot plegat) és imaginar-se el pes que carregarà aquest home per tota la seva vida. La Núria sent que culpant-lo es despulla ella de culpes i de sobte tothom la plany, odiant l'ex amant. Plath, Pascual, senyoreta Quiroga, vídua II de can Kirchner. Tots som epígons i aquesta seria la potencial grandesa.

Piano Concerto No. 12 in A major, K. 414: II Andante

Em té intrínsecament fascinada l'explosió del món.

Necessitem que continuïi així. Tot plegat va més enllà de la simple fluïdesa

De fet, el no poder fer-hi res ja ens en dóna la resposta. Ens mirem als espills o no? mirem-nos.

mirem-nos-hi en aquest precís instant només ara i després mirem-nos només per nosaltres, a nosaltres.

formigues, formatge.

Avui m'he adonat que quan un escriu es torna més gelós dels mots. Dels seus escrits. I em demano disculpes a mi mateixa per la vulnerabilitat i per la única superfície que aquí es deixa entreveure. Llarga vida a l'expressió fugaç, llaminera. Tot el que queda, el pòsit, en secret i amb tot l'amor

Quadrícula

Poemes amb gust d'anís. Pomes verdes anissades, cruixen a la boca, es trenquen líquidament.

Una poma vermella amb gust de perleta d'anís, la més bona de la plaça.
Tot és ulls







sort de la lluna.

Transparència poètica

El principi d' Splendid, Vic Chesnutt, és la cançó que ens diu que de vegades, sense més remei, hem de baixar a les profunditats, a la salvatge cruel i més intensa. No hi ha altre camí, no hi ha una altra sortida. Ens agradi o no. Mai caminem rectes sempre. Mai ningú. Però alguns encara podran apreciar el paisatge neutre i nostàlgic, tocar-lo amb la punta dels dits, cos a través.

En construcció


Ara sí, bona nit, i moltes gràcies.

:)

«Succede, nel corso di un match, che la pallina urti il bordo superiore della rete e s'impenni per pochi decimi di secondo. Con un po' di fortuna, cadrà sul lato del campo che vi dà la vittoria. Ma può cadere su quello opposto e allora avrete perduto»

Ordinador antic

08-12-07

...arriba un moment en la vida de cada persona que inevitablement s'ha de trobar amb si mateixa, s'hi ha d'enfrontar brutalment, mirar-se (al mirall o no) i veure qui s'és, què s'ha fet, què s'està fent, què es vol fer i què es volia fer i sobretot descobrir que poques vegades hi ha una semblança i quedem parats de com la vida ens porta per cantons que no presentíem i que per molt que de vegades poguéssim intuir no són ni de bon tros com esperàvem.
Això és així, jo me n’he adonat. Sé qui sóc, què volia, què vull, què estic fent, hi he meditat i he decidit tirar per aquí. Un no pot viure sense replantejar-se res i tampoc es pot estar replantejant a cada minut. La vida és un procés, és un recorregut, que s’ha de viure amb intensitat o no, s’ha de viure com es vulgui, per això cada persona té un cos, un cap, un cor, i decidirà lliurement què fer amb aquesta existència. Entrarà en joc llavors, la inteligència de cada persona per decidir com omple la seva existència, de quin color pintarà les parets de les seves creences, com fonamentarà els seus passos.
No és fàcil, no és gens fàcil, ja que la meva hipòtesi inicial ja parlava d’això, decidirem però després no sabrem si això serà així (i no ho serà) i què passarà ara.
Vivim en la incertesa del moment i cada cop hi ha menys coses inamovibles.
Jo mateixa, recordeu?, estava totalment convençuda...



I em sorprèn i m'afalaga trobar aquestes línies de fa 3 anys i un mes. Veure amb quin cap més clar ja mirava de caminar...
Sempre gràcies a l'escriptura, que m'ha apaivagat dolors i neguits. Sagrada paraula, venerable elixir.



Les expressions de la Joan Fontaine, inconfusible Rebecca, delicioses!

Tot a 100

El matí del dia de Reis va ser dolç i tranquil. Feia sol i sonava David Bowie. A més a més, els articulistes de La Vanguardia ens regalaven somriures que alguns marcaven asseguts còmodament, esperant família i regals.

Sala Martin, Màrius Serra i Francesc de Carreras, per exemple, imprimien frescos relats, anunciant que era dia d'ingenuitat infantil. I que aquest any anirà tant bé (jo ho continuo subscrivint), ulls ben oberts davant els reis mags de l'orient, brandant la mà i llençant carmelets.

Espero que l'alegria i la pau d'aquests primers dies de gener ens acompanyin quan les paraules es tenyeixin amb el vermell dels dimonis escuats que s'amaguen pels racons. I que no són ni en Lula d'en Serra, ni la millora econòmica de'n Sala Martin, ni l'altruista enpositivo.com d'en de Carreras.

Això sí, ben atents als xinesos! Uns creuen que cal admirar-los perquè són molts i viuen molt bé i quan parlen del seu sistema polític, consideren que a mida que segueixin avançant en l'ordre mundial no tindran més remei que adoptar postures demòcrates (esperem-ho), per tant, no s'hi preocupen massa, veient-lo una realitat amb data de caducitat.
D'altres, per contra, estan espantats, esperverats, amb tanta hegemonia. El desconegut sempre fa basarda. La solució ja la tenim. Literatura i comunicació!...amb diplomàcia, de la bona, paciència, respecte i pols ferm.

Diari de mar

Mirant-me al mirall veig com em faig gran. Però avui s'hi reflecteixen d'altres realitats. Mirant-me, prenc consciència que el creixement, avui, és més psicològic i moral que físic. Els cabells continuen creixent sense aturador, símbol material de la reafirmació personal sobre la meva forta i determinada existència. Jo una dona amb clarors i foscors.

Xiulets dolços

I mirem moltes pel·lícules, ens encanta el cinema. La sensibilitat i la fotografia. I els colors, els sons, els primers plans. Els records.
I com més pel·lícules mirem, més pel·lícules ens montem. I així és la vida. No voler rebre impactes exteriors per ser molt autèntics, ser. Ser essència. Ser un.
I més imatges ens continuen construint els sospirs, les llàgrimes i el riure.

Les contradiccions ja arriben el primer dia de l'any. I benvingudes siguin.
Bon any. Que serà gran, molt gran.