Traïció
Obra inspirada en l'afer que va tenir l'autor, Harold Pinter, amb una presentadora de televisió i periodista anomenada Joan Bakewell, una història que va durar de 1962 a 1969. D'aquesta història en roman una gran amistat.
L'obra és una reconciliació amb aquesta història així com una deliciosa i punyent descripció de les inseguretats masculines, de la valentia femenina i un retrat de les aparences i de l'intent de mantenir l'status quo de les coses... Emma enganya el seu marit amb el millor amic d'aq
uest durant set anys, el segueix enganyant un cop el marit se n'assebenta, i aquest continua, al seu torn, sent amic del seu amic, amant de la seva dona. Temes com les emocions, la infidelitat, la confusió, la traïció són típics i tòpics i el pa de cada dia en la nostra complexa societat; són àrees molt difícils de gestionar i, paral·lelament, constitueixen el nus de la nostra història vital... Pinter amb aquesta obra desenvolupa l'art de reflectir de forma nítida i clara, la contradicció i la confusió; s'apodera de personatges i públic durant una hora i vint minuts, fent-nos sentir protagonistes des de la butaca ja que les vivències dels personatges són, en una o altra manera, nostres. La posada en escena és òptima i els actors molt ben triats. Emma (Vicenta Ndongo) te força i coratge i alhora es deixa endur per la feminitat més agossarada en no pocs moments. Robert (Francesc Orella), el marit, objecte de la infidelitat, el qual en principi sembla que hauria de ser el que baixa de l'hort resulta ser el personatge més espavilat, sarcàstic fins a cotes insospitades; deixant a en Jerry (Francesc Garrido), l'amant, el paper més arriscat de l'obra, és un personatge complex i el que més acaba patint, enganya la dona i de retruc, el millor amic; situació que el porta a grans contradiccions. Els silencis de Pinter parlen, les mirades i els gestos esgarrapen sentiments, no hi ha cap escena de menys ni cap escena de més, en una història que veiem com a quotidiana, com a tema recurrent, però que l'autor desgrana magistralment, despullant la veritat de la mentida, traient el que portem dins tots i cada un de nosaltres i personificant-ho a l'escenari; ho treu a la llum removent (-nos) memòria i consciència.
"Aquella primera última mirada feta en la penombra, després de totes aquelles altres fetes en la llum que ha d'arribar, fa trencar el cor."
Samuel Beckett, sobre Traïció.
L'obra és una reconciliació amb aquesta història així com una deliciosa i punyent descripció de les inseguretats masculines, de la valentia femenina i un retrat de les aparences i de l'intent de mantenir l'status quo de les coses... Emma enganya el seu marit amb el millor amic d'aq
uest durant set anys, el segueix enganyant un cop el marit se n'assebenta, i aquest continua, al seu torn, sent amic del seu amic, amant de la seva dona. Temes com les emocions, la infidelitat, la confusió, la traïció són típics i tòpics i el pa de cada dia en la nostra complexa societat; són àrees molt difícils de gestionar i, paral·lelament, constitueixen el nus de la nostra història vital... Pinter amb aquesta obra desenvolupa l'art de reflectir de forma nítida i clara, la contradicció i la confusió; s'apodera de personatges i públic durant una hora i vint minuts, fent-nos sentir protagonistes des de la butaca ja que les vivències dels personatges són, en una o altra manera, nostres. La posada en escena és òptima i els actors molt ben triats. Emma (Vicenta Ndongo) te força i coratge i alhora es deixa endur per la feminitat més agossarada en no pocs moments. Robert (Francesc Orella), el marit, objecte de la infidelitat, el qual en principi sembla que hauria de ser el que baixa de l'hort resulta ser el personatge més espavilat, sarcàstic fins a cotes insospitades; deixant a en Jerry (Francesc Garrido), l'amant, el paper més arriscat de l'obra, és un personatge complex i el que més acaba patint, enganya la dona i de retruc, el millor amic; situació que el porta a grans contradiccions. Els silencis de Pinter parlen, les mirades i els gestos esgarrapen sentiments, no hi ha cap escena de menys ni cap escena de més, en una història que veiem com a quotidiana, com a tema recurrent, però que l'autor desgrana magistralment, despullant la veritat de la mentida, traient el que portem dins tots i cada un de nosaltres i personificant-ho a l'escenari; ho treu a la llum removent (-nos) memòria i consciència."Aquella primera última mirada feta en la penombra, després de totes aquelles altres fetes en la llum que ha d'arribar, fa trencar el cor."
Samuel Beckett, sobre Traïció.
La primavera
Avui ja és aquí
Espieu el sol i quina bona olor i quin colors, els ocellets volen més contents. El temps certament ens acompanya, no així ho fa el país en la seva generalitat. Quina paradoxa, un cop més, que preciós i que trist és aquest territori en el qual vivim. Els últims esdeveniments entre els Mossos d'Esquadra, els exocupants del rectorat de la Universitat de Barcelona, d'altres estudiants i alguns espontanis experts en apuntar-se al carró... han estat ben lamentables i signe inequívoc i sintomàtic d'una situació més gran i densa. Què hem de fer? cap on anem?, espero que als integrants dels partits polítics, de les associacions, dels think tanks i tots aquells que es mouen (activament) els hi estigui sortint fum del cap! i que aviat hi hagi canvis; finançament de fireta, Educació que ostenta poc més que el nom, el cap de comerç, consum i turisme a punt de dir adéu, els trens, ... cal parlar dels trens, encara? però bé, palla, palla i més palla per que la situació no canvia i si, teniu raó, no siguem cínics, tots seguim més preocupats per la nostra rutina individual, el pa, l'oli, els petons i les paraules... que pels esdeveniments comuns que ens estan passant davant dels ulls, els quals ens enceguen igual que el sol i, com aquest, els deixem fer i restem impassibles com si fossin quelcom natural, contra el que no podem lluitar............greu error. Tot i que desenganyem-nos (o no, els que ja ho tenen clar) aquests som nosaltres, aquesta és la societat que tenim; la que conformem i la que ens conforma.
Centrant-me en la càrrega policial de fa un parell de dies, dins de la meva ingenuïtat, podria ser que hagués estat expressament més dura per que es parlés més del continent que del contingut? per que, la paraula Bolonya no ha aparegut en els últims debats... o, podria ser, molt més execrable certament, que més que polícia els Mossos que tenim fossin els "xulos" de la classe?, cop de porra per que m'has insultat, esbatussada per aquí per que m'has increpat de mala manera? o per contra varen fer un ús de la violència proporcional al que estava succeïnt? és evident que si has fet fora d'un recinte públic, a hores intempestives i de cop, una gent que s'hi troba pacíficament, respondran de mala manera, si, és evident i no sé si m'atreviria a dir lícit, però poc en falta: allà no hi va haver diàleg. No entraré en la legitimitat dels estudiants per ocupar el rectorat, ni en la justícia o no de la seva causa, ni en els perquès i les motivacions; a totes bandes hi ha culpables (hi així restem tranquil·ls, amb la veritat que ningú te la veritat). És cert, perque els protagonistes siguin joves no se'ls hi ha de passar tot, però també és igual de cert que per que siguin joves no se’ls ha de prendre a la lleugera, ans el contrari, són el futur o almenys els propis polítics, catedràtics i empresaris són els primers que s’omplen la boca elevant l’afirmació.
No em posiciono ni per uns ni pels altres, però faig un crit ferm en contra de la violència (tan la física com la verbal). En última instància ha tornat a quedar palés que aquesta rules the world... els estudiants han estat expulsats amb violència. Els policies i ciutadans han estat tractats amb violència. Els periodistes han estat humiliats amb violència. Era la única forma possible?, era la més plausible?, segur que no.
Acabo insistint amb les primeres premisses, el sol, els colors, les olors i els ocellets... (gaudir la primavera, viure-la en tots els raconcs) però n'afegeixo una altra: ulls ben oberts. Atenció, acció i esperit crític.
En última instància, coneixement i diàleg per part de tots; l'al·legoria final, la reminiscència al mestre Brossa...
Espieu el sol i quina bona olor i quin colors, els ocellets volen més contents. El temps certament ens acompanya, no així ho fa el país en la seva generalitat. Quina paradoxa, un cop més, que preciós i que trist és aquest territori en el qual vivim. Els últims esdeveniments entre els Mossos d'Esquadra, els exocupants del rectorat de Centrant-me en la càrrega policial de fa un parell de dies, dins de la meva ingenuïtat, podria ser que hagués estat expressament més dura per que es parlés més del continent que del contingut? per que, la paraula Bolonya no ha aparegut en els últims debats... o, podria ser, molt més execrable certament, que més que polícia els Mossos que tenim fossin els "xulos" de la classe?, cop de porra per que m'has insultat, esbatussada per aquí per que m'has increpat de mala manera? o per contra varen fer un ús de la violència proporcional al que estava succeïnt? és evident que si has fet fora d'un recinte públic, a hores intempestives i de cop, una gent que s'hi troba pacíficament, respondran de mala manera, si, és evident i no sé si m'atreviria a dir lícit, però poc en falta: allà no hi va haver diàleg. No entraré en la legitimitat dels estudiants per ocupar el rectorat, ni en la justícia o no de la seva causa, ni en els perquès i les motivacions; a totes bandes hi ha culpables (hi així restem tranquil·ls, amb la veritat que ningú te la veritat). És cert, perque els protagonistes siguin joves no se'ls hi ha de passar tot, però també és igual de cert que per que siguin joves no se’ls ha de prendre a la lleugera, ans el contrari, són el futur o almenys els propis polítics, catedràtics i empresaris són els primers que s’omplen la boca elevant l’afirmació.
No em posiciono ni per uns ni pels altres, però faig un crit ferm en contra de la violència (tan la física com la verbal). En última instància ha tornat a quedar palés que aquesta rules the world... els estudiants han estat expulsats amb violència. Els policies i ciutadans han estat tractats amb violència. Els periodistes han estat humiliats amb violència. Era la única forma possible?, era la més plausible?, segur que no.
Acabo insistint amb les primeres premisses, el sol, els colors, les olors i els ocellets... (gaudir la primavera, viure-la en tots els raconcs) però n'afegeixo una altra: ulls ben oberts. Atenció, acció i esperit crític.
En última instància, coneixement i diàleg per part de tots; l'al·legoria final, la reminiscència al mestre Brossa...
Sunrise
"in the dead of the night, December, 1945.
Dear sweet Norma Jean:
It is so painful for a man to stay away from making love, especially when the beloved is right nearby! And maybe she, too, suffers from the same self-denial. But she is too shy to let herself go....
What a pity we are created so shy! What pleasurable, glorious nights we could spend if only we would dare!
The cemeteries are full of corpses, and bones, who once were alive, also too shy, too strict, too religious, to morally inclined, and too avaricious, even with themselves, to please and to satisfy their true instincs. And they spent perhaps even a life-time tormenting themselves with lack of loving! Something Nature did not wish them to do! Billions of people had died without having had enough earthly pleasures!
Norma Jean: Love is the only real thing in life. The only thing what really matters! Please come to knock on my door. Please let me love you! I shall never forsake you! I shall always love you!
Your crazy Hungarian, Andre."
El principi de tot, quan ella no tenia més de 20, 21 anys... tot el potencial, tota la força i la bellesa; la candidesa de la joventut immortalitzada per sempre.
Photo Andre de Dienes, un diari apassionant i emocionant del fotogràf amb la musa. Busqueu-lo, magnífic pels cors més enrojolats.
Michael Nyman, Antony & The Johnsons; amb el sol baix
Avui visita el Palau Michael Nyman, una de les infinites maneres d'acabar un diumenge...
La visita es troba emmarcada en l'imponent Festival del Mil·leni que enguany ja compta deu edicions. Dels últims concerts que encara queden, destacables Antony & the Johnsons, dignes de descobrir més enllà del seu conegut i potent Hope there's someone...
La visita es troba emmarcada en l'imponent Festival del Mil·leni que enguany ja compta deu edicions. Dels últims concerts que encara queden, destacables Antony & the Johnsons, dignes de descobrir més enllà del seu conegut i potent Hope there's someone...
Francis Bacon
Si podeu visiteu la retrospectiva de Bacon a Madrid
fosc, brutal, violent, dolorós... extrem en la realitat
fosc, brutal, violent, dolorós... extrem en la realitat
Circus Experience
Si us agrada molt el menjar japonés i voleu provar-lo d'una nova manera, visiteu el Circus Experience (la pàgina web no és el millor que tenen). Situat al barri gòtic barceloní, us dóna la benvinguda amb una sorprenent exposició/botiga de joies, bosses, roba... a mode de mercat hippy-chic. Seguint el passadís arribem al restaurant (podeu demanar seure en taules o en sofàs) on hi trobareu aquestes especialitats úniques a Barcelona, receptes japoneses amb tocs tropicals... utilitzen els bons peixos de la cuina japonesa com el salmó, l'ànguila, la tonyina, el capelín, les gambes o la fresa, sense oblidar les algues i l'arrós barrejant-ho en forma de sushi amb mango, maduixes, pinya i tota una sort d'espècies, cremes picants, textures caramelitzades, tocs dolços... és realment una d'aquelles experiències pels sentits. Els títols els trobareu a la carta amb noms d'artistes de circ com la dona barbuda, saltimbanqui roll, l'home bala o salt mortal; també teniu el sushi "casolà" però val la pena acostar-s'hi per deixar-se endur per la novetat. La il·luminació quasi bé brilla per la seva absència i el servei és jove i easy going, molt usual en aquest tipus de restaurants. Econòmicament, rondaria els 30 euros per cap; no és sopar un shawarma (passejant pel raval, molt adient pels temps que córren) o visitar un Viena però tampoc parlem d'un Botafumeiro o un Neichel.
"Malas Noticias"
La societat actual pateix una important esquizofrènia amb el tema de la seguretat (entre d'altres).
Sigui una patologia infundada, amplificada o instigada pels mitjans de comunicació i/o el govern o no, el cert és que aquesta controla i fa anar de gairell moltes actituds i posicions. Aquesta mateixa societat també està exposada a un altre gran impacte com és el sensacionalisme dels crims, càstigs, atrocitats i horrors varis que tenen lloc en aquest món nostre; la important mediatització a la que estan exposades moltes notícies alarmen la, massa utilitzada, opinió pública, creant un clima tens i força irrespirable, clima que, d'altra banda, es podria evitar, amb un tractament molt més rigurós, i sobretot curós en la tria, de la informació. Aquesta exposició te greus conseqüències i una d'elles, en l'estat espanyol és la compulsiva reformulació una vegada i una altra (desde la implementació del Codi Penal l'any 1995 s'ha modificat 25 vegades) de la legislació, amb el risc que això comporta que acabi força deslegitimada. Aquest vespre al CCCB, la catedràtica de Dret Penal Mercedes García Aran i el catedràtic de Ciència Política Joan Botella han presentat un profund estudi ple d'exemples, en el qual descobrirem com es tracten els crims penals en els mitjans de comunicació, quin efecte i impacte te realment tot plegat sobre el govern, les polítiques i la pròpia societat... el llibre es diu Malas Noticias i la seva lectura segur que ens encaminarà cap a les bones notícies, o, si més no, cap a les veritables notícies, oferint-nos una mica de llum enmig del joc de clarobscurs que constitueixen els mass media, no només la manera com ens afecta el tractament que en fan de la informació sino també com es tradueix aquest en el camp de les reformes legislatives.
He trobat informació ampliada i millorada; aquest matí els autors han visitat "Els matins"...
Sigui una patologia infundada, amplificada o instigada pels mitjans de comunicació i/o el govern o no, el cert és que aquesta controla i fa anar de gairell moltes actituds i posicions. Aquesta mateixa societat també està exposada a un altre gran impacte com és el sensacionalisme dels crims, càstigs, atrocitats i horrors varis que tenen lloc en aquest món nostre; la important mediatització a la que estan exposades moltes notícies alarmen la, massa utilitzada, opinió pública, creant un clima tens i força irrespirable, clima que, d'altra banda, es podria evitar, amb un tractament molt més rigurós, i sobretot curós en la tria, de la informació. Aquesta exposició te greus conseqüències i una d'elles, en l'estat espanyol és la compulsiva reformulació una vegada i una altra (desde la implementació del Codi Penal l'any 1995 s'ha modificat 25 vegades) de la legislació, amb el risc que això comporta que acabi força deslegitimada. Aquest vespre al CCCB, la catedràtica de Dret Penal Mercedes García Aran i el catedràtic de Ciència Política Joan Botella han presentat un profund estudi ple d'exemples, en el qual descobrirem com es tracten els crims penals en els mitjans de comunicació, quin efecte i impacte te realment tot plegat sobre el govern, les polítiques i la pròpia societat... el llibre es diu Malas Noticias i la seva lectura segur que ens encaminarà cap a les bones notícies, o, si més no, cap a les veritables notícies, oferint-nos una mica de llum enmig del joc de clarobscurs que constitueixen els mass media, no només la manera com ens afecta el tractament que en fan de la informació sino també com es tradueix aquest en el camp de les reformes legislatives.
He trobat informació ampliada i millorada; aquest matí els autors han visitat "Els matins"...
Leonard Cohen
(embalum: cosa o pilot, munt, etc, de coses que, pel seu volum, és de difícil manejar)
"pluriunitat"
Pensar l'amor
.N'hi ha de diferents? o és una sola cosa forta i indivisible, única, singular? Tota la vida buscant respostes; filòsofs, teòlegs, historiadors, artistes, catedràtics, marginats, bojos, joves, intel·lectuals, grans i petits, crítics, directors de cinema, de teatre, assalariats, desamparats, afortunats... Dones i homes. pares i fills. N'han dit i escrit i fotografiat i intentat d'explicar moltes coses d'aquest amor. Buscant el sentit de la vida, el què hi fem aquí, la veritat. Quina veritat?, afortunats són els que han acabat per determinar que l'amor és la veritat. Per d'altres aquesta afirmació és reduccionisme i ingenuitat, per d'altres que creuen que la veritat no existeix enlloc, d'altres que creuen que aquesta es troba entre les mentides o d'altres que la pensen tot sentint-la ben endins, amb ells mateixos. D'amor ni deu haver només un.
Segur que hi ha moltes maneres d'estimar?
Si per estimar entenem respectar, escoltar, abraçar sincerament, alimentar, observar atentament i interioritzar; si per estimar entenem la veritable empatia, la confiança, la llibertat o l'ajuda només n'hi pot haver una.
Quants de nosaltres, sota aquests paràmetres i supòsits seríem capaços d'estimar a quasi tothom, en les diverses situacions quotidianes?, si, efectivament, quasi tots i, d'altra banda, no estimem a quasi tothom... i és aquí quan entra en joc el factor circumstancial de les relacions humanes. M'explico, al carrer hi ha una senyora la qual veiem caure a terra, molts respondrem a l'acte, quasi en un acte reflex, i l'anirem a ajudar a aixecar-se; a la senyora no l'estimem i probablement no la tornarem a veure mai més, però..... i si ens deixessin amb aquesta senyora en una illa deserta durant mig any? o, en un altre cas, i si al cap d'uns anys de la caiguda, un diumenge al migdia descobrim, tot disfrutant d'unes delicioses i cruixents croquetes, que la senyora és la nostra sogra?, si seguim amb la parella i tot va bé (amb l'esforç i la joia que tot això pugui comportar) no acabarem estimant aquella senyora? és quasi segur que si. Patirem amb ella quan patexi la nostra parella, patirem tots. L'estimarem no només per les delicioses croquetes. Quan s'acabi la relació que anava tan i tan bé, i segons el temps que hagi durat aquesta, el sentiment cap a la senyora anirà decreixent, el vincle s'anirà debilitant i un dia, tot serà un record. tan vague com enriquidor...
M'agrada pensar en la capacitat d'amor de l'ésser humà, de les persones que m'envolten. Però també em fascina el factor circumstancial, el moment de l'amor, d'aquest únic amor que existeix. Que sempre sembla tan etern per moments.
"you & me forever", "amics per sempre"... i el final inexorable, que acaba arribant.
I el sexe?, em direu que a la senyora l'estimeu diferent per que no hi practiqueu sexe... però, amor i sexe no els considereu dos ens separats que el camí uneix durant un instant?
El sexe si és bo és passió; i la passió és efímera, te també el seu moment. I per molt obvi i banal que sigui el que estic sentenciant és bo anar-ho repensant; què arriba després? el respecte, la confiança, un cop fuig la possessió: la llibertat ergo, l'amor. L'amor que també sentiem per la senyora.
L'amor pot ser latent i hi és, de fet, molt sovint en l'acte sexual però es manifesta sobretot després. poc després o molt després o mig després, i segurament no es manifesta mai més quan caminem per un camí que no es creua amb l'altre: quan caminem pel sexe per sexe.
M'agrada pensar en la capacitat d'amor de l'ésser humà. És la raó última per la qual seguim aquí. I tornant al principi digueu-ne veritat o si voleu resposta, però és en l'amor on les anirem a trobar. És en l'acte, en la capacitat, en l'entrega de l'amor on hi trobarem les coses bones, que potser no ens alimentaran físicament però si ens aportaran un apaivagament, una escalfor, en última instància, una calma. una serenor.
D'acord, pot prendre infinitat de formes, mutacions i reformulacions, ens ho han demostrat abastament desde Plató fins a Fromm o Sternberg, però al final és una sola cosa, única. Única com cada un de nosaltres que ens emparem a aquesta cosa de mala manera, sovint de la mà de la por. la por a la solitud. la por a perdre. Aquesta mala manera d'emparar-s'hi és la que ens fa actuar despòticament, intransigentment i egoistament, sense escoltar o, escoltant-nos només a nosaltres mateixos. Aquesta mala manera d'emparar-se a l'amor es pot trobar tan en les relacions amb els pares, amb els amics o amb la parella.
Què queda al final del camí?
una recerca incansable, la qual ens obliga a seguir recercant tota la vida; forma part de nosaltres i és necessària, del contrari, ens submergiríem en la letargia.
Evidentment el compromís és essencial sota tot concepte. El compromís que és la confiança, sigui quin sigui, ens aporta seguretat i estabilitat.
L'amor ens exigeix molt i alhora no ens exigeix grans proeses. Si és sincer (l'únic que hi pot haver) fluirà. I si bé és cert que hi ha alts i baixos per que el món està muntat així (i te moltes variables biològiques, genètiques, físiques i metafísiques) fluirà fins al final. Equiparem les proeses al respecte, a la llibertat, al compromís i a la dedicació i tindrem les exigències i la serenor. Les excuses i els subterfugis ens juguen males passades, també es juga al "vuelva usted mañana" a l'hora de pensar en tals proeses, però no hi ha una altra sortida en l'essència de l'amor.
.N'hi ha de diferents? o és una sola cosa forta i indivisible, única, singular? Tota la vida buscant respostes; filòsofs, teòlegs, historiadors, artistes, catedràtics, marginats, bojos, joves, intel·lectuals, grans i petits, crítics, directors de cinema, de teatre, assalariats, desamparats, afortunats... Dones i homes. pares i fills. N'han dit i escrit i fotografiat i intentat d'explicar moltes coses d'aquest amor. Buscant el sentit de la vida, el què hi fem aquí, la veritat. Quina veritat?, afortunats són els que han acabat per determinar que l'amor és la veritat. Per d'altres aquesta afirmació és reduccionisme i ingenuitat, per d'altres que creuen que la veritat no existeix enlloc, d'altres que creuen que aquesta es troba entre les mentides o d'altres que la pensen tot sentint-la ben endins, amb ells mateixos. D'amor ni deu haver només un.
Segur que hi ha moltes maneres d'estimar?
Si per estimar entenem respectar, escoltar, abraçar sincerament, alimentar, observar atentament i interioritzar; si per estimar entenem la veritable empatia, la confiança, la llibertat o l'ajuda només n'hi pot haver una.
Quants de nosaltres, sota aquests paràmetres i supòsits seríem capaços d'estimar a quasi tothom, en les diverses situacions quotidianes?, si, efectivament, quasi tots i, d'altra banda, no estimem a quasi tothom... i és aquí quan entra en joc el factor circumstancial de les relacions humanes. M'explico, al carrer hi ha una senyora la qual veiem caure a terra, molts respondrem a l'acte, quasi en un acte reflex, i l'anirem a ajudar a aixecar-se; a la senyora no l'estimem i probablement no la tornarem a veure mai més, però..... i si ens deixessin amb aquesta senyora en una illa deserta durant mig any? o, en un altre cas, i si al cap d'uns anys de la caiguda, un diumenge al migdia descobrim, tot disfrutant d'unes delicioses i cruixents croquetes, que la senyora és la nostra sogra?, si seguim amb la parella i tot va bé (amb l'esforç i la joia que tot això pugui comportar) no acabarem estimant aquella senyora? és quasi segur que si. Patirem amb ella quan patexi la nostra parella, patirem tots. L'estimarem no només per les delicioses croquetes. Quan s'acabi la relació que anava tan i tan bé, i segons el temps que hagi durat aquesta, el sentiment cap a la senyora anirà decreixent, el vincle s'anirà debilitant i un dia, tot serà un record. tan vague com enriquidor...
M'agrada pensar en la capacitat d'amor de l'ésser humà, de les persones que m'envolten. Però també em fascina el factor circumstancial, el moment de l'amor, d'aquest únic amor que existeix. Que sempre sembla tan etern per moments.
"you & me forever", "amics per sempre"... i el final inexorable, que acaba arribant.
I el sexe?, em direu que a la senyora l'estimeu diferent per que no hi practiqueu sexe... però, amor i sexe no els considereu dos ens separats que el camí uneix durant un instant?
El sexe si és bo és passió; i la passió és efímera, te també el seu moment. I per molt obvi i banal que sigui el que estic sentenciant és bo anar-ho repensant; què arriba després? el respecte, la confiança, un cop fuig la possessió: la llibertat ergo, l'amor. L'amor que també sentiem per la senyora.
L'amor pot ser latent i hi és, de fet, molt sovint en l'acte sexual però es manifesta sobretot després. poc després o molt després o mig després, i segurament no es manifesta mai més quan caminem per un camí que no es creua amb l'altre: quan caminem pel sexe per sexe.
M'agrada pensar en la capacitat d'amor de l'ésser humà. És la raó última per la qual seguim aquí. I tornant al principi digueu-ne veritat o si voleu resposta, però és en l'amor on les anirem a trobar. És en l'acte, en la capacitat, en l'entrega de l'amor on hi trobarem les coses bones, que potser no ens alimentaran físicament però si ens aportaran un apaivagament, una escalfor, en última instància, una calma. una serenor.
D'acord, pot prendre infinitat de formes, mutacions i reformulacions, ens ho han demostrat abastament desde Plató fins a Fromm o Sternberg, però al final és una sola cosa, única. Única com cada un de nosaltres que ens emparem a aquesta cosa de mala manera, sovint de la mà de la por. la por a la solitud. la por a perdre. Aquesta mala manera d'emparar-s'hi és la que ens fa actuar despòticament, intransigentment i egoistament, sense escoltar o, escoltant-nos només a nosaltres mateixos. Aquesta mala manera d'emparar-se a l'amor es pot trobar tan en les relacions amb els pares, amb els amics o amb la parella.
Què queda al final del camí?
una recerca incansable, la qual ens obliga a seguir recercant tota la vida; forma part de nosaltres i és necessària, del contrari, ens submergiríem en la letargia.
Evidentment el compromís és essencial sota tot concepte. El compromís que és la confiança, sigui quin sigui, ens aporta seguretat i estabilitat.
L'amor ens exigeix molt i alhora no ens exigeix grans proeses. Si és sincer (l'únic que hi pot haver) fluirà. I si bé és cert que hi ha alts i baixos per que el món està muntat així (i te moltes variables biològiques, genètiques, físiques i metafísiques) fluirà fins al final. Equiparem les proeses al respecte, a la llibertat, al compromís i a la dedicació i tindrem les exigències i la serenor. Les excuses i els subterfugis ens juguen males passades, també es juga al "vuelva usted mañana" a l'hora de pensar en tals proeses, però no hi ha una altra sortida en l'essència de l'amor.
Estil japonés
ノルウェイの森 Noruwei no mori o Tòquio Blues (Norwegian Wood) és el títol d'una de les novel·les més exitoses del japonés Haruki Murakami. Entre les seves pàgines s'hi barregen, portats a l'extrem, tots els sentiments que l'ésser humà pot sentir i s'acompanyen d'una amalgama de referències a la cultura popular, a l'empremta d'occident al complex i desconegut món oriental. L'acció transcórre al Japó dels anys seixanta, però llegint-la el lector podria situar perfectament la història a l'actualitat, degut a la intemporalitat dels seus protagonistes i a la seva cruel i bella realitat. El suicidi com a decorat, el patiment com a fil conductor, les bogeries d'incendi com a raig de sol al llarg de la novel·la, fan de l'obra un petit got de sake, transparent i clar. Et pots apoderar dels personatges d'una manera quasi magnètica i no et deixaran de sorprendre; l'admiració i a voltes el desconeixement seran constants en la lectura i l'empatia també serà intensa. El vel de la sensibilitat no abandona cap paraula i els silencis són punyents, és així com els japonesos expressen els seus sentiments, tot està més a l'interior, reservat. A internet he trobat una dita que manllevo, la qual expressa de forma caricaturitzada però no per això menys certa, aquesta incomunicació: "si un americà ho perd tot obre la finestra i assesina algú, si un japonés ho perd tot tanca la finestra i es treu la vida".
Murakami s'assegura l'exclusivitat amb les seves novel·les i la seva personalitat acaba d'arrenjar el conjunt; sense pretencions ni costums extravagants, és un d'aquells homes que fa el que li agrada sense fer massa soroll, sense esperar res a canvi, sentint-se'n afortunat.
Una altra perla japonesa (entre totes les que podriem trobar al seu mar o directament al gran Pacífic) són les amanides d'algues deshidratades. Un producte saníssim i gustós. Aquest sobre s'obre i es tira el contingut dins d'un recipient amb aigua natural, al cap de deu minuts les algues han crescut i s'han convertit en la saludable amanida. Un procediment sencillíssim i sorprenent; veure com una matèria quasi polsegosa es converteix en una esponjosa alga no deixa de ser especial, per que si bé és un producte deshidratat més, és un dels que viu u
na metamorfosi més acusada; traslladant-nos a Itàlia, els seus acompanyaments deshidratats, tan usats com a souvenirs, també s'inflen però s'han de posar a la paella, s'han d'escalfar....i pel que fa als trossos de fruita que acompanyen els cereals de muesli tampoc ens fixem en el seu canvi que queda dissimulat enmig de la llet; l'espectacle del creixement de les algues és molt més ràpid i clar. La deshidratació és una manera segura de transportar l'aliment d'un cantó a l'altre del món, mantenint-ne les propietats i el gust intactes. Molt apreciada pels astronautes i els afables excursionistes.
Per comprar aquesta especialitat i moltes d'altres, a Barcelona trobem la botiga Tokyo-ya situada al carrer Girona 119 (entre Mallorca i València).
Murakami s'assegura l'exclusivitat amb les seves novel·les i la seva personalitat acaba d'arrenjar el conjunt; sense pretencions ni costums extravagants, és un d'aquells homes que fa el que li agrada sense fer massa soroll, sense esperar res a canvi, sentint-se'n afortunat.
Una altra perla japonesa (entre totes les que podriem trobar al seu mar o directament al gran Pacífic) són les amanides d'algues deshidratades. Un producte saníssim i gustós. Aquest sobre s'obre i es tira el contingut dins d'un recipient amb aigua natural, al cap de deu minuts les algues han crescut i s'han convertit en la saludable amanida. Un procediment sencillíssim i sorprenent; veure com una matèria quasi polsegosa es converteix en una esponjosa alga no deixa de ser especial, per que si bé és un producte deshidratat més, és un dels que viu u
na metamorfosi més acusada; traslladant-nos a Itàlia, els seus acompanyaments deshidratats, tan usats com a souvenirs, també s'inflen però s'han de posar a la paella, s'han d'escalfar....i pel que fa als trossos de fruita que acompanyen els cereals de muesli tampoc ens fixem en el seu canvi que queda dissimulat enmig de la llet; l'espectacle del creixement de les algues és molt més ràpid i clar. La deshidratació és una manera segura de transportar l'aliment d'un cantó a l'altre del món, mantenint-ne les propietats i el gust intactes. Molt apreciada pels astronautes i els afables excursionistes.Per comprar aquesta especialitat i moltes d'altres, a Barcelona trobem la botiga Tokyo-ya situada al carrer Girona 119 (entre Mallorca i València).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)