Blanc. Ple. Sense
dir-te res del que no em veig capaç d’expressar.
Sé tot el que crec
no saber del cert.
Bombolletes i color
argent, que maten.
Ser més clara per
veure-hi bé, posar els punts sobre totes les lletres on s’hi escaigui.
-Demano disculpes
que a voltes no entenc; o, merda, no sento.
-Pots dir quelcom
de debó? Que som aquí per crear.
-Realment ho creus?
-Fer alguna cosa.
Estimar un gos, ni que sigui. Perque no sigui dit.
-Quina idea més
catòlica apostòlica i romana; sé aquí amb alguna finalitat.
-Si no ho arregles
ara, desprès serà molt més difícil, els problemes són exponencials amb l’edat. I
no crec en els miracles.
-Jo sóc optimista
-Diria, escapista.
Confiem. Confieu?,
Veieu el futur blau marí?
Fa pal posar
paraules una darrera l’altra, perque aquell instant ja s’ha esfumat. No
t'hi escarrassis, puta.
-Si tot “aixorda”
com aconseguim l’equilibri?
...amb l’esforç.
Quan temps fa que
no t’esforces per alguna cosa?
Tant.
Mil vegades has caigut en forats que has cavat religiosament nit i
dia.
L’esforç atabala?,
és dedicat. Mig delicat.
I callar ja podria,
però cada guspira de conversa, com els jugadors d’escacs silencionsos,
m’arrenquen un nou matís verbal.
Perque m’agrada
abocar-ho tot. Deixar-ho clar. Regalar-t’ho a tu.
Per calmar-me:
passar a net.
