Stand molt by


Un dia vaig escriure un poema anomenat el deseo es salado. Avui llegia la ressenya del New Yorker d'aquesta nova pel.lícula anomenada Carol, està basada en la novel.la The price of salt que Patricia Highsmith va publicar el 1952 sota el pseudònim Claire Morgan. 

El desig. Aquest desconegut impuls que de vegades deixa de bategar i d'altres ho fa amb tanta ràbia que esclata. Perdre'l per retrobar-lo esparracat, apedaçar-lo amb retalls de roba flonjes i amables.

Substituir l'escriure pel pensament de fer-ho. El torni vosté demà. L'anar imaginant què escriuria abans i com ho relligaríem tot. Un títol. Em desanima però m'hi acomodo perque ara no és fàcil viure tranquil.

M'hi poso. 





Scared as fuck

Avui ha estat el primer dia d'orientació pels estudiants internacionals del màster de periodisme. M'he sentit rara entre la seva novetat.
Ells amb jetlag i jo amb l'uniforme del restaurant per rentar.
L'ansietat s'ha apoderat del meu estómac de tornada a casa l'amic Marc, qui m'acull.
De què em serveix estudiar un màster de periodisme ara?
La pregunta és estúpida.
Doncs de molt.
O de molt poc.

La noció de responsabilitat fa que em cagui a les calcetes. Que vegi negres tots els futurs possibles.
Se m'ha arrapat a peus i ulls la certesa que a la gent tant se li en fot qualsevol decisió que prengui i que, sobretot, aquesta només m'afectarà a mi.

Mai havia caminat tant sola, i de postres, les llengues s'han multiplicat; les experiències triplicat.

La vida és salvatge quan t'hi pares. No hi ha prou temps.

L'angoixa continua, però el cel d'avui i el seu xirimiri han deixat respirar la ciutat i de retruc han parat la diabòlica suor.

Tinc ganes de deixar-ho tot -abans de començar- i escapar-me a viure a Dominicana (o a la illa de Montserrat, pel que fa al cas). Demà visitarem the Financial desk del New York Times. Avui tinc por a la incerta escena vital.

Just take a deep breath and soak it up. You will need a more reliable feeling than fear to give up. Diu una de les dues Laures batallant per aquí dalt. I si la pressió m'ofega?, pensa l'altra. Tinc una lleugeríssima intuició de quina guanyarà, però no ho cridaré que no voldria quedar-me afònica.

Els dos últims mesos han estat farcits d'autoflagelació mental i drogues. Realitat augmentada. Fugida a corre-cuita. Sentir-me petita. Però el nostre joc sempre ens atrapa i si no creixem no podem passar de pantalla.

Destriar el gra de la palla significa fer-se gran, i de fet, no ens hi hauríem de capficar tant perque morirem amb pallussos a les mans.
__

Hoy ha sido el primer dia de orientación para los estudiantes internacionales del máster de periodismo. Me he sentido rara entre su novedad.
Ellos con jetlag y yo con el uniforme del restaurante para lavar.
La ansiedad se ha apoderado de mi estómago de vuelta a casa de mi amigo Marc, quien me acoge.
¿De qué me sirve estudiar un máster de periodismo ahora?
La pregunta es estúpida.
Pues de mucho.
O de muy poco.

La noción de responsabilidad hace que me cague en las bragas. Que vea negros todos los futuros posibles. Se me ha arrapado a pies y ojos la certeza que a la gente tanto le da cualquier decisión que tome y que, sobretodo, esta sólo me afectara a mi.

Nunca habia caminado tan sola, y encima, las lenguas se han multiplicado; las experiencias triplicado.

La vida es salvaje cuando nos paramos en ella. No hay tiempo suficiente.

La ansiedad continua, pero el cielo de hoy y su xirimiri han dejado respirar la ciudad y de rebote han parado el diabólico sudor.

Tengo ganas de dejarlo todo -antes de empezar- y escaparme a vivir a Dominicana (o a la isla de Montserrat, tanto da). Mañana visitaremos The Financial Desk del New York Times. Hoy tengo miedo a la desconocida escena vital.

Just take a deep breath and soak it up. You will need a more reliable feeling than fear to give up. Dice una de las dos Lauras batallando por aqui arriba. Y si la presión me ahoga?, piensa la otra. Tengo una ligerísima intuición de cual va a ganar, pero no lo gritaré que no quisiera quedarme afónica.

Los dos últimos meses han estado repletos de autoflagelación mental y drogas. Realidad aumentada. Huída rápida. Sentirme pequeña. Pero nuestro juego siempre nos atrapa y si no crecemos no podemos pasar esta pantalla.

Separar el grano de la paja significa hacerse mayor, y de hecho, no nos tendríamos que obsesionar tanto en esto porque moriremos con rastrojos en las manos.


Galeano

My friend Camilo me avisa desde su escritorio and he gives me a book with this delicate combination of words...

"December 18

The First Exiles

Today, International Migrants Day, is not a bad moment to recall that the first ones in human history obliged to emigrate were Adam and Eve.
According to the official version, Eve tempted Adam: she offered him the forbidden fruit and it was her fault that both of them were banished from Paradise.
But is that how it happened? Or did Adam do what he did of his own accord?
Maybe Eve offered him nothing and asked nothing of him.
Maybe Adam chose to bite the forbidden fruit when he learned that Eve had already lost the privilege of immortality and Adam opted to share her damnation.
So he became mortal. But not alone."

Children of the Days, a calendar of human history.

Cami, guapo. 

In the city

If you ask me why I love New York City I will tell you it is because last night I met a british woman professor of Spanish who made me reflect upon the internal immigration within countries, a latino poet and alpinist that said something about a painting that couldn't be found in the museum it was supposed to be, an engineer that, while waiting in line at a cash register, gracefully talk to me about his country's situation, and the nice HR Director of one of my favorite radio shows sipping a glass of wine in the charming jazz session at Cafe Vivaldi...

We are always running
but we don't stop soaking and soaking and soaking information and faces and moments.

Today I told my friend Berta,
Berta, "faré un pet" ! (I'm going to explode)
And she intelligently said to me, NO. SPONGES DON'T EXPLODE.

Thanks guys

No és ansietat és enamorament. merde. L'amor de l'animal sexual

Lo maravilloso es la felicidad experimentada cuando a su lado. Una placidez, una alegría, gozo y ilusión de paz obtenida. El júbilo.
Con el punto justo de excitación para mantenernos despiertos atentos hasta el siguiente encuentro.
Ayer por la noche la perfección del no cambiar nada. Los tomates variedad fresa, aliñados con zumo de limón, aceite dorado, pimienta y una pizca de sal, los quesos, -sin olvidar las chicharritas de plátano!- y unos hongos con salsa reposada. Cuatro cosas sobre la frialdad metálica de la cocina, y Antonio detrás, limpiando platos, ollas y fogones. Ya tocadas la una de la madrugada, aún se quedará hasta más tarde.
Y nosotros, hablamos y hablamos, de vez en cuando un abrazo impulsivo, un apretón con fricción y nuestros olores que ya son uno. El perfume protector del objeto deseado. Me pierdo en su pelo, para reencontrarlo a él en mi cuello. 
Y nos miramos y reímos y volvemos a jugar, y bebemos whisky y vencemos el cansancio con las ganas de mostrar la mejor versión de nosotros mismos. 

Nada es gratuito; solo espero que la factura no suba demasiado. De totas formas, para volverlo a abrazar, mimar, besar y observar, daría todo el oro que pudiera recolectar. 
No bebería aceite de oliva nunca más. No me bañaría en el mar. 
Y la pregunta que siempre salta como un insecto distraído: ¿Y él? ¿Sentirá lo mismo?
Él solo ríe de la manera que me hace perder los pocos papeles que aún guardo, pero si, también, cuando lo acaricio, aparece la gallina, en forma de menudas circunferencias en estos brazos morenos y suaves.

Y solo me puedo aferrar a la ilusión y esperanza, que cuando estas pasiones me continúan llegando yo las vivo así como Diós manda, como si nunca hubiera sufrido por amor.

¿Y pues? Que estamos en el baile y toca bailar.

¿Cuando nos vamos a vivir a la montaña? Dije. 

(La ansiedad es la pesadilla del pensador, mientras que el enamoramiento lo es de los que se saben abandonados.- O asi lo veo yo este jueves que vuela, que ayer lunes me soplaba los pies).

__
La perfecció de no canviar res.
Els tomàquets amanits amb suc de llimona, l'oli daurat, el pebre i un polsim de sal, els formatges i uns bolets amb salsa reposada.
Quatre coses sobre la fredor metàl•lica de la cuina.
L'Antonio per darrera netejant plats, olles i fogons tocada la una de la matinada. Encara s'hi quedarà fins més tard.

De tant en tant una abraçada impulsiva, una fricció i aquell perfum protector de l’objecte del desig. Les nostres olors que ja en són una.
Ens mirem i riem, i tornem a jugar, i bevem i vencem el cansament amb ganes de mostrar la millor versió de nosaltres mateixos.

Res és gratuït; només espero que la factura no pugi gaire. De tota manera... no beuria mai més oli d'oliva. No em banyaria al mar. Per tornar-lo a besar.

I la pregunta salta com un insecte distret: Sent el mateix?
Ell només riu de la manera que em fa perdre els pocs papers que encara guardo.
Però quan l'acaricio, apareix la gallina, en forma de menudes circumferències en aquests braços morens i suaus.

M’aferro a l’esperança, que quan aquestes passions m’arriben jo les visc així, com Déu mana, com si mai hagués patit per amor.

I do? Que som al ball i hem de ballar.

¿Cuando nos vamos a vivir a la montaña? Dije.


11 +

He arribat i m'he escalfat la carn amb arròs que hi havia al taulell de la cuina. He fet bullir uns tortellinis de carn congelats.
I ara aquí recordo com em va fer arribar a l'orgasme. Acariciant tot el meu cos, arribant a la vagina, fregant suaument, ara jugant amb el meu pèl púbic. Ara tornant a acariciar el meu cos, i començo a plorar recordant-ho.
És el meu mono addictiu. 

I ara aquest plor desesperat i tant frustrat.
Ara em mossega el coll, de manera imperceptible, amb uns llavis tendres. Els llavis més tendres que mai jo he besat.
I ara torna a baixar, i els seus dits teixeixen el miracle del meu orgasme.
Un orgasme silenciós en la fosca.
I em contrec. I em giro cap a l'esquerra, en posició fetal.
I ara li demano que em folli.
I ell es fa pregar.
I al final, arriba aquella primera embestida. Aquella seva primera embestida que a mi em fa caure en una espècie de limbo, on no existeix res més.
I quelcom emmana de la connexió. És una descarrega elèctrica. Nervis. Tens. 
I no puc continuar, perque ja he perdut el talent per l'escriptura.
I anem a la cuina. I em penetra, estem de peu. Els dos. Ara flexionem les cames, i cada cop puja més. I jo em moro. Em moro molt cada vegada que sóc amb ell.
I no vull marxar mai. I mai en tinc prou.
I ell és tant hermètic i misteriós, només em dóna el que vol, quan vol, quan els astres s'alineen perque ens tornem a trobar i tornem a viure una cosa que va massa ràpid.
I jo provo de romantitzar-ho i faig sonar en Nat King Cole.
I a ell li agrada.
I li robo més petons. I quan ell vol me'ls torna. I els llavis juguen. I la llengua em llepa.
I ja no recordava que el seu membre és massa gran perque li pugui fer una mamada com déu mana. Li puc fer. És només que no em vé de gust haver d'estar pendent de no ennuagar-me. Ell tampoc la demana.
I em fa seure a la taula de la cuina. I em torna a penetrar, i diu que ja arriba, i jo li dic que vull que es corri a la meva boca. I em diu que és ja.
I baixo i arriba i torno a morir. Vull repetir.
I torna el nostre pa de cada dia. I li dic que sé que n'estic d'ell pel fet que no podria soportar si sabés que això li fa a d'altres dones. Que podria matar i tot.
I llavors ell diu que ja hi som pel tros una altra vegada. I que sempre acabem parlant del mateix. I jo li dic que només necessito que sigui clar. Que em digui si algun dia tindrem algun futur. I no respon mai. Que em digui a qui estima. I diu que no respecto la seva intimitat. O no sé molt bé com ho va fer anar. I que I go back home to another man.
No vull continuar escrivint merda. Feia dies que no escrivia perque ja no escric bé. Perque fa molt que no escric. I escriure no és com anar en bicicleta. L'activitat fisica és diferent que la mental. Per molt que diguin.

El vull. El vull. El vull. No sé res més. No vull preguntar-me si és només una droga o és alguna cosa que em fa el bé. No ho vull saber.

La història va de la següent manera

Jo estava llegint La possibilité d'une île, de'n Houllebecq, traduït a l'anglès; sí, diga'm el que vulguis, però és el que va arribar a les meves mans.
No hi havia la versió original a prop i jo tenia moltes ganes de llegir-lo.

N'havia llegit un bon tou, i aquesta nit, després d'un impressionant sopar amb el meu amic Daniel Miller, un reputat DJ britànic i propietari del segell discogràfic MUTE, he decidit regalar-li.

No em facis dir per què, tot el personatge de'n DANIEL (ostres, mira quina casualitat. Nota al cantó. Les casualitats no existeixen), m'ha recordat a ell, i a això nostre.

I doncs, aquest mateix vespre, abans de trobar-me amb ell, he comprat per uns 13 dòllars, a la biblioteca/botiga de merchandising de la NYU, el llibre de A room for one's own, de la Virginia Wolf.

I així el cercle es tanca. Després d'un sopar me-ra-ve-llós, amb vi català, babaganoush, peix indescriptiblement ben cuinat per uns latinos, i couscous de pollastre al qual he estat convidada, ell ha marxat amb un petó que reafirma la seva elegància i el meu respecte cap a la seva persona, jo he marxat amb Wolf a la línia L, tot regalant-li Houllebecq a mon ami, sense haver-lo acabat. Amb dedicatòria. I tot el gest l'ha fet molt feliç.
For the record, fieu-vos de les persones que s'alegren genuïnament de rebre un llibre com a regal. Que ho valoren, més enllà.

I que visqui la llibertat!

i la panxa plena.

I totes les altres coses que han de viure.

Història de la meva mort, al cinema de la segona avinguda

L’última pel.lícula de Serra es passà a l’Anthology Film Archives el proppassat novembre.




Crec recordar que a l’Albert Serra tant li fa el que pensi l’audiència de les seves obres, potser per això he trigat tant a escriure aquestes línies. Bé, la mandra i d’altres coses a fer també hi han jugat el seu paper.

Vaig anar a veure la pel.lícula el diumenge 30 de novembre a les 3 de la tarda. En sortint de la sala vaig interrogar alguns dels assistents i això és el que pensaven aquests americans, aquell dia.

En Joe va dir: "I liked it a lot. I thought it was really good. I thought it was visually really stunning, I like the performances a lot, and I thought that play off between Dracula and Casanova was a really interesting idea".

En Meric em digué: “I liked it. I thought it was really nice. It was an interesting movie, still trying to absorbe it. I thought it sort of took the minimalist approach but broaden it out, quite nicely. I thought the first half was actually more interesting than the second half. I came to it because I was interested in the second half a little more but I was more interested in the first half. I liked the literary element of it, quite a bit, as well. Well just the idea of Casanova meets Dracula, I was interested, but I actually thought the Casanova stuff was a little more interesting and Dracula was a little, he had sort of lease to do with it, and sort of the portray of the society at the beginning, I kind of like that, that kind of flat tableau light movement the way the film moves and I thought the script was really nice".

"I guess I thought it was like watching a series of paintings." deia la Betsy Bold. "I agree. I thought about Caravaggio. To me the most interesting thing about the movie was the visuals." What about the story? "I thought it needed serious editing but visually I thought it was very attractive and moody", afegia la Terry, amiga de la Betsy.


Al Paul Tan li semblà interessant. "I think there was a lot of symbolism in it. It remind me of Jodorowsky the film, it was a little bit dragging, it was good though, can of portrays how the two characters, how they exist, and like the Catalan society in that year, how it will look like". Aquesta última apreciacioó em va fer molta gràcia.

I a continuació, la transcripció de la meva opinió, la qual vaig gravar tot caminant per la mateixa segona avinguda.

“M’ha fet molt il.lusio veure la pel·lícula, i tot i que la persona que anava al meu costat no parava de badallar, “I was very into the movie” perque és la primera peli del Serra que veig així de principi a fi i en una sala de cine i a Nova York. No he badallat en cap moment, nomès he perdut l’atenció en un moment. Quan era? Que estava mirant al telèfon [l’acompanyant no ho recorda] crec que sortien les dones parlant de no sé què. La senyora de davant s’ha aixecat, i se n’ha anat, una senyora que anava vestida de negre, amb el cabell curt; i un senyor també s’ha aixecat, i m’ha agradat molt [la pel.lícula], i realment és com si estiguessis veient unes pintures, i m’ha fet molta “risa” com parlaven els personatges, perque parlen el català que a mi més m’agrada. I seguim fent pelis. Que està molt bé."

Afegint, al cap d’uns vint minuts:



“Devorant uns yakisobes que baixàven els àngels amb samarreta, he pensat que m’ha agradat el moment que maten la vaca”.

Referent a l’Albert Serra en sí, tinc una amiga que l’altra dia em va fer riure de valent amb aquest missatge:

“Albert Serra. Ai mira Laura, jo crec que amb els anys, perquè jo, quan era més joveneta no fa tant, eh, vull dir, fa quatre o cinc anys, sí em feia més gràcia la gent d’aquest tipus, saps? L’ego, l’ego. Saps? Sobretot l’ego. Perque aquest home és, o sigui, no sé com no li explota a la cara el seu ego, haha, m’entens?; però després és veritat que amb els anys m’ha anat cansant la història, però vaja, això és una cosa que l’has de veure tu, ara et fa gràcia i està molt bé que et faci gràcia, perquè de fet, a mi aquesta gent també em fa molta gràcia, ric, però ric una estona, m’entens? Després, no trobaria res en comú amb ells, saps? Compartint la vida. No sé, com a amic, com a parella, com el que sigui. Bé, i ja veuràs, això amb el temps o amb els anys ho veuràs, o no, o no, mai se sap, mai se sap.”

Crec que l’únic que continuaré veient d’aquí uns anys és la sort que tenim que Déu nostru sinyó ens hagi portat un Albert Serra banyolí. Aneu a veure la Història de la meva mort.