nostàlgia melancòlica sense tristesa
Canino
Avui he vist "La Riera" i m'he indignat.
Què vol dir ensenyar només sexe mal entès, violència física i psíquica, drogues i misèria humana? Per que aquests guionistes només ensenyen mals sentiments, instints primaris i passions desbocades? en què s'han convertit els dramàtics de la tele 3?
Avui tinc ganes d'escriure i no en tinc. Com el temps. Que plou i mulla però de resquitllada. Avui és d'aquells dies de no pensar massa per que el cap ja fa prou mal amb aquests sobtats canvis de temps. Avui ben clar. A raig. uix.
Coi de "Riera", un jove imbècil i cocainòman al qual no li agrada la sopa de bledes ben preparadeta, sense grumolls, amb crema de llet i bona presentació i agafa la mare pels cabells i li entafora la cara al plat amb transgressió i traïdoria. Però a més a més extra mal fet. Actuar "de pastorets" com ha dit el meu cosí. Un home dèspota i avar que es folla una regidora de l'ajuntament per aconseguir no sé quins terrenys i més diners i incita a l'esposa a tirar-se a un altre home (ja que ell no pot) per aconseguir més diners i més negocis i més no sé què. Un noi jove amb posat humil i de bon jan que aconsegueix diners tot estomacant, sota les ordres de l'avar. Una noia tonta mega estereotipada de la fresca del poble. Un home divorciat que té una nòvia però que se'n va al llit amb l'exdona, també amb parella, d'amagatotis i sense saber massa bé per què. Un fill mandrós i gorrer que no en fa una del dret. Una nena burra. Dones patidores i homes matussers. Tot mal mil·limetrat amb un regle escantonat bufff, no ho sé, què esteu fent? És denunciable. Un bunyol, un nyap, una sabatada. Fora "La Riera" de la tele tres.
M'ha fet mal senyors i senyores, m'he empipat. És molt violenta aquesta sèrie de tel·levisió i ells decideixen programar-la, ens la colen després de dinar que amb la panxa plena tot (ENCARA) passa més ràpip i impune. Família ics, persona b, que al voltant d'una taula o al mig de l'eixida posa TV3 a les 16 hores i es troba amb rènecs per aquí, hòsties per allà.
I per què avui? per què avui m'adono d'això quan fa 18 anys que miro la tel·levisió i m'ho empasso tot? Qui diu "La Riera" diu "Sálvameee, Sálvameee" (no n'escriuré ni mitja paraula més, encara que me'l miri quan l'enganxo, també) diu els debats de Canal Català, diu "Gran Hermano" (l'holocaust de la tel·levisió), "Sex and the city" (per molt fan que en pugui ser), diu "Callejeros" (una claveguera negra i pudent) i en definitiva, de fet, diu quasi la totalitat de la tel·levisió. ELLA EN SÍ. L'aparell que amenaça. La intuició és bona consellera. Sempre he pensat que la tele és fake,fake,fake,fake (encara que de remenuda i no tant petita volia fer-hi un programa, crec que de varietés, anomenat "Música viva") ho he pensat, ho he vist, ho he constatat...però arriba un dia que veus una pel·lícula i ho comproves.
D'aquelles experiència d'alt voltatge que provoquen una sotregada mental i et regiren l'estómac. encenen llumeta interior. desequilibri. trasbals. agitació. pertorvació. revolució menudeta ja que a mida que van passant les hores, l'espurna es va apagant com la de la burilla del cigarret llençada curiosa i decisivament des de la finestra vella d'un tercer enmig de la fosca nit. S'apaga per culpa dels punyents, diversificats, centenars d'imputs que t'arriben cada segon, com "La Riera" quan l'enganxes, com els crits dels adolescents al tren. Però què passa amb l'experiència d'alt voltatge durant una estona? et fa valorar aquelles petites-grans coses que poques vegades/mai qualifiques.
Les primeres paraules després de veure la pel·lícula han estat:
-què és el Facebook?
Canino: catarsi absoluta i global.
Hi ha de tot i no hi falta res. O un "tot és ara i res" que es llegeix en les banderoles poètiques.
La idea de parlar-li a les criatures amb aquelles exageracions, aquelles ganyotes, aquelles paraules ensucrades, kitsch, pesades...en realitat les persones que els parlen de manera molt marcadament fastuosa són les que fan més escarafalls per dins i estan pensant en les paraules més grolleres. becuts.
Això. Canino, Canino. Aquell relativisme en les formes i en els continguts, no? El surrealisme, la dictadura, la deconstrucció, la religió, l'esgrima, inventar, imaginar. Surts d'allà dins pensant que la netedat i la pulcritud de la roba de lli, fresca blanca, neta, pulcre i neutre segueix ocupant els primers llocs de l'escala d'allò ben fet. Revaloritzar l'essència, quina essència, ja és més d'agafar-s'ho amb pinces. No ho sé, és que "se li en va molt l'olla", però està clar "que té un motiu". Després el MESTRE YORGOS LANTHIMOS ens ho explica i claaaaro, clarissísimo. Tan clar que a nosaltres ens pot semblar que es passa i tot de claredat. Arriba a la bogeria per que a nosaltres ens sembla de bojos, per res més. T'ho dic jo, ja que de llepar tots en sabem. Tots per igual, ni qui menys, ni res. Tots qui més qui més en sabem un munt! WUNDERBAR. ESPLÈNDID. TERRORÍFIC. ai quin mal, déu meu. Plores. Rius. Hi entres dins però de debó, no de fer el paperina, què no, què no, que ets el teclat! ets ni més ni menys que aquell teclat!. L'escenografia i la fotografia són tant fresques com el ventet a la mar o una orxata en petita dosi, al mateix temps aquesta olor d'estiu s'arrapa i s'enfila a una bardissa asfixiant, horrorosa i tensa de garjola humida que et deixa extasiat. touché.
LA CLAU ÉS QUE LES COSES TENEN UN PER QUÈ. Ja era hora. A la pel·lícula les coses són A i no poden ser B. Hi ha un determinat ordre i un concert sense jazz ni variacions. I a nosaltres, espectadors tontets, tecnològics, dependents, cansadets, petitets, egòlatres, intel·lectuals, ansiosos i somniatruites, a NOSALTRES FORA D'AQUÍ, ens hi fa pensar: -Això és A i no pot ser B?. És a dir, la pel·lícula es presenta immòbil i a nosaltres ens mou, aquesta és la paradoxa que ens paralitza. Té una minuciosa grandesa, ell diu que això és A i no B i l'espectador descobreix que és així i es troba enmig del merder. Hi ha una interpretació despullada de tot prejudici. És natura morta, natura morta, natura mor-ta. Tot és sec i rònec. descol·loca.
ÉS MOLT DUR des de la primera juguesca.
Segurament és el grec. dicció espectacular la que han provocat aquestes criatures.
ATENTI AL CANE. De debó, el grec, l'idioma, li deu aportar molta més rigidesa. entitat. de cosa vera. Kynodontas és solemne dins els nostres caps per recordar-nos que la paraula pel·lícula arriba de la pell i que per entrar, s'ha de tocar.
Claustrofòbia
I d'aquesta manera, prens consciència i agraeixes el cap reflexiu d'on tot emmana
PS: la meva intenció era només la pel·lícula.
"La Riera" ha vingut justament després i ha entrat de forma inoportuna, com sempre.
PS II: LA IDEA DEL QÜESTIONAMENT I EL REPLANTEJAMENT CONSTANT. dolor? por? repressió?
Adieu! : = )
Què vol dir ensenyar només sexe mal entès, violència física i psíquica, drogues i misèria humana? Per que aquests guionistes només ensenyen mals sentiments, instints primaris i passions desbocades? en què s'han convertit els dramàtics de la tele 3?
Avui tinc ganes d'escriure i no en tinc. Com el temps. Que plou i mulla però de resquitllada. Avui és d'aquells dies de no pensar massa per que el cap ja fa prou mal amb aquests sobtats canvis de temps. Avui ben clar. A raig. uix.
Coi de "Riera", un jove imbècil i cocainòman al qual no li agrada la sopa de bledes ben preparadeta, sense grumolls, amb crema de llet i bona presentació i agafa la mare pels cabells i li entafora la cara al plat amb transgressió i traïdoria. Però a més a més extra mal fet. Actuar "de pastorets" com ha dit el meu cosí. Un home dèspota i avar que es folla una regidora de l'ajuntament per aconseguir no sé quins terrenys i més diners i incita a l'esposa a tirar-se a un altre home (ja que ell no pot) per aconseguir més diners i més negocis i més no sé què. Un noi jove amb posat humil i de bon jan que aconsegueix diners tot estomacant, sota les ordres de l'avar. Una noia tonta mega estereotipada de la fresca del poble. Un home divorciat que té una nòvia però que se'n va al llit amb l'exdona, també amb parella, d'amagatotis i sense saber massa bé per què. Un fill mandrós i gorrer que no en fa una del dret. Una nena burra. Dones patidores i homes matussers. Tot mal mil·limetrat amb un regle escantonat bufff, no ho sé, què esteu fent? És denunciable. Un bunyol, un nyap, una sabatada. Fora "La Riera" de la tele tres.
M'ha fet mal senyors i senyores, m'he empipat. És molt violenta aquesta sèrie de tel·levisió i ells decideixen programar-la, ens la colen després de dinar que amb la panxa plena tot (ENCARA) passa més ràpip i impune. Família ics, persona b, que al voltant d'una taula o al mig de l'eixida posa TV3 a les 16 hores i es troba amb rènecs per aquí, hòsties per allà.
I per què avui? per què avui m'adono d'això quan fa 18 anys que miro la tel·levisió i m'ho empasso tot? Qui diu "La Riera" diu "Sálvameee, Sálvameee" (no n'escriuré ni mitja paraula més, encara que me'l miri quan l'enganxo, també) diu els debats de Canal Català, diu "Gran Hermano" (l'holocaust de la tel·levisió), "Sex and the city" (per molt fan que en pugui ser), diu "Callejeros" (una claveguera negra i pudent) i en definitiva, de fet, diu quasi la totalitat de la tel·levisió. ELLA EN SÍ. L'aparell que amenaça. La intuició és bona consellera. Sempre he pensat que la tele és fake,fake,fake,fake (encara que de remenuda i no tant petita volia fer-hi un programa, crec que de varietés, anomenat "Música viva") ho he pensat, ho he vist, ho he constatat...però arriba un dia que veus una pel·lícula i ho comproves.
D'aquelles experiència d'alt voltatge que provoquen una sotregada mental i et regiren l'estómac. encenen llumeta interior. desequilibri. trasbals. agitació. pertorvació. revolució menudeta ja que a mida que van passant les hores, l'espurna es va apagant com la de la burilla del cigarret llençada curiosa i decisivament des de la finestra vella d'un tercer enmig de la fosca nit. S'apaga per culpa dels punyents, diversificats, centenars d'imputs que t'arriben cada segon, com "La Riera" quan l'enganxes, com els crits dels adolescents al tren. Però què passa amb l'experiència d'alt voltatge durant una estona? et fa valorar aquelles petites-grans coses que poques vegades/mai qualifiques.
Les primeres paraules després de veure la pel·lícula han estat:
-què és el Facebook?
Canino: catarsi absoluta i global.
Hi ha de tot i no hi falta res. O un "tot és ara i res" que es llegeix en les banderoles poètiques.
La idea de parlar-li a les criatures amb aquelles exageracions, aquelles ganyotes, aquelles paraules ensucrades, kitsch, pesades...en realitat les persones que els parlen de manera molt marcadament fastuosa són les que fan més escarafalls per dins i estan pensant en les paraules més grolleres. becuts.
Això. Canino, Canino. Aquell relativisme en les formes i en els continguts, no? El surrealisme, la dictadura, la deconstrucció, la religió, l'esgrima, inventar, imaginar. Surts d'allà dins pensant que la netedat i la pulcritud de la roba de lli, fresca blanca, neta, pulcre i neutre segueix ocupant els primers llocs de l'escala d'allò ben fet. Revaloritzar l'essència, quina essència, ja és més d'agafar-s'ho amb pinces. No ho sé, és que "se li en va molt l'olla", però està clar "que té un motiu". Després el MESTRE YORGOS LANTHIMOS ens ho explica i claaaaro, clarissísimo. Tan clar que a nosaltres ens pot semblar que es passa i tot de claredat. Arriba a la bogeria per que a nosaltres ens sembla de bojos, per res més. T'ho dic jo, ja que de llepar tots en sabem. Tots per igual, ni qui menys, ni res. Tots qui més qui més en sabem un munt! WUNDERBAR. ESPLÈNDID. TERRORÍFIC. ai quin mal, déu meu. Plores. Rius. Hi entres dins però de debó, no de fer el paperina, què no, què no, que ets el teclat! ets ni més ni menys que aquell teclat!. L'escenografia i la fotografia són tant fresques com el ventet a la mar o una orxata en petita dosi, al mateix temps aquesta olor d'estiu s'arrapa i s'enfila a una bardissa asfixiant, horrorosa i tensa de garjola humida que et deixa extasiat. touché.
LA CLAU ÉS QUE LES COSES TENEN UN PER QUÈ. Ja era hora. A la pel·lícula les coses són A i no poden ser B. Hi ha un determinat ordre i un concert sense jazz ni variacions. I a nosaltres, espectadors tontets, tecnològics, dependents, cansadets, petitets, egòlatres, intel·lectuals, ansiosos i somniatruites, a NOSALTRES FORA D'AQUÍ, ens hi fa pensar: -Això és A i no pot ser B?. És a dir, la pel·lícula es presenta immòbil i a nosaltres ens mou, aquesta és la paradoxa que ens paralitza. Té una minuciosa grandesa, ell diu que això és A i no B i l'espectador descobreix que és així i es troba enmig del merder. Hi ha una interpretació despullada de tot prejudici. És natura morta, natura morta, natura mor-ta. Tot és sec i rònec. descol·loca.
ÉS MOLT DUR des de la primera juguesca.
Segurament és el grec. dicció espectacular la que han provocat aquestes criatures.
ATENTI AL CANE. De debó, el grec, l'idioma, li deu aportar molta més rigidesa. entitat. de cosa vera. Kynodontas és solemne dins els nostres caps per recordar-nos que la paraula pel·lícula arriba de la pell i que per entrar, s'ha de tocar.
Claustrofòbia
I d'aquesta manera, prens consciència i agraeixes el cap reflexiu d'on tot emmana
PS: la meva intenció era només la pel·lícula.
"La Riera" ha vingut justament després i ha entrat de forma inoportuna, com sempre.
PS II: LA IDEA DEL QÜESTIONAMENT I EL REPLANTEJAMENT CONSTANT. dolor? por? repressió?
Adieu! : = )
SUÏCIDI
Acostumava a dir que no volia parar de fer coses molt estrambòtiques i rocambolesques per que llavors les aventures per explicar a les amigues s’acabarien i ja no els faria riure i ja no seria una femme fatale (haha) i em convertiria en una persona normal, convencional i avorrida. Madurar. Quina mandra madurar! Ser una nena capritxosa i mal criada per tota la vida, mmmh, quin pla més llaminer. Tot i que mai he deixat una llagosta a mig menjar, si que era molt de decidir Nutella i després deixar el pot per allà sobre, que algú altre ja el recollirà que jo estic ocupada empolainant-me per marxar. Per seguir regalant superficialitat per aquí, per allà. Sortir, ballar, dir que no i després que si, dir sempre si, llençar somriures per sobre l’espatlla. Una nena que creu que per ser princesa s’ha de ser impertinent i s’ha de traginar una corona d’espines imaginària per reivindicar la part d’heroina i de pobre nena rica que és la més princesa de totes i que puja als cotxes que la condueixen pel carrer de la fantasia, del somni, de la mentida que es vol convertir en veritat marqui la ingenuitat el preu que sigui.
Doncs de vegades, les coses curioses succeixen. I les històries rocambolesques i les emocions fortes t’arriben soles, sense que les situacions s’hagin de forçar ni provocar. Que lletja la força bruta! La impostació!
L’altre dia el Barça va guanyar tot perdent. Als catalans aquestes coses ens passen sovint. Vam veure’l amb els amics a un bar qualsevol del nostrat, benerat, idealitzat, estimat, estudiat, inspirat i inspirador Eixample. Vam patir, ens varem desesperar, ens abraçarem, vam fixar la vista i tots els sentits a la pantalla i el patiment va acabar dirigint-nos fins a la resignació i la comprensió. Que qui dia passa any empeny, que no es pot guanyar sempre i som més humans, ja que les derrotes humanitzen. Però el blau a la mà dreta no me’l fa desaparèixer ningú, PUM! Com de taula i copes enlaire, casum Barça, no anem a Madrid!
Sort que la meva amiga Maria és de paraula i que passi el que passi pujem a casa a beure l’ampolla de vi que he portat de casa. El seu vi de Vilafranca, la companyia d’en Guillem, tots plegats abatuts i escoltant la paraula de’n Pep. Pobret el nostre rei. El vi era bo del Penedès, eixut i dolç. Blanc fort i molt segur de si mateix. Entrava amb molta decisió a la boca, com un cop sec, potent, amb ganes de penetrar-te i es relaxava baixant pel coll com si fos aigua de Fontalegre.
Bona nit Maria, un petonet al Guillem, que ha decidit retirar-se ja per que estava cansat de pensar en la impotència. Sort que ell també aixeca la porta de la botiga, l’endemà de la derrota.
A la parada del 63, davant del Corte Inglés, hi havia cares indiferents i zero eufòria. Vaig començar a parlar amb un noi que agafava el mateix autobús que jo, SABADELL DIRECTE, i el seu català amb accent italià era més que deliciós, melós com un tastet de peus de porc. Tendre com les galtones d’una nena sueca. Tu ets italià! caram, avui, bon dia per trobar-me un italià... ah, no, no et preocupis, no és el meu equip. I parlant, parlant, ell era de Bolonya i havia fet un Erasmus a Girona. Renoi! per això aquest català; si el gironí ja fa saltar tots els meus instints romàntics, barrejat amb l'italià més musical, tinc un mitjà noble i molt sexy que és l'antídot perfecte contra determinades ignomínies lingüístiques.
En un moment donat una noia va baixar ràpid fins al capdamunt de l’autobús. Desconsoladíssima amb aquell plor de gos abandonat, d’humà desesperat, amb aquell bram que per segons sembla que no hagi de tenir solució ni resposta ni final. El meu company de trajecte, en Simone, l’italià que era educador en un esplai de Barcelona i tenia unes dentetes separades, ulls sincers i un bigotet murri. Educat, murri i molt agradable. Ell, en Simone, es va moure per deixar-me passar, jo volia abraçar aquella noia que deia:
-vull baixar –que ho deia amb tota la seva veu, expressió i moviments.
Ella també era guapa, portava una cabellera morena, aparentment esbelta, esportiva però amb una elegància incrustada d’aquelles que no s’imposten, que no s’aprenen, que campen lliures dins el mas de l’expressió, que reposen en les estances victorianes del cor. Era una bella dona que plorava i somicava com un nen ferit, que s’ha perdut enmig de la nit. M’hi vaig acostar presa per una empatia desmesurada i la vaig aturar tot abraçant-la sincerament com estimo fer-ho. Alimentant amb els meus braços la seva bella figura espantada, la seva ànima que regalimava sobre l’asfalt desapareixent entre els rostres desconeguts de l’autobús. El motor atravessava rabent les fàbriques del Vallès. Em va ensenyar un missatge del telèfon mòbil. No vinguis...s’ha suicidat.
No vaig saber què dir-li. Quan va treure el telèfon de dins la motxilla, pensava que seria quelcom sentimental (que ho era) de parella, d’amor romàntic, de baralles, desconeixement, desconcert i obsessió. Vaig continuar abraçant-la fort paral·lelament a l’increment del meu amor propi. Sentir-me útil, sentir-me protectora, sentir-me amb el control. Perdent-me en deliris.
-Com et dius? Mentre la seguia abraçant. Mentre el seu cap reposava tremolós entre el meu pit i jo només veia la seva bella cabellera.
-Marta
-Jo Laura. Tranquil·la. Sóc aquí. Li vaig preguntar qui era.
-La meva millor amiga.
Em podria haver dit que havia perdut un tren, que havia suspès un examen, que s’havia barallat amb la companya de feina, que jo hagués respost igual com ho vaig fer. És impossible poder entendre què vol dir que algú pròxim es sucidi. És impossible entendre el dolor si no l’has passat. Jo no l’he passat. Per tant, és tant fort el sentiment d’impotència que el cap no pot fer l’exercici d’imaginar què passaria si la teva millor amiga es suicidés. El mecanisme cerebral, no permet fer aquest exercici d’extrapolació. Diu no. Accés denegat. OFF. Rip. Bip, bip, bip, bip.
-Tranquil·la Marta. Pensa que ella ha actuat de la manera més egoista que existeix però també ha fet ús de la seva llibertat individual fins a les últimes conseqüències.
Continuava plorant -pitjor per ella- va escupir amb ràbia i més impotència, deixant clar que hi ha nits que són temàtiques, vés.
Jo vaig tornar al costat del Simone. Vam parlar una miqueta més. Vam trobar la comissaria on era l’amiga de la Marta amb un altra amiga. Prats de Lluçanès 401. I vam baixar de l’autobús a la Rambla, jo i en Simone.
-Gaudeix la vida, Marta, per tu i per ella.
-Gràcies, moltes gràcies.
La meva galta era salada i humida. I en Simone va decidir acompanyar-me fins a casa.
-La saps aquella que diu, en Bernat se la troba...
-Això és Manel!
-I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants i amb una em vaig posar d’acord, vam conversar vam riure i hem fet l’amor. I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí. Amb un castellà força estrany, sorprenentment florit. Quin nas més gros que tens, m’ha dit la dona alta des del llit i a la paret ha assenyalat un quadre verd que de nena havia pintat. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit...(quin italià! quins colors dibuixaven cada pas que feiem enmig de la nit deserta de Sabadell. Els comerços tancats ens miraven de reüll engelosits! Jo era tant feliç! Em sentia la doncella d’un Romeo modern que em cantava a cau d’orella mentre em guardava dels mals i foragitava les pors tot acompanyant-me a casa i a l’interior de la bondat. Del donar sense esperar res més a canvi. Només el gaudi. El gaudi per l’alegria de la vida. I que bonica, que bonica la vida! I què bonic, què bonic en Simone bolognese) ...quina nena més dolça devia ser, quin plaer haver-la pogut conèixer-la fa molt de temps. (aquest últim trosset el deia de la manera més dolça del món, inexpressable. Càspita no tenir gravat aquest bocí de cel entre les mans).
Tres pics i repicó. Si tanques el dos ulls, m’ha dit, si et quedes quiet a dins del llit, t’ensenyaré una cançó que a casa em cantaven per anar a dormir... (i jo veia en Simone, al meu costat sota el llençol, compartint el mateix coixí, molts junts i tendres tot ensenyant-me la cançó de la carícia als meus cabells foscos i els meus llavis sobre el seu llavi jove i bonic i que bonic, què bonic el quadre de la unió menuda i fugaç) ...parla d’un bosc i d'un senyor que hi viu aïllat entre elms i flors i es protegeix dels mals humans amb un exèrcit d’animals. I què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit.
-La meva nòvia també es diu Laura. –ja no recordava en quin moment m’ho havia comentat. Ai si, si, espera, dalt de l’autobús, deu minuts després de pujar-hi tots dos.
-i marxareu junts a Bolonya?
-pot ser.
-Ja hem arribat a casa meva, gràcies Simone.
-de res Laura.
Ja no recordo exactament quines van ser les últimes paraules i la seva cara també s’ha difuminat, però l’essència i l’alegria sempre més caminaran per l’asfalt de la ciutat. L’essència i l’alegria del despert jove cavaller trobador que em va convertir en princesa de la ciutat amb bambes i texans. Catifa vermella i llums de semàfor groc. Avingudes, cantonades, escombraries, portes i racons tancats i barrats. Princesa i trobador contemporanis. Si la meva cara hagués estat gravada, ara tindria la imatge gràfica d’una nena bona, contenta, feliç i despreocupada. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit.
Amb un somriure vaig obrir la porta i vaig pujar les escales. Obro el llum de la meva habitació. I el Barça? on quedava el Barça? tot havia començat per que el Barça havia perdut. A casa em vaig treure la samarreta suada de l’equip, que no m’havia posat mai i quasi havia oblidat i que rebregada es va adormir al terra anàrquic i fosc.
-LAURAAAAAAAAAAAAAA! Ma que brutto tempo qua! Voglio ritornare a Sorrento! Guarda hi miei cuscinetti! Per que tu no ho saps! Oh quin menjar! I quan amor! I Positano! Nena, nena, que feia 6 anys que no hi anava... Oh loli! Hem d’anar a Itàlia i casar-nos amb un italià i que ens tracti com una princesa. I per què estudiar tant? I Amèrica? Però nena, nena, si a Itàlia hi ha tot el que volem...amor, una família, calma, estabilitat...
-Laura, tranquil·la, si, tot això és molt bonic però ara és l’hora de formar-nos i lluitar i si als trenta anys no hem aconseguit el que voliem sempre sabrem que ens queda el recurs d’anar a vendre jaquetes darrera un taulell.
Ei, escolta, saps que la noia que es va suicidar dimecres passat era la cosina d’un de Palau?
-què dius? O sigui que era veritat?
-si
-i com ho saps?
-per que vam anar a una barbacoa i un de Palau ho explicava. Que s’havia llençat des d’un hotel o un pis alt.
-Des de l’hotel Sabadell? A la Plaça Catalunya?
-Si, pot ser. Si, si.
-I com estàs tant segura que era l’amiga de la Marta?
-Home, per que una dona que es suicidi a Sabadell, el dimecres del partit del Barça i d’uns vint-i-set anys...com tu em vas dir que et semblava que tenia la Marta...doncs, no n’hi ha moltes.
-tens raó.
I així és com cinc dies més tard tancava un cercle. Ara que hi penso, hauria d’anar a l’Hotel Sabadell i preguntar per aquesta història d’aquesta noia jove que es va llençar des d’un pis. A veure si en saben quelcom i podem seguir descobrint els fotogrames punyets, veraços, verídics, del tot o el res, del blanc i el negre de la crua realitat. Quan aquesta passa ràpid i no es pensa ni es repensa, et tires de la finestra com l’amiga de la Marta, com va dir aquesta última, pitjor per ella. Va trencar, esquinçar, va espatllar, va esberlar, va marcir, va cremar com una foto al foc, tots els trobadors que li haurien cantat el i què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit. d'un cop.
Doncs de vegades, les coses curioses succeixen. I les històries rocambolesques i les emocions fortes t’arriben soles, sense que les situacions s’hagin de forçar ni provocar. Que lletja la força bruta! La impostació!
L’altre dia el Barça va guanyar tot perdent. Als catalans aquestes coses ens passen sovint. Vam veure’l amb els amics a un bar qualsevol del nostrat, benerat, idealitzat, estimat, estudiat, inspirat i inspirador Eixample. Vam patir, ens varem desesperar, ens abraçarem, vam fixar la vista i tots els sentits a la pantalla i el patiment va acabar dirigint-nos fins a la resignació i la comprensió. Que qui dia passa any empeny, que no es pot guanyar sempre i som més humans, ja que les derrotes humanitzen. Però el blau a la mà dreta no me’l fa desaparèixer ningú, PUM! Com de taula i copes enlaire, casum Barça, no anem a Madrid!
Sort que la meva amiga Maria és de paraula i que passi el que passi pujem a casa a beure l’ampolla de vi que he portat de casa. El seu vi de Vilafranca, la companyia d’en Guillem, tots plegats abatuts i escoltant la paraula de’n Pep. Pobret el nostre rei. El vi era bo del Penedès, eixut i dolç. Blanc fort i molt segur de si mateix. Entrava amb molta decisió a la boca, com un cop sec, potent, amb ganes de penetrar-te i es relaxava baixant pel coll com si fos aigua de Fontalegre.
Bona nit Maria, un petonet al Guillem, que ha decidit retirar-se ja per que estava cansat de pensar en la impotència. Sort que ell també aixeca la porta de la botiga, l’endemà de la derrota.
A la parada del 63, davant del Corte Inglés, hi havia cares indiferents i zero eufòria. Vaig començar a parlar amb un noi que agafava el mateix autobús que jo, SABADELL DIRECTE, i el seu català amb accent italià era més que deliciós, melós com un tastet de peus de porc. Tendre com les galtones d’una nena sueca. Tu ets italià! caram, avui, bon dia per trobar-me un italià... ah, no, no et preocupis, no és el meu equip. I parlant, parlant, ell era de Bolonya i havia fet un Erasmus a Girona. Renoi! per això aquest català; si el gironí ja fa saltar tots els meus instints romàntics, barrejat amb l'italià més musical, tinc un mitjà noble i molt sexy que és l'antídot perfecte contra determinades ignomínies lingüístiques.
En un moment donat una noia va baixar ràpid fins al capdamunt de l’autobús. Desconsoladíssima amb aquell plor de gos abandonat, d’humà desesperat, amb aquell bram que per segons sembla que no hagi de tenir solució ni resposta ni final. El meu company de trajecte, en Simone, l’italià que era educador en un esplai de Barcelona i tenia unes dentetes separades, ulls sincers i un bigotet murri. Educat, murri i molt agradable. Ell, en Simone, es va moure per deixar-me passar, jo volia abraçar aquella noia que deia:
-vull baixar –que ho deia amb tota la seva veu, expressió i moviments.
Ella també era guapa, portava una cabellera morena, aparentment esbelta, esportiva però amb una elegància incrustada d’aquelles que no s’imposten, que no s’aprenen, que campen lliures dins el mas de l’expressió, que reposen en les estances victorianes del cor. Era una bella dona que plorava i somicava com un nen ferit, que s’ha perdut enmig de la nit. M’hi vaig acostar presa per una empatia desmesurada i la vaig aturar tot abraçant-la sincerament com estimo fer-ho. Alimentant amb els meus braços la seva bella figura espantada, la seva ànima que regalimava sobre l’asfalt desapareixent entre els rostres desconeguts de l’autobús. El motor atravessava rabent les fàbriques del Vallès. Em va ensenyar un missatge del telèfon mòbil. No vinguis...s’ha suicidat.
No vaig saber què dir-li. Quan va treure el telèfon de dins la motxilla, pensava que seria quelcom sentimental (que ho era) de parella, d’amor romàntic, de baralles, desconeixement, desconcert i obsessió. Vaig continuar abraçant-la fort paral·lelament a l’increment del meu amor propi. Sentir-me útil, sentir-me protectora, sentir-me amb el control. Perdent-me en deliris.
-Com et dius? Mentre la seguia abraçant. Mentre el seu cap reposava tremolós entre el meu pit i jo només veia la seva bella cabellera.
-Marta
-Jo Laura. Tranquil·la. Sóc aquí. Li vaig preguntar qui era.
-La meva millor amiga.
Em podria haver dit que havia perdut un tren, que havia suspès un examen, que s’havia barallat amb la companya de feina, que jo hagués respost igual com ho vaig fer. És impossible poder entendre què vol dir que algú pròxim es sucidi. És impossible entendre el dolor si no l’has passat. Jo no l’he passat. Per tant, és tant fort el sentiment d’impotència que el cap no pot fer l’exercici d’imaginar què passaria si la teva millor amiga es suicidés. El mecanisme cerebral, no permet fer aquest exercici d’extrapolació. Diu no. Accés denegat. OFF. Rip. Bip, bip, bip, bip.
-Tranquil·la Marta. Pensa que ella ha actuat de la manera més egoista que existeix però també ha fet ús de la seva llibertat individual fins a les últimes conseqüències.
Continuava plorant -pitjor per ella- va escupir amb ràbia i més impotència, deixant clar que hi ha nits que són temàtiques, vés.
Jo vaig tornar al costat del Simone. Vam parlar una miqueta més. Vam trobar la comissaria on era l’amiga de la Marta amb un altra amiga. Prats de Lluçanès 401. I vam baixar de l’autobús a la Rambla, jo i en Simone.
-Gaudeix la vida, Marta, per tu i per ella.
-Gràcies, moltes gràcies.
La meva galta era salada i humida. I en Simone va decidir acompanyar-me fins a casa.
-La saps aquella que diu, en Bernat se la troba...
-Això és Manel!
-I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants i amb una em vaig posar d’acord, vam conversar vam riure i hem fet l’amor. I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí. Amb un castellà força estrany, sorprenentment florit. Quin nas més gros que tens, m’ha dit la dona alta des del llit i a la paret ha assenyalat un quadre verd que de nena havia pintat. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit...(quin italià! quins colors dibuixaven cada pas que feiem enmig de la nit deserta de Sabadell. Els comerços tancats ens miraven de reüll engelosits! Jo era tant feliç! Em sentia la doncella d’un Romeo modern que em cantava a cau d’orella mentre em guardava dels mals i foragitava les pors tot acompanyant-me a casa i a l’interior de la bondat. Del donar sense esperar res més a canvi. Només el gaudi. El gaudi per l’alegria de la vida. I que bonica, que bonica la vida! I què bonic, què bonic en Simone bolognese) ...quina nena més dolça devia ser, quin plaer haver-la pogut conèixer-la fa molt de temps. (aquest últim trosset el deia de la manera més dolça del món, inexpressable. Càspita no tenir gravat aquest bocí de cel entre les mans).
Tres pics i repicó. Si tanques el dos ulls, m’ha dit, si et quedes quiet a dins del llit, t’ensenyaré una cançó que a casa em cantaven per anar a dormir... (i jo veia en Simone, al meu costat sota el llençol, compartint el mateix coixí, molts junts i tendres tot ensenyant-me la cançó de la carícia als meus cabells foscos i els meus llavis sobre el seu llavi jove i bonic i que bonic, què bonic el quadre de la unió menuda i fugaç) ...parla d’un bosc i d'un senyor que hi viu aïllat entre elms i flors i es protegeix dels mals humans amb un exèrcit d’animals. I què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit.
-La meva nòvia també es diu Laura. –ja no recordava en quin moment m’ho havia comentat. Ai si, si, espera, dalt de l’autobús, deu minuts després de pujar-hi tots dos.
-i marxareu junts a Bolonya?
-pot ser.
-Ja hem arribat a casa meva, gràcies Simone.
-de res Laura.
Ja no recordo exactament quines van ser les últimes paraules i la seva cara també s’ha difuminat, però l’essència i l’alegria sempre més caminaran per l’asfalt de la ciutat. L’essència i l’alegria del despert jove cavaller trobador que em va convertir en princesa de la ciutat amb bambes i texans. Catifa vermella i llums de semàfor groc. Avingudes, cantonades, escombraries, portes i racons tancats i barrats. Princesa i trobador contemporanis. Si la meva cara hagués estat gravada, ara tindria la imatge gràfica d’una nena bona, contenta, feliç i despreocupada. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit.
Amb un somriure vaig obrir la porta i vaig pujar les escales. Obro el llum de la meva habitació. I el Barça? on quedava el Barça? tot havia començat per que el Barça havia perdut. A casa em vaig treure la samarreta suada de l’equip, que no m’havia posat mai i quasi havia oblidat i que rebregada es va adormir al terra anàrquic i fosc.
-LAURAAAAAAAAAAAAAA! Ma que brutto tempo qua! Voglio ritornare a Sorrento! Guarda hi miei cuscinetti! Per que tu no ho saps! Oh quin menjar! I quan amor! I Positano! Nena, nena, que feia 6 anys que no hi anava... Oh loli! Hem d’anar a Itàlia i casar-nos amb un italià i que ens tracti com una princesa. I per què estudiar tant? I Amèrica? Però nena, nena, si a Itàlia hi ha tot el que volem...amor, una família, calma, estabilitat...
-Laura, tranquil·la, si, tot això és molt bonic però ara és l’hora de formar-nos i lluitar i si als trenta anys no hem aconseguit el que voliem sempre sabrem que ens queda el recurs d’anar a vendre jaquetes darrera un taulell.
Ei, escolta, saps que la noia que es va suicidar dimecres passat era la cosina d’un de Palau?
-què dius? O sigui que era veritat?
-si
-i com ho saps?
-per que vam anar a una barbacoa i un de Palau ho explicava. Que s’havia llençat des d’un hotel o un pis alt.
-Des de l’hotel Sabadell? A la Plaça Catalunya?
-Si, pot ser. Si, si.
-I com estàs tant segura que era l’amiga de la Marta?
-Home, per que una dona que es suicidi a Sabadell, el dimecres del partit del Barça i d’uns vint-i-set anys...com tu em vas dir que et semblava que tenia la Marta...doncs, no n’hi ha moltes.
-tens raó.
I així és com cinc dies més tard tancava un cercle. Ara que hi penso, hauria d’anar a l’Hotel Sabadell i preguntar per aquesta història d’aquesta noia jove que es va llençar des d’un pis. A veure si en saben quelcom i podem seguir descobrint els fotogrames punyets, veraços, verídics, del tot o el res, del blanc i el negre de la crua realitat. Quan aquesta passa ràpid i no es pensa ni es repensa, et tires de la finestra com l’amiga de la Marta, com va dir aquesta última, pitjor per ella. Va trencar, esquinçar, va espatllar, va esberlar, va marcir, va cremar com una foto al foc, tots els trobadors que li haurien cantat el i què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit. d'un cop.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)