Les últimes entregues de'n Woody eren caramelets. On s'havia ficat l'aliment, aliment?
Anar a la taquilla del Verdi, comprar el caramelet, remirar-lo mentre comprem les crispetes, entrar a la sala, desfer el paperet transparent, ficar-se el dolç a la boca, assaborir-lo...notar-ne els matissos...pinya Whatever works, menta You'll meet a tall dark stranger... empassar i sortir de la cova màgica amb un somriure d'orella a orella.
-Nice Woody, però una més. Sempre el mateix. Aquest no té ganes de trencar-se el cap. Les fa com xurros.
-Sí però sempre amb bon regust...de caramelet de consulta, bona.
I Ahir l'Allen va passar dels caramelets a una Sacher en tota regla!
La seva genialitat original i esquiva ens ha donat una pel·lícula amb els mateixos mestre tites de sempre, les noietes sexies i amb ganes de fer i de dir, ELL, i el graciós turment de l'home de paraules i les imatges mal posades amb tota la gràcia d'un París monumental.
Catàrsi i tots els riures. Una estona fora del món. Le bon cinéma. Ens agrada aquesta cosa que ens enganxa i ens atrau perquè és el desconegut, l'imaginat, el somniat, l'evocat, el llegit, l'escoltat, l'anhelat...d'aquí també l'èxit de Mad Men, senyors i senyores. Recrear el que no sabem per a ser feliços ara; per després descobrir amb joia que sempre s'hi ha donat el mateix pa, tant aquí, com allà.
Està clar que la fórmula de l'èxit seguirà plena de passat i bona nostàlgia. Mirar endarrera, si es fa ben fet, mai pot ser un error.
Ah, i també n'hi ha una altra de molt cristal·lina....els mestres, seran mestres toujours!
PS: Em quedo amb el seu Hemingway i amb la il·lusió de saber que cap d'ells morirà mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada