Només hi ha una norma. Només hi ha una llei que no admet trampes. Sí. exacta, aquesta és la mort.
Amb pena o glòria, tots acabem marxant. I saber que un dia tot acaba hauria d'esperonar la nostra vida, la totalitat de nosaltres els mortals. La mort ha de donar ales per créixer, caminar, crear i sobretot estimar. Qui s'espavilaria sense ella?
Germinar un amor real que és l'únic que ens dóna l'esperança de la transcendència. L'amor universal que es troba en totes les accions que emprenem menats pel cor i la ferma voluntat. Totes. Absolutament totes les decisions sense oblidar-ne cap ni una fetes de ganes amb força.
Steve Jobs ho tenia clar, i sobretot, ho posà en pràctica.
El que ens queda no són els gadgets, no; el pòsit és molt més gran, va més enllà...la riquesa (sembla mentida, oi?) és un intangible en aquest cas. De fet, els seus estris cada vegada es toquen menys i es senten més.
És un alleugeriment per les petites ànimes d'aquest segle acabat d'estrenar que hi continuï havent persones immortals que de tant en tant ens recordin què vol dir viure, quin és el sentit.
PS: I no és fantàstic adonar-nos que som clàssics? i que al segle XXI tornem a ser politeístes...bé, de fet, segurament mai hem deixat de ser-ho. Stay hungry, stay foolish...and let us listen.
Amb pena o glòria, tots acabem marxant. I saber que un dia tot acaba hauria d'esperonar la nostra vida, la totalitat de nosaltres els mortals. La mort ha de donar ales per créixer, caminar, crear i sobretot estimar. Qui s'espavilaria sense ella?
Germinar un amor real que és l'únic que ens dóna l'esperança de la transcendència. L'amor universal que es troba en totes les accions que emprenem menats pel cor i la ferma voluntat. Totes. Absolutament totes les decisions sense oblidar-ne cap ni una fetes de ganes amb força.
Steve Jobs ho tenia clar, i sobretot, ho posà en pràctica.
El que ens queda no són els gadgets, no; el pòsit és molt més gran, va més enllà...la riquesa (sembla mentida, oi?) és un intangible en aquest cas. De fet, els seus estris cada vegada es toquen menys i es senten més.
És un alleugeriment per les petites ànimes d'aquest segle acabat d'estrenar que hi continuï havent persones immortals que de tant en tant ens recordin què vol dir viure, quin és el sentit.
PS: I no és fantàstic adonar-nos que som clàssics? i que al segle XXI tornem a ser politeístes...bé, de fet, segurament mai hem deixat de ser-ho. Stay hungry, stay foolish...and let us listen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada