Crec que mai podria escriure amb
rock dur.
Sinnerman, Nina Simone. Això sí. Sigui a Sant Feliu de Guíxols o enmig de
Minesotta.
Ara no sé com s’escriu i no penso mirar la Wikipedia. Posaré
REPEAT a la Simone
eternament.
Avui hi havia un iaio. Allà al Port Vell. Portava una gorra de BOSS i tenia
la panxa gran i el cos petit. I ell era allà assegut; absort i present, com si
acabés de fer una sessió de yoga però sense fer-la.
Kenzaburo Oé, es veu que en Mishima diu que és molt bo. Jo he llegit unes
quantes línes: baralla amb la ressaca, com tots.
No tinc res més per escriure. Mentida. Ho tinc tot per escriure. Però ara
em sembla ...estic segura...que aniré a fumar un cigarret.
El gust de la xocolata amb llet s’ha instal·lat entre les meves dents,
mentre la Simone
ha callat i sona el moment instrumental del Sinnerman. Aquells aguts. Aquells
pessics.
I ara el picar de mans! O el picar de mans! El moment que tot espectacle
està fet per.
El repicar de mans.
Aixeco les espatlles davant del llum immòbil i la pantalla acolorida.
Què més voleu que us digui?
Demà serà un altre dia. I aquest moment de llibertat que em regalen els meus
dits i les tecles, me l’haurà robat un altre cop, el temps del món que habito.
Oi tant que sí! Sí, i mil vegades sí. Escriuria durant hores, sense pausa.
En silenci. Sense més món que aquest; però haig de parar. Estiro els llavis en
senyal de resignació.
M’obligo a parar. “Hear me praying lord”.
Sinnerman
Sinnerman
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada