Sembla que les emocions no t’avisin mai perquè arriben de cop i volta, però,
imperceptiblement, una mirada perduda en un punt que s’ha desestabilitzat sense
voler-ho, o una mà tancada aguantant el cap que té ganes de defallir, et fan
notar que la por t’ha atrapat i que hauràs de barallar-t’hi per véncer-la.
Por al desconegut, que no és res més que la pròxima decisió.
Trobo lícit que hi hagi envejosos d’aquells que mai tenen por de la pròxima
decisió. Aquells que tiren milles sense mirar enrere i quasi sense pensar. A mi
em costa horrors. I no és indecisió. La fermesa i la idea hi són amb l’entitat
d’una columna o una piràmide egípcia. Però com costa no patir només de veure-les
tant grans, poderoses i eternes.
I sí no va bé? Sé que anirà bé. Però... i si el silenci es fa més gran?
Para i respira unes quantes vegades, quin coi de remei és aquest? La decisió
et seguirà esperant a la cantonada, amagada sota el vel de la sorpresa. I segurament
només hi ha una solució; destapar-lo per penjar-te’l al coll o deixar-lo sobre
la cadira.
Quin tant per cent de feina i de sort hi ha en l’acció d’agafar el vel? Cadascú
se sap els seus. El que està clar és que en les decisions no hi ha ni un ni l’altre.
La decisió no porta feina ni sort. Sempre tot vé d’abans o se’n va fins
després.
Vivim l’etern moment que no és.
Vivim doncs per favor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada