Ordinador antic

08-12-07

...arriba un moment en la vida de cada persona que inevitablement s'ha de trobar amb si mateixa, s'hi ha d'enfrontar brutalment, mirar-se (al mirall o no) i veure qui s'és, què s'ha fet, què s'està fent, què es vol fer i què es volia fer i sobretot descobrir que poques vegades hi ha una semblança i quedem parats de com la vida ens porta per cantons que no presentíem i que per molt que de vegades poguéssim intuir no són ni de bon tros com esperàvem.
Això és així, jo me n’he adonat. Sé qui sóc, què volia, què vull, què estic fent, hi he meditat i he decidit tirar per aquí. Un no pot viure sense replantejar-se res i tampoc es pot estar replantejant a cada minut. La vida és un procés, és un recorregut, que s’ha de viure amb intensitat o no, s’ha de viure com es vulgui, per això cada persona té un cos, un cap, un cor, i decidirà lliurement què fer amb aquesta existència. Entrarà en joc llavors, la inteligència de cada persona per decidir com omple la seva existència, de quin color pintarà les parets de les seves creences, com fonamentarà els seus passos.
No és fàcil, no és gens fàcil, ja que la meva hipòtesi inicial ja parlava d’això, decidirem però després no sabrem si això serà així (i no ho serà) i què passarà ara.
Vivim en la incertesa del moment i cada cop hi ha menys coses inamovibles.
Jo mateixa, recordeu?, estava totalment convençuda...


I em sorprèn i m'afalaga trobar aquestes línies de fa 3 anys i un mes. Veure amb quin cap més clar ja mirava de caminar...
Sempre gràcies a l'escriptura, que m'ha apaivagat dolors i neguits. Sagrada paraula, venerable elixir.