El menjar caducat hermèticament i en silenci. La casa quieta. Res es mou, tot és fosc. I d'un cop, obrir la cortina feixuga, llarga i gruixuda, i el sol disparant al piano farcit.
Ulls de mar i cabell de cavall, llarg i polit. Bella i jove. Després de l'atenta lectura de les dues anteriors línies, ella ha començat a teixir el seu propi relat oral, transcrivint-lo entre ecos amplificats. Ella veia una casa antiga amb rajoles d'aquelles escantonades que tots identifiquem amb facilitat. Un tupper llençat a terra, una casa de velleta.
Els propietaris han marxat de vacances, no hi ha ningú, és buida? sembla que no hi ha mobles. Espais estàtics, històrics. Ella hi acaba d'arribar o ha passat la nit allà i s'acaba d'aixecar, això no ha quedat massa clar. El fet és que el tot (o el res) està cobert amb el clarobscur, i el tupper segueix allà, amb el menjar podrit.
Veu la cortina grossa llarga de vellut verd intens, empolsegada en la seva justa mesura. Ella descriu amb seguretat com l'obrirà d'un cantó fins l'altre i llavors diu que descobreix el bell piano que descansa a la sala. Ara els tocarà competir per la bellesa, tots dos la comparteixen en graus... superlatius? avasalladors? acaparadors? suprems? òptims?. Tots dos la comparteixen. Ulls de mar i cabell de cavall i moltes tecles d'intensitat sostinguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada