Diu que no ens entenem. En les distàncies curtes sí. No?
Vull més temps, preu elevat de l'expressió. Avui és l'insomni provocat i el soroll de la nevera vella. Demà comptem festa. Vull tot el que diu, in my world of fantasy won't you dance with me... la manera en la que ens movem, sense mirar a la cara, sense observar els ulls, sense menjar-nos l'espai, no va bé. D'aquesta manera rabent, has vist que totes les paraules han desaparegut i els sons s'han tancat dins d'una caixa negra i microscòpica?. Si, bé, de fet, les paraules no han desaparegut, s'han desintegrat, s'han encriptat entre xips i xarxes i cables inexistents que bloquejen terrasses i fum de cigarrets. I fulles de tardor. Piscines buides. Colors del matí. Els llençols blancs i rebregats em volen abraçar. Ella vola i altres es queden sense llum, let's dance little stranger! (there's only one more dance).
Jo també ho penso bastant. Però sempre ha estat d'aquesta manera, no és que ara s'estigui portant a l'extrem cap tendència, ni cap moviment, ni cap onada, ni cap petó. Ara tot s'ha accelerat però és tot el mateix el que s'ha accelerat i el que passarà serà que tornarà la calma, la parsimònia s'instaurarà de nou. Però la incomprensió comprensiva serà la mateixa. Vés que no es vagi massa enllà! ves! soon the music's over.
El llarg camí de quatre arbres l'ha portat a collir la flor més important: la de la bondat. No són dies de trobar el mot de la personalitat, de la intimitat. Es transforma per tornar al mateix punt n'estic segura. I demà serà un altre dia. un altre el dia.
Agafar-lo entre les paraules i posar-lo a dalt de tot per no veure res més.
Vull més temps
El Corte Inglés ha acostat la música italiana a les classes populars. No sé per que m'incomoda. La gent no sap que és una tarantella, és com quedar-se a la superfície i sempre igual. res més.
S'han de fer moltes pràctiques per la universitat amb aquest nou mètode unificador d'aprenentatge i no puc extendre'm el que voldria escrivint sobre aquest tema. També m'agradaria deixar constància que a la biblioteca privada del número 11 del carrer del Nord m'hi podria passar dies i dies sencers. Això si, amb algú que m'anés abastint de raviolis de pera i formatge, salsa roquefort i xocolata negra.
Ara m'escapo amb una biografia de'n Winston Churchill escrita d'una manera planera per Sebastian Haffner.
Jo ja us dic que em podria quedar molts dies a la biblioteca del número 11. Llàstima que mirar el mar persisteix un instant i "les primeres frases sempre són difícils: en un article de periòdic no ho són menys que en una declaració d'amor".
S'han de fer moltes pràctiques per la universitat amb aquest nou mètode unificador d'aprenentatge i no puc extendre'm el que voldria escrivint sobre aquest tema. També m'agradaria deixar constància que a la biblioteca privada del número 11 del carrer del Nord m'hi podria passar dies i dies sencers. Això si, amb algú que m'anés abastint de raviolis de pera i formatge, salsa roquefort i xocolata negra.
Ara m'escapo amb una biografia de'n Winston Churchill escrita d'una manera planera per Sebastian Haffner.
Jo ja us dic que em podria quedar molts dies a la biblioteca del número 11. Llàstima que mirar el mar persisteix un instant i "les primeres frases sempre són difícils: en un article de periòdic no ho són menys que en una declaració d'amor".
I tots contents
Divendres 5 de març del 2010, dos quarts de 12 del matí. A l'Autònoma de Barcelona era un matí més, un matí de principis de març, assolellat de café calent i bufanda a la bossa. Amb les amigues ens trobem al bar de la Cívica i marxem cap a la xerrada que la diputada nacional d'Unión Progreso y Democracia farà a la Sala d'Actes de la nostra institucional facultat. Lo que nos une es el DNI, bé, a dreta llei (la llei que tenim ara, la que ens emmarca sense haver-ho demanat) té raó aquesta senyora.
Però que només som autòmates racionals?, que et guanyaràs a tothom empíricament? que el teu discurs és només el 2+2 fan 4?, aquí hi ha moltes variables i jo tenia ganes de veure aquesta dona, veure si era humana o només una constitució espanyola atrotinada, potinejada i rebragada. A dreta llei i tant dreta.
Força gent davant la porta on hi havia dos agents i una agent de seguretat barrant el pas, controlant els assistents com si es tractés de la porta d'una discoteca light. Als meus veïns de facultat no els va costar massa entrar a la sala, a les 12 van començar a cridar consignes independentistes d'una violenta, amarga, enrabiada manera. Una manera que ofenia a tots els presents pacífics.
La intensitat va començar a pujar i pujar, a la discoteca light començaven a guanyar la partida els embriacs, aquests feien por i provocaven desesperança, desànim. Els moderats, els austers, aquells que fins aquell moment deien les coses sense alçar la veu, sense cridar (increpats de feixistes, col·laboracionistes, acusats de "fer el joc"...) van començar a enfurismar-se, a revoltar-se també. D'ateus i fins i tot d'agnòstics, segurament n'hi havia més que creients a la sala, per tant, no varem parar la galta, varem contestar amb la única veritat que teníem: l'argumentació que ens han donat la raó, l'emoció i l'educació.
M'agradaria pensar que tots vam quedar contents. Crec que tots vam quedar contents.
Els maleducats per que van aconseguir el que s'havien proposat, segur, de ben segur que els va sortir més barat del que realment els costava però, tranquils, tothom els ha condemnat i denunciat. I són pocs i no tenen raons. Sobretots, no tenen raons. És ben sabut que la potència sense control no serveix de res, s'estimba pel pedregar. Poden seguir cridant i protagonitzant actes estúpids, endavant, com molt bé va dir el nostre sant degà, Salvador Cardús, s'ha de garantitzar la llibertat d'expressió, però d'aquí a que la vostra expressió sigui efectiva hi ha un gran abisme. Per que aquelles, aquelles no són les maneres.
D'altra banda, els moderats (que no per això menys efectius ni menys radicals, igual de joves, amb la mateixa sang que bull) també podem estar contents, que varem demostrar que existeix una altra Autònoma, la que escolta i es fa escoltar, la que té un nord realista i romàntic, la que per parlar no necessita cridar, la que sobretot, per fer-se escoltar no necessita atacar.
El degà, si més no, pot estar tranquil, en pau, va fer allò que havia de fer. Intentant ser parcial, intentant escoltar a tothom. Per mi és un símbol de llum. Persona que escolta i escriu amb i per la orella.
La senyora diputada d'UPyD també estava contenta, ja ho crec si ho estava, baixant l'escala cap al cotxe semblava que els crits l'estimulaven. Més que contenta la senyora va marxar excitada de la meva universitat. I la veritat, companys de viatge, no podreu estar en desacord amb mi quan us dic que us ho vau montar ben malament que volent demostrar l'odi que us suscita li regaleu un orgasme mediàtic. Però que no ho veieu, colla d'estratègues de xanxa?.
Encara que no el demaneu ni l'escolteu, us donaré un consell. El pròxim dia que una persona que no us agrada, sigui pel que sigui, visiti la universitat, planteu un cartell davant del lloc on es cel·lebrarà l'acte i escriviu:
No entreu a escoltar aquesta persona per que diu això i allò i el de més enllà, no entreu a escoltar aquesta persona per que no parla com vosaltres, no entreu a escoltar aquesta persona per que no pensa com vosaltres, no entreu a escoltar aquesta persona per que ha declarat tal cosa. I doneu la llibertat a la gent. Escolteu el que us dic: doneu (vosaltres....lliures entre els lliures!) la llibertat a la gent per escoltar o no escoltar a les persones... També hi ha una altra sortida: quedeu-vos al bar seguint arreglant el món, mentre ell a fora seguirà fent la seva, sense els vostres insults.
Però que només som autòmates racionals?, que et guanyaràs a tothom empíricament? que el teu discurs és només el 2+2 fan 4?, aquí hi ha moltes variables i jo tenia ganes de veure aquesta dona, veure si era humana o només una constitució espanyola atrotinada, potinejada i rebragada. A dreta llei i tant dreta.
Força gent davant la porta on hi havia dos agents i una agent de seguretat barrant el pas, controlant els assistents com si es tractés de la porta d'una discoteca light. Als meus veïns de facultat no els va costar massa entrar a la sala, a les 12 van començar a cridar consignes independentistes d'una violenta, amarga, enrabiada manera. Una manera que ofenia a tots els presents pacífics.
La intensitat va començar a pujar i pujar, a la discoteca light començaven a guanyar la partida els embriacs, aquests feien por i provocaven desesperança, desànim. Els moderats, els austers, aquells que fins aquell moment deien les coses sense alçar la veu, sense cridar (increpats de feixistes, col·laboracionistes, acusats de "fer el joc"...) van començar a enfurismar-se, a revoltar-se també. D'ateus i fins i tot d'agnòstics, segurament n'hi havia més que creients a la sala, per tant, no varem parar la galta, varem contestar amb la única veritat que teníem: l'argumentació que ens han donat la raó, l'emoció i l'educació.
M'agradaria pensar que tots vam quedar contents. Crec que tots vam quedar contents.
Els maleducats per que van aconseguir el que s'havien proposat, segur, de ben segur que els va sortir més barat del que realment els costava però, tranquils, tothom els ha condemnat i denunciat. I són pocs i no tenen raons. Sobretots, no tenen raons. És ben sabut que la potència sense control no serveix de res, s'estimba pel pedregar. Poden seguir cridant i protagonitzant actes estúpids, endavant, com molt bé va dir el nostre sant degà, Salvador Cardús, s'ha de garantitzar la llibertat d'expressió, però d'aquí a que la vostra expressió sigui efectiva hi ha un gran abisme. Per que aquelles, aquelles no són les maneres.
D'altra banda, els moderats (que no per això menys efectius ni menys radicals, igual de joves, amb la mateixa sang que bull) també podem estar contents, que varem demostrar que existeix una altra Autònoma, la que escolta i es fa escoltar, la que té un nord realista i romàntic, la que per parlar no necessita cridar, la que sobretot, per fer-se escoltar no necessita atacar.
El degà, si més no, pot estar tranquil, en pau, va fer allò que havia de fer. Intentant ser parcial, intentant escoltar a tothom. Per mi és un símbol de llum. Persona que escolta i escriu amb i per la orella.
La senyora diputada d'UPyD també estava contenta, ja ho crec si ho estava, baixant l'escala cap al cotxe semblava que els crits l'estimulaven. Més que contenta la senyora va marxar excitada de la meva universitat. I la veritat, companys de viatge, no podreu estar en desacord amb mi quan us dic que us ho vau montar ben malament que volent demostrar l'odi que us suscita li regaleu un orgasme mediàtic. Però que no ho veieu, colla d'estratègues de xanxa?.
Encara que no el demaneu ni l'escolteu, us donaré un consell. El pròxim dia que una persona que no us agrada, sigui pel que sigui, visiti la universitat, planteu un cartell davant del lloc on es cel·lebrarà l'acte i escriviu:
No entreu a escoltar aquesta persona per que diu això i allò i el de més enllà, no entreu a escoltar aquesta persona per que no parla com vosaltres, no entreu a escoltar aquesta persona per que no pensa com vosaltres, no entreu a escoltar aquesta persona per que ha declarat tal cosa. I doneu la llibertat a la gent. Escolteu el que us dic: doneu (vosaltres....lliures entre els lliures!) la llibertat a la gent per escoltar o no escoltar a les persones... També hi ha una altra sortida: quedeu-vos al bar seguint arreglant el món, mentre ell a fora seguirà fent la seva, sense els vostres insults.
Das Weisse Band
L'EXECRACIÓ ARRIBA AMB:
1: LA POR
2: LA OPRESSIÓ
3: MÉS POR, TERROR, PÀNIC
4: LA FOSCOR
5: L'ESTANCAMENT
6: MÉS FOSCOR, MISÈRIA, MENTIDA
7: L' ODI
8: LA OCULTACIÓ
9: MÉS ODI, IGNORÀNCIA, IGNOMÍNIA
10: LA GUERRA
i alguns la revisen i l'expressen d'aquesta absoluta manera que impregna tota una sala, tota una casa, tot un territori, tot un cos, tot un món. Amb un cos cobert així que et porta al final de l'aclaparament, l'angoixa, la desesperació, el neguit, el desànim. La cinta blanca i els infants insans, que auguren un futur encara més negre. Cada escena, cada escena de les punyents seqüències, ens esparvera i ens regala el benefici del dubte més intern i visceral. Quan travessem les fronteres, la blanca neu ens nega els ulls, la blanca neu que tot ho cobreix i amaga i que ens obliga a ferir-nos observant el territori fred i inhòspit.
1: LA POR
2: LA OPRESSIÓ
3: MÉS POR, TERROR, PÀNIC
4: LA FOSCOR
5: L'ESTANCAMENT
6: MÉS FOSCOR, MISÈRIA, MENTIDA
7: L' ODI
8: LA OCULTACIÓ
9: MÉS ODI, IGNORÀNCIA, IGNOMÍNIA
10: LA GUERRA
i alguns la revisen i l'expressen d'aquesta absoluta manera que impregna tota una sala, tota una casa, tot un territori, tot un cos, tot un món. Amb un cos cobert així que et porta al final de l'aclaparament, l'angoixa, la desesperació, el neguit, el desànim. La cinta blanca i els infants insans, que auguren un futur encara més negre. Cada escena, cada escena de les punyents seqüències, ens esparvera i ens regala el benefici del dubte més intern i visceral. Quan travessem les fronteres, la blanca neu ens nega els ulls, la blanca neu que tot ho cobreix i amaga i que ens obliga a ferir-nos observant el territori fred i inhòspit.
L'art de la intimitat
Una figura estranya i inclassificable que sempre m'ha acompanyat a molta distància però de sobte, amb tota la intimitat. He jugat moltes vegades amb els meus pensaments imaginant l'interior del seu cap, intentant esbrinar les connexions que li permeten fer les coses més quotidianes fins arribar, com per un caminet planer, a les més exclusives i/o espontànies. Les persones que m'han regalat curiositat, atracció i estimulació etèria (que no etílica) mereixen tenir molta salut mental per seguir així.
Salut en general, de passada.
"Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics"
Gràcies per la vivificant, enriquidora i sorprenent bona canalització d'aquesta, de tanta, expressió, expulsió, explosió, potència i ponència que exponencialment has protegit purificant.
Salut en general, de passada.
"Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics"
Gràcies per la vivificant, enriquidora i sorprenent bona canalització d'aquesta, de tanta, expressió, expulsió, explosió, potència i ponència que exponencialment has protegit purificant.
lasociedad.net
"lasociedad está inmersa en un mar de dudas.
lasociedad es una minoría silenciosa.
lasociedad es pura serendipia.
lasociedad no descansa.
lasociedad levanta falsas expectativas.
lasociedad está enferma.
lasociedad es un grupo de autoayuda.
lasociedad responde (o no) del ejercicio pacífico de sus derechos.
lasociedad es una cortina de humo.
lasociedad es un objeto de regalo.
lasociedad está en manos de los comerciales.
lasociedad es puro exhibicionismo.
lasociedad está muriendo de éxito.
lasociedad es la culpable."
lasociedad es una minoría silenciosa.
lasociedad es pura serendipia.
lasociedad no descansa.
lasociedad levanta falsas expectativas.
lasociedad está enferma.
lasociedad es un grupo de autoayuda.
lasociedad responde (o no) del ejercicio pacífico de sus derechos.
lasociedad es una cortina de humo.
lasociedad es un objeto de regalo.
lasociedad está en manos de los comerciales.
lasociedad es puro exhibicionismo.
lasociedad está muriendo de éxito.
lasociedad es la culpable."
Ser flamenco
En el fons no hi ha paraules davant l'emoció. Només hi ha força, potència, viva extensió del sentiment. Més ben dit davant l'emoció és millor el silenci.
__
"...Ser flamenco es otro ver el mundo, con el sentido grande; el sino de la conciencia, la música en los nervios, fiereza independiente, alegría con lágrimas, y la pena, la vida y el amor ensombreciendo; odiar lo rutinario, el método que castra; embeberse en el cante, en el vino y los besos; convertir en un arte sutil, y de capricho y libertad, la vida; sin aceptar el hierro de la mediocridad; poner todo a un envite; saborearse, darse, sentirse,¡vivir! ¡Eso!..."
Tomás Borrás (1891 - 1976) "Elegía del cantaor", 1906.
L'esposa de l'escriptor i periodista,
la tonadillera Aurora Purificación Mañanos Jaufrett, més coneguda com La Goya (1891 - 1950).
__
"...Ser flamenco es otro ver el mundo, con el sentido grande; el sino de la conciencia, la música en los nervios, fiereza independiente, alegría con lágrimas, y la pena, la vida y el amor ensombreciendo; odiar lo rutinario, el método que castra; embeberse en el cante, en el vino y los besos; convertir en un arte sutil, y de capricho y libertad, la vida; sin aceptar el hierro de la mediocridad; poner todo a un envite; saborearse, darse, sentirse,¡vivir! ¡Eso!..."
Tomás Borrás (1891 - 1976) "Elegía del cantaor", 1906.
L'esposa de l'escriptor i periodista,
la tonadillera Aurora Purificación Mañanos Jaufrett, més coneguda com La Goya (1891 - 1950).black cherry
A man was following me this morning when I get off the train. Vintage brown suitcase and black-rimmed glasses framing the eyes that were stuck on me behing the pane of glass. For some minutes I quicked my steps through the crowded street. It all finished with myself lying in bed. no more running, and just a calm bittersweet glance back. (it all vanished without trace out there in the street). After that, she arrived from the cold silence
Young ones climbing trees
-Uala! el 2010! el futur! hi haurà robots i cotxes voladors?
-Ya ves nen! el 2010!
-Ya ves nen! el 2010!
La forma de les coses
Tots som molt vulnerables i egoistes. Tots manipulem, tots som manipulables i manipulats. La desgràcia és la inconsciència. Si en som conscients, hi ha respostes. Si no en som conscients, la traïció és la porta de sortida. (i és que, si no hem estat conscients de la manipulació és que hem estat traïts per algú o, pitjor encara!, per nosaltres mateixos). Si en som conscients, sovint, la naturalesa humana en serà la resposta. Vanitat o egoisme les primeres més ràpides i plausibles. Aquesta obra t'encantarà per que ets un dels personatges més que mai, entres a escena quan no t'ho havies plantejat i et questiones tot allò que passa davant dels teus ulls. Hi ha límits en la conducta humana quan és guiada pel credo més íntim?. Et posiciones i prens el relleu als actors davant les seves converses, els seus petons, abraçades, crits, silencis, postures i opinions. Arribant a discernir les dues cares de cadascú, t'arribes a reconciliar amb tots els personatges i els perdones les estridències. Jo li perdonaria a l'Evelyn el fet d'arribar tan lluny, tan lluny per mostrar-nos tan a prop del no res. Neil Labute aprofita per recordar-nos la gran habilitat i do que posseïm els humans: manipular, malinterpretar i tergiversar les paraules fent que una mateixa cosa prengui mil i una formes diferents. Crec que a la vida hi ha límits que comencen amb el propi concepte de realitat i ficció. Comencen en com d'allunyat n'estigui un mateix de l'altre/s. Límits que comencen en la mida psicològica del nostre cor. A la vida els límits comencen on cadascú decideix distingir, delimitar, l'art de la futesa. Però llavors s'avança en el camí i tornen les preguntes...... hem de posar límits a totes aquelles coses que considerem futeses? el fi justifica els mitjans?
On tu hi vegis futesa, jo puc veure-hi art, i potser (com en aquesta obra) per que m'ho miro desde fora. Perdona'm Adam! tots som molt vulnerables i egoistes.
Dirigida per Julio Manrique, inspirada en the shape of things
Behind every exquisite thing that existed, there was something tragic. (Oscar Wilde)
Encert i sort
En Josep Guardiola és un HOME de cap a peus.
Gràcies per haver propiciat tantes emocions positives mentre li donaves tot el sentit a la paraula humilitat.
TENDER BUTTONS
OBJECTS.
(a long dress)
"What is the current that makes machinery, that makes it crackle, what is the current that presents a long line and a necessary waist. What is this current.
What is the wind, what is it.
Where is the serene length, it is there and a dark place is not a dark place, only a white and red are black, only a yellow and green are blue, a pink is scarlet, a bow is every color. A line distinguishes it. A line just distinguishes it."
FOOD.
(breakfast)
"A change, a final change includes potatoes. This is no authority for the abuse of cheese. What language can instruct any fellow.
A shining breakfast, a breakfast shining, no dispute, no practice, nothing, nothing at all.
A sudden slice changes the whole plate, it does so suddenly.
An imitation, more imitation, imitation succeed imitations.
Anything that is decent, anything that is present, a calm and a cook and more singularly still a shelter, all these show the need of clamor. What is the custom, the custom is in the centre.
What is a loving tongue and pepper and more fish than there is when tears many tears are necessary. The tongue and the salmon, there is not salmon when brown is a color, there is salmon when there is no meaning to an early morning being pleasanter. There is no salmon, there are no tea-cups, there are the same kind of mushes as are used as stomachers by the eating hopes that makes eggs delicious. Drink is likely to stir a certain respect for an egg cup and more water melon than was ever eaten yesterday. Beer is neglected and cocoanut is famous. Coffee all coffee and a sample of soup all soup these are the choice of a baker. A white cup means a wedding. A wet cup means a vacation. A strong cup means an especial regulation. A single cup means a capital arrangement between the drawer and the place that is open.
Price a price is not in language, it is not in custom, it is not in praise."
ROOMS.
"Dance a clean dream and an extravagant turn up, secure the steady rights and translate more than translate the authority, show the choice and make no more mistakes than yesterday."
...
"A light in the moon the only light is on Sunday. What was the sensible decision. The sensible decision was that notwithstanding many declarations and more music, not even notwithstanding the choice and a torch and a collection, notwithstanding the celebrating hat and a vacation and even more noise than cutting, notwithstanding Europe and Asia and being overbearing, not even notwithstanding an elephant and a strict occasion, not even withstanding more cultivation and some seasoning, not even with drowning and with the ocean being encircling, not even with more likeness and any cloud, not even with terrific sacrifice of pedestrianism and a special resolution, not even more likely to be pleasing. The care with which the rain is wrong and the green is wrong and the white is wrong, the care with which there is a chair and plenty of breathing. The care with which there is incredible justice and likeness, all this makes a magnificent asparagus, and also a fountain."
Stein's writing, "stream-of-consciousness" kind of approach.
Marxant del malagueny Picasso. De les primers que va saber apreciar el seu art. Per aquestes contrades això del cubisme no ens acabava de fer el pes, que un cap i un cos són un cap i un cos, no coses estranyes que no ens atrevim a observar. Curiós, grans artistes que teniem i pocs marxants que els sabessin apreciar, que havien de venir cultes-riques-excèntriques americanes a valorar-nos l'art.....i per això ara tot plegat volta per París o els States.
...bé però, en honor a una veritat, nosaltres veniem d'una llarga tradició cultural i artística, de cànons i rigideses de vell ordre i magnanimitat i en d'altres llocs tot estava per fer, i doncs, tot era possible i acceptable sense prejudicis ni curtes i determinades mires.
La bassa i la fàbrica que Picasso va veure a Horta de Sant Joan.
A través de petites decisions individuals
N'hi ha que diuen que les consultes populars d'aquest 13 de desembre no serveixen per res. N'hi ha qui les considera il·legals. N'hi ha qui ens titlla de somiatruites. N'hi ha qui ens tracta d'ignorants. N'hi ha que hi veuen demagògia. amplificació. magnificació. estratègia política (no sé on hi veuen els partits polítics). bojeria. mal. tossuderia. marranada. N'hi ha que hi veuen molts fantasmes. Són consultes innecessàries?. Respecto totes les opinions, però considero que són justes.
Jo avui he estat molt feliç quan he acompanyat la meva amiga Carlota a votar pel sí a la independència de Catalunya a Sant Cugat. A més a més, retrobar-me amb la meva estimada professora de llengua castellana a la ESO, Laura de Mas, ha estat la millor sorpresa en molts dies. Ens hem abraçat amb molt d'amor i ens hem posat, massa ràpidament, al dia... hem de trobar un moment amb més calma. La Laura em va ensenyar a estimar a Gustavo Adolfo Bécquer (entre una INFINITAT de coses més que em va ensenyar...algunes que només es poden aprendre sentint-les ben endins, sense llibres. Paraules, silencis i gestos agombolen aquest tipus de docència).
"XXIV
Dos rojas lenguas de fuego
que, a un mismo tronco enlazadas,
se aproximan, y al besarse
forman una sola llama;
dos notas que del laúd
a un tiempo la mano arranca,
y en el espacio se encuentran
y armoniosas se abrazan;
dos olas que vienen juntas
a morir sobre una playa
y que al romper se coronan
con un penacho de plata;
dos jirones de vapor
que del lago se levantan
y al juntarse allá en el cielo
forman una nube blanca;
dos ideas que al par brotan,
dos besos que a un tiempo estallan,
dos ecos que se confunden,
eso son nuestras dos almas."
Jo tenia 15 anys, llegia això i somniava desperta.
O aquest altre, que em vaig haver d'aprendre par coeur!
"Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!"
Estimada professora, quina alegria haver-la retrobat. Que bella que estava. M'ha agadat saber que tot segueix igual a l'escola.
Doncs la Laura l'he trobat allà, al Club Muntanyenc Sant Cugat; allà on la Carlota ha dipositat el seu vot pel sí a la independència. Jo respecto totes les veus i no amago la meva. Jo avui sóc molt feliç. Veure persones unides per una causa, per un somni, veure-les unides pacífica i democràticament és quelcom emotiu. Intel·ligent. Sensat. Dóna ales a la quotidianitat. Per què ataquen tant una pregunta? una simple i clara pregunta? per què es molesten (per què se'n mofen) tant?. No es tracta d'encetar conflictes, no es tracta de confrontar persones, es tracta d'exercir el dret fonamental a decidir lliurement. A decidir sobre quelcom que, també, preocupa. Sí, la societat té molts altres problemes i molt greus. Però aquest també ho és (si més no, per una part de la societat que habita aquest territori. I, directa o indirectament ens toca a tots). I avui Catalunya ha demostrat un cop més la seva voluntat dialogadora i la seva organització ciutadana. Els catalans som un poble cívic, compromès i solidari.
Estic orgullosa del meu poble, dels meus conciutadans i dels meus compatriotres.
Respectaré tota la meva vida Espanya. Demano que la part d'ella que es dedica a deslegitimar-nos i a mofar-se'n també ens comenci a respectar, que ja va sent hora. Sí, el d'avui ha estat un acte simbòlic però amb una simbologia carregada de força. Espero que els catalans cridats a pronunciar-se el 28 de febrer i el 25 d'abril DECIDEIXIN tan orgullosos com ho faré jo. Sigui si o sigui no, decidir democràticament és la clau de la societat.
I posats a somniar, si un dia el meu petit gran país fos independent sóc plenament conscient que no seria el paradís, ni la solució miraculosa a tots els mals....evidentment, no venem fum, som gent conscient! però a part de ser lliure, viuria en pau. Deixant enrera mals record, velles rencúnies s'acabarien les tensions i les friccions de la convivència amb Espanya. Tindriem altres problemes però n'hauriem resolt un dels més antics. Bé, però, com he dit, respecto les veus divergents amb la meva. Que sigui el que el poble sobirà decideixi. Però siusplau, que tingui el dret a decidir legalment. Som al final de la primera dècada del segle XXI, som dins el marc d'una Unió Europea que vetlla per la pau, la convivència i el desenvolupament (la teoria és molt bonica) i avui més que mai, tenim la oportunitat i el luxe, així hauria de ser, de poder dibuixar fronteres cooperadores, democràticament. Visca la humanitat, visca la llibertat conscient i responsable.
Jo avui he estat molt feliç quan he acompanyat la meva amiga Carlota a votar pel sí a la independència de Catalunya a Sant Cugat. A més a més, retrobar-me amb la meva estimada professora de llengua castellana a la ESO, Laura de Mas, ha estat la millor sorpresa en molts dies. Ens hem abraçat amb molt d'amor i ens hem posat, massa ràpidament, al dia... hem de trobar un moment amb més calma. La Laura em va ensenyar a estimar a Gustavo Adolfo Bécquer (entre una INFINITAT de coses més que em va ensenyar...algunes que només es poden aprendre sentint-les ben endins, sense llibres. Paraules, silencis i gestos agombolen aquest tipus de docència).
"XXIV
Dos rojas lenguas de fuego
que, a un mismo tronco enlazadas,
se aproximan, y al besarse
forman una sola llama;
dos notas que del laúd
a un tiempo la mano arranca,
y en el espacio se encuentran
y armoniosas se abrazan;
dos olas que vienen juntas
a morir sobre una playa
y que al romper se coronan
con un penacho de plata;
dos jirones de vapor
que del lago se levantan
y al juntarse allá en el cielo
forman una nube blanca;
dos ideas que al par brotan,
dos besos que a un tiempo estallan,
dos ecos que se confunden,
eso son nuestras dos almas."
Jo tenia 15 anys, llegia això i somniava desperta.
O aquest altre, que em vaig haver d'aprendre par coeur!
"Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!"
Estimada professora, quina alegria haver-la retrobat. Que bella que estava. M'ha agadat saber que tot segueix igual a l'escola.
Doncs la Laura l'he trobat allà, al Club Muntanyenc Sant Cugat; allà on la Carlota ha dipositat el seu vot pel sí a la independència. Jo respecto totes les veus i no amago la meva. Jo avui sóc molt feliç. Veure persones unides per una causa, per un somni, veure-les unides pacífica i democràticament és quelcom emotiu. Intel·ligent. Sensat. Dóna ales a la quotidianitat. Per què ataquen tant una pregunta? una simple i clara pregunta? per què es molesten (per què se'n mofen) tant?. No es tracta d'encetar conflictes, no es tracta de confrontar persones, es tracta d'exercir el dret fonamental a decidir lliurement. A decidir sobre quelcom que, també, preocupa. Sí, la societat té molts altres problemes i molt greus. Però aquest també ho és (si més no, per una part de la societat que habita aquest territori. I, directa o indirectament ens toca a tots). I avui Catalunya ha demostrat un cop més la seva voluntat dialogadora i la seva organització ciutadana. Els catalans som un poble cívic, compromès i solidari.
Estic orgullosa del meu poble, dels meus conciutadans i dels meus compatriotres.
Respectaré tota la meva vida Espanya. Demano que la part d'ella que es dedica a deslegitimar-nos i a mofar-se'n també ens comenci a respectar, que ja va sent hora. Sí, el d'avui ha estat un acte simbòlic però amb una simbologia carregada de força. Espero que els catalans cridats a pronunciar-se el 28 de febrer i el 25 d'abril DECIDEIXIN tan orgullosos com ho faré jo. Sigui si o sigui no, decidir democràticament és la clau de la societat.
I posats a somniar, si un dia el meu petit gran país fos independent sóc plenament conscient que no seria el paradís, ni la solució miraculosa a tots els mals....evidentment, no venem fum, som gent conscient! però a part de ser lliure, viuria en pau. Deixant enrera mals record, velles rencúnies s'acabarien les tensions i les friccions de la convivència amb Espanya. Tindriem altres problemes però n'hauriem resolt un dels més antics. Bé, però, com he dit, respecto les veus divergents amb la meva. Que sigui el que el poble sobirà decideixi. Però siusplau, que tingui el dret a decidir legalment. Som al final de la primera dècada del segle XXI, som dins el marc d'una Unió Europea que vetlla per la pau, la convivència i el desenvolupament (la teoria és molt bonica) i avui més que mai, tenim la oportunitat i el luxe, així hauria de ser, de poder dibuixar fronteres cooperadores, democràticament. Visca la humanitat, visca la llibertat conscient i responsable.
El Nadal i la utopia
L'art pot aconseguir fer bella la merda que hi ha al món. Per penjar-la i admirar-la i tornar-la a llegir així. Damien Deroubaix també es queixa del sistema. Dins d'aquest, l'odiós consumisme exacerbat. D'aquí un mes arriba Nadal. El Nadal del segle XXI, el Nadal del 2009. Com sona la paraula Nadal, avui?. "Vivim una crisi de valors", primer m'ho creia però fa un temps que he descobert que la crisi és permanent. Avui a classe un noi ha dit que el que és permanent és el conflicte... jo discrepo.
La crisi si, ja que estem canviant cada dia; tot canvia molt cada dia però sort en tenim que de vegades apareix un ordre inesperat dins nostre i el conflicte s'amaga. L'absència d'aquest és palpable uns segons (d'una vida) al nostre voltant, també. És fantàstic.
Conflicte i felicitat són moments.La crisi és.El Nadal arriba i se'n va
N2,Enric Granados entre Provença i Mallorca.
És un autèntic plaer passejar per la petita saleta i deixar anar el cap entre les diferents obres. Totes elles estàtiques i tan plenes de vida. Al bell mig de Barcelona, always very nice.
Karol Bergeret podrà ser titllada de kitsch però les seves santes mestresses de casa són d'allò més simpàtiques.
Karol Bergeret podrà ser titllada de kitsch però les seves santes mestresses de casa són d'allò més simpàtiques.
Dans le lit
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Ta bouche, ta voix
Les escalators trajectoires
Ton corps dans Paris, quelque part
Le boulevard, les cafés déserts
Je pense à toi
En terrasse, pas grand-chose à faire
Ça ressemble à quoi
Une journée à perdre en été
Avec dans la poche tes deux clés ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas dans les musées
Le tout début d'une histoire
Est plus beau qu'un urinoir
De Marcel Duchamp, bébé
À midi j'attendrai le soir
À quatorze heures l'obscurité
Le tout début d'une histoire
Est meilleur qu'un vieux Godard
Un popcorn climatisé
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Ta bouche, ta voix
Les sacs bananes au Sacré-Cœur
Dix mille caméscopes en chaleur
Ou bien on va au bord de l'eau
Je pense à toi
Ou bien on dort dans un bureau
Ça ressemble à quoi
D'accoupler dans un sac plastique
Peter Falk et les Tindersticks ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas bateau-moucher
Le tout début d'une histoire
Est mieux qu'un "Vous pouvez voir
Sur votre gauche l'Assemblée"
À dix-huit heures j'attends le soir
En dévisageant ton quartier
Mais le début d'une histoire
N'a pas trop grand-chose à voir
Avec du tissu soldé
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Bang, bang, au milieu du trottoir
À dix-huit heures, j'attends le soir
Bang, bang, bang, bang.
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Ta bouche, ta voix
Les escalators trajectoires
Ton corps dans Paris, quelque part
Le boulevard, les cafés déserts
Je pense à toi
En terrasse, pas grand-chose à faire
Ça ressemble à quoi
Une journée à perdre en été
Avec dans la poche tes deux clés ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas dans les musées
Le tout début d'une histoire
Est plus beau qu'un urinoir
De Marcel Duchamp, bébé
À midi j'attendrai le soir
À quatorze heures l'obscurité
Le tout début d'une histoire
Est meilleur qu'un vieux Godard
Un popcorn climatisé
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Ta bouche, ta voix
Les sacs bananes au Sacré-Cœur
Dix mille caméscopes en chaleur
Ou bien on va au bord de l'eau
Je pense à toi
Ou bien on dort dans un bureau
Ça ressemble à quoi
D'accoupler dans un sac plastique
Peter Falk et les Tindersticks ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas bateau-moucher
Le tout début d'une histoire
Est mieux qu'un "Vous pouvez voir
Sur votre gauche l'Assemblée"
À dix-huit heures j'attends le soir
En dévisageant ton quartier
Mais le début d'une histoire
N'a pas trop grand-chose à voir
Avec du tissu soldé
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Bang, bang, au milieu du trottoir
À dix-huit heures, j'attends le soir
Bang, bang, bang, bang.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)