3 fig 1 Tot allò que és considerat com a molt preciós.
Un d'aquells racons del món, els quals, no saps com ni per què, de tant en tant et criden i et diuen:
-Ja és hora de tornar.
Plou i fa sol
La vida és un llibre.
Hi ha capítols que passen volant i alguns que comences per abandonar-los a l'acte. La vida és un llibre. Hi ha pàgines en les que et costa contenir l'emoció i en d'altres mantenir l'atenció. La vida és un llibre. Hi ha capitols sencers que consideres pèssims i d'altres, dels més brillants de la història mundial. La vida és un llibre. Sabeu què? és el llibre més apassionant de tots, la vida. Hi ha pàgines que et semblen un interminable déjà vu i d'altres que t'obliguen a fregar-te els ulls per a creure el que estàs llegint. La vida és un llibre, un llibre que de vegades arriba per sorpresa i d'altres l'estaves esperant amb candaletes desde feia molt temps... mirant i remirant l'aparador de la llibreria per veure si finalment havia arribat. La vida és un llibre. Hi ha pàgines que odies i pàgines que eleves fins l'infinit i les converteixes en la més sacra i íntima de totes les teves lectures. La vida és un llibre del qual en passes i passes i passes i passes les fulles. Pots tirar endarrera i tornar-lo a començar, però sempre hi haurà hagut una primera vegada, única. La vida és un llibre i a cadascú li agrada d'una manera diferent i cadascú te el seu autor de capçalera. Però vigileu, ja que la vida és un llibre i no és bo obsessionar-se amb cap autor o temàtica, que sempre podem descobrir noves perles tan sols llegint una mica més enllà. La vida és un llibre que pot tenir milers de formes diferents; ara arriben els digitals... bah, m'és ben igual, per que la curiositat de seguir passant pàgina ens seguirà acompanyant.
Hi ha unes pàgines que m'agrada evocar, unes pàgines de les que em vaig enamorar, sempre parlen callant. comuniquen en silenci. gràficament són precioses. diuen les coses més grans del món sense dir-les... de manera bonica i tendra
Personal i intransferible
Sóc una d'aquelles persones que he canviat repetidament d'opinió sobre el tema de l'avortament que un cop més és sobre la taula, cremant en l'agenda política. He canviat repetidament d'opinió fruit d'un anàlisi ràpid, superficial, poc detingut i sobretot allunyat de la complexa realitat, aquesta només la coneixen noies com les del vídeo. Un anàlisi que ha agafat pinzellades de cada una de les opinions, que aconsegueixen gronxar-me d'un cantó a l'altre del vaixell sense poder deixar de trontollar. Amb 21 anys miro els 16 i penso:
-Era una nena! son unes noietes que encara han de veure moltes coses!, però, només escriure això, faig una mica més de memòria (de fet, no cal, arriba sola) i m'adono que ja era una dona molt conscient, que feia la inconscient en negreta i subratllat.
Parlem d'allo personal i intransferible, d'allò més pur i delicat de la vida, la seva pròpia existència. Tot és un cúmul de situacions, experiències, vivències, interpetacions, creixement, entorn, socialització, esperança i expectatives. Hi ha casos en que els pares han de fer de tutors, hi ha casos en els quals no. Hi ha casos en els quals seria necessari i és impossible, hi ha casos en els que és totalment desaconsellable i la catàstrofe pot arribar. Total, que és del tot difícil legislar el que no és legislable, per tot el rerefons que se'ns pot escapar, englobant-ho tot en una llei. Però clar, la vida és un oximoron al qual ens hem d'enfrontar. No tocar la legislació i quedar ancorats en un moment determinat, sense caminar en sintonia amb la realitat fonedissa, seria plausible? o tocar la legislació per a intentar, entre d'altres, minimitzar la complicació de les dones en el que esdevindrà un dels moments més complicats de la seva existència?. Jo no m'atreveixo a posar-me a cap cantó, seguiré navegant tot i que amb el nord dins meu, més clar que l'aigua; xo és, la uniformització és perillosa.
L'únic registre de la nit
I have dreamed of you so much
You are no longer real.
Is there still time for me to touch
Your breathing body,
To kiss your mouth
And make your voice come alive again?
I have dreamed of you so much
There's no more time for me to wake up.
I have dreamed of you so much,
Have walked so much, talked so much,
Slept so much with your phantom,
The only thing left for me
Is to become a phantom among phantoms,
A shadow a hundred times more shadow
than the shadow that moves and goes on moving,
brightly, over the sundial of your life.
Ombres
És indiscutible la repercussió que han tingut i tenen els mass media a l'hora de destapar veritats ocultes, anys, dècades, endarrera. Vivim en l'època de la veritat. del destape REAL. Com amb moltes coses a la vida, que es giren de cop, ens apareix l'efecte pervers, un resultat no esperat, una externalitat negativa. Analistes de campanyes polítiques, líders en comunicació política corren el risc de veure els seus intents de presentar el millor candidat de la millor manera possible (d'enfilar una persona a l'esglaó més elevat mitjançant una minuciosa, planificada i treballada campanya), per terra com a resultat de periodistes, carnissers o venedors amb altaveus mediàtics que destapen els secrets que anys, dècades, endarrera restaven a l'ombra. El comunicador polític (i no parlo del candidat ni de l'actor institucional) s'ha de sofisticar cada dia més, aconseguint seguir enganyant, o si més no, maquillant, en un món que s'ha familiaritzat molt amb el desmaquillador express. La gent vol cares netes. La gent sap distingir cada dia més, convertint-se en millors estilistes cada dia, agafant el gust al desgranament de les garlandes polítiques. 
Segurament és Obama qui actualitza el seu Twitter, segur?. Aquí comença la sofisticació, si la comunicació política del 2009, i en endavant, està ben feta, no hauríem de poder percebre si el líder parla sol o compta amb maquillatge waterproof dins el seu arsenal diari.
Segurs
"SOSTRES: La Catalunya real no vol la independència.
CARRETERO: Com va dir Salvador Cardús a l’assemblea de dissabte, tot Catalunya sap que l’única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l’única solució possible per a Catalunya.
SOSTRES: Independència és impossible.
CARRETERO: És possible, és necessària i és molt urgent. A més a més és l’única decisió que pot prendre Catalunya: perquè per jugar a estatutets i transferències, hem de demanar permís a Espanya.
SOSTRES: Quin és el primer pas cap a la independència?
CARRETERO: Telefonar a la secretària d’Estat americana, que per cert ja sap que tard o d’hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l’hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar."
Si, fermament posicionada i, sense complexes. No parlo d'actors polítics ni mediàtics, parlo d'acció ferma i clara, més ben dit, de conviccions, de FARS, fars que ens situen, que ens ensenyen l'entrada a casa, el caliu, la seguretat; no, no parlo de líders, ni de déus, parlo de conviccions que ens permeten viure en aquest món sense barroques esquizofrènies, viure amb coherència. En aquest cas amb la coherència catalana. Les coses pel seu nom. Com la cantarella que al company Carol tan li agrada repetir, faci fred o calor: parlo de projectes sòlids, solvents i seriosos. Som joves molt del món, molt a la última, molt plurals, molt oberts i també catalans convençuts i coherents. Necessitem una societat cohesionada i factors com els valors i els drets són motors per a la consecució d'aquest objectiu i de tots els altres. Hi ha drets molt importants i tots ajuden a fer créixer l'autoestima i l'autorealització tan personal, com colectiva, reflexionem amb el dret a decidir, no el considereu primigeni? bàsic? Si. evidentment. Qualsevol ésser humà és molt més feliç si pot decidir per si mateix. Ha arribat l'hora de les decisions, aquesta hora que ens acompanya des del primer fins l'últim dia.
CARRETERO: Com va dir Salvador Cardús a l’assemblea de dissabte, tot Catalunya sap que l’única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l’única solució possible per a Catalunya.
SOSTRES: Independència és impossible.
CARRETERO: És possible, és necessària i és molt urgent. A més a més és l’única decisió que pot prendre Catalunya: perquè per jugar a estatutets i transferències, hem de demanar permís a Espanya.
SOSTRES: Quin és el primer pas cap a la independència?
CARRETERO: Telefonar a la secretària d’Estat americana, que per cert ja sap que tard o d’hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l’hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar."
Si, fermament posicionada i, sense complexes. No parlo d'actors polítics ni mediàtics, parlo d'acció ferma i clara, més ben dit, de conviccions, de FARS, fars que ens situen, que ens ensenyen l'entrada a casa, el caliu, la seguretat; no, no parlo de líders, ni de déus, parlo de conviccions que ens permeten viure en aquest món sense barroques esquizofrènies, viure amb coherència. En aquest cas amb la coherència catalana. Les coses pel seu nom. Com la cantarella que al company Carol tan li agrada repetir, faci fred o calor: parlo de projectes sòlids, solvents i seriosos. Som joves molt del món, molt a la última, molt plurals, molt oberts i també catalans convençuts i coherents. Necessitem una societat cohesionada i factors com els valors i els drets són motors per a la consecució d'aquest objectiu i de tots els altres. Hi ha drets molt importants i tots ajuden a fer créixer l'autoestima i l'autorealització tan personal, com colectiva, reflexionem amb el dret a decidir, no el considereu primigeni? bàsic? Si. evidentment. Qualsevol ésser humà és molt més feliç si pot decidir per si mateix. Ha arribat l'hora de les decisions, aquesta hora que ens acompanya des del primer fins l'últim dia.
Al carrer Paradís
El barri Gòtic de la deliciosa Barcelona et regala aquestes estampes. Quin goig formar part d'una història com aquesta, que segueix latent a cada racó.
La foscor, les pedres, les cases, la catedral, la llegenda que parla per si sola; tot el conjunt de bracet del sol crea uns clarobscurs que amb bona imaginació o dots d'abstracció et transporten al vell mig d'un Caravaggio o et fan somniar en les vides i les múltiples històries que van tenir lloc en aquests carrers, inevitable, te'n amares.
Antoni Gutiérrez-Rubí
Les lliçons en un gran entorn.
La foscor, les pedres, les cases, la catedral, la llegenda que parla per si sola; tot el conjunt de bracet del sol crea uns clarobscurs que amb bona imaginació o dots d'abstracció et transporten al vell mig d'un Caravaggio o et fan somniar en les vides i les múltiples històries que van tenir lloc en aquests carrers, inevitable, te'n amares.
Antoni Gutiérrez-Rubí
Les lliçons en un gran entorn.
Maleta roja
De vegades un esdeveniment sobtat i molt dolorós, ens fa oblidar moltes de les coses posteriors a aquest esdeveniment sobtat i molt dolorós; si, moltes vivències i experiències anteriors, que només fan que recordar-nos i avisar-nos que són la conseqüència de l'esdeveniment sobtat i molt dolorós. Però hem d'aconseguir recordar, sempre, positivament, tot allò que un dia ho fou. així doncs, no ens podem permetre oblidar un estiu intens, plens de coneixences i descobriments, plens de rialles i algun plor, plens de vida i moviment. Acció i reacció.
Jo us recomano Londres ferventment. Però no em posaré a fer cap directori, me'l guardo per a mi. Tot i que si, hi deixo el meu bar preferit en aquell cantó...el meu barri preferit en aquell altre... el parc on vaig reflexionar... l'altre on vaig estimar..... hi deixo el carrer que em va emocionar....l'altre que em va deixar bocabadada...aquell de més enllà que em va fer somniar amb els ulls ben oberts.... hi deixo olors, colors, sensacions, emocions, pluja, sol, persones, somnis en stop. Hi deixo, hi vaig deixar una part de mi.
We should keep in our heart all the things that one day'd filled it with something useful, with some life, with movement, with some presents like the rich experience of growing up, like learning step by step.
Cada dia és nou i les valls no ens poden fer oblidar les muntanyes passades. No poden aconseguir enderrocar-les, per molt que ens castiguem i les volguem fer desaparèixer, mai ho aconseguirem. Per aquest motiu, el millor serà acabar amb un je ne regrette rien perque, on hi ha passat, no hi pot haver futur. On hi ha passat, només hi ha passat i lluitar-lo és una causa, definitivament, impossible.
Mirar endavant serà sempre la clau de volta.
Jo us recomano Londres ferventment. Però no em posaré a fer cap directori, me'l guardo per a mi. Tot i que si, hi deixo el meu bar preferit en aquell cantó...el meu barri preferit en aquell altre... el parc on vaig reflexionar... l'altre on vaig estimar..... hi deixo el carrer que em va emocionar....l'altre que em va deixar bocabadada...aquell de més enllà que em va fer somniar amb els ulls ben oberts.... hi deixo olors, colors, sensacions, emocions, pluja, sol, persones, somnis en stop. Hi deixo, hi vaig deixar una part de mi.
We should keep in our heart all the things that one day'd filled it with something useful, with some life, with movement, with some presents like the rich experience of growing up, like learning step by step.
Cada dia és nou i les valls no ens poden fer oblidar les muntanyes passades. No poden aconseguir enderrocar-les, per molt que ens castiguem i les volguem fer desaparèixer, mai ho aconseguirem. Per aquest motiu, el millor serà acabar amb un je ne regrette rien perque, on hi ha passat, no hi pot haver futur. On hi ha passat, només hi ha passat i lluitar-lo és una causa, definitivament, impossible.
Mirar endavant serà sempre la clau de volta.
Escalfor emboirada
Tot passejant per Clapham Common amb l'agradable regust del terros de sucre more, escantonat, que minuts abans s'havia fos dins el cafe. Fantàstic descobriment aquests ultims dies londinencs
Toni Castells.
Toni Castells.
La femme est avant tout sentimentale
Gerhard Richter
Robert Therrien
Renne Magritte (The spirit of geometry)
Edward Ruscha
Maurizio Cattelan
Auguste Rodin. Paolo Malatesta...Francesca da Rimini... Lancelot & Guinevere... et aussi,
Robert Frank
Jeff KoonsCarolee Schneemann
Souvenirs desde la Tate
Ni accents, ni c trencada
Moltes coses desde que vaig arribar a Londres, avui fa 11 dies. I tampoc tantes. M'he donat un cop contra la pura i dura veracitat de la perspectiva. LA PERSPECTIVA AMB LA QUAL EL NOSTRE CAP VEU LES COSES FA CANVIAR TOTALMENT LES EXPERIENCIES, ho sabeu, oi! La prespectiva d'aterrar a la gran capital britanica (repeteixo, gran, GRAN, so huge!) i tenir dos llargs mesos per a coneixer-la i per a convertir-te en "citizen durant 60 dies", fa que el primer que facis el dia d'arribar no sigui anar a visitar el London Eye, el London Bridge, el Madame Tussaud's, Harrod's, Oxford, Picadilly o Abbey Road. NO. el primer que fas es comencar a moure't, fer entrevistes i mirar de guanyar-te unes quantes garrofes per mantenir-te AQUI. Estic contenta! es ben entretingut! veig els turistes fent els tours amb els autobusos (si, si, els mateixos que a la meva estimada Barcelona), les cameres, els paraigues i les ulleres de sol i em veig a mi atrafegada, amunt i avall, amb la meva llibreta plena de direccions, hores, estacions de tren etc. Si, tambe paraigua i ampolla d'aigua, pero no camara, tot i que els meus ulls estan flipant igual. Tornem a la perspectiva, com canvia quan ets un turista i saps que potser nomes veuras Picadilly Circus un cop a la vida o quan ets un vianant mes que veus Picadilly cada dia. Repeteixo, que divertit. Pero be, ja anire deixant constancia de llocs visitats, que m'han agradat (si, molts seran els dels turistes, evidentment!... pero espero que forces d'altres, no).El motiu pero de la immortalitzacio literaria d'avui es un que m'ha deixat ben atribolada i a mes tinc una important pressio! dema passat ha d'estar decidit! dissabte a la nit haig d'escollir si vull treballar a l'AUBAINE o a l'ORTEGA.
Clar, d'entrada, dos noms que semblen inofensius pero de sortida I'm in front of a big issue! Franca (amb una c trencada!) versus Espanya. Les dues igual de patriotes, les dues igual de bones (culinariament parlant, entre d'altres), les dues igual de folcloriques, les dues igual d'orgulloses d'haver-se conegut; el nacionalisme no enten de colors, ni de races, qui el te i el viu i el sent i el manega, l'integra i el celebra i l'intenta extrapolar ara per aqui ara per alla. SI, definitivament L'AUBAINE (el bonic frances, els seus exquisits plats frescos, imponentment ben presentats, aquesta elegancia innata, el detall, la mantega, la mostassa (de Dijon), la wonderful patisserie... les belles dones i les nostalgiques cancons, la seduccio, l'ambiguitat, la capital de l'amor, le Mont Saint Michel et aussi Bordeaux meme!, els poetes i les baguettes... i tantes i tantes d'altres coses) o L'ORTEGA (el bonic espanyol, els toros, la morcilla i tota la currua d'embotits fets amb aquest venerable animal, sant porc del meu corrrrr!, Salamanca i el Tio Pepe i Valladolid i Madrid i les dues Castelles i el bocata calamares i totes les impresionants tapes i tambe les sevillanes i les porres amb xocolata i l'honorable Cervantes i la porras antequerana, el soque, la friturita de verano, la Cibeles, l'aqueducte de Segovia, la catedral de Santiago, els programes del cor... i tantes i tantes d'altres coses). De debo, la situacio, per riure i de valent.
La Gran Bretanya m'enfila dalt l'escenari professional de la restauracio els meus dos majestuosos paisos veins, quasi res! cara i creu, nit i dia; mai hauria imaginat que hauria de triar entre Espanya i Franca, pero encara hauria imaginat menys que fos a Londres! la vida te cada sorpresa :)
Sent objectiva, parlant de temes pecuniaris, crec que percebre el mateix a un lloc i a l'altre. Segon punt, a l'Aubaine m'han fet posar un bonic "polo" i un davantal (aquest ultim, genuinament boulanger), la clientela, com dir-ho, treballadors i treballadores de les empreses dels voltants, vestits amb els seus vestits (excuseu-me la redundancia) i les dones intentant l'ultim outfit de la Vogue (n'hi ha que ho aconsegueixen i tot). En aquest trial day d'avui, que ha durat 4 hores, la majoria ha estat aixo... paperots sobre la taula i anglesos somrients, explicant la ultima distraccio de la oficina. Els plats que he traginat MADONNA MIA (deixeu-me que piqui la porta dels italians), quina pinta! pero! ei! un inconvenient, l'staff es frances!! (nomes hi ha una anglesa, la Michelle), avui hi havia l'Adeline, la Sophie, el Daniel, el David, el Christian (molt gracios... per referencies, Nathan Lane a La cage aux folles) i tots parlant en frances... es clar, aixi, una es mimetitza i no parla en l'angles que hauria de parlar... que no vol dir que parli en frances (per que mes enlla de moi aussi, je t'aime, pas mal, oui, non, je m'apelle Laura et alle, alle...res!) si no que no m'esforco a posar l'accent angles que haig d'aconseguir, you know!
O sigui que, dema a les 16 hores prova a l'Ortega i veure'm. A veure, ara mateix, escrivint aquestes linies desde la meva comfortable habitacio del numero 17 de Jackson Road (de cara la finestra oberta i amb un peu que pren la fresca) puc dir que segurament m'ho passare mes be amb el folklore espanyol, la manager ja em va dir que volen una persona que es faci "amiga" dels costumers! jaja... en canvi al frances, aixo no es diu, ni de fet, aixo no es. Es a dir, ras i curt, un, es MOLT mes distes que l'altre. Sigui com sigui, dema veure quin nivell de nacionalitat espanyola hi ha en l'staff de l'Ortega i en base a aixo, potser, decidire.
Londres molt bonica. Dilluns comencare a treballar. Petons.
A reveure.
status quo
-L'Anna em demana quin dia fem el dinar, com ho teniu?.
-Y voy para allá!, para allí!, para arriba.
-On ets?.
-Pensaba que te ibas a operar hoy...
-Ma mare m'ha de donar uns papers, quedem allà doncs, 5 minuts.
Sabadell Estació, final del trajecte.
El tren i el mòbil conjugats tenen aquestes coses; en un moment, de cop i volta, tothom es posa a parlar amb el telèfon mòbil i sense cap mena de problema van deixant anar les activitats que han ocupat el dia o les programades o les imaginades. És curiós, si no en teniem prou amb el mòbil, ara existeix el twitter, així podem descriure què estem fent segon a segon... em segueixo preguntant quin sentit te. Si, curiós, mil maneres de mantenir-nos connectats i comunicats però cada cop més egocèntrics. Quines coses te la vida! Volem donar imatges de normalitat en un un món ple d'anormalitats. Si, sempre, però mai d'una manera tan forçada.
Aquí també passa una altra cosa: ens hem assabentat que el Ramon li pregunta a la Pilar quin dia vol fer el dinar entre matrimonis per ensenyar-se les fotos de l'últim viatge a Berlin, ara, si aquest sr. Ramon ens frega sense voler amb el braç, si les nostres pells s'uneixen durant unes mil·lèsimes de segon, ràpidament, fem mala cara, ens emprenyem, ens posem de mal humor i en el pitjor dels casos ho recordem durant unes quantes hores.
-Punyeta el sr. Ramon! com ens ha envait el nostre espai, què volia, per que no ha vigilat, per que m'ha perturbat?.
Cadascú dins la seva cel·la vidriosa i translúcida. Deixem entrar sense compromís, sense definició. Deixem entrar amb recel. JAJAJA. Som ben graciosos, que som ben iguals.
I de vegades aquest trajecte, pot esdevenir el més gratificant del dia, tot canviant aquest status quo perpetu.
Home esclar!! sota l'atenta mirada de tots aquells als que no els interessa per res, res, de res, però que hi han de ser, que ho han de veure, ho han de viure. Distraccions loooooow cost.
Seguim regalant-nos indiferències.
-Y voy para allá!, para allí!, para arriba.
-On ets?.
-Pensaba que te ibas a operar hoy...
-Ma mare m'ha de donar uns papers, quedem allà doncs, 5 minuts.
Sabadell Estació, final del trajecte.
El tren i el mòbil conjugats tenen aquestes coses; en un moment, de cop i volta, tothom es posa a parlar amb el telèfon mòbil i sense cap mena de problema van deixant anar les activitats que han ocupat el dia o les programades o les imaginades. És curiós, si no en teniem prou amb el mòbil, ara existeix el twitter, així podem descriure què estem fent segon a segon... em segueixo preguntant quin sentit te. Si, curiós, mil maneres de mantenir-nos connectats i comunicats però cada cop més egocèntrics. Quines coses te la vida! Volem donar imatges de normalitat en un un món ple d'anormalitats. Si, sempre, però mai d'una manera tan forçada.
Aquí també passa una altra cosa: ens hem assabentat que el Ramon li pregunta a la Pilar quin dia vol fer el dinar entre matrimonis per ensenyar-se les fotos de l'últim viatge a Berlin, ara, si aquest sr. Ramon ens frega sense voler amb el braç, si les nostres pells s'uneixen durant unes mil·lèsimes de segon, ràpidament, fem mala cara, ens emprenyem, ens posem de mal humor i en el pitjor dels casos ho recordem durant unes quantes hores.
-Punyeta el sr. Ramon! com ens ha envait el nostre espai, què volia, per que no ha vigilat, per que m'ha perturbat?.
Cadascú dins la seva cel·la vidriosa i translúcida. Deixem entrar sense compromís, sense definició. Deixem entrar amb recel. JAJAJA. Som ben graciosos, que som ben iguals.
I de vegades aquest trajecte, pot esdevenir el més gratificant del dia, tot canviant aquest status quo perpetu.
Home esclar!! sota l'atenta mirada de tots aquells als que no els interessa per res, res, de res, però que hi han de ser, que ho han de veure, ho han de viure. Distraccions loooooow cost.
Seguim regalant-nos indiferències.
Més que un Club
Definitivament l'eufòria majestuosa que lentament es va apagant per tornar a donar pas al rutinari dia a dia, ens demostra la magnitud de l'esdeveniment del passat 27 de maig al vespre.
1.000.000 de persones pels carrers de Barcelona disfrutant la rua Blaugrana; 20.000 culers sentint-se gladiadors a l'Stadio Olimpico, 90.000 persones al Camp Nou vibrant amb l'espectacle de tornada; 80.000 persones a Canaletes, perdent el seny i presos per la rauxa. I tants altres milers repartits per Catalunya i la resta del món.
Què passa amb el Barça? un cop exhaurida la festa ha de venir la reflexió. Destriar el gra de la palla.
De tots aquests mils de milers quants senten el Fútbol Club Barcelona i quants van aprofitar l'excusa per a fondre's en un oremus col·lectiu conduit per l'èxtasi de la victòria?. L'anàlisi, definitivament, no s'ha de fer en aquests termes. És evident que l'alegria es contagia i que molta gent amb un bon estat d'ànim i cap altre pla alternatiu s'apuntarà al carro de fer caliu, uns beures, uns riures i una festa... sense necessitat de ser soci del Barça; a més a més, quantificar el sentiment culé és impossible, per això és un sentiment... d'aquesta manera el que hem de valorar és tot el que representa aquest club de fútbol. Per uns és un ens, són uns colors, és un equip, que els ha acompanyat tota la vida, ha format part de la seva socialització, del seu creixement, del seu desenvolupament personal; tenen el Barça molt interioritzat. D'altres el consideren un dels molts símbols nacionals, ítem que els serveix per a reinvindicar i reafirmar-se en la seva catalanitat, orgullosos d'exportar el que consideren un producte made in Catalonia, l'himne del Barcelona i de retruc, l'estelada, a tot el món. Hi ha també els que viuen maravellats amb el jogo bonito i que quan aquest no és tan bonito, no abandonen el planter, amb l'esperança de tornar a reviure el que han tingut la oportunitat de sentir, aquests sovint no entenen què reivindiquen exactament els del grup mencionat anteriorment. N'hi ha uns altres que són del Barça per que són de Barcelona. També aquells que són del Barça per que guanya i per que és guay i per que te jugadors interessants. No podem oblidar els promiscus!, aquells que són del Barça i tenen simpatia per l'Espanyol, pel Betis o pel Deportivo; ser del Barça i tenir simpatia pel Madrid ja és una altra cosa, hi ha d'haver molt d'amor pel mig. La llista és llarguíííssima, la casuística blaugrana és tan heterogènia com el conjunt de factors que han fet possible el seu triomf esportiu.
Seria una falta de respecte molt gran no mencionar les persones que no s'immuten, tan si l'equip guanya, com si l'equip perd... vaja aquells als que no els hi interessa el fútbol i fins el troben quelcom inútil. Si, seria una falta de respecte ja que totes aquestes persones han hagut d'aguantar un mes de maig digne de crispar tots els seus nervis, molt instigat per una tel·levisió pública que semblava la mare o fins i tot l'àvia orgullosa del nét prodigi. El barça ha monopolitzat quasi bé tota la programació de TV3 aquestes últimes setmanes. I és aquesta la que també ha tingut una responsabilitat importantíssima a l'hora d'exaltar els sentiments, les passions i els instints.... amb els vídeos-reculls èpics (molt ben montats i editats certament) que han preparat, aquests han fet emocionar fins l'individu més dur. Però bé, la tele, la ràdio, la premsa, internet, ... si, de fet han estat el reflex de les dues eufòries ciutadanes que s'han viscut, tan la sincera, com la impostada.
En definitiva i que serveixi de moralitat, el que no es pot negar és que els valors, els coneixements, les habilitats, el rigor, el respecte, l'esforç, la humilitat, el sacrifici, la voluntat, la rectitud, el companyerisme, l'amor al proïsme, la responsabilitat... que ha sabut transmetre en Pep Guardiola a tots els jugadors, són un exemple clar (a ulls de qualsevol persona amb senderi) contundent i amb resultats abastament celebrats, de la solvència de les coses ben fetes.
És una història amb final feliç. És una història que ens parla de somnis fets realitat (amb molta dedicació). El secret Guardiola te tocs de persuassió, seducció, decisió i una gestió de la motivació dignes d'estudi en profunditat. És per això que tan si som amants del fútbol com al·lèrgics a l'esport o si ens apuntem a la primera festa que trobem, siguem del color que siguem i ho hagim viscut com ho hagim viscut és meritori reconéixer que aquesta gesta ha mostrat i ha aportat positivitat i un know how que de ben segur inspirarà a tota mena de clubs esportius així com a molts individus, mostrant pautes d'èxit extrapolables a la vida quotidiana. La germanor, sense perdre el món de vista, motivada, unida i amb força per afrontar reptes, és tot un valor. Aquest barça ha injectat potència al moment, una alenada d'aire fresc. Als no barcelonistes, també, els ha mostrat un gran camí i un bon exemple d'esportivitat i savoir faire.
El golf d'Itàlia
He trobat aquesta petita estampa entre la informació de la cultura política italiana. Parlar del Cavaliere, dóna forma al títol d'avui. Atrafegada. Així que, menys és més:
VATICÀ - MAFIA - DEMOCRÀCIA MANIPULADA
però clar, també:
SPAGHETTI ALLE VONGOLE - POSITANO - MICHELANGELO
No ho tenen fàcil, s'entén que visquin del llegat gastronòmic, territorial i artístic.
VATICÀ - MAFIA - DEMOCRÀCIA MANIPULADA
però clar, també:
SPAGHETTI ALLE VONGOLE - POSITANO - MICHELANGELO
No ho tenen fàcil, s'entén que visquin del llegat gastronòmic, territorial i artístic.
De cop
Amb pressa suspesa en l'aire. La barrejadissa atabala, aixorda, desconcerta, neguiteja, angoixa. Vols escriure i t'adones que fa hores que has acabat. Un soroll ofegat fora el carrer, de nit i ja comença la maquinària mental. opressió de la pell fina. Com el paper. Trencadissa de vidres, remor de motors. veus que atravessen escletxes. silencis que amaren la vida. Entre l'associació lliure i el sol il·luminat es va fent més tard, més tard, més tard, més tardmés i més tard.
I campanes. tan sols anaves a dir
Qualsevol temps passat, fou millor?
L'altre dia vaig anar a veure little ashes . Dalí fou tan gran i alhora tan petit que no sé què dir-ne. Potser que em va agradar la sensibilitat amb la qual es mirava amb Lorca; potser que em va angoixar la seva incapacitat per mantenir-hi relacions, la naturalesa complicada, turbulenta, de la seva sexualitat; potser que em maravellà la manera com va aconseguir crear el geni que anhelava, potser que m'entristí el mercantilisme final. Perque és perillós quan la línia entre persona i personatge es difumina. És letal. Potser que abans que tot es compliqués sobremanera fou un gran moment. L'efervescència.
Eren certs, reals i palpables els moviments per la llibertat, pel canvi, per la novetat. La religió oprimia les accions però a fi de comptes no aconseguia anihilar els pensaments. La repressió fou bona i propícia per l'explosió. En la pel·lícula presenciem les peripècies de tres joves amb els seus conseqüents mals de cap etílics i experimentals, als quals se'ls sumen talents poc comuns. Joves complexos, apassionats i apassionants, per partida doble. Dalí, Lorca i Buñuel.
Destins més tràgics que altres, els quals no et deixen indiferent mentre vas prenent consciència del que hi havia i del que hi ha ara.
Per que ara, ara tot s'hi val. Ara tot es veu. Ara tot s'ensenya. Ara res s'amaga. Ara res es guarda. Ara tot s'exhibeix sense por, sense més por que la de ser menystinguts, anul·lats, acabats. Ara mostrem per viure, abans mostràvem per pulsió. Ara mostrem per ficció quan abans era per realitat. No hi ha lloc pel desig pur i nítid, la velocitat el destrueix subtilment. No parem a reflexionar seriosament, tan sols ens deixem embriagar d'un pensament vague i superficial. No ens podem culpar però molt menys felicitar-nos. En el fons és una trista pena, però l'esperit dels temps no pot servir com a excusa. Serà una excusa que grinyola i que s'avergonyeix d'ella mateixa.
Si reflexionessim veuriem que la sencillesa cada cop s'ha allunyat més de la quotidianitat, relegada a un racó, emmirallada per la voluntat d'emmagatzemar com més coses millor. Entraven aires nous, els feliços anys 20; d'aquí onze anys hi tornarem a ser als anys 20, és molt tard per a fer un estudi acurat amb tots els paral·lelismes existents....però imatges gràfiques m'apareixen al cap. La pell, el llapis, les passes perden la batalla davant el plàstic, les tecles, les rodes. Com lluitem i per què, un cop nosaltres mateixos hem engabiat la llibertat desitjada i, a més a més, li mostrem imatges explícites de tot allò que odiem, ens repugna i ens fa mal?
Tinc fe que sabrem racionalitzar un dia. Aquell dia en el qual cadascú hagi arribat a la seva grande bouffe particular i exclami: fins aquí. Com que cadascú ho farà al seu ritme, potser sentirem els feliços anys 50. Tot hi que jo tinc fe en l'home; no en les màquines... per això no sé quan sentirem uns feliços, ni si sentirem uns feliços. Però si, hi tan, tinc fe. No em resignaré a pensar que només sentirem uns grisos amb simples guspires policromades, mal dissenyades.
Eren certs, reals i palpables els moviments per la llibertat, pel canvi, per la novetat. La religió oprimia les accions però a fi de comptes no aconseguia anihilar els pensaments. La repressió fou bona i propícia per l'explosió. En la pel·lícula presenciem les peripècies de tres joves amb els seus conseqüents mals de cap etílics i experimentals, als quals se'ls sumen talents poc comuns. Joves complexos, apassionats i apassionants, per partida doble. Dalí, Lorca i Buñuel.
Destins més tràgics que altres, els quals no et deixen indiferent mentre vas prenent consciència del que hi havia i del que hi ha ara.
Per que ara, ara tot s'hi val. Ara tot es veu. Ara tot s'ensenya. Ara res s'amaga. Ara res es guarda. Ara tot s'exhibeix sense por, sense més por que la de ser menystinguts, anul·lats, acabats. Ara mostrem per viure, abans mostràvem per pulsió. Ara mostrem per ficció quan abans era per realitat. No hi ha lloc pel desig pur i nítid, la velocitat el destrueix subtilment. No parem a reflexionar seriosament, tan sols ens deixem embriagar d'un pensament vague i superficial. No ens podem culpar però molt menys felicitar-nos. En el fons és una trista pena, però l'esperit dels temps no pot servir com a excusa. Serà una excusa que grinyola i que s'avergonyeix d'ella mateixa.
Si reflexionessim veuriem que la sencillesa cada cop s'ha allunyat més de la quotidianitat, relegada a un racó, emmirallada per la voluntat d'emmagatzemar com més coses millor. Entraven aires nous, els feliços anys 20; d'aquí onze anys hi tornarem a ser als anys 20, és molt tard per a fer un estudi acurat amb tots els paral·lelismes existents....però imatges gràfiques m'apareixen al cap. La pell, el llapis, les passes perden la batalla davant el plàstic, les tecles, les rodes. Com lluitem i per què, un cop nosaltres mateixos hem engabiat la llibertat desitjada i, a més a més, li mostrem imatges explícites de tot allò que odiem, ens repugna i ens fa mal?
Tinc fe que sabrem racionalitzar un dia. Aquell dia en el qual cadascú hagi arribat a la seva grande bouffe particular i exclami: fins aquí. Com que cadascú ho farà al seu ritme, potser sentirem els feliços anys 50. Tot hi que jo tinc fe en l'home; no en les màquines... per això no sé quan sentirem uns feliços, ni si sentirem uns feliços. Però si, hi tan, tinc fe. No em resignaré a pensar que només sentirem uns grisos amb simples guspires policromades, mal dissenyades.
Manel
Feia dies que els havia d'escoltar i ahir entre mojito i mojito en molt bona companyia, van aparéixer a la conversa il·lustrant vivències i emocions. Vint i pocs anys, ben grans i molt frescos. Amb ganes de fer música, en Martí, l'Arnau, en Roger i en Guillem es varen ajuntar i van deixar fluir ments i mans. Barregen coses que ens toquen d'aprop i ens encanten amb aquesta manera planera i alhora elaborada de fer-ho. Tan l'ahir, com l'avui, la quotidianitat i les petites coses de cada dia, aparellades amb les fantasies que les emboliquen com caramelets de colors, se'ns presenten al seu primer àlbum. El més sensat serà adquirir-lo, demaneu pels millors professors europeus i deixeu-vos endur per un d'aquests grups que el boca-orella segueix movent com a indicador fidedigne de la seva acceptació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)