Encert i sort
En Josep Guardiola és un HOME de cap a peus.
Gràcies per haver propiciat tantes emocions positives mentre li donaves tot el sentit a la paraula humilitat.
TENDER BUTTONS
OBJECTS.
(a long dress)
"What is the current that makes machinery, that makes it crackle, what is the current that presents a long line and a necessary waist. What is this current.
What is the wind, what is it.
Where is the serene length, it is there and a dark place is not a dark place, only a white and red are black, only a yellow and green are blue, a pink is scarlet, a bow is every color. A line distinguishes it. A line just distinguishes it."
FOOD.
(breakfast)
"A change, a final change includes potatoes. This is no authority for the abuse of cheese. What language can instruct any fellow.
A shining breakfast, a breakfast shining, no dispute, no practice, nothing, nothing at all.
A sudden slice changes the whole plate, it does so suddenly.
An imitation, more imitation, imitation succeed imitations.
Anything that is decent, anything that is present, a calm and a cook and more singularly still a shelter, all these show the need of clamor. What is the custom, the custom is in the centre.
What is a loving tongue and pepper and more fish than there is when tears many tears are necessary. The tongue and the salmon, there is not salmon when brown is a color, there is salmon when there is no meaning to an early morning being pleasanter. There is no salmon, there are no tea-cups, there are the same kind of mushes as are used as stomachers by the eating hopes that makes eggs delicious. Drink is likely to stir a certain respect for an egg cup and more water melon than was ever eaten yesterday. Beer is neglected and cocoanut is famous. Coffee all coffee and a sample of soup all soup these are the choice of a baker. A white cup means a wedding. A wet cup means a vacation. A strong cup means an especial regulation. A single cup means a capital arrangement between the drawer and the place that is open.
Price a price is not in language, it is not in custom, it is not in praise."
ROOMS.
"Dance a clean dream and an extravagant turn up, secure the steady rights and translate more than translate the authority, show the choice and make no more mistakes than yesterday."
...
"A light in the moon the only light is on Sunday. What was the sensible decision. The sensible decision was that notwithstanding many declarations and more music, not even notwithstanding the choice and a torch and a collection, notwithstanding the celebrating hat and a vacation and even more noise than cutting, notwithstanding Europe and Asia and being overbearing, not even notwithstanding an elephant and a strict occasion, not even withstanding more cultivation and some seasoning, not even with drowning and with the ocean being encircling, not even with more likeness and any cloud, not even with terrific sacrifice of pedestrianism and a special resolution, not even more likely to be pleasing. The care with which the rain is wrong and the green is wrong and the white is wrong, the care with which there is a chair and plenty of breathing. The care with which there is incredible justice and likeness, all this makes a magnificent asparagus, and also a fountain."
Stein's writing, "stream-of-consciousness" kind of approach.
Marxant del malagueny Picasso. De les primers que va saber apreciar el seu art. Per aquestes contrades això del cubisme no ens acabava de fer el pes, que un cap i un cos són un cap i un cos, no coses estranyes que no ens atrevim a observar. Curiós, grans artistes que teniem i pocs marxants que els sabessin apreciar, que havien de venir cultes-riques-excèntriques americanes a valorar-nos l'art.....i per això ara tot plegat volta per París o els States.
...bé però, en honor a una veritat, nosaltres veniem d'una llarga tradició cultural i artística, de cànons i rigideses de vell ordre i magnanimitat i en d'altres llocs tot estava per fer, i doncs, tot era possible i acceptable sense prejudicis ni curtes i determinades mires.
La bassa i la fàbrica que Picasso va veure a Horta de Sant Joan.
A través de petites decisions individuals
N'hi ha que diuen que les consultes populars d'aquest 13 de desembre no serveixen per res. N'hi ha qui les considera il·legals. N'hi ha qui ens titlla de somiatruites. N'hi ha qui ens tracta d'ignorants. N'hi ha que hi veuen demagògia. amplificació. magnificació. estratègia política (no sé on hi veuen els partits polítics). bojeria. mal. tossuderia. marranada. N'hi ha que hi veuen molts fantasmes. Són consultes innecessàries?. Respecto totes les opinions, però considero que són justes.
Jo avui he estat molt feliç quan he acompanyat la meva amiga Carlota a votar pel sí a la independència de Catalunya a Sant Cugat. A més a més, retrobar-me amb la meva estimada professora de llengua castellana a la ESO, Laura de Mas, ha estat la millor sorpresa en molts dies. Ens hem abraçat amb molt d'amor i ens hem posat, massa ràpidament, al dia... hem de trobar un moment amb més calma. La Laura em va ensenyar a estimar a Gustavo Adolfo Bécquer (entre una INFINITAT de coses més que em va ensenyar...algunes que només es poden aprendre sentint-les ben endins, sense llibres. Paraules, silencis i gestos agombolen aquest tipus de docència).
"XXIV
Dos rojas lenguas de fuego
que, a un mismo tronco enlazadas,
se aproximan, y al besarse
forman una sola llama;
dos notas que del laúd
a un tiempo la mano arranca,
y en el espacio se encuentran
y armoniosas se abrazan;
dos olas que vienen juntas
a morir sobre una playa
y que al romper se coronan
con un penacho de plata;
dos jirones de vapor
que del lago se levantan
y al juntarse allá en el cielo
forman una nube blanca;
dos ideas que al par brotan,
dos besos que a un tiempo estallan,
dos ecos que se confunden,
eso son nuestras dos almas."
Jo tenia 15 anys, llegia això i somniava desperta.
O aquest altre, que em vaig haver d'aprendre par coeur!
"Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!"
Estimada professora, quina alegria haver-la retrobat. Que bella que estava. M'ha agadat saber que tot segueix igual a l'escola.
Doncs la Laura l'he trobat allà, al Club Muntanyenc Sant Cugat; allà on la Carlota ha dipositat el seu vot pel sí a la independència. Jo respecto totes les veus i no amago la meva. Jo avui sóc molt feliç. Veure persones unides per una causa, per un somni, veure-les unides pacífica i democràticament és quelcom emotiu. Intel·ligent. Sensat. Dóna ales a la quotidianitat. Per què ataquen tant una pregunta? una simple i clara pregunta? per què es molesten (per què se'n mofen) tant?. No es tracta d'encetar conflictes, no es tracta de confrontar persones, es tracta d'exercir el dret fonamental a decidir lliurement. A decidir sobre quelcom que, també, preocupa. Sí, la societat té molts altres problemes i molt greus. Però aquest també ho és (si més no, per una part de la societat que habita aquest territori. I, directa o indirectament ens toca a tots). I avui Catalunya ha demostrat un cop més la seva voluntat dialogadora i la seva organització ciutadana. Els catalans som un poble cívic, compromès i solidari.
Estic orgullosa del meu poble, dels meus conciutadans i dels meus compatriotres.
Respectaré tota la meva vida Espanya. Demano que la part d'ella que es dedica a deslegitimar-nos i a mofar-se'n també ens comenci a respectar, que ja va sent hora. Sí, el d'avui ha estat un acte simbòlic però amb una simbologia carregada de força. Espero que els catalans cridats a pronunciar-se el 28 de febrer i el 25 d'abril DECIDEIXIN tan orgullosos com ho faré jo. Sigui si o sigui no, decidir democràticament és la clau de la societat.
I posats a somniar, si un dia el meu petit gran país fos independent sóc plenament conscient que no seria el paradís, ni la solució miraculosa a tots els mals....evidentment, no venem fum, som gent conscient! però a part de ser lliure, viuria en pau. Deixant enrera mals record, velles rencúnies s'acabarien les tensions i les friccions de la convivència amb Espanya. Tindriem altres problemes però n'hauriem resolt un dels més antics. Bé, però, com he dit, respecto les veus divergents amb la meva. Que sigui el que el poble sobirà decideixi. Però siusplau, que tingui el dret a decidir legalment. Som al final de la primera dècada del segle XXI, som dins el marc d'una Unió Europea que vetlla per la pau, la convivència i el desenvolupament (la teoria és molt bonica) i avui més que mai, tenim la oportunitat i el luxe, així hauria de ser, de poder dibuixar fronteres cooperadores, democràticament. Visca la humanitat, visca la llibertat conscient i responsable.
Jo avui he estat molt feliç quan he acompanyat la meva amiga Carlota a votar pel sí a la independència de Catalunya a Sant Cugat. A més a més, retrobar-me amb la meva estimada professora de llengua castellana a la ESO, Laura de Mas, ha estat la millor sorpresa en molts dies. Ens hem abraçat amb molt d'amor i ens hem posat, massa ràpidament, al dia... hem de trobar un moment amb més calma. La Laura em va ensenyar a estimar a Gustavo Adolfo Bécquer (entre una INFINITAT de coses més que em va ensenyar...algunes que només es poden aprendre sentint-les ben endins, sense llibres. Paraules, silencis i gestos agombolen aquest tipus de docència).
"XXIV
Dos rojas lenguas de fuego
que, a un mismo tronco enlazadas,
se aproximan, y al besarse
forman una sola llama;
dos notas que del laúd
a un tiempo la mano arranca,
y en el espacio se encuentran
y armoniosas se abrazan;
dos olas que vienen juntas
a morir sobre una playa
y que al romper se coronan
con un penacho de plata;
dos jirones de vapor
que del lago se levantan
y al juntarse allá en el cielo
forman una nube blanca;
dos ideas que al par brotan,
dos besos que a un tiempo estallan,
dos ecos que se confunden,
eso son nuestras dos almas."
Jo tenia 15 anys, llegia això i somniava desperta.
O aquest altre, que em vaig haver d'aprendre par coeur!
"Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!"
Estimada professora, quina alegria haver-la retrobat. Que bella que estava. M'ha agadat saber que tot segueix igual a l'escola.
Doncs la Laura l'he trobat allà, al Club Muntanyenc Sant Cugat; allà on la Carlota ha dipositat el seu vot pel sí a la independència. Jo respecto totes les veus i no amago la meva. Jo avui sóc molt feliç. Veure persones unides per una causa, per un somni, veure-les unides pacífica i democràticament és quelcom emotiu. Intel·ligent. Sensat. Dóna ales a la quotidianitat. Per què ataquen tant una pregunta? una simple i clara pregunta? per què es molesten (per què se'n mofen) tant?. No es tracta d'encetar conflictes, no es tracta de confrontar persones, es tracta d'exercir el dret fonamental a decidir lliurement. A decidir sobre quelcom que, també, preocupa. Sí, la societat té molts altres problemes i molt greus. Però aquest també ho és (si més no, per una part de la societat que habita aquest territori. I, directa o indirectament ens toca a tots). I avui Catalunya ha demostrat un cop més la seva voluntat dialogadora i la seva organització ciutadana. Els catalans som un poble cívic, compromès i solidari.
Estic orgullosa del meu poble, dels meus conciutadans i dels meus compatriotres.
Respectaré tota la meva vida Espanya. Demano que la part d'ella que es dedica a deslegitimar-nos i a mofar-se'n també ens comenci a respectar, que ja va sent hora. Sí, el d'avui ha estat un acte simbòlic però amb una simbologia carregada de força. Espero que els catalans cridats a pronunciar-se el 28 de febrer i el 25 d'abril DECIDEIXIN tan orgullosos com ho faré jo. Sigui si o sigui no, decidir democràticament és la clau de la societat.
I posats a somniar, si un dia el meu petit gran país fos independent sóc plenament conscient que no seria el paradís, ni la solució miraculosa a tots els mals....evidentment, no venem fum, som gent conscient! però a part de ser lliure, viuria en pau. Deixant enrera mals record, velles rencúnies s'acabarien les tensions i les friccions de la convivència amb Espanya. Tindriem altres problemes però n'hauriem resolt un dels més antics. Bé, però, com he dit, respecto les veus divergents amb la meva. Que sigui el que el poble sobirà decideixi. Però siusplau, que tingui el dret a decidir legalment. Som al final de la primera dècada del segle XXI, som dins el marc d'una Unió Europea que vetlla per la pau, la convivència i el desenvolupament (la teoria és molt bonica) i avui més que mai, tenim la oportunitat i el luxe, així hauria de ser, de poder dibuixar fronteres cooperadores, democràticament. Visca la humanitat, visca la llibertat conscient i responsable.
El Nadal i la utopia
L'art pot aconseguir fer bella la merda que hi ha al món. Per penjar-la i admirar-la i tornar-la a llegir així. Damien Deroubaix també es queixa del sistema. Dins d'aquest, l'odiós consumisme exacerbat. D'aquí un mes arriba Nadal. El Nadal del segle XXI, el Nadal del 2009. Com sona la paraula Nadal, avui?. "Vivim una crisi de valors", primer m'ho creia però fa un temps que he descobert que la crisi és permanent. Avui a classe un noi ha dit que el que és permanent és el conflicte... jo discrepo.
La crisi si, ja que estem canviant cada dia; tot canvia molt cada dia però sort en tenim que de vegades apareix un ordre inesperat dins nostre i el conflicte s'amaga. L'absència d'aquest és palpable uns segons (d'una vida) al nostre voltant, també. És fantàstic.
Conflicte i felicitat són moments.La crisi és.El Nadal arriba i se'n va
N2,Enric Granados entre Provença i Mallorca.
És un autèntic plaer passejar per la petita saleta i deixar anar el cap entre les diferents obres. Totes elles estàtiques i tan plenes de vida. Al bell mig de Barcelona, always very nice.
Karol Bergeret podrà ser titllada de kitsch però les seves santes mestresses de casa són d'allò més simpàtiques.
Karol Bergeret podrà ser titllada de kitsch però les seves santes mestresses de casa són d'allò més simpàtiques.
Dans le lit
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Ta bouche, ta voix
Les escalators trajectoires
Ton corps dans Paris, quelque part
Le boulevard, les cafés déserts
Je pense à toi
En terrasse, pas grand-chose à faire
Ça ressemble à quoi
Une journée à perdre en été
Avec dans la poche tes deux clés ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas dans les musées
Le tout début d'une histoire
Est plus beau qu'un urinoir
De Marcel Duchamp, bébé
À midi j'attendrai le soir
À quatorze heures l'obscurité
Le tout début d'une histoire
Est meilleur qu'un vieux Godard
Un popcorn climatisé
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Ta bouche, ta voix
Les sacs bananes au Sacré-Cœur
Dix mille caméscopes en chaleur
Ou bien on va au bord de l'eau
Je pense à toi
Ou bien on dort dans un bureau
Ça ressemble à quoi
D'accoupler dans un sac plastique
Peter Falk et les Tindersticks ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas bateau-moucher
Le tout début d'une histoire
Est mieux qu'un "Vous pouvez voir
Sur votre gauche l'Assemblée"
À dix-huit heures j'attends le soir
En dévisageant ton quartier
Mais le début d'une histoire
N'a pas trop grand-chose à voir
Avec du tissu soldé
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Bang, bang, au milieu du trottoir
À dix-huit heures, j'attends le soir
Bang, bang, bang, bang.
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Ta bouche, ta voix
Les escalators trajectoires
Ton corps dans Paris, quelque part
Le boulevard, les cafés déserts
Je pense à toi
En terrasse, pas grand-chose à faire
Ça ressemble à quoi
Une journée à perdre en été
Avec dans la poche tes deux clés ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas dans les musées
Le tout début d'une histoire
Est plus beau qu'un urinoir
De Marcel Duchamp, bébé
À midi j'attendrai le soir
À quatorze heures l'obscurité
Le tout début d'une histoire
Est meilleur qu'un vieux Godard
Un popcorn climatisé
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Ta bouche, ta voix
Les sacs bananes au Sacré-Cœur
Dix mille caméscopes en chaleur
Ou bien on va au bord de l'eau
Je pense à toi
Ou bien on dort dans un bureau
Ça ressemble à quoi
D'accoupler dans un sac plastique
Peter Falk et les Tindersticks ?
Bang, bang, au milieu du trottoir
Je n'irai pas bateau-moucher
Le tout début d'une histoire
Est mieux qu'un "Vous pouvez voir
Sur votre gauche l'Assemblée"
À dix-huit heures j'attends le soir
En dévisageant ton quartier
Mais le début d'une histoire
N'a pas trop grand-chose à voir
Avec du tissu soldé
Soleil de plomb dans le matin
Je pense à toi
Hier soir, j'ai trouvé ça bien
Les posters, les filles australiennes
Je pense à toi
Au fond d'un garage Citroën
Bang, bang, au milieu du trottoir
À dix-huit heures, j'attends le soir
Bang, bang, bang, bang.
TRESOR
3 fig 1 Tot allò que és considerat com a molt preciós.
Un d'aquells racons del món, els quals, no saps com ni per què, de tant en tant et criden i et diuen:
-Ja és hora de tornar.
Plou i fa sol
La vida és un llibre.
Hi ha capítols que passen volant i alguns que comences per abandonar-los a l'acte. La vida és un llibre. Hi ha pàgines en les que et costa contenir l'emoció i en d'altres mantenir l'atenció. La vida és un llibre. Hi ha capitols sencers que consideres pèssims i d'altres, dels més brillants de la història mundial. La vida és un llibre. Sabeu què? és el llibre més apassionant de tots, la vida. Hi ha pàgines que et semblen un interminable déjà vu i d'altres que t'obliguen a fregar-te els ulls per a creure el que estàs llegint. La vida és un llibre, un llibre que de vegades arriba per sorpresa i d'altres l'estaves esperant amb candaletes desde feia molt temps... mirant i remirant l'aparador de la llibreria per veure si finalment havia arribat. La vida és un llibre. Hi ha pàgines que odies i pàgines que eleves fins l'infinit i les converteixes en la més sacra i íntima de totes les teves lectures. La vida és un llibre del qual en passes i passes i passes i passes les fulles. Pots tirar endarrera i tornar-lo a començar, però sempre hi haurà hagut una primera vegada, única. La vida és un llibre i a cadascú li agrada d'una manera diferent i cadascú te el seu autor de capçalera. Però vigileu, ja que la vida és un llibre i no és bo obsessionar-se amb cap autor o temàtica, que sempre podem descobrir noves perles tan sols llegint una mica més enllà. La vida és un llibre que pot tenir milers de formes diferents; ara arriben els digitals... bah, m'és ben igual, per que la curiositat de seguir passant pàgina ens seguirà acompanyant.
Hi ha unes pàgines que m'agrada evocar, unes pàgines de les que em vaig enamorar, sempre parlen callant. comuniquen en silenci. gràficament són precioses. diuen les coses més grans del món sense dir-les... de manera bonica i tendra
Personal i intransferible
Sóc una d'aquelles persones que he canviat repetidament d'opinió sobre el tema de l'avortament que un cop més és sobre la taula, cremant en l'agenda política. He canviat repetidament d'opinió fruit d'un anàlisi ràpid, superficial, poc detingut i sobretot allunyat de la complexa realitat, aquesta només la coneixen noies com les del vídeo. Un anàlisi que ha agafat pinzellades de cada una de les opinions, que aconsegueixen gronxar-me d'un cantó a l'altre del vaixell sense poder deixar de trontollar. Amb 21 anys miro els 16 i penso:
-Era una nena! son unes noietes que encara han de veure moltes coses!, però, només escriure això, faig una mica més de memòria (de fet, no cal, arriba sola) i m'adono que ja era una dona molt conscient, que feia la inconscient en negreta i subratllat.
Parlem d'allo personal i intransferible, d'allò més pur i delicat de la vida, la seva pròpia existència. Tot és un cúmul de situacions, experiències, vivències, interpetacions, creixement, entorn, socialització, esperança i expectatives. Hi ha casos en que els pares han de fer de tutors, hi ha casos en els quals no. Hi ha casos en els quals seria necessari i és impossible, hi ha casos en els que és totalment desaconsellable i la catàstrofe pot arribar. Total, que és del tot difícil legislar el que no és legislable, per tot el rerefons que se'ns pot escapar, englobant-ho tot en una llei. Però clar, la vida és un oximoron al qual ens hem d'enfrontar. No tocar la legislació i quedar ancorats en un moment determinat, sense caminar en sintonia amb la realitat fonedissa, seria plausible? o tocar la legislació per a intentar, entre d'altres, minimitzar la complicació de les dones en el que esdevindrà un dels moments més complicats de la seva existència?. Jo no m'atreveixo a posar-me a cap cantó, seguiré navegant tot i que amb el nord dins meu, més clar que l'aigua; xo és, la uniformització és perillosa.
L'únic registre de la nit
I have dreamed of you so much
You are no longer real.
Is there still time for me to touch
Your breathing body,
To kiss your mouth
And make your voice come alive again?
I have dreamed of you so much
There's no more time for me to wake up.
I have dreamed of you so much,
Have walked so much, talked so much,
Slept so much with your phantom,
The only thing left for me
Is to become a phantom among phantoms,
A shadow a hundred times more shadow
than the shadow that moves and goes on moving,
brightly, over the sundial of your life.
Ombres
És indiscutible la repercussió que han tingut i tenen els mass media a l'hora de destapar veritats ocultes, anys, dècades, endarrera. Vivim en l'època de la veritat. del destape REAL. Com amb moltes coses a la vida, que es giren de cop, ens apareix l'efecte pervers, un resultat no esperat, una externalitat negativa. Analistes de campanyes polítiques, líders en comunicació política corren el risc de veure els seus intents de presentar el millor candidat de la millor manera possible (d'enfilar una persona a l'esglaó més elevat mitjançant una minuciosa, planificada i treballada campanya), per terra com a resultat de periodistes, carnissers o venedors amb altaveus mediàtics que destapen els secrets que anys, dècades, endarrera restaven a l'ombra. El comunicador polític (i no parlo del candidat ni de l'actor institucional) s'ha de sofisticar cada dia més, aconseguint seguir enganyant, o si més no, maquillant, en un món que s'ha familiaritzat molt amb el desmaquillador express. La gent vol cares netes. La gent sap distingir cada dia més, convertint-se en millors estilistes cada dia, agafant el gust al desgranament de les garlandes polítiques. 
Segurament és Obama qui actualitza el seu Twitter, segur?. Aquí comença la sofisticació, si la comunicació política del 2009, i en endavant, està ben feta, no hauríem de poder percebre si el líder parla sol o compta amb maquillatge waterproof dins el seu arsenal diari.
Segurs
"SOSTRES: La Catalunya real no vol la independència.
CARRETERO: Com va dir Salvador Cardús a l’assemblea de dissabte, tot Catalunya sap que l’única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l’única solució possible per a Catalunya.
SOSTRES: Independència és impossible.
CARRETERO: És possible, és necessària i és molt urgent. A més a més és l’única decisió que pot prendre Catalunya: perquè per jugar a estatutets i transferències, hem de demanar permís a Espanya.
SOSTRES: Quin és el primer pas cap a la independència?
CARRETERO: Telefonar a la secretària d’Estat americana, que per cert ja sap que tard o d’hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l’hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar."
Si, fermament posicionada i, sense complexes. No parlo d'actors polítics ni mediàtics, parlo d'acció ferma i clara, més ben dit, de conviccions, de FARS, fars que ens situen, que ens ensenyen l'entrada a casa, el caliu, la seguretat; no, no parlo de líders, ni de déus, parlo de conviccions que ens permeten viure en aquest món sense barroques esquizofrènies, viure amb coherència. En aquest cas amb la coherència catalana. Les coses pel seu nom. Com la cantarella que al company Carol tan li agrada repetir, faci fred o calor: parlo de projectes sòlids, solvents i seriosos. Som joves molt del món, molt a la última, molt plurals, molt oberts i també catalans convençuts i coherents. Necessitem una societat cohesionada i factors com els valors i els drets són motors per a la consecució d'aquest objectiu i de tots els altres. Hi ha drets molt importants i tots ajuden a fer créixer l'autoestima i l'autorealització tan personal, com colectiva, reflexionem amb el dret a decidir, no el considereu primigeni? bàsic? Si. evidentment. Qualsevol ésser humà és molt més feliç si pot decidir per si mateix. Ha arribat l'hora de les decisions, aquesta hora que ens acompanya des del primer fins l'últim dia.
CARRETERO: Com va dir Salvador Cardús a l’assemblea de dissabte, tot Catalunya sap que l’única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l’única solució possible per a Catalunya.
SOSTRES: Independència és impossible.
CARRETERO: És possible, és necessària i és molt urgent. A més a més és l’única decisió que pot prendre Catalunya: perquè per jugar a estatutets i transferències, hem de demanar permís a Espanya.
SOSTRES: Quin és el primer pas cap a la independència?
CARRETERO: Telefonar a la secretària d’Estat americana, que per cert ja sap que tard o d’hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l’hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar."
Si, fermament posicionada i, sense complexes. No parlo d'actors polítics ni mediàtics, parlo d'acció ferma i clara, més ben dit, de conviccions, de FARS, fars que ens situen, que ens ensenyen l'entrada a casa, el caliu, la seguretat; no, no parlo de líders, ni de déus, parlo de conviccions que ens permeten viure en aquest món sense barroques esquizofrènies, viure amb coherència. En aquest cas amb la coherència catalana. Les coses pel seu nom. Com la cantarella que al company Carol tan li agrada repetir, faci fred o calor: parlo de projectes sòlids, solvents i seriosos. Som joves molt del món, molt a la última, molt plurals, molt oberts i també catalans convençuts i coherents. Necessitem una societat cohesionada i factors com els valors i els drets són motors per a la consecució d'aquest objectiu i de tots els altres. Hi ha drets molt importants i tots ajuden a fer créixer l'autoestima i l'autorealització tan personal, com colectiva, reflexionem amb el dret a decidir, no el considereu primigeni? bàsic? Si. evidentment. Qualsevol ésser humà és molt més feliç si pot decidir per si mateix. Ha arribat l'hora de les decisions, aquesta hora que ens acompanya des del primer fins l'últim dia.
Al carrer Paradís
El barri Gòtic de la deliciosa Barcelona et regala aquestes estampes. Quin goig formar part d'una història com aquesta, que segueix latent a cada racó.
La foscor, les pedres, les cases, la catedral, la llegenda que parla per si sola; tot el conjunt de bracet del sol crea uns clarobscurs que amb bona imaginació o dots d'abstracció et transporten al vell mig d'un Caravaggio o et fan somniar en les vides i les múltiples històries que van tenir lloc en aquests carrers, inevitable, te'n amares.
Antoni Gutiérrez-Rubí
Les lliçons en un gran entorn.
La foscor, les pedres, les cases, la catedral, la llegenda que parla per si sola; tot el conjunt de bracet del sol crea uns clarobscurs que amb bona imaginació o dots d'abstracció et transporten al vell mig d'un Caravaggio o et fan somniar en les vides i les múltiples històries que van tenir lloc en aquests carrers, inevitable, te'n amares.
Antoni Gutiérrez-Rubí
Les lliçons en un gran entorn.
Maleta roja
De vegades un esdeveniment sobtat i molt dolorós, ens fa oblidar moltes de les coses posteriors a aquest esdeveniment sobtat i molt dolorós; si, moltes vivències i experiències anteriors, que només fan que recordar-nos i avisar-nos que són la conseqüència de l'esdeveniment sobtat i molt dolorós. Però hem d'aconseguir recordar, sempre, positivament, tot allò que un dia ho fou. així doncs, no ens podem permetre oblidar un estiu intens, plens de coneixences i descobriments, plens de rialles i algun plor, plens de vida i moviment. Acció i reacció.
Jo us recomano Londres ferventment. Però no em posaré a fer cap directori, me'l guardo per a mi. Tot i que si, hi deixo el meu bar preferit en aquell cantó...el meu barri preferit en aquell altre... el parc on vaig reflexionar... l'altre on vaig estimar..... hi deixo el carrer que em va emocionar....l'altre que em va deixar bocabadada...aquell de més enllà que em va fer somniar amb els ulls ben oberts.... hi deixo olors, colors, sensacions, emocions, pluja, sol, persones, somnis en stop. Hi deixo, hi vaig deixar una part de mi.
We should keep in our heart all the things that one day'd filled it with something useful, with some life, with movement, with some presents like the rich experience of growing up, like learning step by step.
Cada dia és nou i les valls no ens poden fer oblidar les muntanyes passades. No poden aconseguir enderrocar-les, per molt que ens castiguem i les volguem fer desaparèixer, mai ho aconseguirem. Per aquest motiu, el millor serà acabar amb un je ne regrette rien perque, on hi ha passat, no hi pot haver futur. On hi ha passat, només hi ha passat i lluitar-lo és una causa, definitivament, impossible.
Mirar endavant serà sempre la clau de volta.
Jo us recomano Londres ferventment. Però no em posaré a fer cap directori, me'l guardo per a mi. Tot i que si, hi deixo el meu bar preferit en aquell cantó...el meu barri preferit en aquell altre... el parc on vaig reflexionar... l'altre on vaig estimar..... hi deixo el carrer que em va emocionar....l'altre que em va deixar bocabadada...aquell de més enllà que em va fer somniar amb els ulls ben oberts.... hi deixo olors, colors, sensacions, emocions, pluja, sol, persones, somnis en stop. Hi deixo, hi vaig deixar una part de mi.
We should keep in our heart all the things that one day'd filled it with something useful, with some life, with movement, with some presents like the rich experience of growing up, like learning step by step.
Cada dia és nou i les valls no ens poden fer oblidar les muntanyes passades. No poden aconseguir enderrocar-les, per molt que ens castiguem i les volguem fer desaparèixer, mai ho aconseguirem. Per aquest motiu, el millor serà acabar amb un je ne regrette rien perque, on hi ha passat, no hi pot haver futur. On hi ha passat, només hi ha passat i lluitar-lo és una causa, definitivament, impossible.
Mirar endavant serà sempre la clau de volta.
Escalfor emboirada
Tot passejant per Clapham Common amb l'agradable regust del terros de sucre more, escantonat, que minuts abans s'havia fos dins el cafe. Fantàstic descobriment aquests ultims dies londinencs
Toni Castells.
Toni Castells.
La femme est avant tout sentimentale
Gerhard Richter
Robert Therrien
Renne Magritte (The spirit of geometry)
Edward Ruscha
Maurizio Cattelan
Auguste Rodin. Paolo Malatesta...Francesca da Rimini... Lancelot & Guinevere... et aussi,
Robert Frank
Jeff KoonsCarolee Schneemann
Souvenirs desde la Tate
Ni accents, ni c trencada
Moltes coses desde que vaig arribar a Londres, avui fa 11 dies. I tampoc tantes. M'he donat un cop contra la pura i dura veracitat de la perspectiva. LA PERSPECTIVA AMB LA QUAL EL NOSTRE CAP VEU LES COSES FA CANVIAR TOTALMENT LES EXPERIENCIES, ho sabeu, oi! La prespectiva d'aterrar a la gran capital britanica (repeteixo, gran, GRAN, so huge!) i tenir dos llargs mesos per a coneixer-la i per a convertir-te en "citizen durant 60 dies", fa que el primer que facis el dia d'arribar no sigui anar a visitar el London Eye, el London Bridge, el Madame Tussaud's, Harrod's, Oxford, Picadilly o Abbey Road. NO. el primer que fas es comencar a moure't, fer entrevistes i mirar de guanyar-te unes quantes garrofes per mantenir-te AQUI. Estic contenta! es ben entretingut! veig els turistes fent els tours amb els autobusos (si, si, els mateixos que a la meva estimada Barcelona), les cameres, els paraigues i les ulleres de sol i em veig a mi atrafegada, amunt i avall, amb la meva llibreta plena de direccions, hores, estacions de tren etc. Si, tambe paraigua i ampolla d'aigua, pero no camara, tot i que els meus ulls estan flipant igual. Tornem a la perspectiva, com canvia quan ets un turista i saps que potser nomes veuras Picadilly Circus un cop a la vida o quan ets un vianant mes que veus Picadilly cada dia. Repeteixo, que divertit. Pero be, ja anire deixant constancia de llocs visitats, que m'han agradat (si, molts seran els dels turistes, evidentment!... pero espero que forces d'altres, no).El motiu pero de la immortalitzacio literaria d'avui es un que m'ha deixat ben atribolada i a mes tinc una important pressio! dema passat ha d'estar decidit! dissabte a la nit haig d'escollir si vull treballar a l'AUBAINE o a l'ORTEGA.
Clar, d'entrada, dos noms que semblen inofensius pero de sortida I'm in front of a big issue! Franca (amb una c trencada!) versus Espanya. Les dues igual de patriotes, les dues igual de bones (culinariament parlant, entre d'altres), les dues igual de folcloriques, les dues igual d'orgulloses d'haver-se conegut; el nacionalisme no enten de colors, ni de races, qui el te i el viu i el sent i el manega, l'integra i el celebra i l'intenta extrapolar ara per aqui ara per alla. SI, definitivament L'AUBAINE (el bonic frances, els seus exquisits plats frescos, imponentment ben presentats, aquesta elegancia innata, el detall, la mantega, la mostassa (de Dijon), la wonderful patisserie... les belles dones i les nostalgiques cancons, la seduccio, l'ambiguitat, la capital de l'amor, le Mont Saint Michel et aussi Bordeaux meme!, els poetes i les baguettes... i tantes i tantes d'altres coses) o L'ORTEGA (el bonic espanyol, els toros, la morcilla i tota la currua d'embotits fets amb aquest venerable animal, sant porc del meu corrrrr!, Salamanca i el Tio Pepe i Valladolid i Madrid i les dues Castelles i el bocata calamares i totes les impresionants tapes i tambe les sevillanes i les porres amb xocolata i l'honorable Cervantes i la porras antequerana, el soque, la friturita de verano, la Cibeles, l'aqueducte de Segovia, la catedral de Santiago, els programes del cor... i tantes i tantes d'altres coses). De debo, la situacio, per riure i de valent.
La Gran Bretanya m'enfila dalt l'escenari professional de la restauracio els meus dos majestuosos paisos veins, quasi res! cara i creu, nit i dia; mai hauria imaginat que hauria de triar entre Espanya i Franca, pero encara hauria imaginat menys que fos a Londres! la vida te cada sorpresa :)
Sent objectiva, parlant de temes pecuniaris, crec que percebre el mateix a un lloc i a l'altre. Segon punt, a l'Aubaine m'han fet posar un bonic "polo" i un davantal (aquest ultim, genuinament boulanger), la clientela, com dir-ho, treballadors i treballadores de les empreses dels voltants, vestits amb els seus vestits (excuseu-me la redundancia) i les dones intentant l'ultim outfit de la Vogue (n'hi ha que ho aconsegueixen i tot). En aquest trial day d'avui, que ha durat 4 hores, la majoria ha estat aixo... paperots sobre la taula i anglesos somrients, explicant la ultima distraccio de la oficina. Els plats que he traginat MADONNA MIA (deixeu-me que piqui la porta dels italians), quina pinta! pero! ei! un inconvenient, l'staff es frances!! (nomes hi ha una anglesa, la Michelle), avui hi havia l'Adeline, la Sophie, el Daniel, el David, el Christian (molt gracios... per referencies, Nathan Lane a La cage aux folles) i tots parlant en frances... es clar, aixi, una es mimetitza i no parla en l'angles que hauria de parlar... que no vol dir que parli en frances (per que mes enlla de moi aussi, je t'aime, pas mal, oui, non, je m'apelle Laura et alle, alle...res!) si no que no m'esforco a posar l'accent angles que haig d'aconseguir, you know!
O sigui que, dema a les 16 hores prova a l'Ortega i veure'm. A veure, ara mateix, escrivint aquestes linies desde la meva comfortable habitacio del numero 17 de Jackson Road (de cara la finestra oberta i amb un peu que pren la fresca) puc dir que segurament m'ho passare mes be amb el folklore espanyol, la manager ja em va dir que volen una persona que es faci "amiga" dels costumers! jaja... en canvi al frances, aixo no es diu, ni de fet, aixo no es. Es a dir, ras i curt, un, es MOLT mes distes que l'altre. Sigui com sigui, dema veure quin nivell de nacionalitat espanyola hi ha en l'staff de l'Ortega i en base a aixo, potser, decidire.
Londres molt bonica. Dilluns comencare a treballar. Petons.
A reveure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)