No sé si tindré fills.
Si un dia tinc fills, els faré créixer en un lloc llunyà, que podrà ser aquí o allà, però separat d’aquest món d’evolució tecnològica, descontrolada i fosca. Espero que sigui possible. Aquest any a l’escola, molts nens i nenes ja hauran de tenir un ordinador portàtil personal. Sembla que ha de ser normal perquè som el 2010. A les pel•lícules americanes n’han mostrat de molts colors pel segle XXI, no hem d’estar espantats, ja fa anys que ho han decidit i ens hi han acostumat. No massa més endavant, molts progenitors estalviaran força diners (ja em diràs tu) perquè no hauran de comprar el llibre de matemàtiques, el llibre d’història, el de ciències naturals, el d’anglès... ja que els tindran tots en un aparell amb múltiple personalitat i ànima de xip, quan caigui a terra es ratllarà i es llençarà a les escombraries. Aquest no es folra. On trobarem l’olor dels llibres acabats d’estrenar? I els cors, sanefes, estrelles, als marges de les pàgines, atrotinades, però vives, el mes de juny? No ho sé, a la nostra memòria. Als prestatges històrics de les cases que els hagin guardat i conservat. Un dels problemes és que no hi poden haver escoles amb llibres de paper (la paraula suport, no sona bé) i escoles amb llibres digitals. Clar que no. Llibres digitals, fets de dígits, fets d’una matèria infinitament més intangible que les paraules impreses. Intangibles i projectades ja de per si. I no sóc romàntica perque si, no pretenc sé snob, cursi, carca, moderna perque miro enrere des d'ara mateix, ni vull ser antiga o original. O potser ho vull tot alhora. Miro enrere perquè no he triat els llibres digitals. Tampoc que el món avanci 15 anys en 5 anys. Ràpid, ràpid, molt ràpid.
-però! pots tenir 50 llibres a la teva mà! –diuen. I què?, de què et serveixen totes aquestes paraules que il•lumines com vols, amb el regulador de llum artificial integrat a l’aparell? De què et serveix el coneixement si no seràs capaç de fer res per la humanitat amb aquest?. I la humanitat continua pesant avui. Segurament més que ahir. Me n’adono perquè la veig. Però fer alguna cosa per la humanitat, no és necessari, ni desitjable en tots els casos.
Ara mateix tot passa pels nostres ulls com un descapotable conduit per aquell que vol gallejar; d'aquí res, ja, tot passarà pels nostres ulls com un tren d’alta velocitat, patrocinat.
Vaig escoltar que la xarxa pot petar. Ah, si? Com, quan? Per on?.
No podem obviar que avui la gent al meu voltant no s’adona de res de res. I per què no escric a mà, si tant odio la xarxa?,qui pot negar que no m’agradi compartir els meus escrits? Ningú, cap savi. M’agrada que uns altres ulls vegin aquesta paraula d’amor. I no em penedeixo de res. he hagut de parar per que s’ha mort un senyor que es diu Alain Corneau i per menjar-me un trosset de xocolata negra. no conec la trascendència.
I l’únic destacable és que és molt dur tornar a la terra. Al món que vivim i habitem. Tant ple de misèria quan n’ets conscient i tant ple de bondat quan observes el teu cap.
No sé si és por a l’evolució o simplement vici. Queixar-se per a, com a, vici. Dialogar per calmar la set. Dialogar per fer girar l’engranatge. Quantes coses que ens vam dir, quantes coses que sobren, ens diuen. Quantes ens en queden per dir. Totes les que es perdran. Totes sentides en silenci, potser millor?
I la solució, i el resum, passa pels ulls com a porta de l’aire entre dues idees. Vine i abraça’m més fort.
I acabem-ho aquí. Para d’escriure ara abans que se’t empassi el teu propi sentiment. Fem-ho fàcil. És una abraçada com un puny sobre un llit. Imatges i conceptes.
I com més ho llegeixis, més t'allunyaràs de l'hora morta.
Tu m'allumes
La simplicitat m'apareix luxosa. És molt difícil veure-la i tenir-la perquè està amagada en aquests carrers tant plens de pantalles lluminoses i personatges individualment concentrats en gadgets i mitjons ratllats. com un diamant, brut i fosc. bip bip: et menjaré el cony. T'estimo. T'estimo. Et menjaré el cony. Bon dia. I et correràs. Denigrant! ordinari!, encara ens espanta parlar de sexe amb el desconegut. Ens fa por, som conservadors, és tot un tabú. som un tabú. Ens encadenem a la convenció com si fos l'últim eslavó de la coherència.
perduda (?)
perduda (?)
No veiem que la coherència tant pot ser un Bloody Mary a Capri, com tres cacauets a Zagreb.
-Què és el més bonic que t'han dit avui? -potser si que pot ser això. potser si que el més bonic siguin les ganes que tens de donar-me plaer sexual. verbalitzades, les ganes verbalitzades. Sonen i se'n van.
La conversa m'ha escandalitzat, m'ha ruboritzat, m'ha posat nerviosa, m'ha retratat. M'ha agradat. La simplicitat és el teu t'estimo, tant ple de matissos i tant estudiat, tant per fer, tant per descobrir, tant decidit, tant madurat, tant treballat. La simplicitat és la teva veu en la fosca nit --típica, tòpica i poc curiosa--. La teva mà amiga. La humitat, la voluntat, l'alegria, l'escalfor.
Vaig provar la galeta de Perouges!
La simplicitat és el minut en el que estàs fent realitat el somni i te'n adones. La simplicitat és la felicitat d'obtenir-ho, assolir-ho, captar-ho...gaudir-ho al cent per cent, ara, avui, aquí, endins.
QUÈ ÉS EL MÉS BONIC QUE T'HAN DIT AVUI?
QUÈ ÉS EL MÉS BONIC QUE T'HAN DIT AVUI?
En tenia 14
-Xavi, Xavi... -el vaig sacsejar una mica-Xavi! has d'entrar ja, és la una i cinc minuts!
-eh, mmmh, -es va aixecar ràpidament d'entre les caixes plenes de marxandatge, enmig d'aquelles tres parets fosques, en l'espai minúscul i desordenat- eeh, Laura!, ahir vaig arribar tard d'Eivissa i m'he estirat aquí, i m'he quedat adormit...no li diguis al pare!
-No pateixis, home! corre vés.
I va començar el directe. Dues hores o tres d'hilarant i potent ritme.
Era el meu moment predilecte, em feia sentir especial. M'imaginava com seria estar al seu costat en la intimitat. Jo que encara no sabia què volia dir intimitat, ni quina olor feia el llit al costat d'una altra persona. Jo la ingènua, que encara no tenia dins el meu imaginari la imatge de la Lolita o no n'era conscient (tot i que no trigaria gaire en arribar).
Ell era un referent d'allò que jo creia desitjar. Triomfava, sempre reia, es divertia i tenia una rossa que era l'enveja de la casa, que li portava greixoses combinacions del Mcdonald's encara calentes, tot remenant el cul dins d'uns texans impossibles i un bonic top ajustat. Avui veig com n'era de jove, ell!....ell, que cada dia a la una, no fallava...
Recordo quan entrava dins el seu santuari i em sentia una princesa. Ell una vegada em va dir que ho era -tu ets la princesa de l'imperi-em va escriure en un correu electrònic. Crec que n'estava enamorada, una mica, cada estiu. Enamorada per que en Xavi significava: llibertat, disbauxa i èxit. Ara hi penso i somric, la vida es regeix per uns paràmetres quan ets tant inconscient dels seus perills!
Aquell migdia em vaig sentir molt important! l'havia salvat de la catàstrofe! el vaig llevar! em vaig sentir mare i esposa i tot plegat amb 14 anys. Havia estat clau, cabdal! compartíem un secret. Amb quines coses xalem quan som nens! quina meravella.
Ell tenia una munió de fans, cartes, dedicatòries i ovacions. Ell era el punxa discos del moment. Recordo quan entrava dins el seu santuari..... cada matí pensava molt el modelet que lluiria, per que, a dos quarts de dues o a les dues, durant el butlletí, tocava entrar dins la bombolla per deixar anar alguna brometa nerviosa i quedar-me envadalida veient com treballava la música. Com jugava amb el so.
Em sentia tant privilegiada de ser la seva princesa per uns instants! i ara hi reflexiono i penso que no poder tenir una cosa, mentre l'assaboreixes, la fa encara més important i insòlita. I celebro aquells moments de vida, absorta de molts pecats i mentides. Ingènua. una nena gran.
Han passat 8 anys. I ara em regala mirades còmplices de lectura digital.
Podem descriure d'infinitat de maneres el fet de fer-se gran, i una de ben clara és que fer-se gran és anar afegint els ingredients, any rere any, per aconseguir el sofregit perfecte, el de l'àvia, al punt, el que té la cebeta i el tomàquet ben dauradets.
M'agrada retrobar-lo per aquí. Gràcies a ell, també veig com n'és d'important la vida, l'evolució i com en continuen sent d'òptims els somnis i la pròpia essència, íntima, humana. Llarga vida als records que ens demostren que madurem cap a la bona direcció, cap als fideus a la cassola perfectes. cap a l'últim sopar, que se'ns dubte, serà de gala.
Fire on the mountain
El moment ja ha arribat. Olor de sexe. Les lògiques i narratives que projectem i experimentem mai canviaran, fins que torni a arribar un ésser que canviï l'ordre de la història, "la lògica dels fets", Nietzsche, Hobbes, els devots s'alcen i diuen que vindrà. que ja és aquí.
Un topo bianco
No és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. Avui, en aquell lloc de Barcelona on es menja per 4 euros (5 i mig s'hi veus una canya), hi ha endrapat una tintada amanida de llenties i un rissotto de bolets que cruixia entre les dents i recobria l'interior de la boca amb la seva cremositat, la gustosa salaó se l'enduia instants després la cervesa. La dignitat de la feina, la dignitat directament de viure dignament. Han omplert el seus pensaments, la vista d'aquell noi amb mocador negre lligat al cap, netejant-se la suor lluenta que se li enganxava al front provinent de l'oli calent. Plat de fussilli amb tomàquet, formatge i alfàbrega. Un cigarret Nobel i gent educada que menja el seu pa amb --més-- dignitat i manté distretes converses preocupades per l'incert demà. També hi havia un avi, que es percep mig neguitós, però més aviat per l'instant pròxim, que pel demà, per no saber quan acabarà la sòrdida agonia de la solitud i l'incòmode tremolor, però tenint clar que serà més d'hora que tard. Ell s'alimenta amb parsimònia però també dignament. Després queda la cuinera i la cambrera, que no saben parar quietes, com passa en tots els establiments de restauració, i canvien plats i gots, coberts, pa i cetrills a gran velocitat, contrastant amb la calma de l'humil local.
Em fa gràcia llegir el que escriuen certs estúpids des de còmodes butaques de pell, al costat de ginebra cara amb uns bons twists de colors llampants. Perquè la dignitat és tota una altra cosa. M'ho ha explicat després de veure aquestes persones que n'alimentaven a d'altres al local on els dos plats i el pa costen 4 euros i una gerra d'aigua, et demana 80 cèntims d'euro. Això pot ser poca cosa, no hi ha cap estridència, no hi ha opulència, no hi ha vellut, ni ribet; però hi ha dignitat. Música, color, olor i esperança.
Sempre diu que li agrada veure la vida des de tots els angles, per poder apreciar-la millor en la seva varietat. Menysprea aquells que només es focalitzen en un color i l'entronen, per que acaben vivint a les fosques. S'ha de ser agraït i digne. I als atzucacs trobar-hi els colors i les esquerdes (sempre n'hi ha), per on poder respirar.
La sala barata amagada en un carreró barceloní és una imatge que respira sola, sense additius; aquells indrets que segons de quina pasta estiguis fet et regalaran les qüestions més essencials, aquelles que possibiliten l'avenç. Llarga vida a la pregunta, rosa vermella cap a les respostes.
No és que siguin deu dies de desèrtiques dunes, ni quatre minuts de respiració focalitzada en la intimitat, ni fins i tot és un tema d'eliminar opcions. les decisions les prenem cada segon. I si bé les preguntes precedeixen les respostes, de vegades s'ha de triar la segona pregunta i la primera resposta. no fa falta perdre's pels laberints cerebrals per que ens podem engoixar i
Em fa gràcia llegir el que escriuen certs estúpids des de còmodes butaques de pell, al costat de ginebra cara amb uns bons twists de colors llampants. Perquè la dignitat és tota una altra cosa. M'ho ha explicat després de veure aquestes persones que n'alimentaven a d'altres al local on els dos plats i el pa costen 4 euros i una gerra d'aigua, et demana 80 cèntims d'euro. Això pot ser poca cosa, no hi ha cap estridència, no hi ha opulència, no hi ha vellut, ni ribet; però hi ha dignitat. Música, color, olor i esperança.
Sempre diu que li agrada veure la vida des de tots els angles, per poder apreciar-la millor en la seva varietat. Menysprea aquells que només es focalitzen en un color i l'entronen, per que acaben vivint a les fosques. S'ha de ser agraït i digne. I als atzucacs trobar-hi els colors i les esquerdes (sempre n'hi ha), per on poder respirar.
La sala barata amagada en un carreró barceloní és una imatge que respira sola, sense additius; aquells indrets que segons de quina pasta estiguis fet et regalaran les qüestions més essencials, aquelles que possibiliten l'avenç. Llarga vida a la pregunta, rosa vermella cap a les respostes.
No és que siguin deu dies de desèrtiques dunes, ni quatre minuts de respiració focalitzada en la intimitat, ni fins i tot és un tema d'eliminar opcions. les decisions les prenem cada segon. I si bé les preguntes precedeixen les respostes, de vegades s'ha de triar la segona pregunta i la primera resposta. no fa falta perdre's pels laberints cerebrals per que ens podem engoixar i
fa massa temps que tinc aquest escrit en stand by, i avui sé que ha estat per que la meva vida ha viscut en un play total i brutal des d'aquell no és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. M'agradava llegir i rellegir aquestes paraules i les que les precedeixen, totes amagades en l'edició de missatges del bloc. Estava inquieta, no sabia com havia d'acabar l'escrit, quin final seria el que em faria sentir més orgullosa i anava llegint i rellegint el text pensant per on l'havia de conduir. És un text viu i com tots diu:
VIDA = RIQUESA
De la religió somniadora
Jo en sé d'una que fa 4 anys es va marcar el cos amb la paraula dreams. Per ser més precisos, sweet, dreams.
I el temps cada dia li dóna més la raó. Els somnis són l'aigua que desitgem després d'una nit de borratxera descomunal. desassedegats tots. Els somnis són el Cestrum nocturnum (o el galán de noche) que olorem en les càlides nits d'estiu. Els somnis són necessaris com les papallones a l'estómac, en fait, la seva carcanada està feta d'elles. Qui no té un somni, qui no en té més d'un, no té vida i quasi tampoc té mort. No té res.
M'agraden els dies que tinc els somnis (que no deixen de ser els anhels) més amunt de l'últim pèl del cap. I els admiro, i els remiro, i me'ls empasso, i els assaboreixo com la millor galeta, del millor gelat. Com si fossin, la típica galette de Pérouges, que encara no he tingut el plaer d'assaborir, però que somnio, i somric.
Demà alguns dels meus amics, coneguts i saludats somniaran amb mi, com mai hem deixat de fer, pel nostre petit gran país, Catalunya. La terra meravellosa i més que plena. Un lloc que quan obre la porta, l'obre de veritat. Un indret amb la tradició més demòcrata de tota la vella Europa. Suspiro quan penso en tu.
Demà 10 de juliol amb molta rauxa i amb el seny més que pagat, demanarem respecte. La meva estimada diu que les persones que admira per la seva intel·ligència no van a manifestacions per que no serveixen de res... segurament té raó en que no serveixen, però eliminaré el res.
S'ha de recordar que el res és no tenir somnis, anhels, el res és la terra erma, àrida, perduda, desemparada, és una cosa que no existeix per que ningú la mira, ningú la cuida i ella, és àrida i està perduda, tampoc es manté, és vuota, està tancada.
Jo tinc amics, coneguts i saludats que són uns somniadors. I que no deixaran de ser-ho, Catalunya. No puc amagar l'emoció que em produeix la passió de les persones. La passió, la passió, la passió, quina gran paraula!!! és tant forta i animal, que acompanyada amb el seny i el somni fa emergir el triangle sorprenent i magnificent de l'existència.
Somniem demà, avui i l'altre i el de més enllà. Somniem desperts, adormits, arraulits i humits. Somniem de cap per avall, o mirant fixament l'horitzó. Somniem amb passió. Somniem.
I actuem.
Tenim un poder molt especial i és que podem allargar els somnis tant com volguem. Sempre són allà, guardats entre els objectes de vidre verd, els alls, les cebes i les confitures del rebost. Ells sempre són allà, al prestatge, esperant-nos. I de vegades, se'ns enfilen pel nas, com l'olor del pastís de poma de la mare guardonada.
De vegades dubtem. Moltes vegades dubtem. Massa vegades dubtem. No deixem de somniar però si d'actuar. El dubte, quina estúpida pedra a la sabata. Quin enuig, quina aflicció, quina creu. És quan sembla que defallim i tot el nostre voltant es posa d'acord per fer-nos creure que és millor deixar-ho córrer, que és millor sortir a ballar, que és més fàcil oblidar, tancar la porta i passar pàgina. Però no!, fem cas de la passió, que és el cor qui parla. I el camí serà planer. Jo et prometo un camí planer, cor somniador, que actua sens dubte.
No ens deixem enganyar. No defallim. Visca la terra i els seus cosins!
I al final del camí, la cosa més viva i plàstica, és que la llibertat camina al costat de tots i cada un de nosaltres. Aquesta paraula tant vasta, la llibertat, respira pels nostres ulls.
I el temps cada dia li dóna més la raó. Els somnis són l'aigua que desitgem després d'una nit de borratxera descomunal. desassedegats tots. Els somnis són el Cestrum nocturnum (o el galán de noche) que olorem en les càlides nits d'estiu. Els somnis són necessaris com les papallones a l'estómac, en fait, la seva carcanada està feta d'elles. Qui no té un somni, qui no en té més d'un, no té vida i quasi tampoc té mort. No té res.
M'agraden els dies que tinc els somnis (que no deixen de ser els anhels) més amunt de l'últim pèl del cap. I els admiro, i els remiro, i me'ls empasso, i els assaboreixo com la millor galeta, del millor gelat. Com si fossin, la típica galette de Pérouges, que encara no he tingut el plaer d'assaborir, però que somnio, i somric.
Demà alguns dels meus amics, coneguts i saludats somniaran amb mi, com mai hem deixat de fer, pel nostre petit gran país, Catalunya. La terra meravellosa i més que plena. Un lloc que quan obre la porta, l'obre de veritat. Un indret amb la tradició més demòcrata de tota la vella Europa. Suspiro quan penso en tu.
Demà 10 de juliol amb molta rauxa i amb el seny més que pagat, demanarem respecte. La meva estimada diu que les persones que admira per la seva intel·ligència no van a manifestacions per que no serveixen de res... segurament té raó en que no serveixen, però eliminaré el res.
S'ha de recordar que el res és no tenir somnis, anhels, el res és la terra erma, àrida, perduda, desemparada, és una cosa que no existeix per que ningú la mira, ningú la cuida i ella, és àrida i està perduda, tampoc es manté, és vuota, està tancada.
Jo tinc amics, coneguts i saludats que són uns somniadors. I que no deixaran de ser-ho, Catalunya. No puc amagar l'emoció que em produeix la passió de les persones. La passió, la passió, la passió, quina gran paraula!!! és tant forta i animal, que acompanyada amb el seny i el somni fa emergir el triangle sorprenent i magnificent de l'existència.
Somniem demà, avui i l'altre i el de més enllà. Somniem desperts, adormits, arraulits i humits. Somniem de cap per avall, o mirant fixament l'horitzó. Somniem amb passió. Somniem.
I actuem.
Tenim un poder molt especial i és que podem allargar els somnis tant com volguem. Sempre són allà, guardats entre els objectes de vidre verd, els alls, les cebes i les confitures del rebost. Ells sempre són allà, al prestatge, esperant-nos. I de vegades, se'ns enfilen pel nas, com l'olor del pastís de poma de la mare guardonada.
De vegades dubtem. Moltes vegades dubtem. Massa vegades dubtem. No deixem de somniar però si d'actuar. El dubte, quina estúpida pedra a la sabata. Quin enuig, quina aflicció, quina creu. És quan sembla que defallim i tot el nostre voltant es posa d'acord per fer-nos creure que és millor deixar-ho córrer, que és millor sortir a ballar, que és més fàcil oblidar, tancar la porta i passar pàgina. Però no!, fem cas de la passió, que és el cor qui parla. I el camí serà planer. Jo et prometo un camí planer, cor somniador, que actua sens dubte.
No ens deixem enganyar. No defallim. Visca la terra i els seus cosins!
I al final del camí, la cosa més viva i plàstica, és que la llibertat camina al costat de tots i cada un de nosaltres. Aquesta paraula tant vasta, la llibertat, respira pels nostres ulls.
Oh, la-la-la-la-la-là. C'est si bon
Els mites ens mantenen on the road. Gràcies a ells prenem consciència de la nostra ment; passat, present i projeccions futures. Sobretot ens fan veure molt del passat i molt del desitjat, allunyant-nos del ara i aquí. Així doncs, els mites floten. I ens fan flotar. L'acció és dormir i l'objecte físic o material és el mite. Una acció, dues sensacions: ens regalen somnis, debades útils, par rire ou pleurer. Un mite ets tu. Intemporal. Ple de contradiccions. Recreant-se cada dia. Reneixent cada instant. Un mite som tots, però amb cadascú. sense barreges ni mitges tintes. El que vull dir és que dins nostre, portem el mite tant incorporat com el color dels nostres ulls*. I es dilata i es contrau al ritme de la nineta de l'ull. En comunió perfecta amb les experiències, per no sonar discordants, per no grinyolar de forma massa exagerada. El mite es fa gran i es fa petit, l'iris es dilata i el subjecte mor entre les reins, oh, mon amour. Som dins la sala plena i hi fa molta calor. SUOR. La suor despulla els individus i els converteix en natura. Foscor i moltes ninetes de vellut en moviment, i una senyora molt morena, amb un sari preciós i el braç ple de braçalets llatinoamericans i asiàtics. 54 anys, arrugues i camí. Dona, a côte, samarreta blanca de cotó, de tirantets, sense sostenidor, pits petits i molt eixerits, es fan mirar per divertits. Cabell negre i llarg, bella, de 25?. Xicotet amb polo Lacoste i ulleres très les Opticiens du Bac, preocupat per ser per allà, bon nanu, amb un contacte quiromassatgístic al carrer Balmes amb Travessera (Balmes 100 i pico), que reparteix orgullós i molt convençut del caràcter upper east side de l'acció.
Tots ens hem congregat aquí per la mateixa sensació d'snobisme. Gaudir-la, descobrir-la, reafirmar-la, intentar tocar-la.
El mite és el triomf.
I acte seguit la devallada.
El mite és la vida.
I LA MORT. amb visage d'une enfant
Hem d'estar molt contents pel temperament i caràcter de la felicitat. Doncs, si, hi hem d'estar!, oi tant (i creua els braços amb decisió i serra fort dents i llavis) Per la seva condició, complexió i creació. pum! jouer un jour.
Els mites ens envolten, tota la vida i són els miralls de la falsa realitat. De la realitat veritable. Ells voldrien ser com nosaltres i nosaltres com ells. Ells lluiten per tocar el blau del cel i nosaltres el del llac, de l'abundància. Les vides més apassionants són aquelles que tenen la voluntat de moure els mites per pròpia fruició.
*o les línies de la nostra mà.
"em deixo a la secció les notes que em va deixant la Laura cada dia".
Tots ens hem congregat aquí per la mateixa sensació d'snobisme. Gaudir-la, descobrir-la, reafirmar-la, intentar tocar-la.
El mite és el triomf.
I acte seguit la devallada.
El mite és la vida.
I LA MORT. amb visage d'une enfant
Hem d'estar molt contents pel temperament i caràcter de la felicitat. Doncs, si, hi hem d'estar!, oi tant (i creua els braços amb decisió i serra fort dents i llavis) Per la seva condició, complexió i creació. pum! jouer un jour.
Els mites ens envolten, tota la vida i són els miralls de la falsa realitat. De la realitat veritable. Ells voldrien ser com nosaltres i nosaltres com ells. Ells lluiten per tocar el blau del cel i nosaltres el del llac, de l'abundància. Les vides més apassionants són aquelles que tenen la voluntat de moure els mites per pròpia fruició.
*o les línies de la nostra mà.
"em deixo a la secció les notes que em va deixant la Laura cada dia".
En llibertat
Caràcter d'un esdeveniment que és el resultat de la coincidència de dos fenòmens que pertanyen a sèries independents en l'ordre de la causalitat.
La indispensable paraula
Una imatge val més que mil paraules? no, matisadament. Hi ha opinions per tots els gustos, normalment depenen del camp professional en el qual es treballi. La imatge prendrà més força per publicistes, comunicadors audiovisuals i cineastes i la paraula serà primordial per professionals de la premsa escrita o el periodisme d’investigació, entre d’altres. Tot i que, hi ha consens en un nivell i altre nivell: la paraula va davant la imatge. La paraula és al centre dels conceptes per als publicistes; la intenció d’expressar la calma està plena de paraules que expliquen i que ens ajuden a representar aquest concepte. Sense la paraula res no existeix. Els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món, com deia Wittgenstein. D’aquesta manera, les imatges que no van acompanyades de cap paraula només són silenci, veurem quelcom davant nostre, fins i tot pot ser que ens provoquin per dins, però de ben segur que no entendrem aquestes imatges. Imatges plenes i tant buides alhora. Visions incompletes.
Se li atribueix a Confuci l’afirmació que quan les paraules perden el seu significat, les persones perdem la nostra llibertat. És per això que considero perillosa l’actual situació de la paraula als mitjans convencionals però sobretot a internet. La riquesa de vocabulari s’ha anat aprimant paradoxalment a la ingent quantitat d’informació de la qual disposem actualment. La interacció directa i fugaç que permeten i afavoreixen les xarxes socials i els xats, fa que la rigorositat a l’hora de comunicar-se es vagi diluint. Les paraules existeixen per a ser regalades però no per ser menystingudes ni mal utilitzades. Les persones hem de tenir present sempre que els silencis maten i les paraules poden arribar a provocar guerres, aquesta és la magnitud de la seva força, aquí rau la importància de ser primmirats a l’hora d’utilitzar-les.
Condicionen i creen la nostra vida, la nostra quotidianitat, governen els nostres pensaments i són l’eina per excel·lència per a comunicar-nos amb els altres éssers humans i amb el món. Sense paraula no hi ha vida. Hem de començar a aprendre a valorar més la paraula, cuidar-la, que vol dir cuidar la comunicació, cuidar les relacions, ergo, cuidar les persones.
La verbalitat és molt més lliure i espontània que l’escriptura. La paraula és més salvatge i produeix lapsus reveladors. El 97% de les cultures de la humanitat són orals. La literatura neix de l’expressió oral que és la primera i més important font de transmissió de coneixement. Si som bons oradors (practiquem la tranquil·litat oral i coneixem el que estem dient) podem explicar el món tal com és, ampli, mòbil, polivalent, ambivalent… davant l’estacisme de la literatura. Sense desprestigiar gens ni mica,mai-de-la-vida, la literatura és innegable que la comunicació oral és la hegemònica i camina al costat de la vida actual. Dominant el llenguatge, dominem la vida.
I finalment, la paraula en publicitat. La sublimació, la poesia, la seducció, l’emoció, la metàfora, la música, la idea. Els anuncis publicitaris són petites obres d’art que arriben a l’espectador o a l’oient i li produeixen un determinat sentiment, un estat d’ànim, definitivament, l’emocionen. Les bones peces publicitàries i literàries són aquelles que produeixen activitat cerebral a l’espectador o lector. L’obliguen a raonar i també exciten aquest raonament. Com deia Alejandro Dumas, al lector li agrada que deixem una part creativa a allò que està llegint…que hagi d’acabar la interpretació. Obrint una porta a la creació mental, al simbolisme íntim.
La paraula és el millor invent de la humanitat i hem de lluitar per no perdre allò que temem perdre. Endavant doncs amb les paraules, endavant amb la creativitat. La seva unió ens farà cada dia més lliures i més conscients.
I entre totes aquestes paraules, el mestre de vida, el senyor Broggi, ens torna a recordar que la paraula ho és tot, tant des del punt de vista cultural com des del social, i ens regala la millor ensenyança: el més important que hi ha a la vida és l’amor que compartim i les persones a les que coneixem. Amb raó Epicur és un dels meus filòsofs predilectes.
Se li atribueix a Confuci l’afirmació que quan les paraules perden el seu significat, les persones perdem la nostra llibertat. És per això que considero perillosa l’actual situació de la paraula als mitjans convencionals però sobretot a internet. La riquesa de vocabulari s’ha anat aprimant paradoxalment a la ingent quantitat d’informació de la qual disposem actualment. La interacció directa i fugaç que permeten i afavoreixen les xarxes socials i els xats, fa que la rigorositat a l’hora de comunicar-se es vagi diluint. Les paraules existeixen per a ser regalades però no per ser menystingudes ni mal utilitzades. Les persones hem de tenir present sempre que els silencis maten i les paraules poden arribar a provocar guerres, aquesta és la magnitud de la seva força, aquí rau la importància de ser primmirats a l’hora d’utilitzar-les.
Condicionen i creen la nostra vida, la nostra quotidianitat, governen els nostres pensaments i són l’eina per excel·lència per a comunicar-nos amb els altres éssers humans i amb el món. Sense paraula no hi ha vida. Hem de començar a aprendre a valorar més la paraula, cuidar-la, que vol dir cuidar la comunicació, cuidar les relacions, ergo, cuidar les persones.
La verbalitat és molt més lliure i espontània que l’escriptura. La paraula és més salvatge i produeix lapsus reveladors. El 97% de les cultures de la humanitat són orals. La literatura neix de l’expressió oral que és la primera i més important font de transmissió de coneixement. Si som bons oradors (practiquem la tranquil·litat oral i coneixem el que estem dient) podem explicar el món tal com és, ampli, mòbil, polivalent, ambivalent… davant l’estacisme de la literatura. Sense desprestigiar gens ni mica,mai-de-la-vida, la literatura és innegable que la comunicació oral és la hegemònica i camina al costat de la vida actual. Dominant el llenguatge, dominem la vida.
I finalment, la paraula en publicitat. La sublimació, la poesia, la seducció, l’emoció, la metàfora, la música, la idea. Els anuncis publicitaris són petites obres d’art que arriben a l’espectador o a l’oient i li produeixen un determinat sentiment, un estat d’ànim, definitivament, l’emocionen. Les bones peces publicitàries i literàries són aquelles que produeixen activitat cerebral a l’espectador o lector. L’obliguen a raonar i també exciten aquest raonament. Com deia Alejandro Dumas, al lector li agrada que deixem una part creativa a allò que està llegint…que hagi d’acabar la interpretació. Obrint una porta a la creació mental, al simbolisme íntim.
La paraula és el millor invent de la humanitat i hem de lluitar per no perdre allò que temem perdre. Endavant doncs amb les paraules, endavant amb la creativitat. La seva unió ens farà cada dia més lliures i més conscients.
I entre totes aquestes paraules, el mestre de vida, el senyor Broggi, ens torna a recordar que la paraula ho és tot, tant des del punt de vista cultural com des del social, i ens regala la millor ensenyança: el més important que hi ha a la vida és l’amor que compartim i les persones a les que coneixem. Amb raó Epicur és un dels meus filòsofs predilectes.
La brevetat i la durada
Em faig gran i em torno purista i vull arribar fins al moll de l'os. Fa un temps era la primera que ballava totes les versions del món, sense saber d'on venien, i ara, em faig gràcia sorprenent-me molesta per que quatre criatures plenes de piercings (i em paro aquí) entonen això del panamericano. Què hi vols fer, fume-li-gastu!. Em faig gran i em torno més romàntica, de veritat. Bé, això últim no ho tinc clar, però em sembla que sí, per resumir. Em faig gran i em vull acostar més a la perfecció, a la pulcritud, a la nitidesa. Això últim segur que és molt blanc.
Jo tenia molt poc ús de raó quan la vaig sentir per primera vegada. Gràcies per regalar-me-la Renato, quina gràcia pensar en la teva cara el dia que t'haguessin parlat del youtube. Bé, quina gràcia totes les cares, de fet. Quina gràcia em fan les cares. De pures n'hi ha ben poquetes. Com les dentetes quan passen els anys.
Avui ha estat un dia bonic.
Els divendres o bé poden ser meravellosos o bé per llençar a les escombraries, divendres desaprofitats, desendreçats, estúpids i malvestits. Avui però ha estat un divendres bonic. Quasi meravellós. Llàstima que quan et fas gran també pot ser més difícil arribar al punt més alt. Si, paradoxalment. Però no defallim en l'abrivament. No, no defallim. Ara torno. A mida que el dia va acabant, el goig s'escapoleix a través de l'aire històric. i és necessari l'esforç.
"En resumen, la tarea de estimar la longitud de la vida humana (no nos atrevemos a hablar de los animales) excede nuestra capacidad, pues en cuanto decimos que dura siglos, nos recuerdan que dura menos que la caída del pétalo de una rosa. De las dos fuerzas que alternativamente, y lo que es más confuso aún, simultáneamente, gobiernan nuestro pobre cerebro-la brevedad y la duración-, una, la divinidad con pies de elefante, mandaba a veces en Orlando; otras veces, la divinidad con alas de mosca. La vida le parecía prodigiosamente larga. Sin embargo, pasaba como un rayo. Pero hasta en las etapas más infinitas, cuando se hinchaban más los instantes y le parecía errar solo, por desiertos de enorme eternidad, el tiempo le faltaba para aplanar y descifrar los turbios pergaminos que treinta años entre los hombres y las mujeres, habían enrollado y apretado a su corazón y a su cerebro. Aún estaba perplejo con el Amor(...)cuando la Ambición lo echaba del campo, para ser echada a su vez por la Literatura o por la Amistad(...)estaba todo impregnado de invierno y nieve"
Fragment d'Orlando (1923) de Virginia Woolf traduït per Borges.
Sort de la realitat que mor com els raigs de sol quan cremen. Sort d'ella que va i bé i retorna fins al final, per tornar-se a escapar, la maleïda realitat bondadosa. Sort de la llengua i de la treva. Dóna'm, ho agafo, som-hi amb el que hagi de ser sabent de la veritat i la necessitat. Que amb fragments com aquest, hom pot relaxar-se i només desitjar la brisa de l'ombra humida, a voltes, amb tu.
Jo tenia molt poc ús de raó quan la vaig sentir per primera vegada. Gràcies per regalar-me-la Renato, quina gràcia pensar en la teva cara el dia que t'haguessin parlat del youtube. Bé, quina gràcia totes les cares, de fet. Quina gràcia em fan les cares. De pures n'hi ha ben poquetes. Com les dentetes quan passen els anys.
Avui ha estat un dia bonic.
Els divendres o bé poden ser meravellosos o bé per llençar a les escombraries, divendres desaprofitats, desendreçats, estúpids i malvestits. Avui però ha estat un divendres bonic. Quasi meravellós. Llàstima que quan et fas gran també pot ser més difícil arribar al punt més alt. Si, paradoxalment. Però no defallim en l'abrivament. No, no defallim. Ara torno. A mida que el dia va acabant, el goig s'escapoleix a través de l'aire històric. i és necessari l'esforç.
"En resumen, la tarea de estimar la longitud de la vida humana (no nos atrevemos a hablar de los animales) excede nuestra capacidad, pues en cuanto decimos que dura siglos, nos recuerdan que dura menos que la caída del pétalo de una rosa. De las dos fuerzas que alternativamente, y lo que es más confuso aún, simultáneamente, gobiernan nuestro pobre cerebro-la brevedad y la duración-, una, la divinidad con pies de elefante, mandaba a veces en Orlando; otras veces, la divinidad con alas de mosca. La vida le parecía prodigiosamente larga. Sin embargo, pasaba como un rayo. Pero hasta en las etapas más infinitas, cuando se hinchaban más los instantes y le parecía errar solo, por desiertos de enorme eternidad, el tiempo le faltaba para aplanar y descifrar los turbios pergaminos que treinta años entre los hombres y las mujeres, habían enrollado y apretado a su corazón y a su cerebro. Aún estaba perplejo con el Amor(...)cuando la Ambición lo echaba del campo, para ser echada a su vez por la Literatura o por la Amistad(...)estaba todo impregnado de invierno y nieve"
Fragment d'Orlando (1923) de Virginia Woolf traduït per Borges.
Sort de la realitat que mor com els raigs de sol quan cremen. Sort d'ella que va i bé i retorna fins al final, per tornar-se a escapar, la maleïda realitat bondadosa. Sort de la llengua i de la treva. Dóna'm, ho agafo, som-hi amb el que hagi de ser sabent de la veritat i la necessitat. Que amb fragments com aquest, hom pot relaxar-se i només desitjar la brisa de l'ombra humida, a voltes, amb tu.
Canino
Avui he vist "La Riera" i m'he indignat.
Què vol dir ensenyar només sexe mal entès, violència física i psíquica, drogues i misèria humana? Per que aquests guionistes només ensenyen mals sentiments, instints primaris i passions desbocades? en què s'han convertit els dramàtics de la tele 3?
Avui tinc ganes d'escriure i no en tinc. Com el temps. Que plou i mulla però de resquitllada. Avui és d'aquells dies de no pensar massa per que el cap ja fa prou mal amb aquests sobtats canvis de temps. Avui ben clar. A raig. uix.
Coi de "Riera", un jove imbècil i cocainòman al qual no li agrada la sopa de bledes ben preparadeta, sense grumolls, amb crema de llet i bona presentació i agafa la mare pels cabells i li entafora la cara al plat amb transgressió i traïdoria. Però a més a més extra mal fet. Actuar "de pastorets" com ha dit el meu cosí. Un home dèspota i avar que es folla una regidora de l'ajuntament per aconseguir no sé quins terrenys i més diners i incita a l'esposa a tirar-se a un altre home (ja que ell no pot) per aconseguir més diners i més negocis i més no sé què. Un noi jove amb posat humil i de bon jan que aconsegueix diners tot estomacant, sota les ordres de l'avar. Una noia tonta mega estereotipada de la fresca del poble. Un home divorciat que té una nòvia però que se'n va al llit amb l'exdona, també amb parella, d'amagatotis i sense saber massa bé per què. Un fill mandrós i gorrer que no en fa una del dret. Una nena burra. Dones patidores i homes matussers. Tot mal mil·limetrat amb un regle escantonat bufff, no ho sé, què esteu fent? És denunciable. Un bunyol, un nyap, una sabatada. Fora "La Riera" de la tele tres.
M'ha fet mal senyors i senyores, m'he empipat. És molt violenta aquesta sèrie de tel·levisió i ells decideixen programar-la, ens la colen després de dinar que amb la panxa plena tot (ENCARA) passa més ràpip i impune. Família ics, persona b, que al voltant d'una taula o al mig de l'eixida posa TV3 a les 16 hores i es troba amb rènecs per aquí, hòsties per allà.
I per què avui? per què avui m'adono d'això quan fa 18 anys que miro la tel·levisió i m'ho empasso tot? Qui diu "La Riera" diu "Sálvameee, Sálvameee" (no n'escriuré ni mitja paraula més, encara que me'l miri quan l'enganxo, també) diu els debats de Canal Català, diu "Gran Hermano" (l'holocaust de la tel·levisió), "Sex and the city" (per molt fan que en pugui ser), diu "Callejeros" (una claveguera negra i pudent) i en definitiva, de fet, diu quasi la totalitat de la tel·levisió. ELLA EN SÍ. L'aparell que amenaça. La intuició és bona consellera. Sempre he pensat que la tele és fake,fake,fake,fake (encara que de remenuda i no tant petita volia fer-hi un programa, crec que de varietés, anomenat "Música viva") ho he pensat, ho he vist, ho he constatat...però arriba un dia que veus una pel·lícula i ho comproves.
D'aquelles experiència d'alt voltatge que provoquen una sotregada mental i et regiren l'estómac. encenen llumeta interior. desequilibri. trasbals. agitació. pertorvació. revolució menudeta ja que a mida que van passant les hores, l'espurna es va apagant com la de la burilla del cigarret llençada curiosa i decisivament des de la finestra vella d'un tercer enmig de la fosca nit. S'apaga per culpa dels punyents, diversificats, centenars d'imputs que t'arriben cada segon, com "La Riera" quan l'enganxes, com els crits dels adolescents al tren. Però què passa amb l'experiència d'alt voltatge durant una estona? et fa valorar aquelles petites-grans coses que poques vegades/mai qualifiques.
Les primeres paraules després de veure la pel·lícula han estat:
-què és el Facebook?
Canino: catarsi absoluta i global.
Hi ha de tot i no hi falta res. O un "tot és ara i res" que es llegeix en les banderoles poètiques.
La idea de parlar-li a les criatures amb aquelles exageracions, aquelles ganyotes, aquelles paraules ensucrades, kitsch, pesades...en realitat les persones que els parlen de manera molt marcadament fastuosa són les que fan més escarafalls per dins i estan pensant en les paraules més grolleres. becuts.
Això. Canino, Canino. Aquell relativisme en les formes i en els continguts, no? El surrealisme, la dictadura, la deconstrucció, la religió, l'esgrima, inventar, imaginar. Surts d'allà dins pensant que la netedat i la pulcritud de la roba de lli, fresca blanca, neta, pulcre i neutre segueix ocupant els primers llocs de l'escala d'allò ben fet. Revaloritzar l'essència, quina essència, ja és més d'agafar-s'ho amb pinces. No ho sé, és que "se li en va molt l'olla", però està clar "que té un motiu". Després el MESTRE YORGOS LANTHIMOS ens ho explica i claaaaro, clarissísimo. Tan clar que a nosaltres ens pot semblar que es passa i tot de claredat. Arriba a la bogeria per que a nosaltres ens sembla de bojos, per res més. T'ho dic jo, ja que de llepar tots en sabem. Tots per igual, ni qui menys, ni res. Tots qui més qui més en sabem un munt! WUNDERBAR. ESPLÈNDID. TERRORÍFIC. ai quin mal, déu meu. Plores. Rius. Hi entres dins però de debó, no de fer el paperina, què no, què no, que ets el teclat! ets ni més ni menys que aquell teclat!. L'escenografia i la fotografia són tant fresques com el ventet a la mar o una orxata en petita dosi, al mateix temps aquesta olor d'estiu s'arrapa i s'enfila a una bardissa asfixiant, horrorosa i tensa de garjola humida que et deixa extasiat. touché.
LA CLAU ÉS QUE LES COSES TENEN UN PER QUÈ. Ja era hora. A la pel·lícula les coses són A i no poden ser B. Hi ha un determinat ordre i un concert sense jazz ni variacions. I a nosaltres, espectadors tontets, tecnològics, dependents, cansadets, petitets, egòlatres, intel·lectuals, ansiosos i somniatruites, a NOSALTRES FORA D'AQUÍ, ens hi fa pensar: -Això és A i no pot ser B?. És a dir, la pel·lícula es presenta immòbil i a nosaltres ens mou, aquesta és la paradoxa que ens paralitza. Té una minuciosa grandesa, ell diu que això és A i no B i l'espectador descobreix que és així i es troba enmig del merder. Hi ha una interpretació despullada de tot prejudici. És natura morta, natura morta, natura mor-ta. Tot és sec i rònec. descol·loca.
ÉS MOLT DUR des de la primera juguesca.
Segurament és el grec. dicció espectacular la que han provocat aquestes criatures.
ATENTI AL CANE. De debó, el grec, l'idioma, li deu aportar molta més rigidesa. entitat. de cosa vera. Kynodontas és solemne dins els nostres caps per recordar-nos que la paraula pel·lícula arriba de la pell i que per entrar, s'ha de tocar.
Claustrofòbia
I d'aquesta manera, prens consciència i agraeixes el cap reflexiu d'on tot emmana
PS: la meva intenció era només la pel·lícula.
"La Riera" ha vingut justament després i ha entrat de forma inoportuna, com sempre.
PS II: LA IDEA DEL QÜESTIONAMENT I EL REPLANTEJAMENT CONSTANT. dolor? por? repressió?
Adieu! : = )
Què vol dir ensenyar només sexe mal entès, violència física i psíquica, drogues i misèria humana? Per que aquests guionistes només ensenyen mals sentiments, instints primaris i passions desbocades? en què s'han convertit els dramàtics de la tele 3?
Avui tinc ganes d'escriure i no en tinc. Com el temps. Que plou i mulla però de resquitllada. Avui és d'aquells dies de no pensar massa per que el cap ja fa prou mal amb aquests sobtats canvis de temps. Avui ben clar. A raig. uix.
Coi de "Riera", un jove imbècil i cocainòman al qual no li agrada la sopa de bledes ben preparadeta, sense grumolls, amb crema de llet i bona presentació i agafa la mare pels cabells i li entafora la cara al plat amb transgressió i traïdoria. Però a més a més extra mal fet. Actuar "de pastorets" com ha dit el meu cosí. Un home dèspota i avar que es folla una regidora de l'ajuntament per aconseguir no sé quins terrenys i més diners i incita a l'esposa a tirar-se a un altre home (ja que ell no pot) per aconseguir més diners i més negocis i més no sé què. Un noi jove amb posat humil i de bon jan que aconsegueix diners tot estomacant, sota les ordres de l'avar. Una noia tonta mega estereotipada de la fresca del poble. Un home divorciat que té una nòvia però que se'n va al llit amb l'exdona, també amb parella, d'amagatotis i sense saber massa bé per què. Un fill mandrós i gorrer que no en fa una del dret. Una nena burra. Dones patidores i homes matussers. Tot mal mil·limetrat amb un regle escantonat bufff, no ho sé, què esteu fent? És denunciable. Un bunyol, un nyap, una sabatada. Fora "La Riera" de la tele tres.
M'ha fet mal senyors i senyores, m'he empipat. És molt violenta aquesta sèrie de tel·levisió i ells decideixen programar-la, ens la colen després de dinar que amb la panxa plena tot (ENCARA) passa més ràpip i impune. Família ics, persona b, que al voltant d'una taula o al mig de l'eixida posa TV3 a les 16 hores i es troba amb rènecs per aquí, hòsties per allà.
I per què avui? per què avui m'adono d'això quan fa 18 anys que miro la tel·levisió i m'ho empasso tot? Qui diu "La Riera" diu "Sálvameee, Sálvameee" (no n'escriuré ni mitja paraula més, encara que me'l miri quan l'enganxo, també) diu els debats de Canal Català, diu "Gran Hermano" (l'holocaust de la tel·levisió), "Sex and the city" (per molt fan que en pugui ser), diu "Callejeros" (una claveguera negra i pudent) i en definitiva, de fet, diu quasi la totalitat de la tel·levisió. ELLA EN SÍ. L'aparell que amenaça. La intuició és bona consellera. Sempre he pensat que la tele és fake,fake,fake,fake (encara que de remenuda i no tant petita volia fer-hi un programa, crec que de varietés, anomenat "Música viva") ho he pensat, ho he vist, ho he constatat...però arriba un dia que veus una pel·lícula i ho comproves.
D'aquelles experiència d'alt voltatge que provoquen una sotregada mental i et regiren l'estómac. encenen llumeta interior. desequilibri. trasbals. agitació. pertorvació. revolució menudeta ja que a mida que van passant les hores, l'espurna es va apagant com la de la burilla del cigarret llençada curiosa i decisivament des de la finestra vella d'un tercer enmig de la fosca nit. S'apaga per culpa dels punyents, diversificats, centenars d'imputs que t'arriben cada segon, com "La Riera" quan l'enganxes, com els crits dels adolescents al tren. Però què passa amb l'experiència d'alt voltatge durant una estona? et fa valorar aquelles petites-grans coses que poques vegades/mai qualifiques.
Les primeres paraules després de veure la pel·lícula han estat:
-què és el Facebook?
Canino: catarsi absoluta i global.
Hi ha de tot i no hi falta res. O un "tot és ara i res" que es llegeix en les banderoles poètiques.
La idea de parlar-li a les criatures amb aquelles exageracions, aquelles ganyotes, aquelles paraules ensucrades, kitsch, pesades...en realitat les persones que els parlen de manera molt marcadament fastuosa són les que fan més escarafalls per dins i estan pensant en les paraules més grolleres. becuts.
Això. Canino, Canino. Aquell relativisme en les formes i en els continguts, no? El surrealisme, la dictadura, la deconstrucció, la religió, l'esgrima, inventar, imaginar. Surts d'allà dins pensant que la netedat i la pulcritud de la roba de lli, fresca blanca, neta, pulcre i neutre segueix ocupant els primers llocs de l'escala d'allò ben fet. Revaloritzar l'essència, quina essència, ja és més d'agafar-s'ho amb pinces. No ho sé, és que "se li en va molt l'olla", però està clar "que té un motiu". Després el MESTRE YORGOS LANTHIMOS ens ho explica i claaaaro, clarissísimo. Tan clar que a nosaltres ens pot semblar que es passa i tot de claredat. Arriba a la bogeria per que a nosaltres ens sembla de bojos, per res més. T'ho dic jo, ja que de llepar tots en sabem. Tots per igual, ni qui menys, ni res. Tots qui més qui més en sabem un munt! WUNDERBAR. ESPLÈNDID. TERRORÍFIC. ai quin mal, déu meu. Plores. Rius. Hi entres dins però de debó, no de fer el paperina, què no, què no, que ets el teclat! ets ni més ni menys que aquell teclat!. L'escenografia i la fotografia són tant fresques com el ventet a la mar o una orxata en petita dosi, al mateix temps aquesta olor d'estiu s'arrapa i s'enfila a una bardissa asfixiant, horrorosa i tensa de garjola humida que et deixa extasiat. touché.
LA CLAU ÉS QUE LES COSES TENEN UN PER QUÈ. Ja era hora. A la pel·lícula les coses són A i no poden ser B. Hi ha un determinat ordre i un concert sense jazz ni variacions. I a nosaltres, espectadors tontets, tecnològics, dependents, cansadets, petitets, egòlatres, intel·lectuals, ansiosos i somniatruites, a NOSALTRES FORA D'AQUÍ, ens hi fa pensar: -Això és A i no pot ser B?. És a dir, la pel·lícula es presenta immòbil i a nosaltres ens mou, aquesta és la paradoxa que ens paralitza. Té una minuciosa grandesa, ell diu que això és A i no B i l'espectador descobreix que és així i es troba enmig del merder. Hi ha una interpretació despullada de tot prejudici. És natura morta, natura morta, natura mor-ta. Tot és sec i rònec. descol·loca.
ÉS MOLT DUR des de la primera juguesca.
Segurament és el grec. dicció espectacular la que han provocat aquestes criatures.
ATENTI AL CANE. De debó, el grec, l'idioma, li deu aportar molta més rigidesa. entitat. de cosa vera. Kynodontas és solemne dins els nostres caps per recordar-nos que la paraula pel·lícula arriba de la pell i que per entrar, s'ha de tocar.
Claustrofòbia
I d'aquesta manera, prens consciència i agraeixes el cap reflexiu d'on tot emmana
PS: la meva intenció era només la pel·lícula.
"La Riera" ha vingut justament després i ha entrat de forma inoportuna, com sempre.
PS II: LA IDEA DEL QÜESTIONAMENT I EL REPLANTEJAMENT CONSTANT. dolor? por? repressió?
Adieu! : = )
SUÏCIDI
Acostumava a dir que no volia parar de fer coses molt estrambòtiques i rocambolesques per que llavors les aventures per explicar a les amigues s’acabarien i ja no els faria riure i ja no seria una femme fatale (haha) i em convertiria en una persona normal, convencional i avorrida. Madurar. Quina mandra madurar! Ser una nena capritxosa i mal criada per tota la vida, mmmh, quin pla més llaminer. Tot i que mai he deixat una llagosta a mig menjar, si que era molt de decidir Nutella i després deixar el pot per allà sobre, que algú altre ja el recollirà que jo estic ocupada empolainant-me per marxar. Per seguir regalant superficialitat per aquí, per allà. Sortir, ballar, dir que no i després que si, dir sempre si, llençar somriures per sobre l’espatlla. Una nena que creu que per ser princesa s’ha de ser impertinent i s’ha de traginar una corona d’espines imaginària per reivindicar la part d’heroina i de pobre nena rica que és la més princesa de totes i que puja als cotxes que la condueixen pel carrer de la fantasia, del somni, de la mentida que es vol convertir en veritat marqui la ingenuitat el preu que sigui.
Doncs de vegades, les coses curioses succeixen. I les històries rocambolesques i les emocions fortes t’arriben soles, sense que les situacions s’hagin de forçar ni provocar. Que lletja la força bruta! La impostació!
L’altre dia el Barça va guanyar tot perdent. Als catalans aquestes coses ens passen sovint. Vam veure’l amb els amics a un bar qualsevol del nostrat, benerat, idealitzat, estimat, estudiat, inspirat i inspirador Eixample. Vam patir, ens varem desesperar, ens abraçarem, vam fixar la vista i tots els sentits a la pantalla i el patiment va acabar dirigint-nos fins a la resignació i la comprensió. Que qui dia passa any empeny, que no es pot guanyar sempre i som més humans, ja que les derrotes humanitzen. Però el blau a la mà dreta no me’l fa desaparèixer ningú, PUM! Com de taula i copes enlaire, casum Barça, no anem a Madrid!
Sort que la meva amiga Maria és de paraula i que passi el que passi pujem a casa a beure l’ampolla de vi que he portat de casa. El seu vi de Vilafranca, la companyia d’en Guillem, tots plegats abatuts i escoltant la paraula de’n Pep. Pobret el nostre rei. El vi era bo del Penedès, eixut i dolç. Blanc fort i molt segur de si mateix. Entrava amb molta decisió a la boca, com un cop sec, potent, amb ganes de penetrar-te i es relaxava baixant pel coll com si fos aigua de Fontalegre.
Bona nit Maria, un petonet al Guillem, que ha decidit retirar-se ja per que estava cansat de pensar en la impotència. Sort que ell també aixeca la porta de la botiga, l’endemà de la derrota.
A la parada del 63, davant del Corte Inglés, hi havia cares indiferents i zero eufòria. Vaig començar a parlar amb un noi que agafava el mateix autobús que jo, SABADELL DIRECTE, i el seu català amb accent italià era més que deliciós, melós com un tastet de peus de porc. Tendre com les galtones d’una nena sueca. Tu ets italià! caram, avui, bon dia per trobar-me un italià... ah, no, no et preocupis, no és el meu equip. I parlant, parlant, ell era de Bolonya i havia fet un Erasmus a Girona. Renoi! per això aquest català; si el gironí ja fa saltar tots els meus instints romàntics, barrejat amb l'italià més musical, tinc un mitjà noble i molt sexy que és l'antídot perfecte contra determinades ignomínies lingüístiques.
En un moment donat una noia va baixar ràpid fins al capdamunt de l’autobús. Desconsoladíssima amb aquell plor de gos abandonat, d’humà desesperat, amb aquell bram que per segons sembla que no hagi de tenir solució ni resposta ni final. El meu company de trajecte, en Simone, l’italià que era educador en un esplai de Barcelona i tenia unes dentetes separades, ulls sincers i un bigotet murri. Educat, murri i molt agradable. Ell, en Simone, es va moure per deixar-me passar, jo volia abraçar aquella noia que deia:
-vull baixar –que ho deia amb tota la seva veu, expressió i moviments.
Ella també era guapa, portava una cabellera morena, aparentment esbelta, esportiva però amb una elegància incrustada d’aquelles que no s’imposten, que no s’aprenen, que campen lliures dins el mas de l’expressió, que reposen en les estances victorianes del cor. Era una bella dona que plorava i somicava com un nen ferit, que s’ha perdut enmig de la nit. M’hi vaig acostar presa per una empatia desmesurada i la vaig aturar tot abraçant-la sincerament com estimo fer-ho. Alimentant amb els meus braços la seva bella figura espantada, la seva ànima que regalimava sobre l’asfalt desapareixent entre els rostres desconeguts de l’autobús. El motor atravessava rabent les fàbriques del Vallès. Em va ensenyar un missatge del telèfon mòbil. No vinguis...s’ha suicidat.
No vaig saber què dir-li. Quan va treure el telèfon de dins la motxilla, pensava que seria quelcom sentimental (que ho era) de parella, d’amor romàntic, de baralles, desconeixement, desconcert i obsessió. Vaig continuar abraçant-la fort paral·lelament a l’increment del meu amor propi. Sentir-me útil, sentir-me protectora, sentir-me amb el control. Perdent-me en deliris.
-Com et dius? Mentre la seguia abraçant. Mentre el seu cap reposava tremolós entre el meu pit i jo només veia la seva bella cabellera.
-Marta
-Jo Laura. Tranquil·la. Sóc aquí. Li vaig preguntar qui era.
-La meva millor amiga.
Em podria haver dit que havia perdut un tren, que havia suspès un examen, que s’havia barallat amb la companya de feina, que jo hagués respost igual com ho vaig fer. És impossible poder entendre què vol dir que algú pròxim es sucidi. És impossible entendre el dolor si no l’has passat. Jo no l’he passat. Per tant, és tant fort el sentiment d’impotència que el cap no pot fer l’exercici d’imaginar què passaria si la teva millor amiga es suicidés. El mecanisme cerebral, no permet fer aquest exercici d’extrapolació. Diu no. Accés denegat. OFF. Rip. Bip, bip, bip, bip.
-Tranquil·la Marta. Pensa que ella ha actuat de la manera més egoista que existeix però també ha fet ús de la seva llibertat individual fins a les últimes conseqüències.
Continuava plorant -pitjor per ella- va escupir amb ràbia i més impotència, deixant clar que hi ha nits que són temàtiques, vés.
Jo vaig tornar al costat del Simone. Vam parlar una miqueta més. Vam trobar la comissaria on era l’amiga de la Marta amb un altra amiga. Prats de Lluçanès 401. I vam baixar de l’autobús a la Rambla, jo i en Simone.
-Gaudeix la vida, Marta, per tu i per ella.
-Gràcies, moltes gràcies.
La meva galta era salada i humida. I en Simone va decidir acompanyar-me fins a casa.
-La saps aquella que diu, en Bernat se la troba...
-Això és Manel!
-I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants i amb una em vaig posar d’acord, vam conversar vam riure i hem fet l’amor. I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí. Amb un castellà força estrany, sorprenentment florit. Quin nas més gros que tens, m’ha dit la dona alta des del llit i a la paret ha assenyalat un quadre verd que de nena havia pintat. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit...(quin italià! quins colors dibuixaven cada pas que feiem enmig de la nit deserta de Sabadell. Els comerços tancats ens miraven de reüll engelosits! Jo era tant feliç! Em sentia la doncella d’un Romeo modern que em cantava a cau d’orella mentre em guardava dels mals i foragitava les pors tot acompanyant-me a casa i a l’interior de la bondat. Del donar sense esperar res més a canvi. Només el gaudi. El gaudi per l’alegria de la vida. I que bonica, que bonica la vida! I què bonic, què bonic en Simone bolognese) ...quina nena més dolça devia ser, quin plaer haver-la pogut conèixer-la fa molt de temps. (aquest últim trosset el deia de la manera més dolça del món, inexpressable. Càspita no tenir gravat aquest bocí de cel entre les mans).
Tres pics i repicó. Si tanques el dos ulls, m’ha dit, si et quedes quiet a dins del llit, t’ensenyaré una cançó que a casa em cantaven per anar a dormir... (i jo veia en Simone, al meu costat sota el llençol, compartint el mateix coixí, molts junts i tendres tot ensenyant-me la cançó de la carícia als meus cabells foscos i els meus llavis sobre el seu llavi jove i bonic i que bonic, què bonic el quadre de la unió menuda i fugaç) ...parla d’un bosc i d'un senyor que hi viu aïllat entre elms i flors i es protegeix dels mals humans amb un exèrcit d’animals. I què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit.
-La meva nòvia també es diu Laura. –ja no recordava en quin moment m’ho havia comentat. Ai si, si, espera, dalt de l’autobús, deu minuts després de pujar-hi tots dos.
-i marxareu junts a Bolonya?
-pot ser.
-Ja hem arribat a casa meva, gràcies Simone.
-de res Laura.
Ja no recordo exactament quines van ser les últimes paraules i la seva cara també s’ha difuminat, però l’essència i l’alegria sempre més caminaran per l’asfalt de la ciutat. L’essència i l’alegria del despert jove cavaller trobador que em va convertir en princesa de la ciutat amb bambes i texans. Catifa vermella i llums de semàfor groc. Avingudes, cantonades, escombraries, portes i racons tancats i barrats. Princesa i trobador contemporanis. Si la meva cara hagués estat gravada, ara tindria la imatge gràfica d’una nena bona, contenta, feliç i despreocupada. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit.
Amb un somriure vaig obrir la porta i vaig pujar les escales. Obro el llum de la meva habitació. I el Barça? on quedava el Barça? tot havia començat per que el Barça havia perdut. A casa em vaig treure la samarreta suada de l’equip, que no m’havia posat mai i quasi havia oblidat i que rebregada es va adormir al terra anàrquic i fosc.
-LAURAAAAAAAAAAAAAA! Ma que brutto tempo qua! Voglio ritornare a Sorrento! Guarda hi miei cuscinetti! Per que tu no ho saps! Oh quin menjar! I quan amor! I Positano! Nena, nena, que feia 6 anys que no hi anava... Oh loli! Hem d’anar a Itàlia i casar-nos amb un italià i que ens tracti com una princesa. I per què estudiar tant? I Amèrica? Però nena, nena, si a Itàlia hi ha tot el que volem...amor, una família, calma, estabilitat...
-Laura, tranquil·la, si, tot això és molt bonic però ara és l’hora de formar-nos i lluitar i si als trenta anys no hem aconseguit el que voliem sempre sabrem que ens queda el recurs d’anar a vendre jaquetes darrera un taulell.
Ei, escolta, saps que la noia que es va suicidar dimecres passat era la cosina d’un de Palau?
-què dius? O sigui que era veritat?
-si
-i com ho saps?
-per que vam anar a una barbacoa i un de Palau ho explicava. Que s’havia llençat des d’un hotel o un pis alt.
-Des de l’hotel Sabadell? A la Plaça Catalunya?
-Si, pot ser. Si, si.
-I com estàs tant segura que era l’amiga de la Marta?
-Home, per que una dona que es suicidi a Sabadell, el dimecres del partit del Barça i d’uns vint-i-set anys...com tu em vas dir que et semblava que tenia la Marta...doncs, no n’hi ha moltes.
-tens raó.
I així és com cinc dies més tard tancava un cercle. Ara que hi penso, hauria d’anar a l’Hotel Sabadell i preguntar per aquesta història d’aquesta noia jove que es va llençar des d’un pis. A veure si en saben quelcom i podem seguir descobrint els fotogrames punyets, veraços, verídics, del tot o el res, del blanc i el negre de la crua realitat. Quan aquesta passa ràpid i no es pensa ni es repensa, et tires de la finestra com l’amiga de la Marta, com va dir aquesta última, pitjor per ella. Va trencar, esquinçar, va espatllar, va esberlar, va marcir, va cremar com una foto al foc, tots els trobadors que li haurien cantat el i què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit. d'un cop.
Doncs de vegades, les coses curioses succeixen. I les històries rocambolesques i les emocions fortes t’arriben soles, sense que les situacions s’hagin de forçar ni provocar. Que lletja la força bruta! La impostació!
L’altre dia el Barça va guanyar tot perdent. Als catalans aquestes coses ens passen sovint. Vam veure’l amb els amics a un bar qualsevol del nostrat, benerat, idealitzat, estimat, estudiat, inspirat i inspirador Eixample. Vam patir, ens varem desesperar, ens abraçarem, vam fixar la vista i tots els sentits a la pantalla i el patiment va acabar dirigint-nos fins a la resignació i la comprensió. Que qui dia passa any empeny, que no es pot guanyar sempre i som més humans, ja que les derrotes humanitzen. Però el blau a la mà dreta no me’l fa desaparèixer ningú, PUM! Com de taula i copes enlaire, casum Barça, no anem a Madrid!
Sort que la meva amiga Maria és de paraula i que passi el que passi pujem a casa a beure l’ampolla de vi que he portat de casa. El seu vi de Vilafranca, la companyia d’en Guillem, tots plegats abatuts i escoltant la paraula de’n Pep. Pobret el nostre rei. El vi era bo del Penedès, eixut i dolç. Blanc fort i molt segur de si mateix. Entrava amb molta decisió a la boca, com un cop sec, potent, amb ganes de penetrar-te i es relaxava baixant pel coll com si fos aigua de Fontalegre.
Bona nit Maria, un petonet al Guillem, que ha decidit retirar-se ja per que estava cansat de pensar en la impotència. Sort que ell també aixeca la porta de la botiga, l’endemà de la derrota.
A la parada del 63, davant del Corte Inglés, hi havia cares indiferents i zero eufòria. Vaig començar a parlar amb un noi que agafava el mateix autobús que jo, SABADELL DIRECTE, i el seu català amb accent italià era més que deliciós, melós com un tastet de peus de porc. Tendre com les galtones d’una nena sueca. Tu ets italià! caram, avui, bon dia per trobar-me un italià... ah, no, no et preocupis, no és el meu equip. I parlant, parlant, ell era de Bolonya i havia fet un Erasmus a Girona. Renoi! per això aquest català; si el gironí ja fa saltar tots els meus instints romàntics, barrejat amb l'italià més musical, tinc un mitjà noble i molt sexy que és l'antídot perfecte contra determinades ignomínies lingüístiques.
En un moment donat una noia va baixar ràpid fins al capdamunt de l’autobús. Desconsoladíssima amb aquell plor de gos abandonat, d’humà desesperat, amb aquell bram que per segons sembla que no hagi de tenir solució ni resposta ni final. El meu company de trajecte, en Simone, l’italià que era educador en un esplai de Barcelona i tenia unes dentetes separades, ulls sincers i un bigotet murri. Educat, murri i molt agradable. Ell, en Simone, es va moure per deixar-me passar, jo volia abraçar aquella noia que deia:
-vull baixar –que ho deia amb tota la seva veu, expressió i moviments.
Ella també era guapa, portava una cabellera morena, aparentment esbelta, esportiva però amb una elegància incrustada d’aquelles que no s’imposten, que no s’aprenen, que campen lliures dins el mas de l’expressió, que reposen en les estances victorianes del cor. Era una bella dona que plorava i somicava com un nen ferit, que s’ha perdut enmig de la nit. M’hi vaig acostar presa per una empatia desmesurada i la vaig aturar tot abraçant-la sincerament com estimo fer-ho. Alimentant amb els meus braços la seva bella figura espantada, la seva ànima que regalimava sobre l’asfalt desapareixent entre els rostres desconeguts de l’autobús. El motor atravessava rabent les fàbriques del Vallès. Em va ensenyar un missatge del telèfon mòbil. No vinguis...s’ha suicidat.
No vaig saber què dir-li. Quan va treure el telèfon de dins la motxilla, pensava que seria quelcom sentimental (que ho era) de parella, d’amor romàntic, de baralles, desconeixement, desconcert i obsessió. Vaig continuar abraçant-la fort paral·lelament a l’increment del meu amor propi. Sentir-me útil, sentir-me protectora, sentir-me amb el control. Perdent-me en deliris.
-Com et dius? Mentre la seguia abraçant. Mentre el seu cap reposava tremolós entre el meu pit i jo només veia la seva bella cabellera.
-Marta
-Jo Laura. Tranquil·la. Sóc aquí. Li vaig preguntar qui era.
-La meva millor amiga.
Em podria haver dit que havia perdut un tren, que havia suspès un examen, que s’havia barallat amb la companya de feina, que jo hagués respost igual com ho vaig fer. És impossible poder entendre què vol dir que algú pròxim es sucidi. És impossible entendre el dolor si no l’has passat. Jo no l’he passat. Per tant, és tant fort el sentiment d’impotència que el cap no pot fer l’exercici d’imaginar què passaria si la teva millor amiga es suicidés. El mecanisme cerebral, no permet fer aquest exercici d’extrapolació. Diu no. Accés denegat. OFF. Rip. Bip, bip, bip, bip.
-Tranquil·la Marta. Pensa que ella ha actuat de la manera més egoista que existeix però també ha fet ús de la seva llibertat individual fins a les últimes conseqüències.
Continuava plorant -pitjor per ella- va escupir amb ràbia i més impotència, deixant clar que hi ha nits que són temàtiques, vés.
Jo vaig tornar al costat del Simone. Vam parlar una miqueta més. Vam trobar la comissaria on era l’amiga de la Marta amb un altra amiga. Prats de Lluçanès 401. I vam baixar de l’autobús a la Rambla, jo i en Simone.
-Gaudeix la vida, Marta, per tu i per ella.
-Gràcies, moltes gràcies.
La meva galta era salada i humida. I en Simone va decidir acompanyar-me fins a casa.
-La saps aquella que diu, en Bernat se la troba...
-Això és Manel!
-I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants i amb una em vaig posar d’acord, vam conversar vam riure i hem fet l’amor. I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí. Amb un castellà força estrany, sorprenentment florit. Quin nas més gros que tens, m’ha dit la dona alta des del llit i a la paret ha assenyalat un quadre verd que de nena havia pintat. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit...(quin italià! quins colors dibuixaven cada pas que feiem enmig de la nit deserta de Sabadell. Els comerços tancats ens miraven de reüll engelosits! Jo era tant feliç! Em sentia la doncella d’un Romeo modern que em cantava a cau d’orella mentre em guardava dels mals i foragitava les pors tot acompanyant-me a casa i a l’interior de la bondat. Del donar sense esperar res més a canvi. Només el gaudi. El gaudi per l’alegria de la vida. I que bonica, que bonica la vida! I què bonic, què bonic en Simone bolognese) ...quina nena més dolça devia ser, quin plaer haver-la pogut conèixer-la fa molt de temps. (aquest últim trosset el deia de la manera més dolça del món, inexpressable. Càspita no tenir gravat aquest bocí de cel entre les mans).
Tres pics i repicó. Si tanques el dos ulls, m’ha dit, si et quedes quiet a dins del llit, t’ensenyaré una cançó que a casa em cantaven per anar a dormir... (i jo veia en Simone, al meu costat sota el llençol, compartint el mateix coixí, molts junts i tendres tot ensenyant-me la cançó de la carícia als meus cabells foscos i els meus llavis sobre el seu llavi jove i bonic i que bonic, què bonic el quadre de la unió menuda i fugaç) ...parla d’un bosc i d'un senyor que hi viu aïllat entre elms i flors i es protegeix dels mals humans amb un exèrcit d’animals. I què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit.
-La meva nòvia també es diu Laura. –ja no recordava en quin moment m’ho havia comentat. Ai si, si, espera, dalt de l’autobús, deu minuts després de pujar-hi tots dos.
-i marxareu junts a Bolonya?
-pot ser.
-Ja hem arribat a casa meva, gràcies Simone.
-de res Laura.
Ja no recordo exactament quines van ser les últimes paraules i la seva cara també s’ha difuminat, però l’essència i l’alegria sempre més caminaran per l’asfalt de la ciutat. L’essència i l’alegria del despert jove cavaller trobador que em va convertir en princesa de la ciutat amb bambes i texans. Catifa vermella i llums de semàfor groc. Avingudes, cantonades, escombraries, portes i racons tancats i barrats. Princesa i trobador contemporanis. Si la meva cara hagués estat gravada, ara tindria la imatge gràfica d’una nena bona, contenta, feliç i despreocupada. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit.
Amb un somriure vaig obrir la porta i vaig pujar les escales. Obro el llum de la meva habitació. I el Barça? on quedava el Barça? tot havia començat per que el Barça havia perdut. A casa em vaig treure la samarreta suada de l’equip, que no m’havia posat mai i quasi havia oblidat i que rebregada es va adormir al terra anàrquic i fosc.
-LAURAAAAAAAAAAAAAA! Ma que brutto tempo qua! Voglio ritornare a Sorrento! Guarda hi miei cuscinetti! Per que tu no ho saps! Oh quin menjar! I quan amor! I Positano! Nena, nena, que feia 6 anys que no hi anava... Oh loli! Hem d’anar a Itàlia i casar-nos amb un italià i que ens tracti com una princesa. I per què estudiar tant? I Amèrica? Però nena, nena, si a Itàlia hi ha tot el que volem...amor, una família, calma, estabilitat...
-Laura, tranquil·la, si, tot això és molt bonic però ara és l’hora de formar-nos i lluitar i si als trenta anys no hem aconseguit el que voliem sempre sabrem que ens queda el recurs d’anar a vendre jaquetes darrera un taulell.
Ei, escolta, saps que la noia que es va suicidar dimecres passat era la cosina d’un de Palau?
-què dius? O sigui que era veritat?
-si
-i com ho saps?
-per que vam anar a una barbacoa i un de Palau ho explicava. Que s’havia llençat des d’un hotel o un pis alt.
-Des de l’hotel Sabadell? A la Plaça Catalunya?
-Si, pot ser. Si, si.
-I com estàs tant segura que era l’amiga de la Marta?
-Home, per que una dona que es suicidi a Sabadell, el dimecres del partit del Barça i d’uns vint-i-set anys...com tu em vas dir que et semblava que tenia la Marta...doncs, no n’hi ha moltes.
-tens raó.
I així és com cinc dies més tard tancava un cercle. Ara que hi penso, hauria d’anar a l’Hotel Sabadell i preguntar per aquesta història d’aquesta noia jove que es va llençar des d’un pis. A veure si en saben quelcom i podem seguir descobrint els fotogrames punyets, veraços, verídics, del tot o el res, del blanc i el negre de la crua realitat. Quan aquesta passa ràpid i no es pensa ni es repensa, et tires de la finestra com l’amiga de la Marta, com va dir aquesta última, pitjor per ella. Va trencar, esquinçar, va espatllar, va esberlar, va marcir, va cremar com una foto al foc, tots els trobadors que li haurien cantat el i què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit. d'un cop.
Maria Helena Vieira da Silva
Ella troba el seu lloc de disbauxa i autoafirmació en la novel·la total que constitueix Rayuela VS els esperits plens de rigor i mancats d'aire que tenen por i volen seguretat com Mondrian, els europeus.
Nouvelle plus dire
Diu que no ens entenem. En les distàncies curtes sí. No?
Vull més temps, preu elevat de l'expressió. Avui és l'insomni provocat i el soroll de la nevera vella. Demà comptem festa. Vull tot el que diu, in my world of fantasy won't you dance with me... la manera en la que ens movem, sense mirar a la cara, sense observar els ulls, sense menjar-nos l'espai, no va bé. D'aquesta manera rabent, has vist que totes les paraules han desaparegut i els sons s'han tancat dins d'una caixa negra i microscòpica?. Si, bé, de fet, les paraules no han desaparegut, s'han desintegrat, s'han encriptat entre xips i xarxes i cables inexistents que bloquejen terrasses i fum de cigarrets. I fulles de tardor. Piscines buides. Colors del matí. Els llençols blancs i rebregats em volen abraçar. Ella vola i altres es queden sense llum, let's dance little stranger! (there's only one more dance).
Jo també ho penso bastant. Però sempre ha estat d'aquesta manera, no és que ara s'estigui portant a l'extrem cap tendència, ni cap moviment, ni cap onada, ni cap petó. Ara tot s'ha accelerat però és tot el mateix el que s'ha accelerat i el que passarà serà que tornarà la calma, la parsimònia s'instaurarà de nou. Però la incomprensió comprensiva serà la mateixa. Vés que no es vagi massa enllà! ves! soon the music's over.
El llarg camí de quatre arbres l'ha portat a collir la flor més important: la de la bondat. No són dies de trobar el mot de la personalitat, de la intimitat. Es transforma per tornar al mateix punt n'estic segura. I demà serà un altre dia. un altre el dia.
Agafar-lo entre les paraules i posar-lo a dalt de tot per no veure res més.
Vull més temps, preu elevat de l'expressió. Avui és l'insomni provocat i el soroll de la nevera vella. Demà comptem festa. Vull tot el que diu, in my world of fantasy won't you dance with me... la manera en la que ens movem, sense mirar a la cara, sense observar els ulls, sense menjar-nos l'espai, no va bé. D'aquesta manera rabent, has vist que totes les paraules han desaparegut i els sons s'han tancat dins d'una caixa negra i microscòpica?. Si, bé, de fet, les paraules no han desaparegut, s'han desintegrat, s'han encriptat entre xips i xarxes i cables inexistents que bloquejen terrasses i fum de cigarrets. I fulles de tardor. Piscines buides. Colors del matí. Els llençols blancs i rebregats em volen abraçar. Ella vola i altres es queden sense llum, let's dance little stranger! (there's only one more dance).
Jo també ho penso bastant. Però sempre ha estat d'aquesta manera, no és que ara s'estigui portant a l'extrem cap tendència, ni cap moviment, ni cap onada, ni cap petó. Ara tot s'ha accelerat però és tot el mateix el que s'ha accelerat i el que passarà serà que tornarà la calma, la parsimònia s'instaurarà de nou. Però la incomprensió comprensiva serà la mateixa. Vés que no es vagi massa enllà! ves! soon the music's over.
El llarg camí de quatre arbres l'ha portat a collir la flor més important: la de la bondat. No són dies de trobar el mot de la personalitat, de la intimitat. Es transforma per tornar al mateix punt n'estic segura. I demà serà un altre dia. un altre el dia.
Agafar-lo entre les paraules i posar-lo a dalt de tot per no veure res més.
Vull més temps
El Corte Inglés ha acostat la música italiana a les classes populars. No sé per que m'incomoda. La gent no sap que és una tarantella, és com quedar-se a la superfície i sempre igual. res més.
S'han de fer moltes pràctiques per la universitat amb aquest nou mètode unificador d'aprenentatge i no puc extendre'm el que voldria escrivint sobre aquest tema. També m'agradaria deixar constància que a la biblioteca privada del número 11 del carrer del Nord m'hi podria passar dies i dies sencers. Això si, amb algú que m'anés abastint de raviolis de pera i formatge, salsa roquefort i xocolata negra.
Ara m'escapo amb una biografia de'n Winston Churchill escrita d'una manera planera per Sebastian Haffner.
Jo ja us dic que em podria quedar molts dies a la biblioteca del número 11. Llàstima que mirar el mar persisteix un instant i "les primeres frases sempre són difícils: en un article de periòdic no ho són menys que en una declaració d'amor".
S'han de fer moltes pràctiques per la universitat amb aquest nou mètode unificador d'aprenentatge i no puc extendre'm el que voldria escrivint sobre aquest tema. També m'agradaria deixar constància que a la biblioteca privada del número 11 del carrer del Nord m'hi podria passar dies i dies sencers. Això si, amb algú que m'anés abastint de raviolis de pera i formatge, salsa roquefort i xocolata negra.
Ara m'escapo amb una biografia de'n Winston Churchill escrita d'una manera planera per Sebastian Haffner.
Jo ja us dic que em podria quedar molts dies a la biblioteca del número 11. Llàstima que mirar el mar persisteix un instant i "les primeres frases sempre són difícils: en un article de periòdic no ho són menys que en una declaració d'amor".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)