Un topo bianco

No és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. Avui, en aquell lloc de Barcelona on es menja per 4 euros (5 i mig s'hi veus una canya), hi ha endrapat una tintada amanida de llenties i un rissotto de bolets que cruixia entre les dents i recobria l'interior de la boca amb la seva cremositat, la gustosa salaó se l'enduia instants després la cervesa. La dignitat de la feina, la dignitat directament de viure dignament. Han omplert el seus pensaments, la vista d'aquell noi amb mocador negre lligat al cap, netejant-se la suor lluenta que se li enganxava al front provinent de l'oli calent. Plat de fussilli amb tomàquet, formatge i alfàbrega. Un cigarret Nobel i gent educada que menja el seu pa amb --més-- dignitat i manté distretes converses preocupades per l'incert demà. També hi havia un avi, que es percep mig neguitós, però més aviat per l'instant pròxim, que pel demà, per no saber quan acabarà la sòrdida agonia de la solitud i l'incòmode tremolor, però tenint clar que serà més d'hora que tard. Ell s'alimenta amb parsimònia però també dignament. Després queda la cuinera i la cambrera, que no saben parar quietes, com passa en tots els establiments de restauració, i canvien plats i gots, coberts, pa i cetrills a gran velocitat, contrastant amb la calma de l'humil local.






Em fa gràcia llegir el que escriuen certs estúpids des de còmodes butaques de pell, al costat de ginebra cara amb uns bons twists de colors llampants. Perquè la dignitat és tota una altra cosa. M'ho ha explicat després de veure aquestes persones que n'alimentaven a d'altres al local on els dos plats i el pa costen 4 euros i una gerra d'aigua, et demana 80 cèntims d'euro. Això pot ser poca cosa, no hi ha cap estridència, no hi ha opulència, no hi ha vellut, ni ribet; però hi ha dignitat. Música, color, olor i esperança.


Sempre diu que li agrada veure la vida des de tots els angles, per poder apreciar-la millor en la seva varietat. Menysprea aquells que només es focalitzen en un color i l'entronen, per que acaben vivint a les fosques. S'ha de ser agraït i digne. I als atzucacs trobar-hi els colors i les esquerdes (sempre n'hi ha), per on poder respirar.


La sala barata amagada en un carreró barceloní és una imatge que respira sola, sense additius; aquells indrets que segons de quina pasta estiguis fet et regalaran les qüestions més essencials, aquelles que possibiliten l'avenç. Llarga vida a la pregunta, rosa vermella cap a les respostes.



No és que siguin deu dies de desèrtiques dunes, ni quatre minuts de respiració focalitzada en la intimitat, ni fins i tot és un tema d'eliminar opcions. les decisions les prenem cada segon. I si bé les preguntes precedeixen les respostes, de vegades s'ha de triar la segona pregunta i la primera resposta. no fa falta perdre's pels laberints cerebrals per que ens podem engoixar i

fa massa temps que tinc aquest escrit en stand by, i avui sé que ha estat per que la meva vida ha viscut en un play total i brutal des d'aquell no és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. M'agradava llegir i rellegir aquestes paraules i les que les precedeixen, totes amagades en l'edició de missatges del bloc. Estava inquieta, no sabia com havia d'acabar l'escrit, quin final seria el que em faria sentir més orgullosa i anava llegint i rellegint el text pensant per on l'havia de conduir. És un text viu i com tots diu:

VIDA = RIQUESA