Un tros de pa de pessic

No sé si tindré fills.
Si un dia tinc fills, els faré créixer en un lloc llunyà, que podrà ser aquí o allà, però separat d’aquest món d’evolució tecnològica, descontrolada i fosca. Espero que sigui possible. Aquest any a l’escola, molts nens i nenes ja hauran de tenir un ordinador portàtil personal. Sembla que ha de ser normal perquè som el 2010. A les pel•lícules americanes n’han mostrat de molts colors pel segle XXI, no hem d’estar espantats, ja fa anys que ho han decidit i ens hi han acostumat. No massa més endavant, molts progenitors estalviaran força diners (ja em diràs tu) perquè no hauran de comprar el llibre de matemàtiques, el llibre d’història, el de ciències naturals, el d’anglès... ja que els tindran tots en un aparell amb múltiple personalitat i ànima de xip, quan caigui a terra es ratllarà i es llençarà a les escombraries. Aquest no es folra. On trobarem l’olor dels llibres acabats d’estrenar? I els cors, sanefes, estrelles, als marges de les pàgines, atrotinades, però vives, el mes de juny? No ho sé, a la nostra memòria. Als prestatges històrics de les cases que els hagin guardat i conservat. Un dels problemes és que no hi poden haver escoles amb llibres de paper (la paraula suport, no sona bé) i escoles amb llibres digitals. Clar que no. Llibres digitals, fets de dígits, fets d’una matèria infinitament més intangible que les paraules impreses. Intangibles i projectades ja de per si. I no sóc romàntica perque si, no pretenc sé snob, cursi, carca, moderna perque miro enrere des d'ara mateix, ni vull ser antiga o original. O potser ho vull tot alhora. Miro enrere perquè no he triat els llibres digitals. Tampoc que el món avanci 15 anys en 5 anys. Ràpid, ràpid, molt ràpid.
-però! pots tenir 50 llibres a la teva mà! –diuen. I què?, de què et serveixen totes aquestes paraules que il•lumines com vols, amb el regulador de llum artificial integrat a l’aparell? De què et serveix el coneixement si no seràs capaç de fer res per la humanitat amb aquest?. I la humanitat continua pesant avui. Segurament més que ahir. Me n’adono perquè la veig. Però fer alguna cosa per la humanitat, no és necessari, ni desitjable en tots els casos.
Ara mateix tot passa pels nostres ulls com un descapotable conduit per aquell que vol gallejar; d'aquí res, ja, tot passarà pels nostres ulls com un tren d’alta velocitat, patrocinat.
Vaig escoltar que la xarxa pot petar. Ah, si? Com, quan? Per on?.

No podem obviar que avui la gent al meu voltant no s’adona de res de res. I per què no escric a mà, si tant odio la xarxa?,qui pot negar que no m’agradi compartir els meus escrits? Ningú, cap savi. M’agrada que uns altres ulls vegin aquesta paraula d’amor. I no em penedeixo de res. he hagut de parar per que s’ha mort un senyor que es diu Alain Corneau i per menjar-me un trosset de xocolata negra. no conec la trascendència.
I l’únic destacable és que és molt dur tornar a la terra. Al món que vivim i habitem. Tant ple de misèria quan n’ets conscient i tant ple de bondat quan observes el teu cap.
No sé si és por a l’evolució o simplement vici. Queixar-se per a, com a, vici. Dialogar per calmar la set. Dialogar per fer girar l’engranatge. Quantes coses que ens vam dir, quantes coses que sobren, ens diuen. Quantes ens en queden per dir. Totes les que es perdran. Totes sentides en silenci, potser millor?
I la solució, i el resum, passa pels ulls com a porta de l’aire entre dues idees. Vine i abraça’m més fort.
I acabem-ho aquí. Para d’escriure ara abans que se’t empassi el teu propi sentiment. Fem-ho fàcil. És una abraçada com un puny sobre un llit. Imatges i conceptes.
I com més ho llegeixis, més t'allunyaràs de l'hora morta.