Es - pi - gues


Tu saps que cap so t’acompanyarà mai.
Els artistes passen més temps sols que acompanyats perquè coneixen la veritat.
Vivim moltes històries per hora.
Fas un café i rebs la resposta d’un missatge enviat ahir juntament amb la petició d’una altra persona que vol mantenir una conversa digital.  Creiem conèixer tant una com l’altra, però no és així. Com més ens allunyem, més ens separem, efectivament. Simple. Clar. Agafa’t a les pròximes veritats.
Mals temps pels hiperactius, bons temps pels reservats i lents. Temps mortals per l’amistat física i del passat. Deslocalització total. Illes pel món.
Crec que és Bob Dylan
-I no t’enrecordes de res?
-Què hauria de recordar?, això és el que hi ha.
(José Ortega i Gasset. Nous ne savons pas ce qui se passe, et c’est ça qui se passe. Nous sommes “inconscients” du présent)
-Puc tancar la porta? –entra una brisa d’aire que intraquil·litza-
-Ho sento. No.
Ell vol fer l’amor però ella s’hi resisteix. Surten a caminar. I tothom repeteix les seves passes pròpies pel carrer.
La gent es mira durant uns segons i després continua la marxa.
-On podem anar avui? On anirem avui? Machado, caminante no hay camino, se hace camino al andar. 

Darrers dies


La nit del dijous 27 de desembre el Molt Honorable President sopava al Jardinet després de formar nou govern. Els periodistes històrics li explicaven a la noia, fent broma, que no havien obtingut conselleria. I a la Diagonal amb Beethoven un porter s’apressava a clicar l’ascensor per una dona vestida de negre impecable que acabava d’entrar a l’edifici trepitjant la moqueta amb flotar àgil.
Els aspersors regaven les fulles verdes viscoses del Turó Parc, l’olor fresca i balsàmica quedava atenuada per la força de les llambordes urbanes, el brugit de les motocicletes. 

Més nit



Personatge X12


No hi ha dubte que era un noi físicament superb. Tenia els ulls d'un verd felí d'infant etern la cara petita.
Camarón i Serra voltaven pel seu cap. Però sobretot vagines.
Llegia voraç i anàrquic moltes coses. Biografia de Colom, llibres de com fer la revolució, revistes de moda i tendències, Buñuel.

Va néixer en un poble coster. Aviat va marxar de casa. La mare tenia una botiga de queviures. El pare els havia abandonat. La germana no havia llegit un llibre en tota la seva vida. Ell volia sobresortir.

Va valorar. Vull dir, va volar.

I només volava. Heroïna al Marroc. Speed. Cocaïna. Píndoles de colors. Era un dandi dels solitaris.

Camisa, sabates. Corbata els dies de plet, que mai éren el judici final. 

Volava des de feia 10 anys. I tot feia augurar 10 anys més d'àguila rapaç.

Sempre anava begut, però sovint no s'advertia fins que es passaven uns quants minuts al seu costat. Asseguts. Drets. Tant se val.

Fantàsticament tenia l'habilitat d'ensortir-se'n de tot. Era fort en un cos d'home de veritat. Jove.

Tenia 3 amics. Bris de cabells dels tres penjaven a l'habitació, en una paret, resguardades dins el plàstic d'un paquet de tabac.

Es prodigava carinyosament amb ells, en ells. Abraçades de camaraderia sinceres i expressions d'enyor pels dies sense veure's. Necessitava sentir-se molt volgut i sobretot admirat. Vivia per existir per sobre.

N'estaven tots enamorats els amics -i com xalava ell amb aquesta realitat- que éren homosexuals durs o tous.

Amb ell no tot era com havia de ser. Com diuen que són les coses. Que es capgiraven capciosament, vòragine. Carrrers on la brutícia voleia.

Era noble només davant el mirall. Sempre.

Problemes amb la justícia. Un dia va cremar un bordell parisí amb gasolina. Tenia marques a la cara, i una petita hèrnia al braç dret. Qui sap, potser era un tros de vidre que va quedar dins provinent de l'ampolla de cervesa, un plàstic, material quirúrgic? , sobresortia un bot de l'avantbraç i li feia mal si l'apretava. Se'l va fer a Londres, saltant d'un autobús en marxa. No tenia ganes de caminar fins a casa.

El sexe i el mercat Vanves de Paris, on hi havia una pianola que feia sonar un home amb bigoti. El nostre noi fumava un cigarret i veia la gent passar.

Delicat en el posat invisible.

Dur en les formes i les expressions.

(parlava d'un escriptor francés que va predir la seva mort, escrivint-ho, als 29 anys. I així va ser)

Continuava caminant.
Si obres la porta
sense fer soroll,
quan vegis la claror
escolant-se pel Marc,
ja no et quedaran llàgrimes
els ulls
massa cansats,
arrodonits.

Pas passé

Va agafar l'objecte de decoració de vidre-amb-una-flor-de-plàstic-blanca-dins, i el llençà a terra.
Trencant tal silenci oníric* de les sis de la tarda al mig del menjador escalf. 

-Per què ho has fet?
-Perquè tu també ho hauries fet.







*entre la vigília i el son.
Passejàvem per la rambla i allà davant un nen marranejava. La mare l'ha estrebat sense mal per aferrar-lo, i el vailet s'ha llençat a terra, obria la boca, se li veien les dents, estava fatigat.
-Te vas, y te vas! -deia la mare mentre l'aixecava i li fotia una plantofada amb la mà oberta a tota la galta dreta. Aquesta imatge en directe colpeix més que una guerra televisada. 
Una dona amb un mocador islàmic al cap, ha assistit a l'escena igual de sorpresa que nosaltres. Inconsciència. Abans de portar criatures a aquest món apunta-li la seva vida, dona. Potser i només potser, després, no les tractarà com mercaderia animal per molt que les vulgui. 


Cavallets, caballitos.

Totes les estrelles són petites naus especials aquesta nit. Carousels de tots colors.
És un espectacle out of the blue mirar-les. In fact, in the noir (black),
enhancing the pure intimate and fantastic instant.


...

Olor de lleixiu
Massa tot.
Dormir.

..

L'espera no pot ser metòdica.
És molt més extenuant que l'acció.
L'espera mata la idea
l'espera t'obliga a tenir por de l'avenir incert.
Aquesta ciutat està plena de lesbianes.
Vols veure món, exactament per què vols veure món?
Hi ha, un FILL DE PUTA que roba carteres al metro.
que li facin talls a les dues mans i que es guareixi sol llençat a la muntanya.

.

Què coi estem fent?
La pressió trencarà les cordes vocals de les llengües dominants.
Arrapa el soroll per fer-lo explotar.
NO MENGIS
NO CAGUIS
NO ESCOLTIS
NO PARLIS
MIRA, perquè no tens altre remei,
PERÒ NO OBSERVIS
I després refes-ho tot
LLEGEIX i OBLIDA-HO
camina passes,
no SENTIS els ulls vius perquè són perillosos.
Disgusta't amb els errors
NO SERVEIX,
NO T'AIXEQUIS.


DETESTAR-SE
ÉS LA INACCIÓ TOTAL.
El verí de tota la vida històrica.
Reconèixer-se ple de merda rodolant. No poder caminar perquè t'has omplert massa.
BRUT. CAURE; ABATUT.

Plats per rentar

12:02. Un helicòpter sobrevola els voltants del pis. Em fa l'efecte que hi porta hores i que el tinc just sobre, immòbil. M'he despertat amb el seu so. No és un soroll d'enginy festiu. Més aviat angoixa. És rumor de Guerra Cívil. El cel està gris brut, una no boira gens agradable, freda; el carrer inhòspit, la gent pàuperrima que hi camina amb roba humida i gastada. Poques persones per aquí. La mosca voladora marxa. Gràcies. M'estava començant a pujar per la panxa negativament, breument, escupir-la de mala gana amb un badall. 
Però torno a escoltar-la en la llunyania! Marxaré de casa per anar a veure l'amiga. Afluixar el neguit.
No llegiré res sobre la vaga, per pena i mitges pors; que és sorpresa.
Aquesta és la situació del meu país. Amenaces - merda - amenaçat - esguerrat. Crits d'infant al qual se li ha escapat la pilota a l'altra banda del carrer. Ha caigut del patinet de cop, sembla que s'ha fet molt mal però després tan sols marraneja per l'ensurt, sort, és un nen fort, mal·leable. El coi d'helicòpter torna a ser aquí. M'ha obligat a acostumar-me al so d'avís. 

I fa dotze hores (falta un foc d'artifici molt bonic i ple de colors, que van fer volar uns minuts més tard).



I d'aquí onze dies, eleccions al Parlament anomenades històriques. No tinc gaire cosa a dir-hi. Ja n'hem vist de tants colors que prefereixo que hi passem per sobre abans de preveure i vaticinar, per tal d'evitar acceptar després un desencoratjament d'il·lusió frustrada. 
Som gent esquizofrènica perquè volem quedar bé amb tothom, com la tieta. Fonamentalment som uns conservadors (que no em sembla del tot malament) i uns cagats davant el precipici. Però ei, no et culpo poble, en el teu cas està bé no ser suïcida. No ets una estrella decadent. De tota manera, mira't-ho bé, sembla que ara tens una petita corda que t'aguantarà, i t'ajudarà, tot i que no per sempre. Clar. Res és etern. Tot està mort ja. Pilla-la, agafa't-hi amb humanitat.
Farts de tots. Creadors que es carreguen l'statu quo, dient que estan perseguits per escriure, recitar i fins i tot, cantar en espanyol. Gent que es creu observada i en fa bandera. 
Tio, relaxa't!
També fins el capdamunt dels que fan tripijocs, polítics, mediàtics i econòmics, per aquí i després es tapen amb bones jaquetes i pintallavis cars. Posen molt nerviós, són patètics per inflats. 
Pel que fa a la bona gent (la més ingènua, i sovint, la més sàvia essencialment) no en vull dir res, que no els falti el plat a taula i que els guardin la petita glòria.

Escriure sobre política no és el meu terreny, m'incomoda perquè evidentment no faig els passos imprescindibles: recopilar dades i sobretot conèixer tota la història. Per fer-ho bé, empresa magnànima.  Em permetré continuar descrivint-vos què passa pel carrer, què hi diuen als núvols. Què hi té una persona dins. Això no m'obliga a mirar estadístiques si no a vosaltres fixament, em plau infinit. Excita.

Ara això sí, us vull demanar que voteu. No foteu: que hi toqueu per la sobirania. D'esquerres o de dretes, però voteu independentista. Us estic passant una pastilla; és la cura per deixar la malaltia. Abandonar l'anomalia. 
La federació la podem fer quan tinguem la pròxima república catalana, do not worry!
I tranquil·ls, que si algú us amenaça després, si realment no podeu viure en llibertat, farem junts la cua per comprar el bitllet de fotre el camp.

Ara és l'hora, i no durarà per sempre, car l'espera mata i el circ caduca, cau l'estructura i el trapezista s'obre el cap. 




Incisió

Un home caminava amb una crossa carrer avall. Marxava malament, tort, ranc. I li costava. Vestia de color verd beige i la crossa era metàl·lica. Estirava la cama dreta, enllà. Unes hores més tard, pel mateix carrer, una dona d'ulls clars i pèl palla ros, d'algun país del nord, fred, germànica? Passejava un gran gos negre, de banda a banda de la via. El feia passar entre els barrots fent giragonses en comptes d'anar en línia recta, perquè l'animal estirava massa fort. L'educava a caminar com ella -no com ell- l'animal volia.
Un italià vell, desmillorat, quasi sense sostre, amb la cara inflada vermella i amb alguna protuberància, volia ajupir-se per collir un petit vas de plàstic tipus dentista que li havia caigut a terra. També amb una crossa, no se n'ensortia. Un altre home s'ajupí per ell i li collí i li donà; al cap d'uns minuts li tornà a caure, o ho féu expressament? una dona amb un carretó passà de llarg i un home després es tornà a ajupir pel got del vell italià.
Seguidament, entrà en un local amb el gotet. Infereixo doncs que la segona vegada li havia tornat a caure.

El nostre lloc al món. Les nostres activitats fora. La nostra vida al carrer.

Estrella fugaç

La Gina era ossuda. Cara i nas allargassats, boca ni prima ni molsuda. Era d'una elegància de pianista espigada que es troba dins un camp de treball forçat. Pell transparent, pel llarg, roig. Un clip platejat mig amagat li fermava un bri de brillant cabellera, l'enginy s'apreciava quan girava lleugerament el cap cara la finestra.
Viatjava en autobús, era negre nit, dubtaries si només apreciar-la o abraçar-la sense miraments, abastant tota la seva figureta (però potser t'hauria propinat un batzac). Les llumetes de la carretera atreien la seva atenció. Amb amabilitat i un somriure que semblava ben franc, indicà l'estació a una dona de veu ronca i mitjana edat. El seu destí fred, inhòspit i incert, no la privaven de l'educació amb els viatjants dels costats. De fet, hauria volgut fer eterna aquella plàcida travessia. Allargar-la per sempre.
Fora feia fred i aquí dins la bufanda no es movia de lloc.
Els rumors l'ensopien.
El contacte la glaçava.
Era de sucre dur.
El paisatge sense ser trepitjat calmava la seva màquina de rumiar, passava per sobre de tot, ràpid i còmodament, estalviant-se decidir res. De tota manera, tampoc podia adormir-se.

Va arribar l'hora de baixar. No hi ha ruta eterna. La gent mor. El fuel s'exhaureix. El camí acaba. S'alçà sense dificultat. Una motxilla, les botes d'excursió i el pal de ferro del costat de les portes, despullat, mentre ella posava un peu a terra, aquest mantindria l'empremta de la seva fràgil mà premsant-lo fortament segons abans. La Gina havia deixat, negat, encongit i acotxat, una nit fissurada. 

Cara a cara amb el que som

Mirant el documental autobiogràfic de'n Gainsbourg, m'he emocionat, he tornat a voler trencar el carnet del partit, reafirmant el jo rebel, he potenciat les ganes de París (encara quedava espai per fer-ho?). M'he begut tota la cervesa i he sortit de la sala sentint-me ell i nena d'aquell imaginari, alhora.
Encés el cigarret amb força i creuat el carrer distreta, cabells que voleiaven una mica, protagonista.
Travessant Plaça Universitat, veient Ronda Sant Pere enllà i Pelai davant, molta gent. Tot familiar. Per dins intentava emprenyar-me (no me n'he ensortit del tot).
Oh merda! No sóc a París.
Provava d'enfadar-me amb les cares i el cel.
Total.
I de sobte, Emporium, la botiga de música. Al fons una sala petita, de fusta, d'aquells llocs que sembla que siguis en una habitació-vaixell minúsculs, una bombolla, estable d'entitat. Una senyora amb un gat (o era un gos?) sobre. Les cames estirades. Portava anys allà asseguda. Quin lloc més preciós i quines cares més llargues i tedioses les dels venedors.

Llavors el meu amic ha arribat i hem entrat a la sala per conèixer l'història de la millor soprano catalana. En Gainsbourg, la Birkin, en Vian i la Piaff s'anaven allunyant, mentre una agudíssima veu en la meva llengua començava a penetrar-me en la foscor.
La dona va bascular l'existència plena de pedres que va saber saltar molt bé i fins i tot va dir NO.
Va dir no a una gira americana. No; filles; segur.
He plorat d'emoció amb el record i el regal que (Eulàlia Domènech) la néta de Concepció Badia i Millàs ens ha fet. I segur que els meus plors també eren de ràbia contra l'autoodi impostat. Cap a la negació de la realitat que vivim íntimament. El mirall de debó. Que és la veritat del que som i que és tan gran com qualsevol altra idea.
I un cop fora, les veus de dues concretes i excel·lses persones que vull amb fervor, em resonaven al mig del cap. És una cançó ratllada que sona i resona. Marxa a París, marxa! Si no et convertiràs en una mediocre. Ara tot fa gràcia, però d'aquí uns anys ja no en farà. Aquí no passa res. La gent d'aquí són uns pesats. Tot el dia amb el mateix rotllo i sense full de ruta. Marxa a París, totes les grans persones han viscut fora!. Etcètera i etcètera.
Estic buscant excuses i motius per la meva decisió? No ho sé. Avui me n'han entrat per les orelles directes al cor.
El cap el deixo bramar, cridar, excitar-se, enrabiar-se, angoixar-se, per la boca. Fes, fes, fes i refes! Però no m'atabalis cervell pesat.

París sempre serà París i el meu centre també.

Per què el nostre llegat cultural ha de ser menys? Per què despreciar els nostres carrers i les nostres gents?
No m'atreviria a fer-ho. Seguiré caminant per aquí i la mediocritat de merda la continuaré esquivant amb mestratge.
No som menys per no haver viscut allà, no som més per haver viscut aquí.

Ho serem tot, que és res, des del lloc que som.

I com que mai no n'hem marxat, sempre hi tornarem.

Solets sol solets

Tot tancat i barrat.
El temps gris és ben curiós, hi ha dies que ens acompanya alegrement i ens fa sentir més potents, hi passem per sobre, i dies que ens obliga a arrossegar-nos pel subsòl de llambordes florejades.
Veiem murs i ens fa mandra enfilar-nos-hi. No tenen una escala de fusta. Tenen rugositats de pintura blanca i en un petit racó un forat.
No esperis, ni temis i seràs perfecte. Això només ho podem aconseguir uns minuts de curta volada. Ens hem ficat mil coses al cap i cada dia ens disparen massa vegades els ulls, per poder fer-ho durar.
Però ahir el meu amic em va dir que la part conscient només en pot tenir una! UNA! una-cosa-cada-vegada. Doncs la meva cosa d'ara mateix és:
-Renoi! Quina sort! No tens fills!. Bé. En realitat és:
-Quina putada algú que estigués igual i amb un fill. Jo no haig de rendir comptes, donar explicacions, responsabilitzar-me de la vida, més enllà de mi.
I de cop i volta, m'he aixecat d'una revolada, he vist que sóc afortunada; per aquesta gran circumstància que podria ser igualment gran i tan angoixantment diferent.
Demà serà un altre dia. Tenim esperança; però la creença amb un mateix és un termòmetre.

No tingueu fills ara.

Hores necessàries

Porta de vidre superposada d'una gastada estructura metàl·lica vermell granat que no arriba a oxidar-se; empolsegada crea sis cercles units per línies. Decoració vestida. Cortina beige antiga de palla fina, cansada, tapant fins a deixar un quart de visió a l'interior. S'ha mig ajupit cridada per la claror, per veure si hi veia l'home gran. Efectivament. Un telèfon sonava just al costat de la porta de vidre, i els peus de l'avi s'acostaven afanyant-se seguits per un tronc de gat ràpid i una cua lànguida. Sabatilles apressant-se, començades a tapar per uns pantalons d'abrigar. Perec. George Perec. Va escriure una novel·la gran i esquizo (en peces de trencaclosques) que eren les instruccions de la vida a través dels personatges, miracles, objectes i els seus pisos d'un edifici d'un carrer de París. Hi trobem cuineres i també whisky. I nens. Plaques. Llistes i informacions. La referència. Escales. Ho trobareu tot allà. És gegant.  La vie, mode d'emploi és tot el que voldríeu per jugar. Us hi barallareu. Les rialles acaben en ploralles. A la novel·la hi ha assumptes reflexionats i parar atenció avui angoixa.
En té un altra més curta, més romàntica (per un altre cantó melancòlic). Choses. Coses. Pots. colors. Sofàs. Cuina. Catifes. El sostre. Moquette. Matrimoni avorrit del pis a la ciutat de la llum. Ho tenen tot i és que són burgesos. Marxen a Tunísia fins que es tornen a avorrir. On hi veien aventura, més tard, rutina, hi viuen tedi, solitud. Sorra. Tornen a la seva ciutat anyorada. Sena. Amics sol·lícits; fins que decideixen partir un cop més: però dalt del vagó restaurant el menjar, novament, no és res de l'altre món.
Marx ens regala la cerca al final de tot de la història.
Un homme qui dort no és l'escrivent Bartleby. El segon està malalt; i el primer vol anar de llest (una estona), fins que descobreix que l'existència no el deixarà guanyar.
Perec en una hora i mitja i escaig a la llibreria francesa Jaimes de Barcelona.
L'obrí l'avi de la Montse, la senyora delicada i amb cabell curt, ben tallat arrodonit, gris blanquinós, que n'és l'actual responsable. Va viure 10 anys a París on hi va anar amb 35 anys i la parella. Es passejaren molt. Treballava sempre relacionada amb llibreries, sense horaris, no havia de fitxar. Per Franco es diu Jaimes, si voleu digueu-li Jaumes. Així, en singular, es deia l'avi de la Montse.
Li he dit que Vallcorba, Herralde, Random, ......publiquen massa. Ella diu que sí. Li pregunto per què no es posen d'acord totes les llibreries de Barcelona per dir-los que parin de produir així. Em diu que és molt difícil...però que a Itàlia ho varen fer una vegada, m'ho diu sense mirar-me, perquè està observant no sé què, un llibre, entre les mans; asseguda al tamboret darrera mostrador i caixa.
Un dia ho podrien fer aquí. No més novetats fins que no venem tot el que ja tenim. Editorials no envieu caixes, quedaran al carrer, com nosaltres.

Congelatiiiiiiiiiiiiiii.













Congelats.

Obre la boca

L'amistat és el mill .  .

L'AMISTAT ÉS.

I és tan gran i tan

MAGNÀNIMA

que els gestos altruïstes la vesteixen cada dia amb caliu diví.

Quan vius l'amor no n'ets conscient,

és només,

en la solitud d'un tros de seient rònec, brut i que va resonant,

quan comences a capir alguna menuda cosa.

I llavors, de sobte, un (brouille) bruit ens indica que la vida va i que caminem vius per sobre.

No és foc no és vermell no és

Hay un cuchillo afil...Hi ha un ganivet esmolat del qual no vull escriure perquè és imatge. llavors no vull escriure.

Nubĭlus

-T'has tornat boig per culpa d'aquell que estimes.

-El saber de la vida només és pels bojos.

VW.MY.

Em sento culpable quan no escric
traïnt aquesta veritat.
Em sento culpable a voltes i és quelcom completament erm. Perque viu . i escriu. riu. immens niu ...de vida.
Ja us ho he dit que em sento culpable quan no escric, perquè expresso sense sentit.