12:02. Un helicòpter sobrevola els voltants del pis. Em fa l'efecte que hi porta hores i que el tinc just sobre, immòbil. M'he despertat amb el seu so. No és un soroll d'enginy festiu. Més aviat angoixa. És rumor de Guerra Cívil. El cel està gris brut, una no boira gens agradable, freda; el carrer inhòspit, la gent pàuperrima que hi camina amb roba humida i gastada. Poques persones per aquí. La mosca voladora marxa. Gràcies. M'estava començant a pujar per la panxa negativament, breument, escupir-la de mala gana amb un badall.
Però torno a escoltar-la en la llunyania! Marxaré de casa per anar a veure l'amiga. Afluixar el neguit.
No llegiré res sobre la vaga, per pena i mitges pors; que és sorpresa.
Aquesta és la situació del meu país. Amenaces - merda - amenaçat - esguerrat. Crits d'infant al qual se li ha escapat la pilota a l'altra banda del carrer. Ha caigut del patinet de cop, sembla que s'ha fet molt mal però després tan sols marraneja per l'ensurt, sort, és un nen fort, mal·leable. El coi d'helicòpter torna a ser aquí. M'ha obligat a acostumar-me al so d'avís.
I fa dotze hores (falta un foc d'artifici molt bonic i ple de colors, que van fer volar uns minuts més tard).
I d'aquí onze dies, eleccions al Parlament anomenades històriques. No tinc gaire cosa a dir-hi. Ja n'hem vist de tants colors que prefereixo que hi passem per sobre abans de preveure i vaticinar, per tal d'evitar acceptar després un desencoratjament d'il·lusió frustrada.
Som gent esquizofrènica perquè volem quedar bé amb tothom, com la tieta. Fonamentalment som uns conservadors (que no em sembla del tot malament) i uns cagats davant el precipici. Però ei, no et culpo poble, en el teu cas està bé no ser suïcida. No ets una estrella decadent. De tota manera, mira't-ho bé, sembla que ara tens una petita corda que t'aguantarà, i t'ajudarà, tot i que no per sempre. Clar. Res és etern. Tot està mort ja. Pilla-la, agafa't-hi amb humanitat.
Farts de tots. Creadors que es carreguen l'statu quo, dient que estan perseguits per escriure, recitar i fins i tot, cantar en espanyol. Gent que es creu observada i en fa bandera.
Tio, relaxa't!
També fins el capdamunt dels que fan tripijocs, polítics, mediàtics i econòmics, per aquí i després es tapen amb bones jaquetes i pintallavis cars. Posen molt nerviós, són patètics per inflats.
Pel que fa a la bona gent (la més ingènua, i sovint, la més sàvia essencialment) no en vull dir res, que no els falti el plat a taula i que els guardin la petita glòria.
Escriure sobre política no és el meu terreny, m'incomoda perquè evidentment no faig els passos imprescindibles: recopilar dades i sobretot conèixer tota la història. Per fer-ho bé, empresa magnànima. Em permetré continuar descrivint-vos què passa pel carrer, què hi diuen als núvols. Què hi té una persona dins. Això no m'obliga a mirar estadístiques si no a vosaltres fixament, em plau infinit. Excita.
Ara això sí, us vull demanar que voteu. No foteu: que hi toqueu per la sobirania. D'esquerres o de dretes, però voteu independentista. Us estic passant una pastilla; és la cura per deixar la malaltia. Abandonar l'anomalia.
La federació la podem fer quan tinguem la pròxima república catalana, do not worry!
I tranquil·ls, que si algú us amenaça després, si realment no podeu viure en llibertat, farem junts la cua per comprar el bitllet de fotre el camp.
Ara és l'hora, i no durarà per sempre, car l'espera mata i el circ caduca, cau l'estructura i el trapezista s'obre el cap.
