Cuinant un pastís
Escriure et fa estar acompanyat. I perds tota la ja de per sí inexistent noció. Escriure sentint la Tramuntana com campa per fora...et fa estar a la glòria del gust, la felicitat i el somriure real i figurat. Del moral i el físic.
English exercice
Thinking about what film to describe it suddenly appeared to my mind la vita è bella from Roberto Benigni.
I don’t really remember a lot of details about that piece of art but if its essence is the first that came to my mind that means the big impact that the thrilling film has had to me.
The plot takes place in the dramatic period of the Second World War, and revolves around the chiaroscuros of life, how one can struggle for happiness while sorrounded by pain, how there can be found raisons d’être and the meaning of life in the simplicity and joy of being alive no matter the suffering happening around.
The power of love and imagination can bear everything, this is what Guido (Roberto Benigni) teaches his little son Josué who will live in a concentration camp as he’s in a big playground thanks to his father.
Guido plays an Italian Jew, deported to a concentration camp and there will invent a fairytale for Josué. The kid will belive that the person who can hide better from the bad german policemans will go on winning points and the one with more points at the end, the winner, will get a tank.
It's difficult not to cry watching the movie. The contrasts are hard to resist, the truth is shown strictly clear and in a sentimental, poetical way.
Everybody remembers the scene where the naive and happy kid emerges from a little closet in the morning and greets his mother: Buongiorno principessa! A common, simple and moving act that the war cutted indiscriminately without delay neither remorse.
La vita è bella won an enormous amount of prizes and awards and it’s definitely worth watching as well as it is to know Benigni’s nerve. Not to miss his last TV appearance in the Saviano and Fazio’s show: Vieni via con me from the less controlled by Berlusconi RAI3 channel, "the revel".
As well as Sabiano and Fazio, this two great italian figures, Roberto Benigni’s always denouncing in an irreverent way, with a hell of humour and satire and huge doses of knowledge and witness.
Lehaim Roberto!
I don’t really remember a lot of details about that piece of art but if its essence is the first that came to my mind that means the big impact that the thrilling film has had to me.
The plot takes place in the dramatic period of the Second World War, and revolves around the chiaroscuros of life, how one can struggle for happiness while sorrounded by pain, how there can be found raisons d’être and the meaning of life in the simplicity and joy of being alive no matter the suffering happening around.
The power of love and imagination can bear everything, this is what Guido (Roberto Benigni) teaches his little son Josué who will live in a concentration camp as he’s in a big playground thanks to his father.
Guido plays an Italian Jew, deported to a concentration camp and there will invent a fairytale for Josué. The kid will belive that the person who can hide better from the bad german policemans will go on winning points and the one with more points at the end, the winner, will get a tank.
It's difficult not to cry watching the movie. The contrasts are hard to resist, the truth is shown strictly clear and in a sentimental, poetical way.
Everybody remembers the scene where the naive and happy kid emerges from a little closet in the morning and greets his mother: Buongiorno principessa! A common, simple and moving act that the war cutted indiscriminately without delay neither remorse.
La vita è bella won an enormous amount of prizes and awards and it’s definitely worth watching as well as it is to know Benigni’s nerve. Not to miss his last TV appearance in the Saviano and Fazio’s show: Vieni via con me from the less controlled by Berlusconi RAI3 channel, "the revel".
As well as Sabiano and Fazio, this two great italian figures, Roberto Benigni’s always denouncing in an irreverent way, with a hell of humour and satire and huge doses of knowledge and witness.
Lehaim Roberto!
Sei carina
Tot comença amb el sol, la seva escalfor, el color que imprimeix a la vida i que s'escola per entre les mitges tupides és potentment inspirador, inductor diria. El Xavi, mentrestant, com a bon poeta, rasca la neurona i besa el cor. L'amor és més simple, sí, n'estic segura; però sense aquesta imatge i experiència, hi ha matissos que mai es coneixeran. Per parlar amb majúscules, s'han de passar peatges, ponts i estacions de servei. Queda provat que quan n'has pogut fer una obra d'art significa que ho has paït. En fas un homenatge, o ho vols guardar en un calaix. Posar-ho en una vitrina, emmarcar-ho amb les textures que surten de les entranyes (íntimes), les més nobles.
Se'l hi perdona l'anarquia perquè sap cuidar el que estima. Ho declaro així, ho he mesurat amb la sensibilitat.
Estem tant bombardejats emocionalment des que tenim edat per desxifrar els símbols i les accions, que és molt difícil discernir si ens en anem al llit amb una persona perquè realment l'estimem o perquè ho hem vist a fer en una pel·lícula. A més a més, l'estima, l'amor romàntic té cares invisibles que són més misterioses que el propi origen.
L'exercici del Xavi, s'aproxima, palpa la fidelitat, l'exprem com una taronja fresca
RECTIFICO. L'AMOR NO ÉS MÉS SIMPLE.
DE VEGADES ÉS TANT DESIGUAL I MENYSPREAT QUE NI LA MILLOR REPRESENTACIÓ ES POT ACOSTAR AL DOLOR DE LA NOSTÀLGIA I EL RECORD, D'UNA COSA QUE NO VA SER (TAMPOC) TAL.
...deia que l'exprem com una taronja fresca i després es converteix en una llàgrima salada, petita, que sona com l'oboè. Cau eternament durant dos segons. I els cotxes segueixen corrent, molt ràpid i molt sorollosos. Però no hi ha buit, el buit no té forma i és necessari dir-ho, expressar-ho en veu alta per percebre-ho.
A mi la veritat m'ordena. La presència em desorienta i l'actuació em transporta al lloc on em sento més còmode. Jo amb mi per tu. Jo amb mi per tu.
Indiscutiblement, a la gent li encanta enfilar-se als taxis sobretot quan el destí no és del tot cert i l'inici is kinda meltdown.
Se sap que és director quan no pot parar de dirigir mai, perquè el més obvi que tenim és també el més cert que tenim. I si hi ha alguna cosa que ens observi a tots, és l'obvietat. Com la suor d'un home fent jogging . D'acord, mostrem-nos (acceptem-ho) però fem-ho bé, fem-ho amb gràcia.
I el Fornet em recorda aquell jove tímid sense pàtria, a un esmorzar, o un dinar. Un suc fresc. Què se'n deu haver fet? l'últim que en sé és que es va enamorar i va desaparèixer. La pel·lícula és la seva particular Les Passantes, A toutes les femmes qu'on aime pendant quelques instants secrets. La satisfacció és poder ser, constituir, la llibertat per algú, alguna vegada. I sentir-se un déu, un super invencible sense més droga que l'aire i la paraula.
I segur que us caurà una llàgrima en un fotograma concret (o l'endemà, o al cap d'una setmana) és la vostra història d'amor, MORTALS.
I avui mateix un amic comentava que liarse con una americana es como hacer trampas casi. de lo fácil que es. Bien, bueno, vale, en la peli las cosas pintan distintas. Si te cruzas con las más fuertes de debilidad, el cuento es desemejante.
No li perdeu la pista. Ni al que puja, ni al que baixa, ni al que es queda, ni al que ha decidit marxar. Perquè tots formen part del Circuit. És que no podeu perdre la pista encara que us hi esforceu. Fa veure que flota per fora però... és ben endins.
Se'l hi perdona l'anarquia perquè sap cuidar el que estima. Ho declaro així, ho he mesurat amb la sensibilitat.
Estem tant bombardejats emocionalment des que tenim edat per desxifrar els símbols i les accions, que és molt difícil discernir si ens en anem al llit amb una persona perquè realment l'estimem o perquè ho hem vist a fer en una pel·lícula. A més a més, l'estima, l'amor romàntic té cares invisibles que són més misterioses que el propi origen.
L'exercici del Xavi, s'aproxima, palpa la fidelitat, l'exprem com una taronja fresca
RECTIFICO. L'AMOR NO ÉS MÉS SIMPLE.
DE VEGADES ÉS TANT DESIGUAL I MENYSPREAT QUE NI LA MILLOR REPRESENTACIÓ ES POT ACOSTAR AL DOLOR DE LA NOSTÀLGIA I EL RECORD, D'UNA COSA QUE NO VA SER (TAMPOC) TAL.
...deia que l'exprem com una taronja fresca i després es converteix en una llàgrima salada, petita, que sona com l'oboè. Cau eternament durant dos segons. I els cotxes segueixen corrent, molt ràpid i molt sorollosos. Però no hi ha buit, el buit no té forma i és necessari dir-ho, expressar-ho en veu alta per percebre-ho.
A mi la veritat m'ordena. La presència em desorienta i l'actuació em transporta al lloc on em sento més còmode. Jo amb mi per tu. Jo amb mi per tu.
Indiscutiblement, a la gent li encanta enfilar-se als taxis sobretot quan el destí no és del tot cert i l'inici is kinda meltdown.
Se sap que és director quan no pot parar de dirigir mai, perquè el més obvi que tenim és també el més cert que tenim. I si hi ha alguna cosa que ens observi a tots, és l'obvietat. Com la suor d'un home fent jogging . D'acord, mostrem-nos (acceptem-ho) però fem-ho bé, fem-ho amb gràcia.
I el Fornet em recorda aquell jove tímid sense pàtria, a un esmorzar, o un dinar. Un suc fresc. Què se'n deu haver fet? l'últim que en sé és que es va enamorar i va desaparèixer. La pel·lícula és la seva particular Les Passantes, A toutes les femmes qu'on aime pendant quelques instants secrets. La satisfacció és poder ser, constituir, la llibertat per algú, alguna vegada. I sentir-se un déu, un super invencible sense més droga que l'aire i la paraula.
I segur que us caurà una llàgrima en un fotograma concret (o l'endemà, o al cap d'una setmana) és la vostra història d'amor, MORTALS.
I avui mateix un amic comentava que liarse con una americana es como hacer trampas casi. de lo fácil que es. Bien, bueno, vale, en la peli las cosas pintan distintas. Si te cruzas con las más fuertes de debilidad, el cuento es desemejante.
No li perdeu la pista. Ni al que puja, ni al que baixa, ni al que es queda, ni al que ha decidit marxar. Perquè tots formen part del Circuit. És que no podeu perdre la pista encara que us hi esforceu. Fa veure que flota per fora però... és ben endins.
Entre religió i brolleries
Perdona't perquè portes una temporada literària que Déu ni do. Serà perquè arriba el fred i la pell es posa vermella i s'irrita, demanant crema altament hidratant a rascades.
Aquests dies ja toca tancar tots els llums de casa i deixar que soni el jazz, del més pacífic i serè al més juganer i esmunyedís. La casa ha d'estar a les fosques i només s'ha de deixar entrar la silenciosa llum del fanal solitari a la via. Només jazz i foscor. Cos i cor emergeixen amigables, fan les paus i són molt amics en contacte i conversa.
L'altre és que acluqueu els ulls pensant que demà és el dia de reis. Demà i demà passat i l'altre. No ho sé, proveu-ho. Jo ho faré avui. Demà és el dia de reis, amb tots els seus regals, paquets, embalums, sorpreses, trobades i abraçades.
Ell ho ha deixat molt clar, ho veu molt bé. aquesta seria la història. Reflexionant-hi, té tot el sentit. Per dormir com un nen? pensa que demà serà reis. El dia de reis. El dia del rei.
Tota la sort artista!
Le poinconneur Des Lilas
Hoy me siento super virgen. Porqué?, 1: estoy escribiendo en español (castellano). 2: Porque he probado mi primer cupcake (muy tendencioso) y 3: porque me han llamado cinco chicos muy jóvenes y simpáticos felices por un regalo que les hemos hecho mi amiga Gabriela y yo.
Era una caja con jamón serrano (al buit), una muñeca inflable, dicho también inchable (de las baratas. Pero una muñeca, comptat i debatut/al fin y al cabo), y porque escucho a Marilyn wanting to be loved by me, after macarroni con panna y botifarra.
A la caixa también había de las subnormales profundas que no trabajan y viven a cuerpo de rey (aquesta última frase ha estat de la Laura López Lafuente, i després ha fet un moviment Monroe).
Doncs a la caixa hi havia, moltes coses. Un llibre sobre la vida del general Franco, pel Nicolas (Foray).
Pel Sevän, el Martin et Victor hi havia un bracelet de Cadaqués. Per recordar vells temps, molt bonic.
El Juan (que no forma part dels cinc muy jóvenes y simpáticos felices por un regalo). La Rita és molt simpática (és un gosset, una chihuahua, o com s’escrigui). L’Adrien està preparant un gintònic (ginebra i tònica) amb un sweet, com jo li dic, twist, com li dic jo. T – W – I – S – T . twist.
Us explicava que el Juan. Él dice que escribe cuando va borracho, solamente. Tan solo coge un bic cuando ha bebido y luego.escribe.
Los cupcakes, todo un mundo.
Vainilla, cheese cake, carrot, nube rosa. Están bueníssimos!
I’m not used to write in Spanish. What a pity. Tinc pipi. En serio, seriosament, sul serio, de debó. El cigarret s’acaba…agghhhhhhhhhhhhhhh
M’ha retornat el regust del coco i la xocolata del cupcake. Mmmmmmh. Són les sis i quart. 18:15. A ella, la Carlota, li agrada caminar per la diagonal.
Farem una migdiada. La palabra migdiada es muy bonita. Have you notice that I switch to catalan, cada vegada que puc?
Estic..estoy cansada, que lola está tan maca, guapa con este vestido que se compró en HyM y le costó diez euros. Negro con cremalleras. Algodón. Medias negras, transparentes. Total
Kings of Convenience. Ja m’estan cansant. Comprando en cererías
“Tot això té un ordre”, no és que jo sóc molt maniàtic amb l’ordre. Només en quedarà un, que el secaré (¿) i el posaré al seu prestatge.
Hi havia un noi que era el número D. Bé, la lletra D. Es deia Enric i netejant les olles amb sabó, olles plenes de sabó, he pensat que tan debó fos davant meu. Aquella mirada, framed by black rimmed Ray Ban glasses, amb ulleres de pasta ne estàs com en una pel·lícula del Fellini –sí, amb la tònica del Hacendado?!
SÍ.SÓC UNA DONA SOLA.
Sense els meus amics estic sola. Dammi solo un'ora (correcció per Loli, Bologna)…..pasta, tonno e cipolla…..per finire una sigaretta.
Porque es mi amigo vamos a respetar su elección: Estereotypo.
BURRO
Anyone will miss me anymore. Flipes amb el gust d’un Nobel
Le faltan las Manoletinas. Pretty Ballerinas (?) don’t think so.
Adiós. Ciao. Auf Wiedersehen. Goodbye. Adéu
(em fa mandra buscar alters llengües)
Totally coach potato. CULTURE VULTURE
Or i d'altres coses. -Cari! Cari! la perra también se marea....quieres dejar a la perra (?) ..pregunta retórica. Ell, treballa en una asseguradora, ella, en un hospital.
Alors on dance.
I tal i qual.
La filosofia és allà. Sempre. Tots reflexionem. Alors on chante. Tots reflexionem, alguna vegada. Alors on dance. EL HOJALDRE CON LAS ESPINACAS. UN POLLO AL HORNO?. Les galtes?
La que ho sento sóc jo. Que tinc amigues així...... Je t'aime, moi non plus.
Sabeu ja, des d'aquest moment. "yakisoba". "A tumá pal cul".
VIVA JANE BIRKIN. Orang Outang.
I ara acabem. Adéu.
En serio. De debó, bon dia. Bona nit
millor
El "follem" que ho resumeixi tot
As always, love.
Per dir-ho a pas de frare convidat i sense embuts, pensar en l'amor sempre em fa viure bé. Així, en difús, en abstracte, clar, tenebrós, l'amor mític i l'obvi. L'amor en totes les seves versions i històries. Gràcies per existir i fer-me respirar.
"No puc dormir. Em desperto al mig de la nit i vaig a comprar-me un gelat de coco, pinya i nous de macadàmia al Deli de la cantonada. És per detalls com aquests que Woody Allen diu que no podria viure en un altre lloc que no fos Manhattan, ja que és l'únic tros de món on, si ho volgués, podria aconseguir una sopa de tortuga a les 4 de la matinada, un paradís, la terra promesa per un neuròtic workoholic com ell. Fins i tot amb el gelat desfent-se'm a la boca, no deixo de menjar-me les ungles, un signe somàticament clar que estic començant a integrar-me en aquesta ciutat nerviosa. Llàstima que ja em toqui anar-me'n."
Aquest passatge d'un llibre de'n Pau Guinart és meu. Aquesta sensació és meva. Em va transportar directament a Londres, al Paki de Holloway Road, adjacent a la meva Jackson Street, allà al borough d'Islington. Una munió de flaixos de passarel·la francesa, m'ofusquen, m'enlluernen encegant-me amb els records. Nostàlgies de cendra. De carrers asfaltats amb passes amigues i amants. Sol refredat al matí, abrigall tènue. Corrues de gent, Oxford Circus, Hampstead. Aquest últim, l'últim paratge per sempre. Flors i teles de totes les mides i mil somriures. I una boqueta que bufa suament i s'ho enduu tot...un instant que ja és només, només, un somni. El meu.
"No puc dormir. Em desperto al mig de la nit i vaig a comprar-me un gelat de coco, pinya i nous de macadàmia al Deli de la cantonada. És per detalls com aquests que Woody Allen diu que no podria viure en un altre lloc que no fos Manhattan, ja que és l'únic tros de món on, si ho volgués, podria aconseguir una sopa de tortuga a les 4 de la matinada, un paradís, la terra promesa per un neuròtic workoholic com ell. Fins i tot amb el gelat desfent-se'm a la boca, no deixo de menjar-me les ungles, un signe somàticament clar que estic començant a integrar-me en aquesta ciutat nerviosa. Llàstima que ja em toqui anar-me'n."
Aquest passatge d'un llibre de'n Pau Guinart és meu. Aquesta sensació és meva. Em va transportar directament a Londres, al Paki de Holloway Road, adjacent a la meva Jackson Street, allà al borough d'Islington. Una munió de flaixos de passarel·la francesa, m'ofusquen, m'enlluernen encegant-me amb els records. Nostàlgies de cendra. De carrers asfaltats amb passes amigues i amants. Sol refredat al matí, abrigall tènue. Corrues de gent, Oxford Circus, Hampstead. Aquest últim, l'últim paratge per sempre. Flors i teles de totes les mides i mil somriures. I una boqueta que bufa suament i s'ho enduu tot...un instant que ja és només, només, un somni. El meu.
El gust del gelat no sé quin era, però era Ben and Jerry's i sempre queia alguna guarrada més abans d'anar a dormir. comfortablement tancar els ulls sota l'edredó blanc i esponjós al costat de la catifa anglesa d'herència turca gruixuda i delirant amb la llar de foc fantasiosa i tranquil·la. Somniava moltíssim i de vegades em llevava amb llàgrimes als ulls, aferrant el coixí, excitada. Els dies al restaurant eren durs, però no tan com això. Vaig tenir tot l'amor. I el meu.
Prou de parlar d'ahir; justament avui, en Jorge Volpi m'ha regalat un altre passatge de consens, de simbiosi, de vida, d'amor...
"No, no y no, rebatirán los puristas. Físicos y escritores no se parecen en nada. Es más: son criaturas antagónicas. El primero es un científico: alguien que confía en la razón, que investiga con rigor, que está obligado a probar sus afirmaciones. El segundo, en cambio, no tiene otro límite que su creatividad o su locura, carece de método -o su método resulta incomprensible-y, por tanto, de objetividad. El físico es serio y respetable; el novelista, en cambio...Los críticos no se atreven a decirlo, pero por sus mentes danzan las palabras bufón, comediante, payaso. ¿A quién se le ocurre emparejar a quien desentraña el cosmos con un tipejo que en el mejor de los casos balbucea bellas mentiras e inventa falsos misterios? Los puristas siempre hacen honor a su manía clasificatoria. Su ansia les impide ver que físicos y escritores pertenecen a la misma especie: ambos son meticulosos artesanos de la imaginación."
En Montilla, en Mas, els Joans...què són ells? també físics i escriptors, artesans de la imaginació. Igual que ho va ser en Méliès o ho és en Wenders, en Kafka o en Roth, com la Mileva Mavic o en Samuel Morse, Fleming, Arendt, Glucksmann, Curie, els Murakamis, Damien Hirst, Godard i Borges. que aquell publicista Sagarra tan victorejat, i by the way, tan presumptuós, --sense necessitat de ser un pelele per aquesta qualitat i sense deixar de ser guay-- diu que és l'únic que cal llegir.
Bé, jo què sé. L'amor i la imaginació. Ah! I la globalització. Jo en tinc una a Madrid, l'altre a Nova York, aquell s'escapa a Berlín, l'altra a Roma, un flipant a Tokio i encara algú que corre per Munich. I uns quants amb perspectives d'aixecar el vol fora de les fronteres, i tants coneguts escampats. És que les persones no paren d'escapar! Obrir els ulls, oblidar i endrapar-ho tot. Del Deli, del Paki o del Bar25.
M'escapo jo també? de moment continuaré llegint, que demà m'alçaré d'hora. Tot i que, la veritat és que les persones que valen la pena sempre han viscut fora del seu país un temps. Avui, ahir i demà. Penseu en les biografies dels vostres admirats. Això és així. Per tots els amics que no puc tocar, jo us celebro bonics.
El "follem" del Carabén que ho resumeixi tot plegat i au vinga va, a volar!
PS: rellegit, veig que escric molt ràpid, que sempre dono voltes pel mateix jardí i que sembla que salti sense solta ni volta. Doncs bé, només m'ho sembla.
"No, no y no, rebatirán los puristas. Físicos y escritores no se parecen en nada. Es más: son criaturas antagónicas. El primero es un científico: alguien que confía en la razón, que investiga con rigor, que está obligado a probar sus afirmaciones. El segundo, en cambio, no tiene otro límite que su creatividad o su locura, carece de método -o su método resulta incomprensible-y, por tanto, de objetividad. El físico es serio y respetable; el novelista, en cambio...Los críticos no se atreven a decirlo, pero por sus mentes danzan las palabras bufón, comediante, payaso. ¿A quién se le ocurre emparejar a quien desentraña el cosmos con un tipejo que en el mejor de los casos balbucea bellas mentiras e inventa falsos misterios? Los puristas siempre hacen honor a su manía clasificatoria. Su ansia les impide ver que físicos y escritores pertenecen a la misma especie: ambos son meticulosos artesanos de la imaginación."
En Montilla, en Mas, els Joans...què són ells? també físics i escriptors, artesans de la imaginació. Igual que ho va ser en Méliès o ho és en Wenders, en Kafka o en Roth, com la Mileva Mavic o en Samuel Morse, Fleming, Arendt, Glucksmann, Curie, els Murakamis, Damien Hirst, Godard i Borges. que aquell publicista Sagarra tan victorejat, i by the way, tan presumptuós, --sense necessitat de ser un pelele per aquesta qualitat i sense deixar de ser guay-- diu que és l'únic que cal llegir.
Bé, jo què sé. L'amor i la imaginació. Ah! I la globalització. Jo en tinc una a Madrid, l'altre a Nova York, aquell s'escapa a Berlín, l'altra a Roma, un flipant a Tokio i encara algú que corre per Munich. I uns quants amb perspectives d'aixecar el vol fora de les fronteres, i tants coneguts escampats. És que les persones no paren d'escapar! Obrir els ulls, oblidar i endrapar-ho tot. Del Deli, del Paki o del Bar25.
M'escapo jo també? de moment continuaré llegint, que demà m'alçaré d'hora. Tot i que, la veritat és que les persones que valen la pena sempre han viscut fora del seu país un temps. Avui, ahir i demà. Penseu en les biografies dels vostres admirats. Això és així. Per tots els amics que no puc tocar, jo us celebro bonics.
El "follem" del Carabén que ho resumeixi tot plegat i au vinga va, a volar!
PS: rellegit, veig que escric molt ràpid, que sempre dono voltes pel mateix jardí i que sembla que salti sense solta ni volta. Doncs bé, només m'ho sembla.
Can lletres
-Can I get you something?
-CHOCOLATE!
-I don't promise anything... YES!!!
-(Toblerone bar).
-Do you want something to drink?
-Alcohol!
-Do you want a beer or you want little drink?
-A little drink!
-What did you ask me?
-Do you want a beer or a little drink? And you said: alcohol.
-Carinyu, podràs portar-me xocolata quan tornis?
-per què vas dir-li tot allò?
-perquè necessitava fer-ho. ho desitjava.
-T'has fixat que la paraula moixaina i la paraula moixama, s'assemblen moltíssim i són significativament oposades?
-A què ve això ara?
-Tenia ganes de dir-ho. Potser perquè són com tu i com jo?. no em facis més cas de l'estrictament necessari.
-You don't have a bad memory, darling. You have a selective memory.
Si marxo demà, tot seguirà igual?
no puc prometre't res. Però m'hi jugaria una mà, dient-te que sí.
Has acabat avui, un dia que tan podria haver sigut demà o ahir.
Sempre arribem a la mateixa conclusió: el cercle ens absorbeix.
Per què la Madeleine?
perquè cantant despullada, vesteix la nit.
que barato!
Barato? això és el que en penses? forgive me if I cry!!
l'altre nit et vaig dir moltes coses i ara, de debó, només desitjo escoltar l'escalfor sota la manta de llana rosa.
Deixa-ho córrer i torna volant.
(Avui t'he pensat. potser el problema més gran és que encara no sabem viure amb el record. Si en sabessim, ja no seria record. Un dia, avui, és molt bonic.) CERCLE.CIRCLE.CIRQUE.
Juro que ho trobarem o morirem en l'intent.
Anotat a la llibreta de Xangai. 上海
Des del primer fins a l'últim amor ens esforcem per esculpir en l'altre la comprensió que ens costa autoresseguir-nos, barnissant-ho amb afecte.
Vivim mitjançant esbossos d'una imatge que mai hem tocat. No poder tocar el cor, l'amor, ens converteix en els seus deixebles, per això hi ha humans que arrenquen el cor a d'altres
magnifiquen l'empresonament, el constrenyiment, els límits de la vida, més que magnificar-los NO ELS PODEN SUPORTAR. Prefereixen morir amb la seva desgràcia abans que viure sense tocar el cor. Abans que controlar la vida que els ha tocat, la naturalesa que ens acompanya i al voltant de la qual hem creat VIDA. La majoria, però, decidim acceptar-ho i convertir-nos en artistes deixebles del cor.
Orquestrat per unes neurones màgiques que dansen contemplant el delicat turbant de la talla esculpida o per esculpir.
Del primer a l'últim ens esforcem pel reconeixement perdut el dia que vam sortir del cor.
Vivim mitjançant esbossos d'una imatge que mai hem tocat. No poder tocar el cor, l'amor, ens converteix en els seus deixebles, per això hi ha humans que arrenquen el cor a d'altres
magnifiquen l'empresonament, el constrenyiment, els límits de la vida, més que magnificar-los NO ELS PODEN SUPORTAR. Prefereixen morir amb la seva desgràcia abans que viure sense tocar el cor. Abans que controlar la vida que els ha tocat, la naturalesa que ens acompanya i al voltant de la qual hem creat VIDA. La majoria, però, decidim acceptar-ho i convertir-nos en artistes deixebles del cor.
Orquestrat per unes neurones màgiques que dansen contemplant el delicat turbant de la talla esculpida o per esculpir.
Del primer a l'últim ens esforcem pel reconeixement perdut el dia que vam sortir del cor.
Dilluns al cole!
L'altre dia un bon amic em va ensenyar aquesta pàgina web.
És molt divertida! centenars d'anuncis de tot el món en un racó concret i al segon.
Una bona manera és clicar a pays i després, a la columna de l'esquerra, inclassables et incountornables com a tema.
Mireu quines coses premiades a Cannes... Goril·la.
La casa que feia, desconec si encara les fa, galetes en caixes de metall ara es presenta així. Sempre l'havia vist clàssica i tirolesa i ella es renova per no morir!
I retornant cap allà...esclaaaaaaar que tota aquesta "evolució tecnològica, descontrolada i fosca" té la seva creu i la seva cara! aquí en donem una de freda i una de calenta, com la vida.
No estic gens transcendental. ni falta que fa. A voltes és molt millor deixar passar els minuts, observant i gaudint sense pensar, o deu ser sense parar?. De vegades donem massa importància, ens preocupem massa, pels nostres moments de mandra i aquests són igual d'importants que els d'activitat. Tots els moments vitals ens conformen i ens fan fer passets, passos i gambades. I tant m'és si és obvi, és veritat!
Et trobaré molt a faltar.
Segurament si que una bona solució pot ser aquesta, योग.
És molt divertida! centenars d'anuncis de tot el món en un racó concret i al segon.
Una bona manera és clicar a pays i després, a la columna de l'esquerra, inclassables et incountornables com a tema.
Mireu quines coses premiades a Cannes... Goril·la.
La casa que feia, desconec si encara les fa, galetes en caixes de metall ara es presenta així. Sempre l'havia vist clàssica i tirolesa i ella es renova per no morir!
I retornant cap allà...esclaaaaaaar que tota aquesta "evolució tecnològica, descontrolada i fosca" té la seva creu i la seva cara! aquí en donem una de freda i una de calenta, com la vida.
No estic gens transcendental. ni falta que fa. A voltes és molt millor deixar passar els minuts, observant i gaudint sense pensar, o deu ser sense parar?. De vegades donem massa importància, ens preocupem massa, pels nostres moments de mandra i aquests són igual d'importants que els d'activitat. Tots els moments vitals ens conformen i ens fan fer passets, passos i gambades. I tant m'és si és obvi, és veritat!
Et trobaré molt a faltar.
Segurament si que una bona solució pot ser aquesta, योग.
Un tros de pa de pessic
No sé si tindré fills.
Si un dia tinc fills, els faré créixer en un lloc llunyà, que podrà ser aquí o allà, però separat d’aquest món d’evolució tecnològica, descontrolada i fosca. Espero que sigui possible. Aquest any a l’escola, molts nens i nenes ja hauran de tenir un ordinador portàtil personal. Sembla que ha de ser normal perquè som el 2010. A les pel•lícules americanes n’han mostrat de molts colors pel segle XXI, no hem d’estar espantats, ja fa anys que ho han decidit i ens hi han acostumat. No massa més endavant, molts progenitors estalviaran força diners (ja em diràs tu) perquè no hauran de comprar el llibre de matemàtiques, el llibre d’història, el de ciències naturals, el d’anglès... ja que els tindran tots en un aparell amb múltiple personalitat i ànima de xip, quan caigui a terra es ratllarà i es llençarà a les escombraries. Aquest no es folra. On trobarem l’olor dels llibres acabats d’estrenar? I els cors, sanefes, estrelles, als marges de les pàgines, atrotinades, però vives, el mes de juny? No ho sé, a la nostra memòria. Als prestatges històrics de les cases que els hagin guardat i conservat. Un dels problemes és que no hi poden haver escoles amb llibres de paper (la paraula suport, no sona bé) i escoles amb llibres digitals. Clar que no. Llibres digitals, fets de dígits, fets d’una matèria infinitament més intangible que les paraules impreses. Intangibles i projectades ja de per si. I no sóc romàntica perque si, no pretenc sé snob, cursi, carca, moderna perque miro enrere des d'ara mateix, ni vull ser antiga o original. O potser ho vull tot alhora. Miro enrere perquè no he triat els llibres digitals. Tampoc que el món avanci 15 anys en 5 anys. Ràpid, ràpid, molt ràpid.
-però! pots tenir 50 llibres a la teva mà! –diuen. I què?, de què et serveixen totes aquestes paraules que il•lumines com vols, amb el regulador de llum artificial integrat a l’aparell? De què et serveix el coneixement si no seràs capaç de fer res per la humanitat amb aquest?. I la humanitat continua pesant avui. Segurament més que ahir. Me n’adono perquè la veig. Però fer alguna cosa per la humanitat, no és necessari, ni desitjable en tots els casos.
Ara mateix tot passa pels nostres ulls com un descapotable conduit per aquell que vol gallejar; d'aquí res, ja, tot passarà pels nostres ulls com un tren d’alta velocitat, patrocinat.
Vaig escoltar que la xarxa pot petar. Ah, si? Com, quan? Per on?.
No podem obviar que avui la gent al meu voltant no s’adona de res de res. I per què no escric a mà, si tant odio la xarxa?,qui pot negar que no m’agradi compartir els meus escrits? Ningú, cap savi. M’agrada que uns altres ulls vegin aquesta paraula d’amor. I no em penedeixo de res. he hagut de parar per que s’ha mort un senyor que es diu Alain Corneau i per menjar-me un trosset de xocolata negra. no conec la trascendència.
I l’únic destacable és que és molt dur tornar a la terra. Al món que vivim i habitem. Tant ple de misèria quan n’ets conscient i tant ple de bondat quan observes el teu cap.
No sé si és por a l’evolució o simplement vici. Queixar-se per a, com a, vici. Dialogar per calmar la set. Dialogar per fer girar l’engranatge. Quantes coses que ens vam dir, quantes coses que sobren, ens diuen. Quantes ens en queden per dir. Totes les que es perdran. Totes sentides en silenci, potser millor?
I la solució, i el resum, passa pels ulls com a porta de l’aire entre dues idees. Vine i abraça’m més fort.
I acabem-ho aquí. Para d’escriure ara abans que se’t empassi el teu propi sentiment. Fem-ho fàcil. És una abraçada com un puny sobre un llit. Imatges i conceptes.
I com més ho llegeixis, més t'allunyaràs de l'hora morta.
Si un dia tinc fills, els faré créixer en un lloc llunyà, que podrà ser aquí o allà, però separat d’aquest món d’evolució tecnològica, descontrolada i fosca. Espero que sigui possible. Aquest any a l’escola, molts nens i nenes ja hauran de tenir un ordinador portàtil personal. Sembla que ha de ser normal perquè som el 2010. A les pel•lícules americanes n’han mostrat de molts colors pel segle XXI, no hem d’estar espantats, ja fa anys que ho han decidit i ens hi han acostumat. No massa més endavant, molts progenitors estalviaran força diners (ja em diràs tu) perquè no hauran de comprar el llibre de matemàtiques, el llibre d’història, el de ciències naturals, el d’anglès... ja que els tindran tots en un aparell amb múltiple personalitat i ànima de xip, quan caigui a terra es ratllarà i es llençarà a les escombraries. Aquest no es folra. On trobarem l’olor dels llibres acabats d’estrenar? I els cors, sanefes, estrelles, als marges de les pàgines, atrotinades, però vives, el mes de juny? No ho sé, a la nostra memòria. Als prestatges històrics de les cases que els hagin guardat i conservat. Un dels problemes és que no hi poden haver escoles amb llibres de paper (la paraula suport, no sona bé) i escoles amb llibres digitals. Clar que no. Llibres digitals, fets de dígits, fets d’una matèria infinitament més intangible que les paraules impreses. Intangibles i projectades ja de per si. I no sóc romàntica perque si, no pretenc sé snob, cursi, carca, moderna perque miro enrere des d'ara mateix, ni vull ser antiga o original. O potser ho vull tot alhora. Miro enrere perquè no he triat els llibres digitals. Tampoc que el món avanci 15 anys en 5 anys. Ràpid, ràpid, molt ràpid.
-però! pots tenir 50 llibres a la teva mà! –diuen. I què?, de què et serveixen totes aquestes paraules que il•lumines com vols, amb el regulador de llum artificial integrat a l’aparell? De què et serveix el coneixement si no seràs capaç de fer res per la humanitat amb aquest?. I la humanitat continua pesant avui. Segurament més que ahir. Me n’adono perquè la veig. Però fer alguna cosa per la humanitat, no és necessari, ni desitjable en tots els casos.
Ara mateix tot passa pels nostres ulls com un descapotable conduit per aquell que vol gallejar; d'aquí res, ja, tot passarà pels nostres ulls com un tren d’alta velocitat, patrocinat.
Vaig escoltar que la xarxa pot petar. Ah, si? Com, quan? Per on?.
No podem obviar que avui la gent al meu voltant no s’adona de res de res. I per què no escric a mà, si tant odio la xarxa?,qui pot negar que no m’agradi compartir els meus escrits? Ningú, cap savi. M’agrada que uns altres ulls vegin aquesta paraula d’amor. I no em penedeixo de res. he hagut de parar per que s’ha mort un senyor que es diu Alain Corneau i per menjar-me un trosset de xocolata negra. no conec la trascendència.
I l’únic destacable és que és molt dur tornar a la terra. Al món que vivim i habitem. Tant ple de misèria quan n’ets conscient i tant ple de bondat quan observes el teu cap.
No sé si és por a l’evolució o simplement vici. Queixar-se per a, com a, vici. Dialogar per calmar la set. Dialogar per fer girar l’engranatge. Quantes coses que ens vam dir, quantes coses que sobren, ens diuen. Quantes ens en queden per dir. Totes les que es perdran. Totes sentides en silenci, potser millor?
I la solució, i el resum, passa pels ulls com a porta de l’aire entre dues idees. Vine i abraça’m més fort.
I acabem-ho aquí. Para d’escriure ara abans que se’t empassi el teu propi sentiment. Fem-ho fàcil. És una abraçada com un puny sobre un llit. Imatges i conceptes.
I com més ho llegeixis, més t'allunyaràs de l'hora morta.
Tu m'allumes
La simplicitat m'apareix luxosa. És molt difícil veure-la i tenir-la perquè està amagada en aquests carrers tant plens de pantalles lluminoses i personatges individualment concentrats en gadgets i mitjons ratllats. com un diamant, brut i fosc. bip bip: et menjaré el cony. T'estimo. T'estimo. Et menjaré el cony. Bon dia. I et correràs. Denigrant! ordinari!, encara ens espanta parlar de sexe amb el desconegut. Ens fa por, som conservadors, és tot un tabú. som un tabú. Ens encadenem a la convenció com si fos l'últim eslavó de la coherència.
perduda (?)
perduda (?)
No veiem que la coherència tant pot ser un Bloody Mary a Capri, com tres cacauets a Zagreb.
-Què és el més bonic que t'han dit avui? -potser si que pot ser això. potser si que el més bonic siguin les ganes que tens de donar-me plaer sexual. verbalitzades, les ganes verbalitzades. Sonen i se'n van.
La conversa m'ha escandalitzat, m'ha ruboritzat, m'ha posat nerviosa, m'ha retratat. M'ha agradat. La simplicitat és el teu t'estimo, tant ple de matissos i tant estudiat, tant per fer, tant per descobrir, tant decidit, tant madurat, tant treballat. La simplicitat és la teva veu en la fosca nit --típica, tòpica i poc curiosa--. La teva mà amiga. La humitat, la voluntat, l'alegria, l'escalfor.
Vaig provar la galeta de Perouges!
La simplicitat és el minut en el que estàs fent realitat el somni i te'n adones. La simplicitat és la felicitat d'obtenir-ho, assolir-ho, captar-ho...gaudir-ho al cent per cent, ara, avui, aquí, endins.
QUÈ ÉS EL MÉS BONIC QUE T'HAN DIT AVUI?
QUÈ ÉS EL MÉS BONIC QUE T'HAN DIT AVUI?
En tenia 14
-Xavi, Xavi... -el vaig sacsejar una mica-Xavi! has d'entrar ja, és la una i cinc minuts!
-eh, mmmh, -es va aixecar ràpidament d'entre les caixes plenes de marxandatge, enmig d'aquelles tres parets fosques, en l'espai minúscul i desordenat- eeh, Laura!, ahir vaig arribar tard d'Eivissa i m'he estirat aquí, i m'he quedat adormit...no li diguis al pare!
-No pateixis, home! corre vés.
I va començar el directe. Dues hores o tres d'hilarant i potent ritme.
Era el meu moment predilecte, em feia sentir especial. M'imaginava com seria estar al seu costat en la intimitat. Jo que encara no sabia què volia dir intimitat, ni quina olor feia el llit al costat d'una altra persona. Jo la ingènua, que encara no tenia dins el meu imaginari la imatge de la Lolita o no n'era conscient (tot i que no trigaria gaire en arribar).
Ell era un referent d'allò que jo creia desitjar. Triomfava, sempre reia, es divertia i tenia una rossa que era l'enveja de la casa, que li portava greixoses combinacions del Mcdonald's encara calentes, tot remenant el cul dins d'uns texans impossibles i un bonic top ajustat. Avui veig com n'era de jove, ell!....ell, que cada dia a la una, no fallava...
Recordo quan entrava dins el seu santuari i em sentia una princesa. Ell una vegada em va dir que ho era -tu ets la princesa de l'imperi-em va escriure en un correu electrònic. Crec que n'estava enamorada, una mica, cada estiu. Enamorada per que en Xavi significava: llibertat, disbauxa i èxit. Ara hi penso i somric, la vida es regeix per uns paràmetres quan ets tant inconscient dels seus perills!
Aquell migdia em vaig sentir molt important! l'havia salvat de la catàstrofe! el vaig llevar! em vaig sentir mare i esposa i tot plegat amb 14 anys. Havia estat clau, cabdal! compartíem un secret. Amb quines coses xalem quan som nens! quina meravella.
Ell tenia una munió de fans, cartes, dedicatòries i ovacions. Ell era el punxa discos del moment. Recordo quan entrava dins el seu santuari..... cada matí pensava molt el modelet que lluiria, per que, a dos quarts de dues o a les dues, durant el butlletí, tocava entrar dins la bombolla per deixar anar alguna brometa nerviosa i quedar-me envadalida veient com treballava la música. Com jugava amb el so.
Em sentia tant privilegiada de ser la seva princesa per uns instants! i ara hi reflexiono i penso que no poder tenir una cosa, mentre l'assaboreixes, la fa encara més important i insòlita. I celebro aquells moments de vida, absorta de molts pecats i mentides. Ingènua. una nena gran.
Han passat 8 anys. I ara em regala mirades còmplices de lectura digital.
Podem descriure d'infinitat de maneres el fet de fer-se gran, i una de ben clara és que fer-se gran és anar afegint els ingredients, any rere any, per aconseguir el sofregit perfecte, el de l'àvia, al punt, el que té la cebeta i el tomàquet ben dauradets.
M'agrada retrobar-lo per aquí. Gràcies a ell, també veig com n'és d'important la vida, l'evolució i com en continuen sent d'òptims els somnis i la pròpia essència, íntima, humana. Llarga vida als records que ens demostren que madurem cap a la bona direcció, cap als fideus a la cassola perfectes. cap a l'últim sopar, que se'ns dubte, serà de gala.
Fire on the mountain
El moment ja ha arribat. Olor de sexe. Les lògiques i narratives que projectem i experimentem mai canviaran, fins que torni a arribar un ésser que canviï l'ordre de la història, "la lògica dels fets", Nietzsche, Hobbes, els devots s'alcen i diuen que vindrà. que ja és aquí.
Un topo bianco
No és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. Avui, en aquell lloc de Barcelona on es menja per 4 euros (5 i mig s'hi veus una canya), hi ha endrapat una tintada amanida de llenties i un rissotto de bolets que cruixia entre les dents i recobria l'interior de la boca amb la seva cremositat, la gustosa salaó se l'enduia instants després la cervesa. La dignitat de la feina, la dignitat directament de viure dignament. Han omplert el seus pensaments, la vista d'aquell noi amb mocador negre lligat al cap, netejant-se la suor lluenta que se li enganxava al front provinent de l'oli calent. Plat de fussilli amb tomàquet, formatge i alfàbrega. Un cigarret Nobel i gent educada que menja el seu pa amb --més-- dignitat i manté distretes converses preocupades per l'incert demà. També hi havia un avi, que es percep mig neguitós, però més aviat per l'instant pròxim, que pel demà, per no saber quan acabarà la sòrdida agonia de la solitud i l'incòmode tremolor, però tenint clar que serà més d'hora que tard. Ell s'alimenta amb parsimònia però també dignament. Després queda la cuinera i la cambrera, que no saben parar quietes, com passa en tots els establiments de restauració, i canvien plats i gots, coberts, pa i cetrills a gran velocitat, contrastant amb la calma de l'humil local.
Em fa gràcia llegir el que escriuen certs estúpids des de còmodes butaques de pell, al costat de ginebra cara amb uns bons twists de colors llampants. Perquè la dignitat és tota una altra cosa. M'ho ha explicat després de veure aquestes persones que n'alimentaven a d'altres al local on els dos plats i el pa costen 4 euros i una gerra d'aigua, et demana 80 cèntims d'euro. Això pot ser poca cosa, no hi ha cap estridència, no hi ha opulència, no hi ha vellut, ni ribet; però hi ha dignitat. Música, color, olor i esperança.
Sempre diu que li agrada veure la vida des de tots els angles, per poder apreciar-la millor en la seva varietat. Menysprea aquells que només es focalitzen en un color i l'entronen, per que acaben vivint a les fosques. S'ha de ser agraït i digne. I als atzucacs trobar-hi els colors i les esquerdes (sempre n'hi ha), per on poder respirar.
La sala barata amagada en un carreró barceloní és una imatge que respira sola, sense additius; aquells indrets que segons de quina pasta estiguis fet et regalaran les qüestions més essencials, aquelles que possibiliten l'avenç. Llarga vida a la pregunta, rosa vermella cap a les respostes.
No és que siguin deu dies de desèrtiques dunes, ni quatre minuts de respiració focalitzada en la intimitat, ni fins i tot és un tema d'eliminar opcions. les decisions les prenem cada segon. I si bé les preguntes precedeixen les respostes, de vegades s'ha de triar la segona pregunta i la primera resposta. no fa falta perdre's pels laberints cerebrals per que ens podem engoixar i
Em fa gràcia llegir el que escriuen certs estúpids des de còmodes butaques de pell, al costat de ginebra cara amb uns bons twists de colors llampants. Perquè la dignitat és tota una altra cosa. M'ho ha explicat després de veure aquestes persones que n'alimentaven a d'altres al local on els dos plats i el pa costen 4 euros i una gerra d'aigua, et demana 80 cèntims d'euro. Això pot ser poca cosa, no hi ha cap estridència, no hi ha opulència, no hi ha vellut, ni ribet; però hi ha dignitat. Música, color, olor i esperança.
Sempre diu que li agrada veure la vida des de tots els angles, per poder apreciar-la millor en la seva varietat. Menysprea aquells que només es focalitzen en un color i l'entronen, per que acaben vivint a les fosques. S'ha de ser agraït i digne. I als atzucacs trobar-hi els colors i les esquerdes (sempre n'hi ha), per on poder respirar.
La sala barata amagada en un carreró barceloní és una imatge que respira sola, sense additius; aquells indrets que segons de quina pasta estiguis fet et regalaran les qüestions més essencials, aquelles que possibiliten l'avenç. Llarga vida a la pregunta, rosa vermella cap a les respostes.
No és que siguin deu dies de desèrtiques dunes, ni quatre minuts de respiració focalitzada en la intimitat, ni fins i tot és un tema d'eliminar opcions. les decisions les prenem cada segon. I si bé les preguntes precedeixen les respostes, de vegades s'ha de triar la segona pregunta i la primera resposta. no fa falta perdre's pels laberints cerebrals per que ens podem engoixar i
fa massa temps que tinc aquest escrit en stand by, i avui sé que ha estat per que la meva vida ha viscut en un play total i brutal des d'aquell no és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. M'agradava llegir i rellegir aquestes paraules i les que les precedeixen, totes amagades en l'edició de missatges del bloc. Estava inquieta, no sabia com havia d'acabar l'escrit, quin final seria el que em faria sentir més orgullosa i anava llegint i rellegint el text pensant per on l'havia de conduir. És un text viu i com tots diu:
VIDA = RIQUESA
De la religió somniadora
Jo en sé d'una que fa 4 anys es va marcar el cos amb la paraula dreams. Per ser més precisos, sweet, dreams.
I el temps cada dia li dóna més la raó. Els somnis són l'aigua que desitgem després d'una nit de borratxera descomunal. desassedegats tots. Els somnis són el Cestrum nocturnum (o el galán de noche) que olorem en les càlides nits d'estiu. Els somnis són necessaris com les papallones a l'estómac, en fait, la seva carcanada està feta d'elles. Qui no té un somni, qui no en té més d'un, no té vida i quasi tampoc té mort. No té res.
M'agraden els dies que tinc els somnis (que no deixen de ser els anhels) més amunt de l'últim pèl del cap. I els admiro, i els remiro, i me'ls empasso, i els assaboreixo com la millor galeta, del millor gelat. Com si fossin, la típica galette de Pérouges, que encara no he tingut el plaer d'assaborir, però que somnio, i somric.
Demà alguns dels meus amics, coneguts i saludats somniaran amb mi, com mai hem deixat de fer, pel nostre petit gran país, Catalunya. La terra meravellosa i més que plena. Un lloc que quan obre la porta, l'obre de veritat. Un indret amb la tradició més demòcrata de tota la vella Europa. Suspiro quan penso en tu.
Demà 10 de juliol amb molta rauxa i amb el seny més que pagat, demanarem respecte. La meva estimada diu que les persones que admira per la seva intel·ligència no van a manifestacions per que no serveixen de res... segurament té raó en que no serveixen, però eliminaré el res.
S'ha de recordar que el res és no tenir somnis, anhels, el res és la terra erma, àrida, perduda, desemparada, és una cosa que no existeix per que ningú la mira, ningú la cuida i ella, és àrida i està perduda, tampoc es manté, és vuota, està tancada.
Jo tinc amics, coneguts i saludats que són uns somniadors. I que no deixaran de ser-ho, Catalunya. No puc amagar l'emoció que em produeix la passió de les persones. La passió, la passió, la passió, quina gran paraula!!! és tant forta i animal, que acompanyada amb el seny i el somni fa emergir el triangle sorprenent i magnificent de l'existència.
Somniem demà, avui i l'altre i el de més enllà. Somniem desperts, adormits, arraulits i humits. Somniem de cap per avall, o mirant fixament l'horitzó. Somniem amb passió. Somniem.
I actuem.
Tenim un poder molt especial i és que podem allargar els somnis tant com volguem. Sempre són allà, guardats entre els objectes de vidre verd, els alls, les cebes i les confitures del rebost. Ells sempre són allà, al prestatge, esperant-nos. I de vegades, se'ns enfilen pel nas, com l'olor del pastís de poma de la mare guardonada.
De vegades dubtem. Moltes vegades dubtem. Massa vegades dubtem. No deixem de somniar però si d'actuar. El dubte, quina estúpida pedra a la sabata. Quin enuig, quina aflicció, quina creu. És quan sembla que defallim i tot el nostre voltant es posa d'acord per fer-nos creure que és millor deixar-ho córrer, que és millor sortir a ballar, que és més fàcil oblidar, tancar la porta i passar pàgina. Però no!, fem cas de la passió, que és el cor qui parla. I el camí serà planer. Jo et prometo un camí planer, cor somniador, que actua sens dubte.
No ens deixem enganyar. No defallim. Visca la terra i els seus cosins!
I al final del camí, la cosa més viva i plàstica, és que la llibertat camina al costat de tots i cada un de nosaltres. Aquesta paraula tant vasta, la llibertat, respira pels nostres ulls.
I el temps cada dia li dóna més la raó. Els somnis són l'aigua que desitgem després d'una nit de borratxera descomunal. desassedegats tots. Els somnis són el Cestrum nocturnum (o el galán de noche) que olorem en les càlides nits d'estiu. Els somnis són necessaris com les papallones a l'estómac, en fait, la seva carcanada està feta d'elles. Qui no té un somni, qui no en té més d'un, no té vida i quasi tampoc té mort. No té res.
M'agraden els dies que tinc els somnis (que no deixen de ser els anhels) més amunt de l'últim pèl del cap. I els admiro, i els remiro, i me'ls empasso, i els assaboreixo com la millor galeta, del millor gelat. Com si fossin, la típica galette de Pérouges, que encara no he tingut el plaer d'assaborir, però que somnio, i somric.
Demà alguns dels meus amics, coneguts i saludats somniaran amb mi, com mai hem deixat de fer, pel nostre petit gran país, Catalunya. La terra meravellosa i més que plena. Un lloc que quan obre la porta, l'obre de veritat. Un indret amb la tradició més demòcrata de tota la vella Europa. Suspiro quan penso en tu.
Demà 10 de juliol amb molta rauxa i amb el seny més que pagat, demanarem respecte. La meva estimada diu que les persones que admira per la seva intel·ligència no van a manifestacions per que no serveixen de res... segurament té raó en que no serveixen, però eliminaré el res.
S'ha de recordar que el res és no tenir somnis, anhels, el res és la terra erma, àrida, perduda, desemparada, és una cosa que no existeix per que ningú la mira, ningú la cuida i ella, és àrida i està perduda, tampoc es manté, és vuota, està tancada.
Jo tinc amics, coneguts i saludats que són uns somniadors. I que no deixaran de ser-ho, Catalunya. No puc amagar l'emoció que em produeix la passió de les persones. La passió, la passió, la passió, quina gran paraula!!! és tant forta i animal, que acompanyada amb el seny i el somni fa emergir el triangle sorprenent i magnificent de l'existència.
Somniem demà, avui i l'altre i el de més enllà. Somniem desperts, adormits, arraulits i humits. Somniem de cap per avall, o mirant fixament l'horitzó. Somniem amb passió. Somniem.
I actuem.
Tenim un poder molt especial i és que podem allargar els somnis tant com volguem. Sempre són allà, guardats entre els objectes de vidre verd, els alls, les cebes i les confitures del rebost. Ells sempre són allà, al prestatge, esperant-nos. I de vegades, se'ns enfilen pel nas, com l'olor del pastís de poma de la mare guardonada.
De vegades dubtem. Moltes vegades dubtem. Massa vegades dubtem. No deixem de somniar però si d'actuar. El dubte, quina estúpida pedra a la sabata. Quin enuig, quina aflicció, quina creu. És quan sembla que defallim i tot el nostre voltant es posa d'acord per fer-nos creure que és millor deixar-ho córrer, que és millor sortir a ballar, que és més fàcil oblidar, tancar la porta i passar pàgina. Però no!, fem cas de la passió, que és el cor qui parla. I el camí serà planer. Jo et prometo un camí planer, cor somniador, que actua sens dubte.
No ens deixem enganyar. No defallim. Visca la terra i els seus cosins!
I al final del camí, la cosa més viva i plàstica, és que la llibertat camina al costat de tots i cada un de nosaltres. Aquesta paraula tant vasta, la llibertat, respira pels nostres ulls.
Oh, la-la-la-la-la-là. C'est si bon
Els mites ens mantenen on the road. Gràcies a ells prenem consciència de la nostra ment; passat, present i projeccions futures. Sobretot ens fan veure molt del passat i molt del desitjat, allunyant-nos del ara i aquí. Així doncs, els mites floten. I ens fan flotar. L'acció és dormir i l'objecte físic o material és el mite. Una acció, dues sensacions: ens regalen somnis, debades útils, par rire ou pleurer. Un mite ets tu. Intemporal. Ple de contradiccions. Recreant-se cada dia. Reneixent cada instant. Un mite som tots, però amb cadascú. sense barreges ni mitges tintes. El que vull dir és que dins nostre, portem el mite tant incorporat com el color dels nostres ulls*. I es dilata i es contrau al ritme de la nineta de l'ull. En comunió perfecta amb les experiències, per no sonar discordants, per no grinyolar de forma massa exagerada. El mite es fa gran i es fa petit, l'iris es dilata i el subjecte mor entre les reins, oh, mon amour. Som dins la sala plena i hi fa molta calor. SUOR. La suor despulla els individus i els converteix en natura. Foscor i moltes ninetes de vellut en moviment, i una senyora molt morena, amb un sari preciós i el braç ple de braçalets llatinoamericans i asiàtics. 54 anys, arrugues i camí. Dona, a côte, samarreta blanca de cotó, de tirantets, sense sostenidor, pits petits i molt eixerits, es fan mirar per divertits. Cabell negre i llarg, bella, de 25?. Xicotet amb polo Lacoste i ulleres très les Opticiens du Bac, preocupat per ser per allà, bon nanu, amb un contacte quiromassatgístic al carrer Balmes amb Travessera (Balmes 100 i pico), que reparteix orgullós i molt convençut del caràcter upper east side de l'acció.
Tots ens hem congregat aquí per la mateixa sensació d'snobisme. Gaudir-la, descobrir-la, reafirmar-la, intentar tocar-la.
El mite és el triomf.
I acte seguit la devallada.
El mite és la vida.
I LA MORT. amb visage d'une enfant
Hem d'estar molt contents pel temperament i caràcter de la felicitat. Doncs, si, hi hem d'estar!, oi tant (i creua els braços amb decisió i serra fort dents i llavis) Per la seva condició, complexió i creació. pum! jouer un jour.
Els mites ens envolten, tota la vida i són els miralls de la falsa realitat. De la realitat veritable. Ells voldrien ser com nosaltres i nosaltres com ells. Ells lluiten per tocar el blau del cel i nosaltres el del llac, de l'abundància. Les vides més apassionants són aquelles que tenen la voluntat de moure els mites per pròpia fruició.
*o les línies de la nostra mà.
"em deixo a la secció les notes que em va deixant la Laura cada dia".
Tots ens hem congregat aquí per la mateixa sensació d'snobisme. Gaudir-la, descobrir-la, reafirmar-la, intentar tocar-la.
El mite és el triomf.
I acte seguit la devallada.
El mite és la vida.
I LA MORT. amb visage d'une enfant
Hem d'estar molt contents pel temperament i caràcter de la felicitat. Doncs, si, hi hem d'estar!, oi tant (i creua els braços amb decisió i serra fort dents i llavis) Per la seva condició, complexió i creació. pum! jouer un jour.
Els mites ens envolten, tota la vida i són els miralls de la falsa realitat. De la realitat veritable. Ells voldrien ser com nosaltres i nosaltres com ells. Ells lluiten per tocar el blau del cel i nosaltres el del llac, de l'abundància. Les vides més apassionants són aquelles que tenen la voluntat de moure els mites per pròpia fruició.
*o les línies de la nostra mà.
"em deixo a la secció les notes que em va deixant la Laura cada dia".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)