“Els reis de Pèrsia cridaven les seves dones perquè els acompanyessin durant els festins; però quan el vi els acalorava per complet i calia que donaren regna solta a la voluptat, les reenviaven a les seves cambres per no fer-les participar dels seus apetits desmesurats, i feien venir en el seu lloc dones amb les quals no tenien aquestes obligaciones respectuoses.”
Al meu judici, els reis de Pèrsia no obraven bé. Però seria mesquí dir que no els respecto quan jo també he actuat així alguna vegada, presa per la mala regurgitació de l’eduació rebuda i els costums observats. Ara bé, mai han estat el meu mirall. Avui encara menys. Només podem ser prudents amb la nostra pròpia prudència, no cap d’adquirida, ni vista, ni imaginada, ni projectada. La prudència situada entre el ventre i el cor, amorosida pel cervell. Amb l’eduació, la nostra ànima ha d’aprendre una actitud millor, epicúrea, equilibrada, amb absència d’afliccions i excessos en el temps. El judici ha continuat malalt des dels reis de Pèrsia, als fills de casa bona, passant pels publicistes dels anys 80, els farmacèutics de segles enllà, els propietaris de bars, caixers de banca, per arribar als doctors contemporanis. Judici malalt. Judici embrutit per la tradició i l’abatiment. L’avorriment. La ceguesa.
Els savis són els primers enganyats. La seves paraules no han fet virar les accions dels governants. Equivocats tots. Sords de mots dits cap endins, per solidificar-los, els han escampat, esberlat, escapats, fos, espastifat de mala manera. De fet, per a tots, qualsevol altra ciència és perjudicial si no es posseeix la de la bondat; que sempre flueix però no sempre hi surem, fent-nos-hi els morts, preferim capbussar-nos, nedar mar enllà. Cercant ànimes innexistents. Immortalitats corruptes. Percepcions acolorides.
Caminem. Moderats. Sense perdre el nord i tampoc el sud.
Valorem-nos amb justícia quasi divina, mirant què trepitjem.
