Preparem-nos, la ruta és llarga. Molt i molt llarga.
Drinking; wishful thinking.
11 anys més dos mesos i escaig de mil·lenni.
Tots els dies us han semblat igual, en efecte, heu vist el mateix.
Potser els 11 anys de nou mil·lenni han estat el mateix cada dia.
tots convulsos i dispersos.
Tots els dies us han semblat igual, en efecte, heu vist el mateix.
Potser els 11 anys de nou mil·lenni han estat el mateix cada dia.
Entre manifestacions brutals i petons
tots convulsos i dispersos.
...............................
Ahir vaig menjar caviar
per segona vegada. El meu acompanyant deia que era bo. Perquè tenia gust de
mar. Té gust de mar, exclamava cofoi.
La fauna era
variada i generalment de raig UVA arrugat.
Vaig arribar a
casa amb els sostenidors descordats i la roba posada.
No puc escriure
se m’ha esquinzat l’ull. És dolorós i inútil.
En blanc i negre
El dia de reis en Francesc Marc Álvaro va escriure un article al diari on citava a Joan Fuster.
"No esperis, ni temis i seràs perfecte".
Hi afegiríem... només projecta i fes.
La vida rural és informal, la urbana, contradictòria.
Aquest senyor de la gesta de dalt, si ens cenyim a la cita de'n Fuster, és perfecte.
Podríem dir que esperava acomplir l'objectiu, però la temeritat de l'acció (a ulls dels altres, ell no hi va anar sense una magna reflexió) era tant elevada que ell no esperava res. Res més que fer. Amb preparació, preparatius, per què?
Obsessió per la bellesa.
I témer; no hi ha imatge més plausible que la fotografia del desafiament, per entendre que aquest home no temia res, ni ningú. Encara menys a ell mateix.
Ailàs, quin savi.
Potser eren els seus x anys, però jo ho atribuiria a la determinació.
____
Fa molts dies que aquest text està en stand by.
...ja no sé per on anàvem... però el que us vull dir avui és que el principal problema és la gent que no sap viure.
La gent que no sap viure amarga i enrabia l'ànim d'aquells de bona fe que sí que en saben, perquè han conegut la coherència i el savoir faire.
Per què ets així? deixa anar en veu resignada i molt baixa, amb un fil d'aire, bufada, l'infant.
Empassa saliva caduca i espessa i diu que ja en té prou d'aquest color i salta de la cadira per marxar terra enllà.
Voldria afegir que aquella gent que no sap viure no necessàriament no ha conegut la coherència i el savoir faire; el que és segur és que un dia es van donar un cop al cap i ja mai més s'han refet.
Benvingut 12, je vais t'aimer.
Aquest any, a través del Facebook, hem sigut testimoni de moltes festes que no ens han vist. Riures, foscors, cigarrets, desenfocs, lluentons, alcohol, taules, caos, tovalles, talons, i algun llençol, entre fotografies i més fotografies que es perdran en l'espai mentalitzat digitalment.
M'he adonat d'una cosa... per molta globalització, tots necessitem (i valorem) aquell moment de recolliment en algun punt, amb algú. Un instant que ens continuïi fent sentir part de la nostra veritat, coexistint entre les altres. Seguim planificant-lo, buscant-lo, i trobant-lo, sovint inconscientment.
...que visquin els petits estels fugaços que són les nits de cap d'any. En diferents indrets, tots junts.
PS: Continuem perdent-nos pels jardins! lluitem en aquest nou any que acabem d'estrenar. Noteu com s'ha obert, refrescant, sparkling, com una ampolla d'spumante. No deixeu que s'esbravi!
Escena I
El senyor més gran jugava amb un gosset elegant que saltironejava al
voltant del seus peus. El tractava com les velletes als petits infants;
dient-li cosetes carinyoses mentre li acaronava la barbeta de gos petit i
estarrufat. El senyor es deia Daniel i el seu era un posat recte que combinava
amb una cara allargassada. Duia unes ulleres de sol i un polo de tenista de to
groc pastel. Tot el que feia sonar per la boca era en francès; les expressions
se li escapaven amb un somriure a través d’una boca gran i estricte.
S’apreciava el pas del temps en el seu rostre i en el to de veu, però negociava
molt bé amb la seva part múrria i jovial. Fresc. Era un home viatjat. Repetia i
repetia, les États-Unis, les États Unis,
com si encara fos el nom de la terra promesa. Uuuuh –aixecava el cap- les États-Unis...Quan passava cap a l’Italie, la seva veu es tornava romàntica
i s’emirallava amb la llum que es colava sota el para-sol, fent brillar els cantons de les ulleres negres. Oh,
l’Italie!. Veient l’interés de la seva interlocutora va enretirar la cadira
de vímet i es va tombar una micona cap a la dreta, amb parsimònia, per tal de
fer més fàcil el monòleg versus monosíl·lab. És agradable escoltar un senyor gran. Explicava que la seva família havia regentat una empresa textile. També l’entusiasmava la paraula textile. I es fregava una mica el polo amb el polze i el dit índex
exemplificant a quin tèxtil es dedicaven a casa seva. Es veu que feien roba
esportiva especialitzada. Havien treballat amb en Cardin. Sí. Ja ho crec. I
mirava mar enllà, amb una alegria gens nostàlgica. No semblava una persona gran.
En Daniel era un home simpàtic i despreocupat que hom etiquetaria amb 30 anys,
si no fos per la seva factura física, evidentment vella.
Entre ell, la tovalla, les copes i el plat de sèpia lila amb julivert i oli
lluent, hi havia un altre home, en Nicolas, o Nicolau. Com el Pare Noël deia. Estava igual de content que en Daniel, o potser més. De fet, els dos compartien
el mateix estat anímic. Tranquils i relaxats. Tot i que en Nicolas, com que era
més jove, era més ràpid de moviments i exagerava més les rialles. En Nico vivia
molt cofoi al Mas de 60 finestres, suposem que propietat del seu company Daniel.
En Nicolas era més jove. A primer cop d’ull la interlocutora va pensar que n’era el fill. El senyor de 75 anys i el fill de 50. Lligava. Però no. En Nicolas amb una cua de cabell de palla emblanquinada, no era el fill de’n Daniel. I el masover? Amb aquelles bambes blanques, els seus texans i la samarreta esportiva vella i mediocre, potser n’era el noi dels encàrrecs i/o gestions...tampoc. Tot i que sí que es desplaçava fins a Lyon per “fer papers” del senyor Daniel. Es veu que finalment, no pas perquè ho diguessin ells si no perquè l’amic de la interlocutora li va fer notar posteriorment amb tot un seguit de raons objectives com que el senyor Daniel no s’havia casat mai ni havia tingut fills..."i tu vinga a burxar amb el per què no ha tingut fills senyor Daniel?, Però com és que no ha tingut fills?". Com una nena petita insistent davant d’una evidència sense fissura. L’altre n’era el company. El company secretari.
No sé si s’estimaven. Però certament es respectaven amb una
excel·lència envejable. Llegien l’Expansión, le Figaro. Le
Figaro magazine, digué en Daniel amb elegància despreocupada. I La
Vanguardia. Ho van comentar. Sobre la taula d’aquell dimecres festiu i marítim,
no n’hi havia cap de diari. Durant l’estona que va durar la conversa de
restaurant amb els veïns de taula, no es varen mirar en cap moment. Abans només
s’havien mirat per temes logístics com omplir més la copa de vi o passar-se el
plat de menjar. Tot plegat només feia que denotar la pila d’anys que devia fer
que es coneixen. Vivien entre Figuerás i la ciutat francesa de Lyon i era altament agradable imaginar-se la seva vida de no fer
res més que menjar, dormir, llegir i gaudir. Una vida de somni antic i immortal
com ells dos mateixos. I que, igual que la pols, amaga secrets darrera,
difícils de descobrir en una primera passada. Mercès centelles!
Es varen trobar el 1926. Un en tenia 22 i l'altre 29. Units des de llavors per sempre.
Tingueren els seus alts i baixos, 20 anys sense parlar-se; és clar. Els genis s'atreuen i es repel·len amb un amor denominació d'origen secreta. Impenetrable per ningú més. Molt més únic que qualsevol altra història que pogueu conèixer o somniar.
Els estimo. I el fort imaginari que m'han deixat m'impulsa cap al millor dels móns.
PS: Una marranada pròpia de Déu nostru senyor que no sigueu immortals de carn i os.
Canviem el món llegint-lo
L'altre dia vaig descobrir que els sopars d'amics on tothom aporta alguna coseta feta amb amor, o comprada còmodament, amb la posterior reunió al voltant d'una taula per fer-la petar provenen del mot grec Eranos.
I aquest és el nom que va escollir Rudolf Otto l'any 33 del segle passat per inaugurar una sèrie de trobades que es durien a terme a casa la senyora Olga Fröbe-Kapteyn, també fundadora, inspirants en el psiquiatra Jung.
Allà s'hi reunien cada any intel·lectuals de tota mena per parlar de què hi fem aquí (anant més enllà de l'especulació filosòfica), i crear diàleg entre l'Orient i l'Occident.
Un senyor anomenat Gilbert Durand es va inventar un mètode interessantíssim per tots aquells amants de l'imaginari conscientment inconscient, lligat consanguíniament al psicoanàlisi i al surrealisme.
Amb la seva mitocrítica, Durand asistia a les reunions d'Eranos i feia les seves aportacions per tal de millorar/esporgar/redreçar/teoritzar/encaminar/dirigir/germinar/administrar... aquest món en el qual vivim.
Llavors fou tan obligatori com ara.
Per això, actualment tenim una nova oportunitat de llegir petites il·luminacions d'alguna d'aquestes conferències.
El respectable professor Alain Verjat amb la complicitat de l'aristocràtica i elegant Editorial Siruela exactament, la de la col·lecció El Árbol del Paraíso, ha editat "La crisis espiritual en Occidente. Las conferencias de Eranos".
És un dens compendi ple de referències mitològuiques, poètiques, científiques i metafòriques...dividides en capítols. És lectura de gota a gota. Idees per interioritzar amb calma i assaborir a llarg termini. Tothom sap que el camí del saber és etern fins l'últim dia difícil.
Al capítol "La ética del pluralismo y el problema de la coherencia" hi trobareu que el problema és de plenitud, no de perfecció. I que és a les profundidats del desig humà i al principi de similitud on hem d'anar a petar.
També hi ha un concepte agombolador que apaivaga molts mal de caps, si no tots, i no és res més que la coincidentia oppositorum ...inevitablement m'evoca al geni.
L'últim capítol, "la bellesa como presencia paraclética", ens fa entendre la protecció i el consol que aquesta obra en nosaltres. Respostes en l'Esperit Sant i espiritualitat que el llibra deixa fluir sense acostar-se a la religió; qüestionant-nos, donant voltes, pujant i baixant, escoltant;
perquè sempre anem més enllà.
Perquè existeix un altre món, i és aquí,...hem de viure en ell.
Durand dixit.
I aquest és el nom que va escollir Rudolf Otto l'any 33 del segle passat per inaugurar una sèrie de trobades que es durien a terme a casa la senyora Olga Fröbe-Kapteyn, també fundadora, inspirants en el psiquiatra Jung.
Allà s'hi reunien cada any intel·lectuals de tota mena per parlar de què hi fem aquí (anant més enllà de l'especulació filosòfica), i crear diàleg entre l'Orient i l'Occident.
Un senyor anomenat Gilbert Durand es va inventar un mètode interessantíssim per tots aquells amants de l'imaginari conscientment inconscient, lligat consanguíniament al psicoanàlisi i al surrealisme.
Amb la seva mitocrítica, Durand asistia a les reunions d'Eranos i feia les seves aportacions per tal de millorar/esporgar/redreçar/teoritzar/encaminar/dirigir/germinar/administrar... aquest món en el qual vivim.
Llavors fou tan obligatori com ara.
Per això, actualment tenim una nova oportunitat de llegir petites il·luminacions d'alguna d'aquestes conferències.
El respectable professor Alain Verjat amb la complicitat de l'aristocràtica i elegant Editorial Siruela exactament, la de la col·lecció El Árbol del Paraíso, ha editat "La crisis espiritual en Occidente. Las conferencias de Eranos".
És un dens compendi ple de referències mitològuiques, poètiques, científiques i metafòriques...dividides en capítols. És lectura de gota a gota. Idees per interioritzar amb calma i assaborir a llarg termini. Tothom sap que el camí del saber és etern fins l'últim dia difícil.
Al capítol "La ética del pluralismo y el problema de la coherencia" hi trobareu que el problema és de plenitud, no de perfecció. I que és a les profundidats del desig humà i al principi de similitud on hem d'anar a petar.
També hi ha un concepte agombolador que apaivaga molts mal de caps, si no tots, i no és res més que la coincidentia oppositorum ...inevitablement m'evoca al geni.
L'últim capítol, "la bellesa como presencia paraclética", ens fa entendre la protecció i el consol que aquesta obra en nosaltres. Respostes en l'Esperit Sant i espiritualitat que el llibra deixa fluir sense acostar-se a la religió; qüestionant-nos, donant voltes, pujant i baixant, escoltant;
perquè sempre anem més enllà.
Perquè existeix un altre món, i és aquí,...hem de viure en ell.
Durand dixit.
MÉS
Paris és fred avui. Una dona espera amb el cotxe sobre un pont perquè el semàfor es posi color dòlar.Va a treballar amb una serp enrotllada al coll. Remou el màstil. Mira una llum amiga i antiga.
N'hi ha una altra, camí enllà, que la porta al cap caminant dins les esferes negres i llefiscoses que rodolen sense parar fins que l'atura.Amunt i avall, obrint la boca, amb un forat a la templa per on s'hi escapa la sensació infinita de somni, fletxa, ninots.
Sense pensament no hi podria haver hagut aquella guspira que fa marcar la inflexió inevitable.
Paris és fred avui?
Antimemorias
"No hay acto humano que no pueda ser objeto de exaltación, como no hay acto humano que no revele miseria. El relato literario siempre exalta: para que adquieran su debido relieve formal, para que su pintura conmueva, aún las mayores infamias han de revestirse con los ropajes de la grandeza; los hechos épicos, por otra parte, no lo son verdaderamente si no se los ejecuta desde alguna debilidad esencial."
André Malraux.
No es fácil
...com diuen els cubans.
No, quan plou i quan els diaris semblen especials de la sra. Merkel, dia rere dia. D'ella i de la crisi, i del deute, i de la desintegració de l'Euro, i del càncer europeu, i dels governadors del món anomenats Sachs. Els dolentots de la pel·lícula de sèrie B. I el canvi de paradigma que mai es fa efectiu...i ja portem ben bé tres anys amb el canvi incert! no cal que us acosteu a cap conferència de l'estat de la qüestió de qualsevol disciplina existent en aquest món nostre; totes acaben igual: hi havia una cosa que ara ha acabat i no sabem cap on anem. Oh! gràcies per la il·luminació senyor meu... I a l'hora del café encara arriben més escenaris de pluja que humitegen sabates i somnis.
Potser no és fàcil i és de llei defallir alguna vegada. Segur. Però no ens rendirem, oi que no? No ens llançarem per la finestra, que no som pas japonesos... o potser si, feu el que us roti. Aferreu-vos a allò que més us agrada fer (i si no ho sabeu, escolteu què bufa dins la tête, que bufa, que crema. segur) i fiqueu-vos-hi dins; encaparreu-vos-hi per oblidar les pàgines de pena i angoixa esquinçades sobre el banc mullat.
També podeu caminar fins el cinema i veure l'última de'n Von Trier...fa un exercici de responsabilitat i rigor, posant els punts sobre les is i fent el que fem tots des el dia que vam néixer, això és: mirar el cel tot buscant el què. Actuant amb bellesa sostinguda.
A propo, us heu fixat en les gavines volant sota la pluja?
No, quan plou i quan els diaris semblen especials de la sra. Merkel, dia rere dia. D'ella i de la crisi, i del deute, i de la desintegració de l'Euro, i del càncer europeu, i dels governadors del món anomenats Sachs. Els dolentots de la pel·lícula de sèrie B. I el canvi de paradigma que mai es fa efectiu...i ja portem ben bé tres anys amb el canvi incert! no cal que us acosteu a cap conferència de l'estat de la qüestió de qualsevol disciplina existent en aquest món nostre; totes acaben igual: hi havia una cosa que ara ha acabat i no sabem cap on anem. Oh! gràcies per la il·luminació senyor meu... I a l'hora del café encara arriben més escenaris de pluja que humitegen sabates i somnis.
Potser no és fàcil i és de llei defallir alguna vegada. Segur. Però no ens rendirem, oi que no? No ens llançarem per la finestra, que no som pas japonesos... o potser si, feu el que us roti. Aferreu-vos a allò que més us agrada fer (i si no ho sabeu, escolteu què bufa dins la tête, que bufa, que crema. segur) i fiqueu-vos-hi dins; encaparreu-vos-hi per oblidar les pàgines de pena i angoixa esquinçades sobre el banc mullat.
També podeu caminar fins el cinema i veure l'última de'n Von Trier...fa un exercici de responsabilitat i rigor, posant els punts sobre les is i fent el que fem tots des el dia que vam néixer, això és: mirar el cel tot buscant el què. Actuant amb bellesa sostinguda.
A propo, us heu fixat en les gavines volant sota la pluja?
"Melancólicos a fuerza de placer"
A La Contra d'avui hi ha un cantautor d'aquells maleïts. Un home conscient. Tot i que el deix de la seva veu m'enrabiï una mica...té alguna cosa de trobador francès de segle passat i un romanticisme simpàtic, decadent i dolç. És bo escoltar les paraules de quietud fetes cançó.
Suposo que serà cert que tant se li en fot ser a l'Spotify...però quina sort haver-lo localitzat dedans.
Suposo que serà cert que tant se li en fot ser a l'Spotify...però quina sort haver-lo localitzat dedans.
Dissabte temperat
Col·locar la punta del dit sobre
la balança amb molta cura. Deixar anar amb simple quotidianitat que els
panelletes marxen com l’aigua un cop es deixen sobre la taula. Assegurar a les més indecises que és millor que
sobri que no pas que en falti. I sobretot aconseguir que es decantessin per les
plates personalitzades en comptes de comprar les que ja descansaven preparades
sota el vidre arodonit. Amb destresa i una gràcia evident, la Mònica podia aconseguir
entaforar 25 panellets a la safata amb sanefes de cartró de mida, idealment, 16
peces.
Ei! I sense deixar de banda l’estètica.
Perquè la Mònica
col·locava panellets sobre la plata blanca com el joier eixerit col·loca perles
al coll de les senyores distingides.
Havia menjat d’una revolada i no
havia pogut deixar-se anar al sofà per la seva mínima migdiada. I caminant
ràpid, perquè arribava tard, pensava en càterings, pastissos i panellets, quan
un gust àcid va pujar-li de la gola a la boca, com un cop. Era el rotet silenciós
dels macarrons ben sofregits amb botifarra que havia dinat a casa. Els mateixos
macarrons, sense desfer, lluien a l’aparador de la botiga, al costat del bacallà
a la llauna i el fricandó amb bolets que pastaven en safates que semblaven de
plata.
Tres carrers més enllà, al costat
de l’església, una joveneta li explicava a una altra que avui s’havia posat les
lentilles del revés. Ai. Li responia l’amiga. Vols que anem a fer un suís al
BonGust?, el podem acompanyar amb quatre panellets!. Suís amb panellets???, va dir amb una ganyota la de les lentilles. L'Ernest me la tornada a fer...respongué la segona.
Ahir vaig conèixer un artista
Aquell que crida l'atenció sense necessitat d'obrir la boca. Persona d'aura màgica que atrau amb magnètic silenci, activant-te quan és a prop.
Artista perquè viu passió i curiositat. Parla amb els ulls que escupen cervell i cor en simbiosi natural.
Ahir vaig conèixer un home amb talent i sentit de vida. Artista perquè posseeix el do de copsar l'essència que els seus coetanis quasi bé no perceben.
Sabràs què ets davant d'un artista quan vegis un far que il·lumina de forma perenne. I sempre tinguis ganes de més. Mirar-te'l, escoltar-te'l, entenent que et coneix. Comprenent que no podem fer altra cosa que traduir-nos. Viuràs content, quan les espurnes ocurrents et penetrin i t'ajudin a nedar amb més força cada dia. Escolta-les!
Els genis són persones vivint amb èxit i responsabilitat el que saben fer més bé.
I efectivament, la seva misèria és la teva. Però no oblidis que no t'ha tocat a tu crear el paradís des d'uns fulls en blanc.
... Michael Nyman, sap que l'art fereix i fa patir però que no hi ha res més que et pugui satisfer en plenitud. I ell ho viu tranquil·lament, de forma orgànica.
En aquella sala de cinema, un cop acabat el seu documental, l'home seia deixat anat a la butaca...es notava que havia vist el film més d'una vegada. El cor va saltar quan el vaig detectar. Jove ansiosa i ràpida, emocionada de regalar-nos quatre paraules. Quan les mans càlides del compositor agafaren les meves, vaig ser feliç.
Artista? aquell que et fa transcendir en l'excelsa bellesa d'un món imperfecte. El que et fa plorar en consciència! clama que ets únic!
És un home egocèntric i alhora generós. Accepta la inspiració. Comme il faut
...thank you Mr. Nyman.
PS: Tots i totes sabeu quan sou davant d'un artista. Perdoneu la retòrica. D'altra banda, m'assedega i allarga el moment d'èxtasi. Jo també sóc egocèntrica. I els que em coneixeu sabeu que avui respiro paraules. Nedant en la seva infinita profunditat. Són elles les que juguen amb mi...decidint quan l'encerto, quan les penetro, quan tant sols frego la superfície, quan ens abracem, paraules.
Artista perquè viu passió i curiositat. Parla amb els ulls que escupen cervell i cor en simbiosi natural.
Ahir vaig conèixer un home amb talent i sentit de vida. Artista perquè posseeix el do de copsar l'essència que els seus coetanis quasi bé no perceben.
Sabràs què ets davant d'un artista quan vegis un far que il·lumina de forma perenne. I sempre tinguis ganes de més. Mirar-te'l, escoltar-te'l, entenent que et coneix. Comprenent que no podem fer altra cosa que traduir-nos. Viuràs content, quan les espurnes ocurrents et penetrin i t'ajudin a nedar amb més força cada dia. Escolta-les!
Els genis són persones vivint amb èxit i responsabilitat el que saben fer més bé.
I efectivament, la seva misèria és la teva. Però no oblidis que no t'ha tocat a tu crear el paradís des d'uns fulls en blanc.
... Michael Nyman, sap que l'art fereix i fa patir però que no hi ha res més que et pugui satisfer en plenitud. I ell ho viu tranquil·lament, de forma orgànica.
En aquella sala de cinema, un cop acabat el seu documental, l'home seia deixat anat a la butaca...es notava que havia vist el film més d'una vegada. El cor va saltar quan el vaig detectar. Jove ansiosa i ràpida, emocionada de regalar-nos quatre paraules. Quan les mans càlides del compositor agafaren les meves, vaig ser feliç.
Artista? aquell que et fa transcendir en l'excelsa bellesa d'un món imperfecte. El que et fa plorar en consciència! clama que ets únic!
És un home egocèntric i alhora generós. Accepta la inspiració. Comme il faut
...thank you Mr. Nyman.
PS: Tots i totes sabeu quan sou davant d'un artista. Perdoneu la retòrica. D'altra banda, m'assedega i allarga el moment d'èxtasi. Jo també sóc egocèntrica. I els que em coneixeu sabeu que avui respiro paraules. Nedant en la seva infinita profunditat. Són elles les que juguen amb mi...decidint quan l'encerto, quan les penetro, quan tant sols frego la superfície, quan ens abracem, paraules.
Candida
Blanquíssimes, lluminoses, pures. Actes sincers i innocents.
La putada és fer-se gran i perdre els millors atributs dels menuts.
Però és ben fàcil! seguiu somniant, somrient, càndides ànimes!
La putada és fer-se gran i perdre els millors atributs dels menuts.
Però és ben fàcil! seguiu somniant, somrient, càndides ànimes!
Sentiments contradictoris
Començo així perquè estic enrabiada de trobar-me davant "el paper en blanc" amb ganes d'escriure sobre l'obra de teatre d'ahir i no saber per on continuar...
I m'adono que jo no en sé de fer crítica teatral i m'enfilo per les parets! però dona, home, tranquil·la. No pots pretendre saber-ho fer tot en aquesta vida. I me'n vaig per les branques. Però m'hi obligo.
Per què?
Perquè qualsevol moment és bo per practicar aquest joc de paraules que es coordinen, una darera l'altra, fent camí. La vida en cada una d'elles.
Qui té por de Virginia Woolf?
Vilarasau excessivament excelsa, al costat d'un Arquillué amo i senyor de l'escena, anul·lat per tanta misèria interior. Bé, segurament no. Potser ell guarda més bondat interior ...i definitivament s'ha entregat tant enllà, s'ha arrossegat d'aquella manera perversa, que qualsevol humiliació és bona per sentir-se útil. Perquè ha desaprès a dirigir-se de qualsevol altra manera a còpia d'anys d'afilades repeticions.
Generosíssims convidats (Aixalà i Benet), encarregats de fer pujar i baixar les envestides dels primers. Ells recolzen i animen un diàleg brutal.
L'alcohol i els jocs són vestits al terra. Aviat només escoltem i veiem sentiments despullats. Pornografia de qualitat càlida.
Qui té por de Virginia Woolf?
Un públic que assisteix perplex i angoixat a la duresa còmoda en la qual estan instal·lats els protagonistes. Uns espectadors que no poden evitar convertir-se en voyeurs sàdics al final, quan descobreixen, gradualment, que han entrat a la part fosca del seu ser. Aquella que gaudeix veient patir els altres (esclar, esclar perquè sabem que és teatre. Oi tant! què va. El dolor dels altres no ens atrau mai. Au. On vas a parar)
Qui té por de Virginia Woolf?
Tots nosaltres que mirem o actuem estem espantats del llop que són les nostres entranyes. I l'ésser més pla es converteix en el més temible i el més extrem en la criatura indefensa i desesperada, la més incapaç de consolar-se o llepar-se les ferides.
Aquell parell no es feien mal gratuitament. George i Martha es mataven amb vida perquè no havien après una altra forma per tal de sobreviure. Sovint el negre és un color comfortable i pròxim, tant fàcil que difumina l'ètica.
Qui té por de Virginia Woolf?
Totes les bèsties mal educades.
Tots; feres de tant en tant. Primavera després tardor.
Sono qui con te sempre più solo... E un privilegio estare con te?
I m'adono que jo no en sé de fer crítica teatral i m'enfilo per les parets! però dona, home, tranquil·la. No pots pretendre saber-ho fer tot en aquesta vida. I me'n vaig per les branques. Però m'hi obligo.
Per què?
Perquè qualsevol moment és bo per practicar aquest joc de paraules que es coordinen, una darera l'altra, fent camí. La vida en cada una d'elles.
Qui té por de Virginia Woolf?
Vilarasau excessivament excelsa, al costat d'un Arquillué amo i senyor de l'escena, anul·lat per tanta misèria interior. Bé, segurament no. Potser ell guarda més bondat interior ...i definitivament s'ha entregat tant enllà, s'ha arrossegat d'aquella manera perversa, que qualsevol humiliació és bona per sentir-se útil. Perquè ha desaprès a dirigir-se de qualsevol altra manera a còpia d'anys d'afilades repeticions.
Generosíssims convidats (Aixalà i Benet), encarregats de fer pujar i baixar les envestides dels primers. Ells recolzen i animen un diàleg brutal.
L'alcohol i els jocs són vestits al terra. Aviat només escoltem i veiem sentiments despullats. Pornografia de qualitat càlida.
Qui té por de Virginia Woolf?
Un públic que assisteix perplex i angoixat a la duresa còmoda en la qual estan instal·lats els protagonistes. Uns espectadors que no poden evitar convertir-se en voyeurs sàdics al final, quan descobreixen, gradualment, que han entrat a la part fosca del seu ser. Aquella que gaudeix veient patir els altres (esclar, esclar perquè sabem que és teatre. Oi tant! què va. El dolor dels altres no ens atrau mai. Au. On vas a parar)
Qui té por de Virginia Woolf?
Tots nosaltres que mirem o actuem estem espantats del llop que són les nostres entranyes. I l'ésser més pla es converteix en el més temible i el més extrem en la criatura indefensa i desesperada, la més incapaç de consolar-se o llepar-se les ferides.
Aquell parell no es feien mal gratuitament. George i Martha es mataven amb vida perquè no havien après una altra forma per tal de sobreviure. Sovint el negre és un color comfortable i pròxim, tant fàcil que difumina l'ètica.
Qui té por de Virginia Woolf?
Totes les bèsties mal educades.
Tots; feres de tant en tant. Primavera després tardor.
Sono qui con te sempre più solo... E un privilegio estare con te?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)