A FAVOR

A favor d'Eurovegas a Catalunya. Igual que estic a favor del Sónar, d'Eurodisney, de la Bienal de Venècia, del Festival de Cannes, de l'exposició magnànima de Kassel (i de'n Serra, es clar), del MIT de Massachusetts, de Google, del muñeco Miguelín de la Coixet a Shangai, dels castellers al Japó, de l'artista Xavier González i les seves obres excel·lents i noves i fortes. I de la Filmoteca de la meva ciutat (quan projecta les coses bé, des del principi fins al final), i de Futurscope, i de les Seychelles, i dels pobles que tenen sales i jardins on hi desenvolupen activitats i marionetes com les del Teatre Monclar a Sant Feliu de Guíxols, i dels amfiteatres grecs i romans. I dels restaurants, estrellats, o no. I dels diletants.
I de tot el passat, i de tot el futur, i de la fira del llibre de Frankfurt. I d'Amèrica llatina i el seus orgulls nacionals; plats, vestits, cares. I de la Fashion Week de Nova York, i de l'street art de Londres i de les improvitzacions a qualsevol plaça esgavellada pel món. I del festival de Poesia que fan per aquí, quan he tingut la maduresa suficient per entrendre què és, i perquè és tant important. I dels Oscars i també dels Razzies. I de la banca ètica (de veritat), i de l'òpera de Sidney, i del/a Guggenheim, i de Sacks (Can Sacks , com aquell qui parla del gran magatzem com la botiga de conveniència del costat de casa), i d'anar despullat, també. I del dandi solitari del qual parlava en Dedéu l'altre dia. Però també, de l'exhibicionista, sí. I dels atacs de supèrbia fent comèdia; la supèrbia de debó fa recargolar-se de riure. I de l'inteligència i del xou en tots els formats: completament a favor d'aquell que és invisible, clar. De TOTA la dansa, del Cirque du soleil i d'Eurovisió, fa uns anys m'agradava molt. Ah, ostres, sí. I a favor del Barça. A favor del Barça que ens fa el favor de fer-nos orgullosos conscients. Perquè com diu aquell nin tant bufó i cabró: la meva excusa per tal d'acceptar que m'agrada el fútbol és que a Passolini també li agradava. I a favor del Madrid, perquè no seríem com som sense ell.

Espero que no estigui quedant massa imbècil aquest escrit. Però us ho dic sincerament. Vull veritat i prou d'hipocresia. I si hi ha d'haver més quisca, que estigui ben feta siusplau.
Minuciosament merda capciosa sense brillar tosca i cremosa.

(Hem de mantenir algunes tradicions, sí.)

A favor d'Eurovegas a Catalunya perquè el nostre país necessita moltes coses i aquesta no és una tragèdia.
No és una central nuclear, no vénen a construir armes. No ens vénen a colonitzar. S'ha acabat un tipus important d'americanització; això ho sabíeu, oi?

Entenc el no i/o neguit dels propietaris d'aquells terrenys. Hi ha un concepte que el profe Calsina em va deixar imprès al cervell en alguna classe de polítiques, fent-me entendre l'empatia i assentint convençuda amb el cap. Ah es clar, ja ho entenc. Not in my backyard, deia, passejant amunt i avall sobre la tarima de davant la gran pissarra verda. Quan ens diuen que què ens semblaria un nou cementiri, que la gent es mor i no podem enterrar-la, i que necessitem un nou cementiri, i si, tots veiem que SÍ, QUE HOME I TANT, que ÒBVIAMENT necessitem construir nous forats per col·locar-hi els cadàvers...però que siusplau, construeixi-me'ls una mica més enllà. Enretiri aquella làpida del meu jardinet. Això és aquest sí, però aquí no, pel qual ens podrien titllar de cínics i panxacontents als que estem a favor de l'Eurovegas. Sí, perquè no te'l fan al costat de casa.

Però no.

Gràcies a un article aclaridor que acabo de llegir del Jaume V. Aroca he vist exactament on es planteja col·locar l'Eurovegas -al Parc Agrari del Baix Llobregat-, en l'última reserva d'espai agrícola de l'àrea metropolitana de Barcelona. I m'he anat relaxant a poc a poc; metròpoli i agricultura no acaben d'estar del tot relacionants, oi? Bé, i encara que els fessim relacionar, encaixar, per tot el que s'arriben a queixar els anti Eurovegas...senyors i senyores, quantes fruites i verdures produeixen aquests camps? Segons el sr. Aroca, el 10% de les que consumeixen els habitants de Barcelona i dels municipis del seu entorn. Vaig molt errada si suggereixo que podríem anar a cercar aquest 10% de fruita i verdura enfilant-nos cap al nord o dirigint-nos cap al sud?, m'equivoco si dic que gironins i lleidatans estarien ben contents de servir, més, a l'àrea metropolitana?

El seu nom ho indica, metròpoli: ciutat principal de l'estat, ciutat d'origen. Són coherents, no han projectat Eurovegas a Montserrat ni a Lloret.

Prefereixo socialització i entrada de persones i capital en aquells terrenys que 3000 hectàrees verdes. Allà, sí. Prefereixo més gent amb feina que 3000 hectàrees verdes mig buides. Allà, sí. Prefereixo veure somriures, alegria i diversió que 3000 hectàrees on s'hi escolta el silenci estancat. Allà, sí.

Ambientalistes. La metròpoli pot tenir horts urbans! es clar que sí! Fem que els balcons i els jardins s'omplin de tomaqueres, però siusplau, al Parc Agrari del Baix Llobregat posem-hi un parc com Déu mana, de segle XXI.

Conservadors. Tants que us queixeu i després, alguns, sou protagonistes dignes d'un Houllebecq que marxeu a Indonesia per abusar de criatures. Els de la doble moral.

I encara n'hi ha uns altres. Porucs. Aquests que que tant es queixen brandant la mà: però què és això?!, quin turisme volem?, Eurovegas NO!...aquests són els que han oblidat, entre d'altres coses molt importants, què era divertir-se. Ja no saben bascular entre el seny i la rauxa i han quedat enrocats en un dels dos extrems.
Els dos el mateix finalment. Els dos igual de nocius.

Ep. I si us semblen unes aproximacions massa excitades, també hi ha una altra solució, fem-li als senyors de Las Vegas Sands un contracte tipus Guardiola...vinguin, monti'n la paradeta, i si són tant dolentots i malignes, els fem fora al cap de 4 anys.

Finalment vull expressar que no estic tant a favor de l'hotel Vela vist des del capdamunt del carrer Muntaner.

Arrufo la cara resignada. Sí, i no em digueu que no ens podem resignar mai, que de tant en tant resignar-se no està bé; no m'ho digueu perquè jo, jo hi estic A FAVOR.



Mirades.

                                                                                                                                                                               
Petons.
Estiu fumat.




    Fotografia, Leopoldo Pomés.

Dilluns tornassolat

Diga'm-ho tu. Fes vertigen les temples, forada'm el timpà
de manera curosa, amorosa, dèspota,
així
inflama'm.
Hi ha una llum que no distingeixo bé. Plena a vessar de menjar.


Selves negres de gelatina. Gelatinoses; comunes.

.

Arramblar el llibre. Obrir-lo de bat a bat. Entaforar-hi tota la faccia. mmmmmmmmmmmmh. Esnifar ben fort les pàgines de Les flors del mal. oooooooooooooh. Menjar-me Baudelaire! (amb un crit).

. ; . Wait a sec.



Avui: La diferència entre un un snob i un dandi és que el primer mor perquè el convidin a una festa i el segon perquè el facin fora d'ella.
Això m'ho va explicar ahir un mestre al qual s'havia encarregat de deixar-li molt clar l'altre mestre, superlatiu, (com sabeu) Dalí. 

Bon dia vida bella !

 Fotografies, Xavier Clavijo.
 

In and out of love


El senyor feia funcionar la màquina que col·lapsava l’edifici. Dues grans pinces de cranc donaven cops a l’interior de l’estructura despullada. Tot eren pedres, juntes, runa. Pols. Cabells de bronze on s’hi arrapaven els blocs de roca, quedaven despenjats, aguantant-se tensos, estirats davant el pis de sota on hi havia una butaca sola emblanquinada. 


El so de la màquina era imperceptible des de dins. Per sort. Càspita! Les papallones no ho sabien. Allò era com parar el concert de Brandemburg de cop.
El sol creava un arc iris fugaç entre l’aigua que esquitxava un altre home a través d’una manguera industrial direcció l’enrunament. Gotetes a raig, felicitats per una estructura vella que desentelaven i apaivagaven amb la frescor d’un estiu pròxim.
Mentrestant, Damien Hirst actuava pels rics a la seva fàbrica escorxadora a Dudbridge, per tal de vendre'ls animals en formaldehid i rodones de colors sobre el llenç.
Ell ja no dibuixava, tampoc feia el taxidermista. Ell és el BUFÓ! 



                                                          Long life clowns of the world

Figaro


-Nothing is forever
-Nothing?
-Only memories. Memories are forever
-Not even.

Drinking; wishful thinking.

11 anys més dos mesos i escaig de mil·lenni.
Tots els dies us han semblat igual, en efecte, heu vist el mateix.
Potser els 11 anys de nou mil·lenni han estat el mateix cada dia.



Entre manifestacions brutals i petons

                                                                
                                                             tots convulsos i dispersos.

...............................

Ahir vaig menjar caviar per segona vegada. El meu acompanyant deia que era bo. Perquè tenia gust de mar. Té gust de mar, exclamava cofoi.
La fauna era variada i generalment de raig UVA arrugat.

Vaig arribar a casa amb els sostenidors descordats i la roba posada. 

No puc escriure se m’ha esquinzat l’ull. És dolorós i inútil.

En blanc i negre


El dia de reis en Francesc Marc Álvaro va escriure un article al diari on citava a Joan Fuster.
"No esperis, ni temis i seràs perfecte".

Hi afegiríem... només projecta i fes.

La vida rural és informal, la urbana, contradictòria.

Aquest senyor de la gesta de dalt, si ens cenyim a la cita de'n Fuster, és perfecte.
Podríem dir que esperava acomplir l'objectiu, però la temeritat de l'acció (a ulls dels altres, ell no hi va anar sense una magna reflexió) era tant elevada que ell no esperava res. Res més que fer. Amb preparació, preparatius, per què?
Obsessió per la bellesa.
I témer; no hi ha imatge més plausible que la fotografia del desafiament, per entendre que aquest home no temia res, ni ningú. Encara menys a ell mateix.
Ailàs, quin savi.
Potser eren els seus x anys, però jo ho atribuiria a la determinació.

____
Fa molts dies que aquest text està en stand by.

...ja no sé per on anàvem... però el que us vull dir avui és que el principal problema és la gent que no sap viure.

La gent que no sap viure amarga i enrabia l'ànim d'aquells de bona fe que sí que en saben, perquè han conegut la coherència i el savoir faire.

Per què ets així? deixa anar en veu resignada i molt baixa, amb un fil d'aire, bufada, l'infant.

Empassa saliva caduca i espessa i diu que ja en té prou d'aquest color i salta de la cadira per marxar terra enllà.


Voldria afegir que aquella gent que no sap viure no necessàriament no ha conegut la coherència i el savoir faire; el que és segur és que un dia es van donar un cop al cap i ja mai més s'han refet.




Benvingut 12, je vais t'aimer.

Aquest any, a través del Facebook, hem sigut testimoni de moltes festes que no ens han vist. Riures, foscors, cigarrets, desenfocs, lluentons, alcohol, taules, caos, tovalles, talons, i algun llençol, entre fotografies i més fotografies que es perdran en l'espai mentalitzat digitalment.
M'he adonat d'una cosa... per molta globalització, tots necessitem (i valorem) aquell moment de recolliment en algun punt, amb algú. Un instant que ens continuïi fent sentir part de la nostra veritat, coexistint entre les altres. Seguim planificant-lo, buscant-lo, i trobant-lo, sovint inconscientment.

...que visquin els petits estels fugaços que són les nits de cap d'any. En diferents indrets, tots junts.

PS: Continuem perdent-nos pels jardins! lluitem en aquest nou any que acabem d'estrenar. Noteu com s'ha obert, refrescant, sparkling, com una ampolla d'spumante. No deixeu que s'esbravi!


Escena I

El senyor més gran jugava amb un gosset elegant que saltironejava al voltant del seus peus. El tractava com les velletes als petits infants; dient-li cosetes carinyoses mentre li acaronava la barbeta de gos petit i estarrufat. El senyor es deia Daniel i el seu era un posat recte que combinava amb una cara allargassada. Duia unes ulleres de sol i un polo de tenista de to groc pastel. Tot el que feia sonar per la boca era en francès; les expressions se li escapaven amb un somriure a través d’una boca gran i estricte. S’apreciava el pas del temps en el seu rostre i en el to de veu, però negociava molt bé amb la seva part múrria i jovial. Fresc. Era un home viatjat. Repetia i repetia, les États-Unis, les États Unis, com si encara fos el nom de la terra promesa. Uuuuh –aixecava el cap- les États-Unis...Quan passava cap a l’Italie, la seva veu es tornava romàntica i s’emirallava amb la llum que es colava sota el para-sol, fent brillar els cantons de les ulleres negres. Oh, l’Italie!. Veient l’interés de la seva interlocutora va enretirar la cadira de vímet i es va tombar una micona cap a la dreta, amb parsimònia, per tal de fer més fàcil el monòleg versus monosíl·lab. És agradable escoltar un senyor gran. Explicava que la seva família havia regentat una empresa textile. També l’entusiasmava la paraula textile. I es fregava una mica el polo amb el polze i el dit índex exemplificant a quin tèxtil es dedicaven a casa seva. Es veu que feien roba esportiva especialitzada. Havien treballat amb en Cardin. Sí. Ja ho crec. I mirava mar enllà, amb una alegria gens nostàlgica. No semblava una persona gran. En Daniel era un home simpàtic i despreocupat que hom etiquetaria amb 30 anys, si no fos per la seva factura física, evidentment vella.

Entre ell, la tovalla, les copes i el plat de sèpia lila amb julivert i oli lluent, hi havia un altre home, en Nicolas, o Nicolau. Com el Pare Noël deia. Estava igual de content que en Daniel, o potser més. De fet, els dos compartien el mateix estat anímic. Tranquils i relaxats. Tot i que en Nicolas, com que era més jove, era més ràpid de moviments i exagerava més les rialles. En Nico vivia molt cofoi al Mas de 60 finestres, suposem que propietat del seu company Daniel.

En Nicolas era més jove. A primer cop d’ull la interlocutora va pensar que n’era el fill. El senyor de 75 anys i el fill de 50. Lligava. Però no. En Nicolas amb una cua de cabell de palla emblanquinada, no era el fill de’n Daniel. I el masover? Amb aquelles bambes blanques, els seus texans i la samarreta esportiva vella i mediocre, potser n’era el noi dels encàrrecs i/o gestions...tampoc. Tot i que sí que es desplaçava fins a Lyon per “fer papers” del senyor Daniel. Es veu que finalment, no pas perquè ho diguessin ells si no perquè l’amic de la interlocutora li va fer notar posteriorment amb tot un seguit de raons objectives com que el senyor Daniel no s’havia casat mai ni havia tingut fills..."i tu vinga a burxar amb el per què no ha tingut fills senyor Daniel?, Però com és que no ha tingut fills?". Com una nena petita insistent davant d’una evidència sense fissura. L’altre n’era el company. El company secretari.

No sé si s’estimaven. Però certament es respectaven amb una excel·lència envejable. Llegien l’Expansión, le Figaro. Le Figaro magazine, digué en Daniel amb elegància despreocupada. I La Vanguardia. Ho van comentar. Sobre la taula d’aquell dimecres festiu i marítim, no n’hi havia cap de diari. Durant l’estona que va durar la conversa de restaurant amb els veïns de taula, no es varen mirar en cap moment. Abans només s’havien mirat per temes logístics com omplir més la copa de vi o passar-se el plat de menjar. Tot plegat només feia que denotar la pila d’anys que devia fer que es coneixen. Vivien entre Figuerás i la ciutat francesa de Lyon i era altament agradable imaginar-se la seva vida de no fer res més que menjar, dormir, llegir i gaudir. Una vida de somni antic i immortal com ells dos mateixos. I que, igual que la pols, amaga secrets darrera, difícils de descobrir en una primera passada. 

Mercès centelles!


Es varen trobar el 1926. Un en tenia 22 i l'altre 29. Units des de llavors per sempre.
Tingueren els seus alts i baixos, 20 anys sense parlar-se; és clar. Els genis s'atreuen i es repel·len amb un amor denominació d'origen secreta. Impenetrable per ningú més. Molt més únic que qualsevol altra història que pogueu conèixer o somniar.

Els estimo. I el fort imaginari que m'han deixat m'impulsa cap al millor dels móns.


PS: Una marranada pròpia de Déu nostru senyor que no sigueu immortals de carn i os.


Canviem el món llegint-lo

L'altre dia vaig descobrir que els sopars d'amics on tothom aporta alguna coseta feta amb amor, o comprada còmodament, amb la posterior reunió al voltant d'una taula per fer-la petar provenen del mot grec Eranos.
I aquest és el nom que va escollir Rudolf Otto l'any 33 del segle passat per inaugurar una sèrie de trobades que es durien a terme a casa la senyora Olga Fröbe-Kapteyn, també fundadora, inspirants en el psiquiatra Jung.
Allà s'hi reunien cada any intel·lectuals de tota mena per parlar de què hi fem aquí (anant més enllà de l'especulació filosòfica), i crear diàleg entre l'Orient i l'Occident.
Un senyor anomenat Gilbert Durand es va inventar un mètode interessantíssim per tots aquells amants de l'imaginari conscientment inconscient, lligat consanguíniament al psicoanàlisi i al surrealisme.

Amb la seva mitocrítica, Durand asistia a les reunions d'Eranos i feia les seves aportacions per tal de millorar/esporgar/redreçar/teoritzar/encaminar/dirigir/germinar/administrar... aquest món en el qual vivim.

Llavors fou tan obligatori com ara.

Per això, actualment tenim una nova oportunitat de llegir petites il·luminacions d'alguna d'aquestes conferències.

El respectable professor Alain Verjat amb la complicitat de l'aristocràtica i elegant Editorial Siruela exactament, la de la col·lecció El Árbol del Paraíso, ha editat "La crisis espiritual en Occidente. Las conferencias de Eranos".

És un dens compendi ple de referències mitològuiques, poètiques, científiques i metafòriques...dividides en capítols. És lectura de gota a gota. Idees per interioritzar amb calma i assaborir a llarg termini. Tothom sap que el camí del saber és etern fins l'últim dia difícil.

Al capítol "La ética del pluralismo y el problema de la coherencia" hi trobareu que el problema és de plenitud, no de perfecció. I que és a les profundidats del desig humà i al principi de similitud on hem d'anar a petar.
També hi ha un concepte agombolador que apaivaga molts mal de caps, si no tots, i no és res més que la coincidentia oppositorum ...inevitablement m'evoca al geni.

L'últim capítol, "la bellesa como presencia paraclética", ens fa entendre la protecció i el consol que aquesta obra en nosaltres. Respostes en l'Esperit Sant i espiritualitat que el llibra deixa fluir sense acostar-se a la religió; qüestionant-nos, donant voltes, pujant i baixant, escoltant;

perquè sempre anem més enllà.

Perquè existeix un altre món, i és aquí,...hem de viure en ell.

Durand dixit.





MÉS


Paris és fred avui. Una dona espera amb el cotxe sobre un pont perquè el semàfor es posi color dòlar.Va a treballar amb una serp enrotllada al coll. Remou el màstil. Mira una llum amiga i antiga.
N'hi ha una altra, camí enllà, que la porta al cap caminant dins les esferes negres i llefiscoses que rodolen sense parar fins que l'atura.Amunt i avall, obrint la boca, amb un forat a la templa per on s'hi escapa la sensació infinita de somni, fletxa, ninots.
Sense pensament no hi podria haver hagut aquella guspira que fa marcar la inflexió inevitable.
Paris és fred avui?