Aquesta ciutat és un somni
per això no hi puc viure, ara,
fins que em desperti.
-Però, vols dir que t'agrada?
li pregunta l'amiga mentre prepara l'arròs amb verdures.
I les dues es posen a riure escandalosament.
Tinc ganes de sortir al carrer i veure tot allò que imagino.
La pica del petit immoble de l'amistançada està ben dissenyada,
l'aigüera queda al cantó esquerre, i no al centre, i tot el conjunt fa baixada,
pendent des del costat dret.
Ahir a la nit ens varem creuar amb en Hugh Grant a la Rue Meyerbeer cantonada amb la Rue de la Chaussée d'Antin; portava un pet tranquil, de núvol, dos peus per sobre.
I saludava un senyor que li feia la pilota.
Al costat hi havia una noia negra amb ulls pintats que semblava prostituta, potser no.
Més tard, una dona i la seva família afamada al mig del carrer. Molt de nit.
L'avi agafa fort el petit jueu del braç tot caminant per la Rue des Francs-Bourgeois, el petit bufa els llavis, hi juga, s'avorreix igual que tots els nens, camina sense atenció al límit de la vorera.
Els humans som petites peces enmig de tota aquesta bellesa que viu fora el meu cap.
Córrer pel carrer, joioses, fent saltirons agafades de la mà
fer tonteries i miradetes als nens guapos de les terrasses,
ser infants, al capdavall.
Negra ajupida amb la cara entre les mans,
al costat d'una paperera que té la bossa per fora i regalima suc.
penosa al·legoria d'una vida que corre desesperada sense esma.
Mitjançant el mateix terminal, parla amb un per telèfon i amb l'altre per missatge; fent-los als dos presents invisibles.
(Una dona:
una mandíbula prominent i tant bella
per la seva sobèrbia indiferent
inconscient de la seva gràcia ara mateix (o potser no tant)
No és que sigui prominent,
és que està molt ben encaixada i es fa notar.
Li aguanta les faccions de la cara amb (molta) elegància.
Tant els ulls com la boca s'estiren seriosos i nostàlgics.
dos tendres línies sota els ulls.
I avall, unes espatlles que en mostren l'essència de força.
Pit ample, uns pits ben rodons i flonges, sostinguts per una samarreta de cotó gris, perfectament emmarcats, estan còmodes. Bells i tant bells!
i el seu lànguid desencant estirant la maleta, andana enllà. )
-Lorsque le Poumon souffre de plénitude,
la personne rêve qu'elle pleure.-
Com us anava dient, no pots viure el somni perquè no existeix, el fet es converteix en una altra vida que ja no et pertany en tant que compartida.
Només pot habitar aquella idea de mida incerta, difuminada i irreal que roman en algun cantó de la tête. Tot i que la bellesa d'aquesta ciutat em faci explotar totes les idees del cap.
Aquests llocs de menjar que més aviat són salses olioses, altrament dits, locals xinesos, són per tot arreu!
Londres, Nova York, París. I sempre la mateixa neneta que escolta Blink182 darrera el vidre, i s'enfada si li demanes fer canvis al menú. que no t'entén.
SORT de la Kirin i de la Tsingtao.
L'amiga diu que
-No es pot beure aquest café, té gust a xino. tot té el mateix gust de pa de gambes.
Però ens salven perquè tenen mochis de coco encara més complicats.
Eren dos especimens una mica Indochine (eh?). Ella era un home que caminava tort.
Amb barret.
De petita estatura. Un habillat amb un vestit negre i camisa blanca i davant una dona, que en realitat era un home, amb un conjunt de jaqueta i faldilla, caminava malament, torçant una cama i mirant distreta les façanes com si busqués alguna indicació (totalment lost in translation).
Estranys.
L'homenet duia un maletí.
Sobre aquest pont (Neuf), SEPAREM EL CEL DE LA TERRA:
-Saps què m'agrada d'aquesta gent? que són rics. Que paguen i compren i consumeixen i van ben vestits.
Tres nois guapos que viuen junts i lloguen una botiga durant un cap de setmana i vénen coses. Dalt les motocicletes. No hi ha imatge més jove, fresca, elegant i ben dissenyada en tot el món habitat.
-Una senyora negra amb un cotxet
-Un jove amb barret, bicicleta i motxilla de backpacker
-Uns vells amants de mitjana edat. Ella amb un mocador de colors.
-Una dona esllanguida amb el cabell tintat de ros, greixós.
-Un jove vestit amb una samarreta d'algun equip de bàsquet i uns texans fins als genolls, i el seu pare ben vestit amb polo blau cel i pantalons salmó, mira la carta de la Closerie des Lilas.
Aquí a Port Royal, quasi les vuit del vespre. T'estimo ciutat somni.
Vam descobrir que si que hi havia una única veritat. L'amor.
La diferència són les maneres d'entendre'l, processar-lo, viure'l, i doncs tractar-lo, expressar-lo. La voluntat de controlar aquesta veritat és el que perd alguns éssers vius.
Desaferrament, sense desaferrament no hi ha il·luminació.
es com tenir un dejà-vue..
ResponEliminam'encanta llegir-te!