Ventet genuí, no el busquis enlloc més que aquí.
El cos de l'Helena sobre el pont de la piscina. Nua que vol dir perfecta.
La serralada que formen els núvols canvia de color cada vegada que la torno a esguardar. Segons separen el rosa lilós del blau marí tènue
dolç, tou.
Pits rodons, mugrons de roca jove, botons daurats excitants ben acabats de temps.
I de sobte, cel humil.
Però la forma física continua davant meu. La negror dels cabells i sobretot els malucs femenins d'aquesta dona clarament m'indiquen que el plaer, la joia, el goig viuen junts ara i aquí situats en una esquena cara el verd del mar.
Presents en un determinat osset de tant menut, imperceptible. Ossamenta ben distribuida, cançons transportades per l'aire, enllà. Un cul que ara es dutxarà.
El més bell que he vist no ho escriuré mai. La condemna del narrador.
La serralada que formen els núvols canvia de color cada vegada que la torno a esguardar. Segons separen el rosa lilós del blau marí tènue
dolç, tou.
Pits rodons, mugrons de roca jove, botons daurats excitants ben acabats de temps.
I de sobte, cel humil.
Però la forma física continua davant meu. La negror dels cabells i sobretot els malucs femenins d'aquesta dona clarament m'indiquen que el plaer, la joia, el goig viuen junts ara i aquí situats en una esquena cara el verd del mar.
Presents en un determinat osset de tant menut, imperceptible. Ossamenta ben distribuida, cançons transportades per l'aire, enllà. Un cul que ara es dutxarà.
El més bell que he vist no ho escriuré mai. La condemna del narrador.
.JPG)
El petó que mai vas fer és per sempre
Què hauria estat millor,
fer-lo o no?
A voltes no el vares fer per vergonya, d'altres per falta de temps, un altre dia per por; aquest últim supòsit el pitjor. Putada! no m'acosto, i si m'és rebutjat? És que podria morir. Un altre instant va ser per falta d'idees. Ai senyor quin dolor! Però i quan no el vas fer per ingenuïtat? Be-lle-sa.
Recordes quan no el vas fer per què saps que n'hauries volgut un altre, i un altre i el següent? No és ben bé por el que et va empènyer a la no acció, llavors fou l'egoisme. El càlcul potser.
Si això, riu, vanagloriant-te de la teva efectiva bondat, recordes quan no el vas fer perquè l'altre no era tant conscient com tu. No seria fair play, et vares dir.
Exacte, no l'has fet per amor, amor que és fe. Creure que hi haurà un demà per recrear en quietud el petó apassionat.
Si això, riu, vanagloriant-te de la teva efectiva bondat, recordes quan no el vas fer perquè l'altre no era tant conscient com tu. No seria fair play, et vares dir.
Exacte, no l'has fet per amor, amor que és fe. Creure que hi haurà un demà per recrear en quietud el petó apassionat.
Sigui per allò o això els llavis no s'acoplaren.
De vegades no triem res. Molt sovint no escollim, ens és donat. I JA HA PASSAT.
Vida regalada.
La decisió és una realitat tant refotudament aleatòria, orquestrada pel sol que t'il·lumina enmig del carrer atrafegat, per aquelles partícules -al·lèrgiques, pobretes- polsegoses que cauen dels plataners, que només pots intentar calmar-te, respirant profundament, deixar que el mareig s'escapi ràpid intentant mantenir-te dret sobre el teu eix que panteixa i viu des del cor.
Barranc d'existència, vent bo.
I aquella nit? Acabat el sopar?
Fer-lo i perdre'l. Viure i morir.
I aquella nit? Acabat el sopar?
Fer-lo i perdre'l. Viure i morir.
Ho has vist? Després, si tanques els ulls i fas el pi a la paret, quan els tornis a obrir tot són petites llumetes blanques.
Petons bojos que et criden somrient invisibles enmig de la foscor! ETS TU.
La besada que mai vas fer estava precedida per aquells minuts que es desencadenen tant ràpid que és altament improbable tenir un gruix de control sobre res; i millor, segurament. Més verídic. REAL. No controles, col·lega, aquí la gràcia mig tràgica de l'assumpte.
El petó que mai vas fer per romanticisme excels (encara que encara no ho sabies)...un dia t'apareixerà enmig dels morros i serà mil vegades bonic, finit. Per contra, el d'avui serà etern dins el teu cervell i record.
No siguis cafre, congela l'instant d'aquella mirada fortatendre, ferotjament dolça, serà la teva energia ara.
L'últim petó no existeix així. I tot queda en aquell que ja no recordes, aquí la importància fràgil.
L'últim petó no existeix així. I tot queda en aquell que ja no recordes, aquí la importància fràgil.
Salut, sort i encert
i fins demà.
Bé, si, ara te n'empenedeixes una mica potser, però és com ha anat... i és perfecte com havia de ser.
Silenci mort
La pèrdua ens acompanya.
Apoderats per una sensació presque impossible de fer desaparèixer ni per mil àpats ni amors difusos. Perquè davant la pèrdua no hi ha res, però res de res, ni resignació ni colors. L'abisme i una altra mort.
Flaixos ràpids que oblidarem d'aquí segons i recordarem quan uns altres ens enceguin.
No nostres, ni avui.
Llàgrimes invisibles per l'aire. Sense alè ni gust. Ulls i visions de curta volada, improbable, impossible.
Nosaltres som la pèrdua
i no com a fet negatiu, som vius; fefaentment.
I calla, no diguis res. Prou silenci. Quieta petita estrella fugaç.
Quiet.
Al teu costat tot és fàcil. Perdre't no és res més que viure fins demà.
Apoderats per una sensació presque impossible de fer desaparèixer ni per mil àpats ni amors difusos. Perquè davant la pèrdua no hi ha res, però res de res, ni resignació ni colors. L'abisme i una altra mort.
Flaixos ràpids que oblidarem d'aquí segons i recordarem quan uns altres ens enceguin.
No nostres, ni avui.
Llàgrimes invisibles per l'aire. Sense alè ni gust. Ulls i visions de curta volada, improbable, impossible.
Nosaltres som la pèrdua
i no com a fet negatiu, som vius; fefaentment.
I calla, no diguis res. Prou silenci. Quieta petita estrella fugaç.
Quiet.
Al teu costat tot és fàcil. Perdre't no és res més que viure fins demà.
Pedres
"In primo luogo è la perdita del peso, poi l'ascendere lieve, sicuro, del volo diretto; è il tormento che invade e copre tutto come una cupola gigantesca; è detestare le separazioni; è una stretta busta chiusa, è un'angoscia infinita insieme a una generosità illimitata; è la velocità incalcolabile di un bolide e l'immobilismo di un morto; la fissità, la disperazione, il dubbio, la decadenza, l'allegria estrema, senza limiti, l'allegria che ti ferisce e t'inchioda al tuo posto, allegria immensa.
Fede senza verifica, ammirazione vivificante. È forza inesauribile, forza instancabile, forza in blocco; è la tenerezza di una pelle delicata, è la volontà del diamante, il desiderio del ferro nobile, grava, rude, ferro lavato con sangue caldo, con sangue chiaro e rapido, puro come un torrente carico di pietre levigate e alimentato dall'acqua di cime nevose.
È il dolore dell'incomparabile, è il dolore della divisione, la disperazione del passare del tempo, la coscienza amara dell'impossibilità di fissare l'istantaneità suprema.
È la pienezza del riposo, la negazione del dovere. È il desiderio insaziabile di gravare con doni magici, è un letto piano, elastico, all'ombra del grande albero che si china su di te; è la piccola luna luminosa che promette tutto. E, infine, è il cielo, che apre le sue grandi braccia per ricoprirti del suo profondo azzurro, bagnandoti del suo azzurro consolatore, il suo avvolgente azzurro, che permette che anche un ferito a morte respiri"
Che cos'è l'amore? La cosa essenziale per me.
Fede senza verifica, ammirazione vivificante. È forza inesauribile, forza instancabile, forza in blocco; è la tenerezza di una pelle delicata, è la volontà del diamante, il desiderio del ferro nobile, grava, rude, ferro lavato con sangue caldo, con sangue chiaro e rapido, puro come un torrente carico di pietre levigate e alimentato dall'acqua di cime nevose.È il dolore dell'incomparabile, è il dolore della divisione, la disperazione del passare del tempo, la coscienza amara dell'impossibilità di fissare l'istantaneità suprema.
È la pienezza del riposo, la negazione del dovere. È il desiderio insaziabile di gravare con doni magici, è un letto piano, elastico, all'ombra del grande albero che si china su di te; è la piccola luna luminosa che promette tutto. E, infine, è il cielo, che apre le sue grandi braccia per ricoprirti del suo profondo azzurro, bagnandoti del suo azzurro consolatore, il suo avvolgente azzurro, che permette che anche un ferito a morte respiri"
Che cos'è l'amore? La cosa essenziale per me.
Notes mullades de pluja curta
Aquesta ciutat és un somni
per això no hi puc viure, ara,
fins que em desperti.
-Però, vols dir que t'agrada?
li pregunta l'amiga mentre prepara l'arròs amb verdures.
I les dues es posen a riure escandalosament.
Tinc ganes de sortir al carrer i veure tot allò que imagino.
La pica del petit immoble de l'amistançada està ben dissenyada,
l'aigüera queda al cantó esquerre, i no al centre, i tot el conjunt fa baixada,
pendent des del costat dret.
Ahir a la nit ens varem creuar amb en Hugh Grant a la Rue Meyerbeer cantonada amb la Rue de la Chaussée d'Antin; portava un pet tranquil, de núvol, dos peus per sobre.
I saludava un senyor que li feia la pilota.
Al costat hi havia una noia negra amb ulls pintats que semblava prostituta, potser no.
Més tard, una dona i la seva família afamada al mig del carrer. Molt de nit.
L'avi agafa fort el petit jueu del braç tot caminant per la Rue des Francs-Bourgeois, el petit bufa els llavis, hi juga, s'avorreix igual que tots els nens, camina sense atenció al límit de la vorera.
Els humans som petites peces enmig de tota aquesta bellesa que viu fora el meu cap.
Córrer pel carrer, joioses, fent saltirons agafades de la mà
fer tonteries i miradetes als nens guapos de les terrasses,
ser infants, al capdavall.
Negra ajupida amb la cara entre les mans,
al costat d'una paperera que té la bossa per fora i regalima suc.
penosa al·legoria d'una vida que corre desesperada sense esma.
Mitjançant el mateix terminal, parla amb un per telèfon i amb l'altre per missatge; fent-los als dos presents invisibles.
(Una dona:
una mandíbula prominent i tant bella
per la seva sobèrbia indiferent
inconscient de la seva gràcia ara mateix (o potser no tant)
No és que sigui prominent,
és que està molt ben encaixada i es fa notar.
Li aguanta les faccions de la cara amb (molta) elegància.
Tant els ulls com la boca s'estiren seriosos i nostàlgics.
dos tendres línies sota els ulls.
I avall, unes espatlles que en mostren l'essència de força.
Pit ample, uns pits ben rodons i flonges, sostinguts per una samarreta de cotó gris, perfectament emmarcats, estan còmodes. Bells i tant bells!
i el seu lànguid desencant estirant la maleta, andana enllà. )
-Lorsque le Poumon souffre de plénitude,
la personne rêve qu'elle pleure.-
Com us anava dient, no pots viure el somni perquè no existeix, el fet es converteix en una altra vida que ja no et pertany en tant que compartida.
Només pot habitar aquella idea de mida incerta, difuminada i irreal que roman en algun cantó de la tête. Tot i que la bellesa d'aquesta ciutat em faci explotar totes les idees del cap.
Aquests llocs de menjar que més aviat són salses olioses, altrament dits, locals xinesos, són per tot arreu!
Londres, Nova York, París. I sempre la mateixa neneta que escolta Blink182 darrera el vidre, i s'enfada si li demanes fer canvis al menú. que no t'entén.
SORT de la Kirin i de la Tsingtao.
L'amiga diu que
-No es pot beure aquest café, té gust a xino. tot té el mateix gust de pa de gambes.
Però ens salven perquè tenen mochis de coco encara més complicats.
Eren dos especimens una mica Indochine (eh?). Ella era un home que caminava tort.
Amb barret.
De petita estatura. Un habillat amb un vestit negre i camisa blanca i davant una dona, que en realitat era un home, amb un conjunt de jaqueta i faldilla, caminava malament, torçant una cama i mirant distreta les façanes com si busqués alguna indicació (totalment lost in translation).
Estranys.
L'homenet duia un maletí.
Sobre aquest pont (Neuf), SEPAREM EL CEL DE LA TERRA:
-Saps què m'agrada d'aquesta gent? que són rics. Que paguen i compren i consumeixen i van ben vestits.
Tres nois guapos que viuen junts i lloguen una botiga durant un cap de setmana i vénen coses. Dalt les motocicletes. No hi ha imatge més jove, fresca, elegant i ben dissenyada en tot el món habitat.
-Una senyora negra amb un cotxet
-Un jove amb barret, bicicleta i motxilla de backpacker
-Uns vells amants de mitjana edat. Ella amb un mocador de colors.
-Una dona esllanguida amb el cabell tintat de ros, greixós.
-Un jove vestit amb una samarreta d'algun equip de bàsquet i uns texans fins als genolls, i el seu pare ben vestit amb polo blau cel i pantalons salmó, mira la carta de la Closerie des Lilas.
Aquí a Port Royal, quasi les vuit del vespre. T'estimo ciutat somni.
Vam descobrir que si que hi havia una única veritat. L'amor.
La diferència són les maneres d'entendre'l, processar-lo, viure'l, i doncs tractar-lo, expressar-lo. La voluntat de controlar aquesta veritat és el que perd alguns éssers vius.
Desaferrament, sense desaferrament no hi ha il·luminació.
Doncs pots nar als xinos.
-I will wait a million YEARS, EARS.
-A million ears?
-Years.
-I do not have a million ears.
-You will meet a million EARS, within the time/years I'll wait for you.
-A million ears?
-Years.
-I do not have a million ears.
-You will meet a million EARS, within the time/years I'll wait for you.
Ou ferrat
-El millor que li pots regalar a un tècnic de so és un disc verge.
-Per què? Perquè el poses i fas les teves creacions?
-No, perquè el poses i no sona res
-Però, ara m'has deixat intrigat, si no sona res, què fas?
-Doncs te'l poses i descanses
-Per què? Perquè el poses i fas les teves creacions?
-No, perquè el poses i no sona res
-Però, ara m'has deixat intrigat, si no sona res, què fas?
-Doncs te'l poses i descanses
Descobrint la perfecció de l'existència
M'encanten les paraules. no hi ha res millor.
Heu vist que som immortals amb elles?. però us n'heu adonat (refotudament) d'aquest fet?
SALVATS.
Heu vist que som immortals amb elles?. però us n'heu adonat (refotudament) d'aquest fet?
SALVATS.
111388
Encara que ens hi escarrassem,
mai podrem abastar la ploma que vola enllà;
d'un balcó estant, la impotència alegre.
Ni llençant-nos daltabaix la podríem agafar.
Morint esclafats.
I la ploma que s'escapa, s'escapa, sense saber res, fina, suau, petita, cel enllà, i estirem la mà i quedem buits.
Des del balcó veiem l'altre, entre el vívid forat del mig.
La ploma no.
mai podrem abastar la ploma que vola enllà;
d'un balcó estant, la impotència alegre.
Ni llençant-nos daltabaix la podríem agafar.
Morint esclafats.
I la ploma que s'escapa, s'escapa, sense saber res, fina, suau, petita, cel enllà, i estirem la mà i quedem buits.
Des del balcó veiem l'altre, entre el vívid forat del mig.
La ploma no.
Dustin O'Halloran; escolteu,
no li tingueu por a l'amor. És l'únic que us endureu.
No, no sigueu egoïstes, us és regalat.
Obriu els ulls. Ho veieu?
Més que sentir-lo, és dins.
No, no hi ha res més; no us hi capfiqueu. Taps de suro emmetzinats, menys que més ofegats!
Si, si, si exacte. Això mateix.
Au va! Tant dramatisme; tant sols caminar. I aquí ja està.
No, no sigueu egoïstes, us és regalat.
Obriu els ulls. Ho veieu?
Més que sentir-lo, és dins.
No, no hi ha res més; no us hi capfiqueu. Taps de suro emmetzinats, menys que més ofegats!
Si, si, si exacte. Això mateix.
Au va! Tant dramatisme; tant sols caminar. I aquí ja està.
Anem liats
-Ja has près l'ou amb whisky?
-Això ho vaig aparcar. Hi ha el tema del colesterol i aquestes coses...
-Ah, però prens la jalea real, no?
-A l'estiu es para.
-I quines vitamines prens?!
-El sol i l'aigua.
-Això ho vaig aparcar. Hi ha el tema del colesterol i aquestes coses...
-Ah, però prens la jalea real, no?
-A l'estiu es para.
-I quines vitamines prens?!
-El sol i l'aigua.
L'espera
S'enfila del baix ventre cap a la gola i inflama les temples fins al capdamunt del cervell.
Estira els omòplats, les seves escàpules, clavícula, ben amunt! i no et deixa pensar.
Creues i descreues els peus. A l'estiu se t'enganxen les cuixes entre elles, molest. A l'hivern, el fred fa que t'acostis més a tu mateix però el foc s'encén igual; desglaçant l'interior; ultra tensat, impossible.
De tant rascar segurament el cor s'escaparà fora costelles, situant-se davant la muralla, regalant-se al nervi. trencant centenars de fils.
Creuats i units.
Estira els omòplats, les seves escàpules, clavícula, ben amunt! i no et deixa pensar.
Creues i descreues els peus. A l'estiu se t'enganxen les cuixes entre elles, molest. A l'hivern, el fred fa que t'acostis més a tu mateix però el foc s'encén igual; desglaçant l'interior; ultra tensat, impossible.
De tant rascar segurament el cor s'escaparà fora costelles, situant-se davant la muralla, regalant-se al nervi. trencant centenars de fils.
Creuats i units.
La duresa d'un temps
El pitjor és que es tracta d'un patiment buit. Un plor dissecat amb humitat que ells mai no compartiran.
No hi ha sol que pugui véncer el dolor.
No hi ha temps que lluiti.
El temps no hi és, no és res.
I és l'únic que passa mentre reflexionem com dir-nos-ho tot. Quin horror provoca perdre'l.
i a menys paraules més oblit, més desaprenem a calmar el patiment que ells no veuen, mai sentiran.
La salaó es clava en les entranyes sota la pell del ventre. S'arrapa a les parets. La salaó NO ESQUITXA és una massa precisa ben dirigida, i fa mal.
No hi ha sol que pugui véncer el dolor.
No hi ha temps que lluiti.
El temps no hi és, no és res.
I és l'únic que passa mentre reflexionem com dir-nos-ho tot. Quin horror provoca perdre'l.
i a menys paraules més oblit, més desaprenem a calmar el patiment que ells no veuen, mai sentiran.
La salaó es clava en les entranyes sota la pell del ventre. S'arrapa a les parets. La salaó NO ESQUITXA és una massa precisa ben dirigida, i fa mal.
A FAVOR
A favor d'Eurovegas a Catalunya. Igual que estic a favor del Sónar, d'Eurodisney, de la Bienal de Venècia, del Festival de Cannes, de l'exposició magnànima de Kassel (i de'n Serra, es clar), del MIT de Massachusetts, de Google, del muñeco Miguelín de la Coixet a Shangai, dels castellers al Japó, de l'artista Xavier González i les seves obres excel·lents i noves i fortes. I de la Filmoteca de la meva ciutat (quan projecta les coses bé, des del principi fins al final), i de Futurscope, i de les Seychelles, i dels pobles que tenen sales i jardins on hi desenvolupen activitats i marionetes com les del Teatre Monclar a Sant Feliu de Guíxols, i dels amfiteatres grecs i romans. I dels restaurants, estrellats, o no. I dels diletants.
I de tot el passat, i de tot el futur, i de la fira del llibre de Frankfurt. I d'Amèrica llatina i el seus orgulls nacionals; plats, vestits, cares. I de la Fashion Week de Nova York, i de l'street art de Londres i de les improvitzacions a qualsevol plaça esgavellada pel món. I del festival de Poesia que fan per aquí, quan he tingut la maduresa suficient per entrendre què és, i perquè és tant important. I dels Oscars i també dels Razzies. I de la banca ètica (de veritat), i de l'òpera de Sidney, i del/a Guggenheim, i de Sacks (Can Sacks , com aquell qui parla del gran magatzem com la botiga de conveniència del costat de casa), i d'anar despullat, també. I del dandi solitari del qual parlava en Dedéu l'altre dia. Però també, de l'exhibicionista, sí. I dels atacs de supèrbia fent comèdia; la supèrbia de debó fa recargolar-se de riure. I de l'inteligència i del xou en tots els formats: completament a favor d'aquell que és invisible, clar. De TOTA la dansa, del Cirque du soleil i d'Eurovisió, fa uns anys m'agradava molt. Ah, ostres, sí. I a favor del Barça. A favor del Barça que ens fa el favor de fer-nos orgullosos conscients. Perquè com diu aquell nin tant bufó i cabró: la meva excusa per tal d'acceptar que m'agrada el fútbol és que a Passolini també li agradava. I a favor del Madrid, perquè no seríem com som sense ell.
Espero que no estigui quedant massa imbècil aquest escrit. Però us ho dic sincerament. Vull veritat i prou d'hipocresia. I si hi ha d'haver més quisca, que estigui ben feta siusplau.
Minuciosament merda capciosa sense brillar tosca i cremosa.
(Hem de mantenir algunes tradicions, sí.)
A favor d'Eurovegas a Catalunya perquè el nostre país necessita moltes coses i aquesta no és una tragèdia.
No és una central nuclear, no vénen a construir armes. No ens vénen a colonitzar. S'ha acabat un tipus important d'americanització; això ho sabíeu, oi?
Entenc el no i/o neguit dels propietaris d'aquells terrenys. Hi ha un concepte que el profe Calsina em va deixar imprès al cervell en alguna classe de polítiques, fent-me entendre l'empatia i assentint convençuda amb el cap. Ah es clar, ja ho entenc. Not in my backyard, deia, passejant amunt i avall sobre la tarima de davant la gran pissarra verda. Quan ens diuen que què ens semblaria un nou cementiri, que la gent es mor i no podem enterrar-la, i que necessitem un nou cementiri, i si, tots veiem que SÍ, QUE HOME I TANT, que ÒBVIAMENT necessitem construir nous forats per col·locar-hi els cadàvers...però que siusplau, construeixi-me'ls una mica més enllà. Enretiri aquella làpida del meu jardinet. Això és aquest sí, però aquí no, pel qual ens podrien titllar de cínics i panxacontents als que estem a favor de l'Eurovegas. Sí, perquè no te'l fan al costat de casa.
Però no.
Gràcies a un article aclaridor que acabo de llegir del Jaume V. Aroca he vist exactament on es planteja col·locar l'Eurovegas -al Parc Agrari del Baix Llobregat-, en l'última reserva d'espai agrícola de l'àrea metropolitana de Barcelona. I m'he anat relaxant a poc a poc; metròpoli i agricultura no acaben d'estar del tot relacionants, oi? Bé, i encara que els fessim relacionar, encaixar, per tot el que s'arriben a queixar els anti Eurovegas...senyors i senyores, quantes fruites i verdures produeixen aquests camps? Segons el sr. Aroca, el 10% de les que consumeixen els habitants de Barcelona i dels municipis del seu entorn. Vaig molt errada si suggereixo que podríem anar a cercar aquest 10% de fruita i verdura enfilant-nos cap al nord o dirigint-nos cap al sud?, m'equivoco si dic que gironins i lleidatans estarien ben contents de servir, més, a l'àrea metropolitana?
El seu nom ho indica, metròpoli: ciutat principal de l'estat, ciutat d'origen. Són coherents, no han projectat Eurovegas a Montserrat ni a Lloret.
Prefereixo socialització i entrada de persones i capital en aquells terrenys que 3000 hectàrees verdes. Allà, sí. Prefereixo més gent amb feina que 3000 hectàrees verdes mig buides. Allà, sí. Prefereixo veure somriures, alegria i diversió que 3000 hectàrees on s'hi escolta el silenci estancat. Allà, sí.
Ambientalistes. La metròpoli pot tenir horts urbans! es clar que sí! Fem que els balcons i els jardins s'omplin de tomaqueres, però siusplau, al Parc Agrari del Baix Llobregat posem-hi un parc com Déu mana, de segle XXI.
Conservadors. Tants que us queixeu i després, alguns, sou protagonistes dignes d'un Houllebecq que marxeu a Indonesia per abusar de criatures. Els de la doble moral.
I encara n'hi ha uns altres. Porucs. Aquests que que tant es queixen brandant la mà: però què és això?!, quin turisme volem?, Eurovegas NO!...aquests són els que han oblidat, entre d'altres coses molt importants, què era divertir-se. Ja no saben bascular entre el seny i la rauxa i han quedat enrocats en un dels dos extrems.
Els dos el mateix finalment. Els dos igual de nocius.
Ep. I si us semblen unes aproximacions massa excitades, també hi ha una altra solució, fem-li als senyors de Las Vegas Sands un contracte tipus Guardiola...vinguin, monti'n la paradeta, i si són tant dolentots i malignes, els fem fora al cap de 4 anys.
Finalment vull expressar que no estic tant a favor de l'hotel Vela vist des del capdamunt del carrer Muntaner.
Arrufo la cara resignada. Sí, i no em digueu que no ens podem resignar mai, que de tant en tant resignar-se no està bé; no m'ho digueu perquè jo, jo hi estic A FAVOR.
I de tot el passat, i de tot el futur, i de la fira del llibre de Frankfurt. I d'Amèrica llatina i el seus orgulls nacionals; plats, vestits, cares. I de la Fashion Week de Nova York, i de l'street art de Londres i de les improvitzacions a qualsevol plaça esgavellada pel món. I del festival de Poesia que fan per aquí, quan he tingut la maduresa suficient per entrendre què és, i perquè és tant important. I dels Oscars i també dels Razzies. I de la banca ètica (de veritat), i de l'òpera de Sidney, i del/a Guggenheim, i de Sacks (Can Sacks , com aquell qui parla del gran magatzem com la botiga de conveniència del costat de casa), i d'anar despullat, també. I del dandi solitari del qual parlava en Dedéu l'altre dia. Però també, de l'exhibicionista, sí. I dels atacs de supèrbia fent comèdia; la supèrbia de debó fa recargolar-se de riure. I de l'inteligència i del xou en tots els formats: completament a favor d'aquell que és invisible, clar. De TOTA la dansa, del Cirque du soleil i d'Eurovisió, fa uns anys m'agradava molt. Ah, ostres, sí. I a favor del Barça. A favor del Barça que ens fa el favor de fer-nos orgullosos conscients. Perquè com diu aquell nin tant bufó i cabró: la meva excusa per tal d'acceptar que m'agrada el fútbol és que a Passolini també li agradava. I a favor del Madrid, perquè no seríem com som sense ell.
Espero que no estigui quedant massa imbècil aquest escrit. Però us ho dic sincerament. Vull veritat i prou d'hipocresia. I si hi ha d'haver més quisca, que estigui ben feta siusplau.
Minuciosament merda capciosa sense brillar tosca i cremosa.
(Hem de mantenir algunes tradicions, sí.)
A favor d'Eurovegas a Catalunya perquè el nostre país necessita moltes coses i aquesta no és una tragèdia.
No és una central nuclear, no vénen a construir armes. No ens vénen a colonitzar. S'ha acabat un tipus important d'americanització; això ho sabíeu, oi?
Entenc el no i/o neguit dels propietaris d'aquells terrenys. Hi ha un concepte que el profe Calsina em va deixar imprès al cervell en alguna classe de polítiques, fent-me entendre l'empatia i assentint convençuda amb el cap. Ah es clar, ja ho entenc. Not in my backyard, deia, passejant amunt i avall sobre la tarima de davant la gran pissarra verda. Quan ens diuen que què ens semblaria un nou cementiri, que la gent es mor i no podem enterrar-la, i que necessitem un nou cementiri, i si, tots veiem que SÍ, QUE HOME I TANT, que ÒBVIAMENT necessitem construir nous forats per col·locar-hi els cadàvers...però que siusplau, construeixi-me'ls una mica més enllà. Enretiri aquella làpida del meu jardinet. Això és aquest sí, però aquí no, pel qual ens podrien titllar de cínics i panxacontents als que estem a favor de l'Eurovegas. Sí, perquè no te'l fan al costat de casa.
Però no.
Gràcies a un article aclaridor que acabo de llegir del Jaume V. Aroca he vist exactament on es planteja col·locar l'Eurovegas -al Parc Agrari del Baix Llobregat-, en l'última reserva d'espai agrícola de l'àrea metropolitana de Barcelona. I m'he anat relaxant a poc a poc; metròpoli i agricultura no acaben d'estar del tot relacionants, oi? Bé, i encara que els fessim relacionar, encaixar, per tot el que s'arriben a queixar els anti Eurovegas...senyors i senyores, quantes fruites i verdures produeixen aquests camps? Segons el sr. Aroca, el 10% de les que consumeixen els habitants de Barcelona i dels municipis del seu entorn. Vaig molt errada si suggereixo que podríem anar a cercar aquest 10% de fruita i verdura enfilant-nos cap al nord o dirigint-nos cap al sud?, m'equivoco si dic que gironins i lleidatans estarien ben contents de servir, més, a l'àrea metropolitana?
El seu nom ho indica, metròpoli: ciutat principal de l'estat, ciutat d'origen. Són coherents, no han projectat Eurovegas a Montserrat ni a Lloret.
Prefereixo socialització i entrada de persones i capital en aquells terrenys que 3000 hectàrees verdes. Allà, sí. Prefereixo més gent amb feina que 3000 hectàrees verdes mig buides. Allà, sí. Prefereixo veure somriures, alegria i diversió que 3000 hectàrees on s'hi escolta el silenci estancat. Allà, sí.
Ambientalistes. La metròpoli pot tenir horts urbans! es clar que sí! Fem que els balcons i els jardins s'omplin de tomaqueres, però siusplau, al Parc Agrari del Baix Llobregat posem-hi un parc com Déu mana, de segle XXI.
Conservadors. Tants que us queixeu i després, alguns, sou protagonistes dignes d'un Houllebecq que marxeu a Indonesia per abusar de criatures. Els de la doble moral.
I encara n'hi ha uns altres. Porucs. Aquests que que tant es queixen brandant la mà: però què és això?!, quin turisme volem?, Eurovegas NO!...aquests són els que han oblidat, entre d'altres coses molt importants, què era divertir-se. Ja no saben bascular entre el seny i la rauxa i han quedat enrocats en un dels dos extrems.
Els dos el mateix finalment. Els dos igual de nocius.
Ep. I si us semblen unes aproximacions massa excitades, també hi ha una altra solució, fem-li als senyors de Las Vegas Sands un contracte tipus Guardiola...vinguin, monti'n la paradeta, i si són tant dolentots i malignes, els fem fora al cap de 4 anys.
Finalment vull expressar que no estic tant a favor de l'hotel Vela vist des del capdamunt del carrer Muntaner.
Arrufo la cara resignada. Sí, i no em digueu que no ens podem resignar mai, que de tant en tant resignar-se no està bé; no m'ho digueu perquè jo, jo hi estic A FAVOR.
.JPG){kind=link}
Dilluns tornassolat
Diga'm-ho tu. Fes vertigen les temples, forada'm el timpà
de manera curosa, amorosa, dèspota,
així
inflama'm.
Hi ha una llum que no distingeixo bé. Plena a vessar de menjar.
Selves negres de gelatina. Gelatinoses; comunes.
de manera curosa, amorosa, dèspota,
així
inflama'm.
Hi ha una llum que no distingeixo bé. Plena a vessar de menjar.
Selves negres de gelatina. Gelatinoses; comunes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)