sort de la lluna.
Transparència poètica
El principi d' Splendid, Vic Chesnutt, és la cançó que ens diu que de vegades, sense més remei, hem de baixar a les profunditats, a la salvatge cruel i més intensa. No hi ha altre camí, no hi ha una altra sortida. Ens agradi o no. Mai caminem rectes sempre. Mai ningú. Però alguns encara podran apreciar el paisatge neutre i nostàlgic, tocar-lo amb la punta dels dits, cos a través.
:)
«Succede, nel corso di un match, che la pallina urti il bordo superiore della rete e s'impenni per pochi decimi di secondo. Con un po' di fortuna, cadrà sul lato del campo che vi dà la vittoria. Ma può cadere su quello opposto e allora avrete perduto»
Ordinador antic
08-12-07
...arriba un moment en la vida de cada persona que inevitablement s'ha de trobar amb si mateixa, s'hi ha d'enfrontar brutalment, mirar-se (al mirall o no) i veure qui s'és, què s'ha fet, què s'està fent, què es vol fer i què es volia fer i sobretot descobrir que poques vegades hi ha una semblança i quedem parats de com la vida ens porta per cantons que no presentíem i que per molt que de vegades poguéssim intuir no són ni de bon tros com esperàvem.
Això és així, jo me n’he adonat. Sé qui sóc, què volia, què vull, què estic fent, hi he meditat i he decidit tirar per aquí. Un no pot viure sense replantejar-se res i tampoc es pot estar replantejant a cada minut. La vida és un procés, és un recorregut, que s’ha de viure amb intensitat o no, s’ha de viure com es vulgui, per això cada persona té un cos, un cap, un cor, i decidirà lliurement què fer amb aquesta existència. Entrarà en joc llavors, la inteligència de cada persona per decidir com omple la seva existència, de quin color pintarà les parets de les seves creences, com fonamentarà els seus passos.
No és fàcil, no és gens fàcil, ja que la meva hipòtesi inicial ja parlava d’això, decidirem però després no sabrem si això serà així (i no ho serà) i què passarà ara.
Vivim en la incertesa del moment i cada cop hi ha menys coses inamovibles.
Jo mateixa, recordeu?, estava totalment convençuda...
I em sorprèn i m'afalaga trobar aquestes línies de fa 3 anys i un mes. Veure amb quin cap més clar ja mirava de caminar...
Sempre gràcies a l'escriptura, que m'ha apaivagat dolors i neguits. Sagrada paraula, venerable elixir.
...arriba un moment en la vida de cada persona que inevitablement s'ha de trobar amb si mateixa, s'hi ha d'enfrontar brutalment, mirar-se (al mirall o no) i veure qui s'és, què s'ha fet, què s'està fent, què es vol fer i què es volia fer i sobretot descobrir que poques vegades hi ha una semblança i quedem parats de com la vida ens porta per cantons que no presentíem i que per molt que de vegades poguéssim intuir no són ni de bon tros com esperàvem.
Això és així, jo me n’he adonat. Sé qui sóc, què volia, què vull, què estic fent, hi he meditat i he decidit tirar per aquí. Un no pot viure sense replantejar-se res i tampoc es pot estar replantejant a cada minut. La vida és un procés, és un recorregut, que s’ha de viure amb intensitat o no, s’ha de viure com es vulgui, per això cada persona té un cos, un cap, un cor, i decidirà lliurement què fer amb aquesta existència. Entrarà en joc llavors, la inteligència de cada persona per decidir com omple la seva existència, de quin color pintarà les parets de les seves creences, com fonamentarà els seus passos.
No és fàcil, no és gens fàcil, ja que la meva hipòtesi inicial ja parlava d’això, decidirem però després no sabrem si això serà així (i no ho serà) i què passarà ara.
Vivim en la incertesa del moment i cada cop hi ha menys coses inamovibles.
Jo mateixa, recordeu?, estava totalment convençuda...
I em sorprèn i m'afalaga trobar aquestes línies de fa 3 anys i un mes. Veure amb quin cap més clar ja mirava de caminar...
Sempre gràcies a l'escriptura, que m'ha apaivagat dolors i neguits. Sagrada paraula, venerable elixir.
Tot a 100
El matí del dia de Reis va ser dolç i tranquil. Feia sol i sonava David Bowie. A més a més, els articulistes de La Vanguardia ens regalaven somriures que alguns marcaven asseguts còmodament, esperant família i regals.
Sala Martin, Màrius Serra i Francesc de Carreras, per exemple, imprimien frescos relats, anunciant que era dia d'ingenuitat infantil. I que aquest any anirà tant bé (jo ho continuo subscrivint), ulls ben oberts davant els reis mags de l'orient, brandant la mà i llençant carmelets.
Espero que l'alegria i la pau d'aquests primers dies de gener ens acompanyin quan les paraules es tenyeixin amb el vermell dels dimonis escuats que s'amaguen pels racons. I que no són ni en Lula d'en Serra, ni la millora econòmica de'n Sala Martin, ni l'altruista enpositivo.com d'en de Carreras.
Això sí, ben atents als xinesos! Uns creuen que cal admirar-los perquè són molts i viuen molt bé i quan parlen del seu sistema polític, consideren que a mida que segueixin avançant en l'ordre mundial no tindran més remei que adoptar postures demòcrates (esperem-ho), per tant, no s'hi preocupen massa, veient-lo una realitat amb data de caducitat.
D'altres, per contra, estan espantats, esperverats, amb tanta hegemonia. El desconegut sempre fa basarda. La solució ja la tenim. Literatura i comunicació!...amb diplomàcia, de la bona, paciència, respecte i pols ferm.
Diari de mar
Mirant-me al mirall veig com em faig gran. Però avui s'hi reflecteixen d'altres realitats. Mirant-me, prenc consciència que el creixement, avui, és més psicològic i moral que físic. Els cabells continuen creixent sense aturador, símbol material de la reafirmació personal sobre la meva forta i determinada existència. Jo una dona amb clarors i foscors.
Xiulets dolços
I mirem moltes pel·lícules, ens encanta el cinema. La sensibilitat i la fotografia. I els colors, els sons, els primers plans. Els records.
I com més pel·lícules mirem, més pel·lícules ens montem. I així és la vida. No voler rebre impactes exteriors per ser molt autèntics, ser. Ser essència. Ser un.
I més imatges ens continuen construint els sospirs, les llàgrimes i el riure.
Les contradiccions ja arriben el primer dia de l'any. I benvingudes siguin.
Bon any. Que serà gran, molt gran.
El cant dels ocells
“Els reis de Pèrsia cridaven les seves dones perquè els acompanyessin durant els festins; però quan el vi els acalorava per complet i calia que donaren regna solta a la voluptat, les reenviaven a les seves cambres per no fer-les participar dels seus apetits desmesurats, i feien venir en el seu lloc dones amb les quals no tenien aquestes obligaciones respectuoses.”
Al meu judici, els reis de Pèrsia no obraven bé. Però seria mesquí dir que no els respecto quan jo també he actuat així alguna vegada, presa per la mala regurgitació de l’eduació rebuda i els costums observats. Ara bé, mai han estat el meu mirall. Avui encara menys. Només podem ser prudents amb la nostra pròpia prudència, no cap d’adquirida, ni vista, ni imaginada, ni projectada. La prudència situada entre el ventre i el cor, amorosida pel cervell. Amb l’eduació, la nostra ànima ha d’aprendre una actitud millor, epicúrea, equilibrada, amb absència d’afliccions i excessos en el temps. El judici ha continuat malalt des dels reis de Pèrsia, als fills de casa bona, passant pels publicistes dels anys 80, els farmacèutics de segles enllà, els propietaris de bars, caixers de banca, per arribar als doctors contemporanis. Judici malalt. Judici embrutit per la tradició i l’abatiment. L’avorriment. La ceguesa.
Els savis són els primers enganyats. La seves paraules no han fet virar les accions dels governants. Equivocats tots. Sords de mots dits cap endins, per solidificar-los, els han escampat, esberlat, escapats, fos, espastifat de mala manera. De fet, per a tots, qualsevol altra ciència és perjudicial si no es posseeix la de la bondat; que sempre flueix però no sempre hi surem, fent-nos-hi els morts, preferim capbussar-nos, nedar mar enllà. Cercant ànimes innexistents. Immortalitats corruptes. Percepcions acolorides.
Caminem. Moderats. Sense perdre el nord i tampoc el sud.
Valorem-nos amb justícia quasi divina, mirant què trepitjem.
Poesia ciutadana
que no cívica, per culpa dels aerosols anàrquics,...en una paret de l'estació de Montcada i Reixach - Manresa hi venia aquesta dita: "Te quiero. No solo vivo del aire, necesito tu sudor"
...gent del líquid.
...gent del líquid.
Cuinant un pastís
Escriure et fa estar acompanyat. I perds tota la ja de per sí inexistent noció. Escriure sentint la Tramuntana com campa per fora...et fa estar a la glòria del gust, la felicitat i el somriure real i figurat. Del moral i el físic.
English exercice
Thinking about what film to describe it suddenly appeared to my mind la vita è bella from Roberto Benigni.
I don’t really remember a lot of details about that piece of art but if its essence is the first that came to my mind that means the big impact that the thrilling film has had to me.
The plot takes place in the dramatic period of the Second World War, and revolves around the chiaroscuros of life, how one can struggle for happiness while sorrounded by pain, how there can be found raisons d’être and the meaning of life in the simplicity and joy of being alive no matter the suffering happening around.
The power of love and imagination can bear everything, this is what Guido (Roberto Benigni) teaches his little son Josué who will live in a concentration camp as he’s in a big playground thanks to his father.
Guido plays an Italian Jew, deported to a concentration camp and there will invent a fairytale for Josué. The kid will belive that the person who can hide better from the bad german policemans will go on winning points and the one with more points at the end, the winner, will get a tank.
It's difficult not to cry watching the movie. The contrasts are hard to resist, the truth is shown strictly clear and in a sentimental, poetical way.
Everybody remembers the scene where the naive and happy kid emerges from a little closet in the morning and greets his mother: Buongiorno principessa! A common, simple and moving act that the war cutted indiscriminately without delay neither remorse.
La vita è bella won an enormous amount of prizes and awards and it’s definitely worth watching as well as it is to know Benigni’s nerve. Not to miss his last TV appearance in the Saviano and Fazio’s show: Vieni via con me from the less controlled by Berlusconi RAI3 channel, "the revel".
As well as Sabiano and Fazio, this two great italian figures, Roberto Benigni’s always denouncing in an irreverent way, with a hell of humour and satire and huge doses of knowledge and witness.
Lehaim Roberto!
I don’t really remember a lot of details about that piece of art but if its essence is the first that came to my mind that means the big impact that the thrilling film has had to me.
The plot takes place in the dramatic period of the Second World War, and revolves around the chiaroscuros of life, how one can struggle for happiness while sorrounded by pain, how there can be found raisons d’être and the meaning of life in the simplicity and joy of being alive no matter the suffering happening around.
The power of love and imagination can bear everything, this is what Guido (Roberto Benigni) teaches his little son Josué who will live in a concentration camp as he’s in a big playground thanks to his father.
Guido plays an Italian Jew, deported to a concentration camp and there will invent a fairytale for Josué. The kid will belive that the person who can hide better from the bad german policemans will go on winning points and the one with more points at the end, the winner, will get a tank.
It's difficult not to cry watching the movie. The contrasts are hard to resist, the truth is shown strictly clear and in a sentimental, poetical way.
Everybody remembers the scene where the naive and happy kid emerges from a little closet in the morning and greets his mother: Buongiorno principessa! A common, simple and moving act that the war cutted indiscriminately without delay neither remorse.
La vita è bella won an enormous amount of prizes and awards and it’s definitely worth watching as well as it is to know Benigni’s nerve. Not to miss his last TV appearance in the Saviano and Fazio’s show: Vieni via con me from the less controlled by Berlusconi RAI3 channel, "the revel".
As well as Sabiano and Fazio, this two great italian figures, Roberto Benigni’s always denouncing in an irreverent way, with a hell of humour and satire and huge doses of knowledge and witness.
Lehaim Roberto!
Sei carina
Tot comença amb el sol, la seva escalfor, el color que imprimeix a la vida i que s'escola per entre les mitges tupides és potentment inspirador, inductor diria. El Xavi, mentrestant, com a bon poeta, rasca la neurona i besa el cor. L'amor és més simple, sí, n'estic segura; però sense aquesta imatge i experiència, hi ha matissos que mai es coneixeran. Per parlar amb majúscules, s'han de passar peatges, ponts i estacions de servei. Queda provat que quan n'has pogut fer una obra d'art significa que ho has paït. En fas un homenatge, o ho vols guardar en un calaix. Posar-ho en una vitrina, emmarcar-ho amb les textures que surten de les entranyes (íntimes), les més nobles.
Se'l hi perdona l'anarquia perquè sap cuidar el que estima. Ho declaro així, ho he mesurat amb la sensibilitat.
Estem tant bombardejats emocionalment des que tenim edat per desxifrar els símbols i les accions, que és molt difícil discernir si ens en anem al llit amb una persona perquè realment l'estimem o perquè ho hem vist a fer en una pel·lícula. A més a més, l'estima, l'amor romàntic té cares invisibles que són més misterioses que el propi origen.
L'exercici del Xavi, s'aproxima, palpa la fidelitat, l'exprem com una taronja fresca
RECTIFICO. L'AMOR NO ÉS MÉS SIMPLE.
DE VEGADES ÉS TANT DESIGUAL I MENYSPREAT QUE NI LA MILLOR REPRESENTACIÓ ES POT ACOSTAR AL DOLOR DE LA NOSTÀLGIA I EL RECORD, D'UNA COSA QUE NO VA SER (TAMPOC) TAL.
...deia que l'exprem com una taronja fresca i després es converteix en una llàgrima salada, petita, que sona com l'oboè. Cau eternament durant dos segons. I els cotxes segueixen corrent, molt ràpid i molt sorollosos. Però no hi ha buit, el buit no té forma i és necessari dir-ho, expressar-ho en veu alta per percebre-ho.
A mi la veritat m'ordena. La presència em desorienta i l'actuació em transporta al lloc on em sento més còmode. Jo amb mi per tu. Jo amb mi per tu.
Indiscutiblement, a la gent li encanta enfilar-se als taxis sobretot quan el destí no és del tot cert i l'inici is kinda meltdown.
Se sap que és director quan no pot parar de dirigir mai, perquè el més obvi que tenim és també el més cert que tenim. I si hi ha alguna cosa que ens observi a tots, és l'obvietat. Com la suor d'un home fent jogging . D'acord, mostrem-nos (acceptem-ho) però fem-ho bé, fem-ho amb gràcia.
I el Fornet em recorda aquell jove tímid sense pàtria, a un esmorzar, o un dinar. Un suc fresc. Què se'n deu haver fet? l'últim que en sé és que es va enamorar i va desaparèixer. La pel·lícula és la seva particular Les Passantes, A toutes les femmes qu'on aime pendant quelques instants secrets. La satisfacció és poder ser, constituir, la llibertat per algú, alguna vegada. I sentir-se un déu, un super invencible sense més droga que l'aire i la paraula.
I segur que us caurà una llàgrima en un fotograma concret (o l'endemà, o al cap d'una setmana) és la vostra història d'amor, MORTALS.
I avui mateix un amic comentava que liarse con una americana es como hacer trampas casi. de lo fácil que es. Bien, bueno, vale, en la peli las cosas pintan distintas. Si te cruzas con las más fuertes de debilidad, el cuento es desemejante.
No li perdeu la pista. Ni al que puja, ni al que baixa, ni al que es queda, ni al que ha decidit marxar. Perquè tots formen part del Circuit. És que no podeu perdre la pista encara que us hi esforceu. Fa veure que flota per fora però... és ben endins.
Se'l hi perdona l'anarquia perquè sap cuidar el que estima. Ho declaro així, ho he mesurat amb la sensibilitat.
Estem tant bombardejats emocionalment des que tenim edat per desxifrar els símbols i les accions, que és molt difícil discernir si ens en anem al llit amb una persona perquè realment l'estimem o perquè ho hem vist a fer en una pel·lícula. A més a més, l'estima, l'amor romàntic té cares invisibles que són més misterioses que el propi origen.
L'exercici del Xavi, s'aproxima, palpa la fidelitat, l'exprem com una taronja fresca
RECTIFICO. L'AMOR NO ÉS MÉS SIMPLE.
DE VEGADES ÉS TANT DESIGUAL I MENYSPREAT QUE NI LA MILLOR REPRESENTACIÓ ES POT ACOSTAR AL DOLOR DE LA NOSTÀLGIA I EL RECORD, D'UNA COSA QUE NO VA SER (TAMPOC) TAL.
...deia que l'exprem com una taronja fresca i després es converteix en una llàgrima salada, petita, que sona com l'oboè. Cau eternament durant dos segons. I els cotxes segueixen corrent, molt ràpid i molt sorollosos. Però no hi ha buit, el buit no té forma i és necessari dir-ho, expressar-ho en veu alta per percebre-ho.
A mi la veritat m'ordena. La presència em desorienta i l'actuació em transporta al lloc on em sento més còmode. Jo amb mi per tu. Jo amb mi per tu.
Indiscutiblement, a la gent li encanta enfilar-se als taxis sobretot quan el destí no és del tot cert i l'inici is kinda meltdown.
Se sap que és director quan no pot parar de dirigir mai, perquè el més obvi que tenim és també el més cert que tenim. I si hi ha alguna cosa que ens observi a tots, és l'obvietat. Com la suor d'un home fent jogging . D'acord, mostrem-nos (acceptem-ho) però fem-ho bé, fem-ho amb gràcia.
I el Fornet em recorda aquell jove tímid sense pàtria, a un esmorzar, o un dinar. Un suc fresc. Què se'n deu haver fet? l'últim que en sé és que es va enamorar i va desaparèixer. La pel·lícula és la seva particular Les Passantes, A toutes les femmes qu'on aime pendant quelques instants secrets. La satisfacció és poder ser, constituir, la llibertat per algú, alguna vegada. I sentir-se un déu, un super invencible sense més droga que l'aire i la paraula.
I segur que us caurà una llàgrima en un fotograma concret (o l'endemà, o al cap d'una setmana) és la vostra història d'amor, MORTALS.
I avui mateix un amic comentava que liarse con una americana es como hacer trampas casi. de lo fácil que es. Bien, bueno, vale, en la peli las cosas pintan distintas. Si te cruzas con las más fuertes de debilidad, el cuento es desemejante.
No li perdeu la pista. Ni al que puja, ni al que baixa, ni al que es queda, ni al que ha decidit marxar. Perquè tots formen part del Circuit. És que no podeu perdre la pista encara que us hi esforceu. Fa veure que flota per fora però... és ben endins.
Entre religió i brolleries
Perdona't perquè portes una temporada literària que Déu ni do. Serà perquè arriba el fred i la pell es posa vermella i s'irrita, demanant crema altament hidratant a rascades.
Aquests dies ja toca tancar tots els llums de casa i deixar que soni el jazz, del més pacífic i serè al més juganer i esmunyedís. La casa ha d'estar a les fosques i només s'ha de deixar entrar la silenciosa llum del fanal solitari a la via. Només jazz i foscor. Cos i cor emergeixen amigables, fan les paus i són molt amics en contacte i conversa.
L'altre és que acluqueu els ulls pensant que demà és el dia de reis. Demà i demà passat i l'altre. No ho sé, proveu-ho. Jo ho faré avui. Demà és el dia de reis, amb tots els seus regals, paquets, embalums, sorpreses, trobades i abraçades.
Ell ho ha deixat molt clar, ho veu molt bé. aquesta seria la història. Reflexionant-hi, té tot el sentit. Per dormir com un nen? pensa que demà serà reis. El dia de reis. El dia del rei.
Tota la sort artista!
Le poinconneur Des Lilas
Hoy me siento super virgen. Porqué?, 1: estoy escribiendo en español (castellano). 2: Porque he probado mi primer cupcake (muy tendencioso) y 3: porque me han llamado cinco chicos muy jóvenes y simpáticos felices por un regalo que les hemos hecho mi amiga Gabriela y yo.
Era una caja con jamón serrano (al buit), una muñeca inflable, dicho también inchable (de las baratas. Pero una muñeca, comptat i debatut/al fin y al cabo), y porque escucho a Marilyn wanting to be loved by me, after macarroni con panna y botifarra.
A la caixa también había de las subnormales profundas que no trabajan y viven a cuerpo de rey (aquesta última frase ha estat de la Laura López Lafuente, i després ha fet un moviment Monroe).
Doncs a la caixa hi havia, moltes coses. Un llibre sobre la vida del general Franco, pel Nicolas (Foray).
Pel Sevän, el Martin et Victor hi havia un bracelet de Cadaqués. Per recordar vells temps, molt bonic.
El Juan (que no forma part dels cinc muy jóvenes y simpáticos felices por un regalo). La Rita és molt simpática (és un gosset, una chihuahua, o com s’escrigui). L’Adrien està preparant un gintònic (ginebra i tònica) amb un sweet, com jo li dic, twist, com li dic jo. T – W – I – S – T . twist.
Us explicava que el Juan. Él dice que escribe cuando va borracho, solamente. Tan solo coge un bic cuando ha bebido y luego.escribe.
Los cupcakes, todo un mundo.
Vainilla, cheese cake, carrot, nube rosa. Están bueníssimos!
I’m not used to write in Spanish. What a pity. Tinc pipi. En serio, seriosament, sul serio, de debó. El cigarret s’acaba…agghhhhhhhhhhhhhhh
M’ha retornat el regust del coco i la xocolata del cupcake. Mmmmmmh. Són les sis i quart. 18:15. A ella, la Carlota, li agrada caminar per la diagonal.
Farem una migdiada. La palabra migdiada es muy bonita. Have you notice that I switch to catalan, cada vegada que puc?
Estic..estoy cansada, que lola está tan maca, guapa con este vestido que se compró en HyM y le costó diez euros. Negro con cremalleras. Algodón. Medias negras, transparentes. Total
Kings of Convenience. Ja m’estan cansant. Comprando en cererías
“Tot això té un ordre”, no és que jo sóc molt maniàtic amb l’ordre. Només en quedarà un, que el secaré (¿) i el posaré al seu prestatge.
Hi havia un noi que era el número D. Bé, la lletra D. Es deia Enric i netejant les olles amb sabó, olles plenes de sabó, he pensat que tan debó fos davant meu. Aquella mirada, framed by black rimmed Ray Ban glasses, amb ulleres de pasta ne estàs com en una pel·lícula del Fellini –sí, amb la tònica del Hacendado?!
SÍ.SÓC UNA DONA SOLA.
Sense els meus amics estic sola. Dammi solo un'ora (correcció per Loli, Bologna)…..pasta, tonno e cipolla…..per finire una sigaretta.
Porque es mi amigo vamos a respetar su elección: Estereotypo.
BURRO
Anyone will miss me anymore. Flipes amb el gust d’un Nobel
Le faltan las Manoletinas. Pretty Ballerinas (?) don’t think so.
Adiós. Ciao. Auf Wiedersehen. Goodbye. Adéu
(em fa mandra buscar alters llengües)
Totally coach potato. CULTURE VULTURE
Or i d'altres coses. -Cari! Cari! la perra también se marea....quieres dejar a la perra (?) ..pregunta retórica. Ell, treballa en una asseguradora, ella, en un hospital.
Alors on dance.
I tal i qual.
La filosofia és allà. Sempre. Tots reflexionem. Alors on chante. Tots reflexionem, alguna vegada. Alors on dance. EL HOJALDRE CON LAS ESPINACAS. UN POLLO AL HORNO?. Les galtes?
La que ho sento sóc jo. Que tinc amigues així...... Je t'aime, moi non plus.
Sabeu ja, des d'aquest moment. "yakisoba". "A tumá pal cul".
VIVA JANE BIRKIN. Orang Outang.
I ara acabem. Adéu.
En serio. De debó, bon dia. Bona nit
millor
El "follem" que ho resumeixi tot
As always, love.
Per dir-ho a pas de frare convidat i sense embuts, pensar en l'amor sempre em fa viure bé. Així, en difús, en abstracte, clar, tenebrós, l'amor mític i l'obvi. L'amor en totes les seves versions i històries. Gràcies per existir i fer-me respirar.
"No puc dormir. Em desperto al mig de la nit i vaig a comprar-me un gelat de coco, pinya i nous de macadàmia al Deli de la cantonada. És per detalls com aquests que Woody Allen diu que no podria viure en un altre lloc que no fos Manhattan, ja que és l'únic tros de món on, si ho volgués, podria aconseguir una sopa de tortuga a les 4 de la matinada, un paradís, la terra promesa per un neuròtic workoholic com ell. Fins i tot amb el gelat desfent-se'm a la boca, no deixo de menjar-me les ungles, un signe somàticament clar que estic començant a integrar-me en aquesta ciutat nerviosa. Llàstima que ja em toqui anar-me'n."
Aquest passatge d'un llibre de'n Pau Guinart és meu. Aquesta sensació és meva. Em va transportar directament a Londres, al Paki de Holloway Road, adjacent a la meva Jackson Street, allà al borough d'Islington. Una munió de flaixos de passarel·la francesa, m'ofusquen, m'enlluernen encegant-me amb els records. Nostàlgies de cendra. De carrers asfaltats amb passes amigues i amants. Sol refredat al matí, abrigall tènue. Corrues de gent, Oxford Circus, Hampstead. Aquest últim, l'últim paratge per sempre. Flors i teles de totes les mides i mil somriures. I una boqueta que bufa suament i s'ho enduu tot...un instant que ja és només, només, un somni. El meu.
"No puc dormir. Em desperto al mig de la nit i vaig a comprar-me un gelat de coco, pinya i nous de macadàmia al Deli de la cantonada. És per detalls com aquests que Woody Allen diu que no podria viure en un altre lloc que no fos Manhattan, ja que és l'únic tros de món on, si ho volgués, podria aconseguir una sopa de tortuga a les 4 de la matinada, un paradís, la terra promesa per un neuròtic workoholic com ell. Fins i tot amb el gelat desfent-se'm a la boca, no deixo de menjar-me les ungles, un signe somàticament clar que estic començant a integrar-me en aquesta ciutat nerviosa. Llàstima que ja em toqui anar-me'n."
Aquest passatge d'un llibre de'n Pau Guinart és meu. Aquesta sensació és meva. Em va transportar directament a Londres, al Paki de Holloway Road, adjacent a la meva Jackson Street, allà al borough d'Islington. Una munió de flaixos de passarel·la francesa, m'ofusquen, m'enlluernen encegant-me amb els records. Nostàlgies de cendra. De carrers asfaltats amb passes amigues i amants. Sol refredat al matí, abrigall tènue. Corrues de gent, Oxford Circus, Hampstead. Aquest últim, l'últim paratge per sempre. Flors i teles de totes les mides i mil somriures. I una boqueta que bufa suament i s'ho enduu tot...un instant que ja és només, només, un somni. El meu.
El gust del gelat no sé quin era, però era Ben and Jerry's i sempre queia alguna guarrada més abans d'anar a dormir. comfortablement tancar els ulls sota l'edredó blanc i esponjós al costat de la catifa anglesa d'herència turca gruixuda i delirant amb la llar de foc fantasiosa i tranquil·la. Somniava moltíssim i de vegades em llevava amb llàgrimes als ulls, aferrant el coixí, excitada. Els dies al restaurant eren durs, però no tan com això. Vaig tenir tot l'amor. I el meu.
Prou de parlar d'ahir; justament avui, en Jorge Volpi m'ha regalat un altre passatge de consens, de simbiosi, de vida, d'amor...
"No, no y no, rebatirán los puristas. Físicos y escritores no se parecen en nada. Es más: son criaturas antagónicas. El primero es un científico: alguien que confía en la razón, que investiga con rigor, que está obligado a probar sus afirmaciones. El segundo, en cambio, no tiene otro límite que su creatividad o su locura, carece de método -o su método resulta incomprensible-y, por tanto, de objetividad. El físico es serio y respetable; el novelista, en cambio...Los críticos no se atreven a decirlo, pero por sus mentes danzan las palabras bufón, comediante, payaso. ¿A quién se le ocurre emparejar a quien desentraña el cosmos con un tipejo que en el mejor de los casos balbucea bellas mentiras e inventa falsos misterios? Los puristas siempre hacen honor a su manía clasificatoria. Su ansia les impide ver que físicos y escritores pertenecen a la misma especie: ambos son meticulosos artesanos de la imaginación."
En Montilla, en Mas, els Joans...què són ells? també físics i escriptors, artesans de la imaginació. Igual que ho va ser en Méliès o ho és en Wenders, en Kafka o en Roth, com la Mileva Mavic o en Samuel Morse, Fleming, Arendt, Glucksmann, Curie, els Murakamis, Damien Hirst, Godard i Borges. que aquell publicista Sagarra tan victorejat, i by the way, tan presumptuós, --sense necessitat de ser un pelele per aquesta qualitat i sense deixar de ser guay-- diu que és l'únic que cal llegir.
Bé, jo què sé. L'amor i la imaginació. Ah! I la globalització. Jo en tinc una a Madrid, l'altre a Nova York, aquell s'escapa a Berlín, l'altra a Roma, un flipant a Tokio i encara algú que corre per Munich. I uns quants amb perspectives d'aixecar el vol fora de les fronteres, i tants coneguts escampats. És que les persones no paren d'escapar! Obrir els ulls, oblidar i endrapar-ho tot. Del Deli, del Paki o del Bar25.
M'escapo jo també? de moment continuaré llegint, que demà m'alçaré d'hora. Tot i que, la veritat és que les persones que valen la pena sempre han viscut fora del seu país un temps. Avui, ahir i demà. Penseu en les biografies dels vostres admirats. Això és així. Per tots els amics que no puc tocar, jo us celebro bonics.
El "follem" del Carabén que ho resumeixi tot plegat i au vinga va, a volar!
PS: rellegit, veig que escric molt ràpid, que sempre dono voltes pel mateix jardí i que sembla que salti sense solta ni volta. Doncs bé, només m'ho sembla.
"No, no y no, rebatirán los puristas. Físicos y escritores no se parecen en nada. Es más: son criaturas antagónicas. El primero es un científico: alguien que confía en la razón, que investiga con rigor, que está obligado a probar sus afirmaciones. El segundo, en cambio, no tiene otro límite que su creatividad o su locura, carece de método -o su método resulta incomprensible-y, por tanto, de objetividad. El físico es serio y respetable; el novelista, en cambio...Los críticos no se atreven a decirlo, pero por sus mentes danzan las palabras bufón, comediante, payaso. ¿A quién se le ocurre emparejar a quien desentraña el cosmos con un tipejo que en el mejor de los casos balbucea bellas mentiras e inventa falsos misterios? Los puristas siempre hacen honor a su manía clasificatoria. Su ansia les impide ver que físicos y escritores pertenecen a la misma especie: ambos son meticulosos artesanos de la imaginación."
En Montilla, en Mas, els Joans...què són ells? també físics i escriptors, artesans de la imaginació. Igual que ho va ser en Méliès o ho és en Wenders, en Kafka o en Roth, com la Mileva Mavic o en Samuel Morse, Fleming, Arendt, Glucksmann, Curie, els Murakamis, Damien Hirst, Godard i Borges. que aquell publicista Sagarra tan victorejat, i by the way, tan presumptuós, --sense necessitat de ser un pelele per aquesta qualitat i sense deixar de ser guay-- diu que és l'únic que cal llegir.
Bé, jo què sé. L'amor i la imaginació. Ah! I la globalització. Jo en tinc una a Madrid, l'altre a Nova York, aquell s'escapa a Berlín, l'altra a Roma, un flipant a Tokio i encara algú que corre per Munich. I uns quants amb perspectives d'aixecar el vol fora de les fronteres, i tants coneguts escampats. És que les persones no paren d'escapar! Obrir els ulls, oblidar i endrapar-ho tot. Del Deli, del Paki o del Bar25.
M'escapo jo també? de moment continuaré llegint, que demà m'alçaré d'hora. Tot i que, la veritat és que les persones que valen la pena sempre han viscut fora del seu país un temps. Avui, ahir i demà. Penseu en les biografies dels vostres admirats. Això és així. Per tots els amics que no puc tocar, jo us celebro bonics.
El "follem" del Carabén que ho resumeixi tot plegat i au vinga va, a volar!
PS: rellegit, veig que escric molt ràpid, que sempre dono voltes pel mateix jardí i que sembla que salti sense solta ni volta. Doncs bé, només m'ho sembla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)