Dissabte temperat

La Mònica anava a treballar pensant en totes les coses que havia de fer aquella tarda per estar una mica més a prop d’aconseguir ser la treballadora del mes. Li havien dit que el premi potser era una nit d’hotel. Això és el que li havien dit. Un dia van regalar una nit d’hotel. Encara no sabia pas amb qui hi aniria la riallera i rodanxona Mònica, però de ben segur, lluitaria per aconseguir-ho. Ella sabia que avui s’està a dalt i demà s’està a baix en això del comerç i les vendes. Per tant, li agradava superar-se cada dia i que l’encarregada la felicités. Aquesta és l’actitud!. La frase que més l’encoratjava. Amb el noble fi de ser la treballadora del mes al cap, de camí a la pastisseria, la dona anava calculant les estratagemes que posaria en pràctica per tal que els clients s’enduguessin més panellets dels que, a priori, havien vingut a comprar.

Col·locar la punta del dit sobre la balança amb molta cura. Deixar anar amb simple quotidianitat que els panelletes marxen com l’aigua un cop es deixen sobre la taula. Assegurar a les més indecises que és millor que sobri que no pas que en falti. I sobretot aconseguir que es decantessin per les plates personalitzades en comptes de comprar les que ja descansaven preparades sota el vidre arodonit. Amb destresa i una gràcia evident, la Mònica podia aconseguir entaforar 25 panellets a la safata amb sanefes de cartró de mida, idealment, 16 peces.

Ei! I sense deixar de banda l’estètica. Perquè la Mònica col·locava panellets sobre la plata blanca com el joier eixerit col·loca perles al coll de les senyores distingides.

Havia menjat d’una revolada i no havia pogut deixar-se anar al sofà per la seva mínima migdiada. I caminant ràpid, perquè arribava tard, pensava en càterings, pastissos i panellets, quan un gust àcid va pujar-li de la gola a la boca, com un cop. Era el rotet silenciós dels macarrons ben sofregits amb botifarra que havia dinat a casa. Els mateixos macarrons, sense desfer, lluien a l’aparador de la botiga, al costat del bacallà a la llauna i el fricandó amb bolets que pastaven en safates que semblaven de plata.

La Mònica obria la porta de l’establiment decidida a emplear tota la seva jovial personalitat per tal de ser la treballadora del mes.

Tres carrers més enllà, al costat de l’església, una joveneta li explicava a una altra que avui s’havia posat les lentilles del revés. Ai. Li responia l’amiga. Vols que anem a fer un suís al BonGust?, el podem acompanyar amb quatre panellets!. Suís amb panellets???, va dir amb una ganyota la de les lentilles. L'Ernest me la tornada a fer...respongué la segona. 

Ahir vaig conèixer un artista

Aquell que crida l'atenció sense necessitat d'obrir la boca. Persona d'aura màgica que atrau amb magnètic silenci, activant-te quan és a prop.

Artista perquè viu passió i curiositat. Parla amb els ulls que escupen cervell i cor en simbiosi natural.

Ahir vaig conèixer un home amb talent i sentit de vida. Artista perquè posseeix el do de copsar l'essència que els seus coetanis quasi bé no perceben.

Sabràs què ets davant d'un artista quan vegis un far que il·lumina de forma perenne. I sempre tinguis ganes de més. Mirar-te'l, escoltar-te'l, entenent que et coneix. Comprenent que no podem fer altra cosa que traduir-nos. Viuràs content, quan les espurnes ocurrents et penetrin i t'ajudin a nedar amb més força cada dia. Escolta-les!

Els genis són persones vivint amb èxit i responsabilitat el que saben fer més bé.
I efectivament, la seva misèria és la teva. Però no oblidis que no t'ha tocat a tu crear el paradís des d'uns fulls en blanc.

... Michael Nyman, sap que l'art fereix i fa patir però que no hi ha res més que et pugui satisfer en plenitud. I ell ho viu tranquil·lament, de forma orgànica.


En aquella sala de cinema, un cop acabat el seu documental, l'home seia deixat anat a la butaca...es notava que havia vist el film més d'una vegada. El cor va saltar quan el vaig detectar. Jove ansiosa i ràpida, emocionada de regalar-nos quatre paraules. Quan les mans càlides del compositor agafaren les meves, vaig ser feliç.
 
Artista? aquell que et fa transcendir en l'excelsa bellesa d'un món imperfecte. El que et fa plorar en consciència! clama que ets únic!


És un home egocèntric i alhora generós. Accepta la inspiració. Comme il faut
 ...thank you Mr. Nyman.

PS: Tots i totes sabeu quan sou davant d'un artista. Perdoneu la retòrica. D'altra banda, m'assedega i allarga el moment d'èxtasi. Jo també sóc egocèntrica. I els que em coneixeu sabeu que avui respiro paraules. Nedant en la seva infinita profunditat. Són elles les que juguen amb mi...decidint quan l'encerto, quan les penetro, quan tant sols frego la superfície, quan ens abracem, paraules.

Candida

Blanquíssimes, lluminoses, pures. Actes sincers i innocents.
La putada és fer-se gran i perdre els millors atributs dels menuts.
Però és ben fàcil! seguiu somniant, somrient, càndides ànimes!

Sentiments contradictoris

Començo així perquè estic enrabiada de trobar-me davant "el paper en blanc" amb ganes d'escriure sobre l'obra de teatre d'ahir i no saber per on continuar...
I m'adono que jo no en sé de fer crítica teatral i m'enfilo per les parets! però dona, home, tranquil·la. No pots pretendre saber-ho fer tot en aquesta vida. I me'n vaig per les branques. Però m'hi obligo.

Per què?
Perquè qualsevol moment és bo per practicar aquest joc de paraules que es coordinen, una darera l'altra, fent camí. La vida en cada una d'elles.

Qui té por de Virginia Woolf?
Vilarasau excessivament excelsa, al costat d'un Arquillué amo i senyor de l'escena, anul·lat per tanta misèria interior. Bé, segurament no. Potser ell guarda més bondat interior ...i definitivament s'ha entregat tant enllà, s'ha arrossegat d'aquella manera perversa, que qualsevol humiliació és bona per sentir-se útil. Perquè ha desaprès a dirigir-se de qualsevol altra manera a còpia d'anys d'afilades repeticions.
Generosíssims convidats (Aixalà i Benet), encarregats de fer pujar i baixar les envestides dels primers. Ells recolzen i animen un diàleg brutal.
L'alcohol i els jocs són vestits al terra. Aviat només escoltem i veiem sentiments despullats. Pornografia de qualitat càlida.

Qui té por de Virginia Woolf?
Un públic que assisteix perplex i angoixat a la duresa còmoda en la qual estan instal·lats els protagonistes. Uns espectadors que no poden evitar convertir-se en voyeurs sàdics al final, quan descobreixen, gradualment, que han entrat a la part fosca del seu ser. Aquella que gaudeix veient patir els altres (esclar, esclar perquè sabem que és teatre. Oi tant! què va. El dolor dels altres no ens atrau mai. Au. On vas a parar)

Qui té por de Virginia Woolf?
Tots nosaltres que mirem o actuem estem espantats del llop que són les nostres entranyes. I l'ésser més pla es converteix en el més temible i el més extrem en la criatura indefensa i desesperada, la més incapaç de consolar-se o llepar-se les ferides.

Aquell parell no es feien mal gratuitament. George i Martha es mataven amb vida perquè no havien après una altra forma per tal de sobreviure. Sovint el negre és un color comfortable i pròxim, tant fàcil que difumina l'ètica.

Qui té por de Virginia Woolf?
Totes les bèsties mal educades.
Tots; feres de tant en tant. Primavera després tardor.


Sono qui con te sempre più solo... E un privilegio estare con te?

Bon dia, va.

Sembla que les emocions no t’avisin mai perquè arriben de cop i volta, però, imperceptiblement, una mirada perduda en un punt que s’ha desestabilitzat sense voler-ho, o una mà tancada aguantant el cap que té ganes de defallir, et fan notar que la por t’ha atrapat i que hauràs de barallar-t’hi per véncer-la.

Por al desconegut, que no és res més que la pròxima decisió.

Trobo lícit que hi hagi envejosos d’aquells que mai tenen por de la pròxima decisió. Aquells que tiren milles sense mirar enrere i quasi sense pensar. A mi em costa horrors. I no és indecisió. La fermesa i la idea hi són amb l’entitat d’una columna o una piràmide egípcia. Però com costa no patir només de veure-les tant grans, poderoses i eternes.

I sí no va bé? Sé que anirà bé. Però... i si el silenci es fa més gran?

Para i respira unes quantes vegades, quin coi de remei és aquest? La decisió et seguirà esperant a la cantonada, amagada sota el vel de la sorpresa. I segurament només hi ha una solució; destapar-lo per penjar-te’l al coll o deixar-lo sobre la cadira.

Quin tant per cent de feina i de sort hi ha en l’acció d’agafar el vel? Cadascú se sap els seus. El que està clar és que en les decisions no hi ha ni un ni l’altre.

La decisió no porta feina ni sort. Sempre tot vé d’abans o se’n va fins després.

Vivim l’etern moment que no és.

Vivim doncs per favor.

La mort és veritat. Per molts anys

Només hi ha una norma. Només hi ha una llei que no admet trampes. Sí. exacta, aquesta és la mort.
Amb pena o glòria, tots acabem marxant. I saber que un dia tot acaba hauria d'esperonar la nostra vida, la totalitat de nosaltres els mortals. La mort ha de donar ales per créixer, caminar, crear i sobretot estimar. Qui s'espavilaria sense ella?
Germinar un amor real que és l'únic que ens dóna l'esperança de la transcendència. L'amor universal que es troba en totes les accions que emprenem menats pel cor i la ferma voluntat. Totes. Absolutament totes les decisions sense oblidar-ne cap ni una fetes de ganes amb força.
 Steve Jobs ho tenia clar, i sobretot, ho posà en pràctica.
El que ens queda no són els gadgets, no; el pòsit és molt més gran, va més enllà...la riquesa (sembla mentida, oi?) és un intangible en aquest cas. De fet, els seus estris cada vegada es toquen menys i es senten més.
És un alleugeriment per les petites ànimes d'aquest segle acabat d'estrenar que hi continuï havent persones immortals que de tant en tant ens recordin què vol dir viure, quin és el sentit.


PS: I no és fantàstic adonar-nos que som clàssics?  i que al segle XXI tornem a ser politeístes...bé, de fet, segurament mai hem deixat de ser-ho. Stay hungry, stay foolish...and let us listen.

Una tarda

Crec que mai podria escriure amb rock dur.

Sinnerman, Nina Simone. Això sí. Sigui a Sant Feliu de Guíxols o enmig de Minesotta.

Ara no sé com s’escriu i no penso mirar la Wikipedia. Posaré REPEAT a la Simone eternament.

Avui hi havia un iaio. Allà al Port Vell. Portava una gorra de BOSS i tenia la panxa gran i el cos petit. I ell era allà assegut; absort i present, com si acabés de fer una sessió de yoga però sense fer-la.

Kenzaburo Oé, es veu que en Mishima diu que és molt bo. Jo he llegit unes quantes línes: baralla amb la ressaca, com tots.

No tinc res més per escriure. Mentida. Ho tinc tot per escriure. Però ara em sembla ...estic segura...que aniré a fumar un cigarret.

El gust de la xocolata amb llet s’ha instal·lat entre les meves dents, mentre la Simone ha callat i sona el moment instrumental del Sinnerman. Aquells aguts. Aquells pessics.

I ara el picar de mans! O el picar de mans! El moment que tot espectacle està fet per.

El repicar de mans.

Aixeco les espatlles davant del llum immòbil i la pantalla acolorida.

Què més voleu que us digui?

Demà serà un altre dia. I aquest moment de llibertat que em regalen els meus dits i les tecles, me l’haurà robat un altre cop, el temps del món que habito.

Oi tant que sí! Sí, i mil vegades sí. Escriuria durant hores, sense pausa. En silenci. Sense més món que aquest; però haig de parar. Estiro els llavis en senyal de resignació.

M’obligo a parar. “Hear me praying lord”.


Sinnerman

Diversos

La dedicació i l'exotisme ens atrauen. Això explica, també, les delicioses audiències que va recollir el retrat que l'Om va fer a la vida monacal de la Sra. Forcades i companyia.

Perquè en moments de desconcert, tots ens repleguem.

Quin sentit té la vida,  sense una mica d'estripament?
La vida és el sinònim de la passió.

Ser i estar

La piel que habito està angoixada i sorpresa. Almodóvar és gust, gràcia i tot tacte. Banderas i Anaya són titans. Concha Buika, dolorosa passió. L'art és garantia de salut.

Retòricament

#catalaalatac , #noquemesmibandera; les guerres del segle XXI (a casa nostra) són estèrils, inútils, cegues, sordes i fugaces. No sé fins a quin punt ens en podem alegrar.
Què ens queda quan la dialèctica desapareix?

Deliri

"En esta fe naturalista, en esta maternal, antiquísima cultura mediterránea, hija de Deméter, el vino es el elemento varonil, que trae un poco de espíritu y de anhelo de immortalidad, el que regala la embriaguez dulce de la immortalidad, el delirio sagrado por donde se desliza la esperanza".

(María Zambrano - Séneca)

Divertimento

Una esfera fantàstica. Clara i somrient. Estàtica, immòbil i tant potent.

Observar-la amb desfici. Estimar-la embadalit.

Petita, tremolosa. Eterna. Juganera.

Em permets anomenar-te?

Gràcies per ser aquí, penjada, i ben emmarcada, per a mi.

Daurada pel sol, sota el blau marí.

No hi ha quadre més fantàstic.

Ni tot l’or, ni el barroc.

Res ni ningú t’espanta. Forta, tosca, magnànima.

Reina de la nit.

Fugada de dia.

No et podria abraçar, no ho voldria suportar.

Els fantasmes també et persegueixen.

Avancen els escorpins. T’anul·len. Em crides.

Em vols. Plores i rius. Bous. Esquelles.

Però sobrevius!

Com sobrevius!

Els escups sense mullar-los. Els avises a tots.

Il·luminant-los els dius: fugiu! I passen, van passant.

Imperturbable. Organitzant el cicle, la vida, i la mort.

Deesa benèvola.

Rica

Sempre súbdits. Ofegant-nos sota el teu far etern.

Perdent-nos, insegurs, movent-nos.

Salvadora i positiva.

Tots dins el teu cos, quan t’observem

respirem i callem.

Transpirant lilàs

Obrir els ulls a mitjanit, obrir el llum, escriure i ser feliç.

Començar els dies amb orgasmes. Començar els dies amb vacances. Començar-los així. Iniciar-los amb benestar, plenitud, amor.

Això és inaugurar el millor dia de la teva vida.

No. no. no.

Fa un mes i un dia que no escric per aquí i això no pot ser. Si no ens exercitem, morim com l'Amy, en l'absoluta foscor d'un crit de profund patiment.

Escric escoltant-la. Des de dissabte a la tarda que l'estic escoltant amb fruició desmesurada. I a mida que cada nota, cada agut, cada minut van passant, els meus sentiments es van temperant amb el seu record, fusionant-se amb aquell carrer que plens d'amor i llibertat, tant hem trepitjat: Camden Road amunt, Camden Road avall...fins arribar a Jackson Road, mentre respirem l'alegria de ser a Londres sols, amb nosaltres mateixos i tanta plenitud. I ella ja no el trepitjarà mai més, el seu barri. Sortosament la seva música ho farà per sempre. Dins les orelles d'una estudiant que camina cap a la universitat o sortint dels altaveus i escapolint-se per les finestres obertes d'un Golf atrotinat, mal aparcat al costat del McDo.

I què hem de dir? Un amic opina que més val morir, que no pas viure moribundament; una amiga comenta, que és un altre exemple claríssim d'un deu professional i un zero a l'esquerra personal. Els comentaris de molts van plens de bones paraules: era una bona persona, plena d'amor, tan riallera, fantàstica... tot veritat i tot res. Res més que adéu i acords. Acords fregant-nos les orelles. Thank you for your voice and your lyrics, bittersweet lady. Swing. love. Cool woman.

When you walk in that bar and you're dressed like a star...mira quina noia de barri més graciosa, una noia com qualsevol altra, filla de pares treballadors.




amb un talent sobrenatural



I tot llençat per la borda.
NO. Per molt que ens hagi agradat, mai la podrem col·locar sobre un pedestal. I la recordarem amb molt menys afecte que pena, per d'aquí uns anys seguir dient:
pobre noia.

I em sap greu. Ahir encara estava emprenyada amb ella. Idiota! per què t'ho has carregat?.
Avui, ja està.

Així acaba aquesta veu i aquesta història; però gràcies un cop més, Amy. Gràcies per recordar-nos amb tanta dedicació, quin és el camí de la veritat. Brindarem amb alegria pels teus millors moments i no t'oblidarem; inconscientment, amb això que et sortia de dins i que no has volgut cuidar, ens ho has fet impossible. Ja no et castigo, que tu sola t'has perdonat, marxant, exhalant l'últim i etern I'm sorry, dins la teva casa de pena, moqueta, drogues i tota la bona música barrejada pel mig...volent escapar de les ampolles de negra birra.

Cinque minutti

16:55 tinc cinc minuts per deixar anar alguna paraula.
Marxo a celebrar la revetlla de Sant Joan al meu poble preferit del nostre país petit.
Avui, ahir fa un any, acabava l'últim examen de la carrera (PEE, Política Exterior Espanyola). Ha estat un any farcit. Com tots els vostres, n'estic segura.

Farcit de llavis, ganyotes, rostres, líquid i aliments nutritius.

Al meu voltant, ara mateix, algú crida barra lliure, el sol entra per les grans finestres i sóc feliç.

Tot segueix avançant, i com ja et vaig dir un dia, quan la felicitat s'apodera del teu estómac és difícil expressar quelcom massa èpic.

Sigues molt feliç també tu.

Mira, la blackberry m'avisa que la troupe ja és aquí. Adéu

Nines de l'estramoni romà

-Oh, és preciós -extasiada- jo vull viure aquí.
(Bé; va, que nooo...que diuen que si no ja no seria un paradís)


Tota la felicitat que hi cap en un cos és eterna.

Més les pizzes ben fetes mentre mirem cadascun dels rostres identificant els nens i les nenes que s'amaguen, des del primer dia, darrera els ulls vidriosos de plenitud.

"See joy in hell"

Horror. Culs. Por. Pits. Terror. CABRÓ. Sexe. Barretes de xocolata. Presó i... prepucis


Shalom Auslander. Acabareu aquesta maravella en poques hores i sereu més feliços.


PS: L'editorial Blackie Books és molt mona perquè té llibres que tenen olor i textura de llibres.

PS II: Tot plegat va de jueus dels antipàtics. http://www.nytimes.com/imagepages/2007/10/01/arts/01lame2.ready.html

El cant dels clàssics

Les últimes entregues de'n Woody eren caramelets. On s'havia ficat l'aliment, aliment?
Anar a la taquilla del Verdi, comprar el caramelet, remirar-lo mentre comprem les crispetes, entrar a la sala, desfer el paperet transparent, ficar-se el dolç a la boca, assaborir-lo...notar-ne els matissos...pinya Whatever works, menta You'll meet a tall dark stranger... empassar i sortir de la cova màgica amb un somriure d'orella a orella.

-Nice Woody, però una més. Sempre el mateix. Aquest no té ganes de trencar-se el cap. Les fa com xurros.
-Sí però sempre amb bon regust...de caramelet de consulta, bona.

I Ahir l'Allen va passar dels caramelets a una Sacher en tota regla!
La seva genialitat original i esquiva ens ha donat una pel·lícula amb els mateixos mestre tites de sempre, les noietes sexies i amb ganes de fer i de dir, ELL, i el graciós turment de l'home de paraules i les imatges mal posades amb tota la gràcia d'un París monumental.

Catàrsi i tots els riures. Una estona fora del món. Le bon cinéma. Ens agrada aquesta cosa que ens enganxa i ens atrau perquè és el desconegut, l'imaginat, el somniat, l'evocat, el llegit, l'escoltat, l'anhelat...d'aquí també l'èxit de Mad Men, senyors i senyores. Recrear el que no sabem per a ser feliços ara; per després descobrir amb joia que sempre s'hi ha donat el mateix pa, tant aquí, com allà.

Està clar que la fórmula de l'èxit seguirà plena de passat i bona nostàlgia. Mirar endarrera, si es fa ben fet, mai pot ser un error.

Ah, i també n'hi ha una altra de molt cristal·lina....els mestres, seran mestres toujours!


PS: Em quedo amb el seu Hemingway i amb la il·lusió de saber que cap d'ells morirà mai.

Pots i rumor

És com quan no et pots aguantar el pipí i les dues portes blanques dels lavabos estan tancades. I tu no pots més, no pots més i et mires al mirall i veus com et poses la mà a l'entrecuix pressionant-te el sexe per intentar apaivagar les ganes d'orinar, però aquestes no disminueixen. I llavors, t'aventures, obres una porta i ostres, el bany era buit! quina joia. I ho deixes anar! mentre penses: que tonta que sóc!.

Això és l'escriptura.

Per un dissabte nostàlgic i rúfol. Concerto Alla Rustica, Concerto Grosso... Vivaldi i aire i punt. ...O música de cambra orquestrada pel mestre Brotons.