El moment ja ha arribat. Olor de sexe. Les lògiques i narratives que projectem i experimentem mai canviaran, fins que torni a arribar un ésser que canviï l'ordre de la història, "la lògica dels fets", Nietzsche, Hobbes, els devots s'alcen i diuen que vindrà. que ja és aquí.
Fire on the mountain
El moment ja ha arribat. Olor de sexe. Les lògiques i narratives que projectem i experimentem mai canviaran, fins que torni a arribar un ésser que canviï l'ordre de la història, "la lògica dels fets", Nietzsche, Hobbes, els devots s'alcen i diuen que vindrà. que ja és aquí.
Un topo bianco
No és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. Avui, en aquell lloc de Barcelona on es menja per 4 euros (5 i mig s'hi veus una canya), hi ha endrapat una tintada amanida de llenties i un rissotto de bolets que cruixia entre les dents i recobria l'interior de la boca amb la seva cremositat, la gustosa salaó se l'enduia instants després la cervesa. La dignitat de la feina, la dignitat directament de viure dignament. Han omplert el seus pensaments, la vista d'aquell noi amb mocador negre lligat al cap, netejant-se la suor lluenta que se li enganxava al front provinent de l'oli calent. Plat de fussilli amb tomàquet, formatge i alfàbrega. Un cigarret Nobel i gent educada que menja el seu pa amb --més-- dignitat i manté distretes converses preocupades per l'incert demà. També hi havia un avi, que es percep mig neguitós, però més aviat per l'instant pròxim, que pel demà, per no saber quan acabarà la sòrdida agonia de la solitud i l'incòmode tremolor, però tenint clar que serà més d'hora que tard. Ell s'alimenta amb parsimònia però també dignament. Després queda la cuinera i la cambrera, que no saben parar quietes, com passa en tots els establiments de restauració, i canvien plats i gots, coberts, pa i cetrills a gran velocitat, contrastant amb la calma de l'humil local.
Em fa gràcia llegir el que escriuen certs estúpids des de còmodes butaques de pell, al costat de ginebra cara amb uns bons twists de colors llampants. Perquè la dignitat és tota una altra cosa. M'ho ha explicat després de veure aquestes persones que n'alimentaven a d'altres al local on els dos plats i el pa costen 4 euros i una gerra d'aigua, et demana 80 cèntims d'euro. Això pot ser poca cosa, no hi ha cap estridència, no hi ha opulència, no hi ha vellut, ni ribet; però hi ha dignitat. Música, color, olor i esperança.
Sempre diu que li agrada veure la vida des de tots els angles, per poder apreciar-la millor en la seva varietat. Menysprea aquells que només es focalitzen en un color i l'entronen, per que acaben vivint a les fosques. S'ha de ser agraït i digne. I als atzucacs trobar-hi els colors i les esquerdes (sempre n'hi ha), per on poder respirar.
La sala barata amagada en un carreró barceloní és una imatge que respira sola, sense additius; aquells indrets que segons de quina pasta estiguis fet et regalaran les qüestions més essencials, aquelles que possibiliten l'avenç. Llarga vida a la pregunta, rosa vermella cap a les respostes.
No és que siguin deu dies de desèrtiques dunes, ni quatre minuts de respiració focalitzada en la intimitat, ni fins i tot és un tema d'eliminar opcions. les decisions les prenem cada segon. I si bé les preguntes precedeixen les respostes, de vegades s'ha de triar la segona pregunta i la primera resposta. no fa falta perdre's pels laberints cerebrals per que ens podem engoixar i
Em fa gràcia llegir el que escriuen certs estúpids des de còmodes butaques de pell, al costat de ginebra cara amb uns bons twists de colors llampants. Perquè la dignitat és tota una altra cosa. M'ho ha explicat després de veure aquestes persones que n'alimentaven a d'altres al local on els dos plats i el pa costen 4 euros i una gerra d'aigua, et demana 80 cèntims d'euro. Això pot ser poca cosa, no hi ha cap estridència, no hi ha opulència, no hi ha vellut, ni ribet; però hi ha dignitat. Música, color, olor i esperança.
Sempre diu que li agrada veure la vida des de tots els angles, per poder apreciar-la millor en la seva varietat. Menysprea aquells que només es focalitzen en un color i l'entronen, per que acaben vivint a les fosques. S'ha de ser agraït i digne. I als atzucacs trobar-hi els colors i les esquerdes (sempre n'hi ha), per on poder respirar.
La sala barata amagada en un carreró barceloní és una imatge que respira sola, sense additius; aquells indrets que segons de quina pasta estiguis fet et regalaran les qüestions més essencials, aquelles que possibiliten l'avenç. Llarga vida a la pregunta, rosa vermella cap a les respostes.
No és que siguin deu dies de desèrtiques dunes, ni quatre minuts de respiració focalitzada en la intimitat, ni fins i tot és un tema d'eliminar opcions. les decisions les prenem cada segon. I si bé les preguntes precedeixen les respostes, de vegades s'ha de triar la segona pregunta i la primera resposta. no fa falta perdre's pels laberints cerebrals per que ens podem engoixar i
fa massa temps que tinc aquest escrit en stand by, i avui sé que ha estat per que la meva vida ha viscut en un play total i brutal des d'aquell no és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. M'agradava llegir i rellegir aquestes paraules i les que les precedeixen, totes amagades en l'edició de missatges del bloc. Estava inquieta, no sabia com havia d'acabar l'escrit, quin final seria el que em faria sentir més orgullosa i anava llegint i rellegint el text pensant per on l'havia de conduir. És un text viu i com tots diu:
VIDA = RIQUESA
De la religió somniadora
Jo en sé d'una que fa 4 anys es va marcar el cos amb la paraula dreams. Per ser més precisos, sweet, dreams.
I el temps cada dia li dóna més la raó. Els somnis són l'aigua que desitgem després d'una nit de borratxera descomunal. desassedegats tots. Els somnis són el Cestrum nocturnum (o el galán de noche) que olorem en les càlides nits d'estiu. Els somnis són necessaris com les papallones a l'estómac, en fait, la seva carcanada està feta d'elles. Qui no té un somni, qui no en té més d'un, no té vida i quasi tampoc té mort. No té res.
M'agraden els dies que tinc els somnis (que no deixen de ser els anhels) més amunt de l'últim pèl del cap. I els admiro, i els remiro, i me'ls empasso, i els assaboreixo com la millor galeta, del millor gelat. Com si fossin, la típica galette de Pérouges, que encara no he tingut el plaer d'assaborir, però que somnio, i somric.
Demà alguns dels meus amics, coneguts i saludats somniaran amb mi, com mai hem deixat de fer, pel nostre petit gran país, Catalunya. La terra meravellosa i més que plena. Un lloc que quan obre la porta, l'obre de veritat. Un indret amb la tradició més demòcrata de tota la vella Europa. Suspiro quan penso en tu.
Demà 10 de juliol amb molta rauxa i amb el seny més que pagat, demanarem respecte. La meva estimada diu que les persones que admira per la seva intel·ligència no van a manifestacions per que no serveixen de res... segurament té raó en que no serveixen, però eliminaré el res.
S'ha de recordar que el res és no tenir somnis, anhels, el res és la terra erma, àrida, perduda, desemparada, és una cosa que no existeix per que ningú la mira, ningú la cuida i ella, és àrida i està perduda, tampoc es manté, és vuota, està tancada.
Jo tinc amics, coneguts i saludats que són uns somniadors. I que no deixaran de ser-ho, Catalunya. No puc amagar l'emoció que em produeix la passió de les persones. La passió, la passió, la passió, quina gran paraula!!! és tant forta i animal, que acompanyada amb el seny i el somni fa emergir el triangle sorprenent i magnificent de l'existència.
Somniem demà, avui i l'altre i el de més enllà. Somniem desperts, adormits, arraulits i humits. Somniem de cap per avall, o mirant fixament l'horitzó. Somniem amb passió. Somniem.
I actuem.
Tenim un poder molt especial i és que podem allargar els somnis tant com volguem. Sempre són allà, guardats entre els objectes de vidre verd, els alls, les cebes i les confitures del rebost. Ells sempre són allà, al prestatge, esperant-nos. I de vegades, se'ns enfilen pel nas, com l'olor del pastís de poma de la mare guardonada.
De vegades dubtem. Moltes vegades dubtem. Massa vegades dubtem. No deixem de somniar però si d'actuar. El dubte, quina estúpida pedra a la sabata. Quin enuig, quina aflicció, quina creu. És quan sembla que defallim i tot el nostre voltant es posa d'acord per fer-nos creure que és millor deixar-ho córrer, que és millor sortir a ballar, que és més fàcil oblidar, tancar la porta i passar pàgina. Però no!, fem cas de la passió, que és el cor qui parla. I el camí serà planer. Jo et prometo un camí planer, cor somniador, que actua sens dubte.
No ens deixem enganyar. No defallim. Visca la terra i els seus cosins!
I al final del camí, la cosa més viva i plàstica, és que la llibertat camina al costat de tots i cada un de nosaltres. Aquesta paraula tant vasta, la llibertat, respira pels nostres ulls.
I el temps cada dia li dóna més la raó. Els somnis són l'aigua que desitgem després d'una nit de borratxera descomunal. desassedegats tots. Els somnis són el Cestrum nocturnum (o el galán de noche) que olorem en les càlides nits d'estiu. Els somnis són necessaris com les papallones a l'estómac, en fait, la seva carcanada està feta d'elles. Qui no té un somni, qui no en té més d'un, no té vida i quasi tampoc té mort. No té res.
M'agraden els dies que tinc els somnis (que no deixen de ser els anhels) més amunt de l'últim pèl del cap. I els admiro, i els remiro, i me'ls empasso, i els assaboreixo com la millor galeta, del millor gelat. Com si fossin, la típica galette de Pérouges, que encara no he tingut el plaer d'assaborir, però que somnio, i somric.
Demà alguns dels meus amics, coneguts i saludats somniaran amb mi, com mai hem deixat de fer, pel nostre petit gran país, Catalunya. La terra meravellosa i més que plena. Un lloc que quan obre la porta, l'obre de veritat. Un indret amb la tradició més demòcrata de tota la vella Europa. Suspiro quan penso en tu.
Demà 10 de juliol amb molta rauxa i amb el seny més que pagat, demanarem respecte. La meva estimada diu que les persones que admira per la seva intel·ligència no van a manifestacions per que no serveixen de res... segurament té raó en que no serveixen, però eliminaré el res.
S'ha de recordar que el res és no tenir somnis, anhels, el res és la terra erma, àrida, perduda, desemparada, és una cosa que no existeix per que ningú la mira, ningú la cuida i ella, és àrida i està perduda, tampoc es manté, és vuota, està tancada.
Jo tinc amics, coneguts i saludats que són uns somniadors. I que no deixaran de ser-ho, Catalunya. No puc amagar l'emoció que em produeix la passió de les persones. La passió, la passió, la passió, quina gran paraula!!! és tant forta i animal, que acompanyada amb el seny i el somni fa emergir el triangle sorprenent i magnificent de l'existència.
Somniem demà, avui i l'altre i el de més enllà. Somniem desperts, adormits, arraulits i humits. Somniem de cap per avall, o mirant fixament l'horitzó. Somniem amb passió. Somniem.
I actuem.
Tenim un poder molt especial i és que podem allargar els somnis tant com volguem. Sempre són allà, guardats entre els objectes de vidre verd, els alls, les cebes i les confitures del rebost. Ells sempre són allà, al prestatge, esperant-nos. I de vegades, se'ns enfilen pel nas, com l'olor del pastís de poma de la mare guardonada.
De vegades dubtem. Moltes vegades dubtem. Massa vegades dubtem. No deixem de somniar però si d'actuar. El dubte, quina estúpida pedra a la sabata. Quin enuig, quina aflicció, quina creu. És quan sembla que defallim i tot el nostre voltant es posa d'acord per fer-nos creure que és millor deixar-ho córrer, que és millor sortir a ballar, que és més fàcil oblidar, tancar la porta i passar pàgina. Però no!, fem cas de la passió, que és el cor qui parla. I el camí serà planer. Jo et prometo un camí planer, cor somniador, que actua sens dubte.
No ens deixem enganyar. No defallim. Visca la terra i els seus cosins!
I al final del camí, la cosa més viva i plàstica, és que la llibertat camina al costat de tots i cada un de nosaltres. Aquesta paraula tant vasta, la llibertat, respira pels nostres ulls.
Oh, la-la-la-la-la-là. C'est si bon
Els mites ens mantenen on the road. Gràcies a ells prenem consciència de la nostra ment; passat, present i projeccions futures. Sobretot ens fan veure molt del passat i molt del desitjat, allunyant-nos del ara i aquí. Així doncs, els mites floten. I ens fan flotar. L'acció és dormir i l'objecte físic o material és el mite. Una acció, dues sensacions: ens regalen somnis, debades útils, par rire ou pleurer. Un mite ets tu. Intemporal. Ple de contradiccions. Recreant-se cada dia. Reneixent cada instant. Un mite som tots, però amb cadascú. sense barreges ni mitges tintes. El que vull dir és que dins nostre, portem el mite tant incorporat com el color dels nostres ulls*. I es dilata i es contrau al ritme de la nineta de l'ull. En comunió perfecta amb les experiències, per no sonar discordants, per no grinyolar de forma massa exagerada. El mite es fa gran i es fa petit, l'iris es dilata i el subjecte mor entre les reins, oh, mon amour. Som dins la sala plena i hi fa molta calor. SUOR. La suor despulla els individus i els converteix en natura. Foscor i moltes ninetes de vellut en moviment, i una senyora molt morena, amb un sari preciós i el braç ple de braçalets llatinoamericans i asiàtics. 54 anys, arrugues i camí. Dona, a côte, samarreta blanca de cotó, de tirantets, sense sostenidor, pits petits i molt eixerits, es fan mirar per divertits. Cabell negre i llarg, bella, de 25?. Xicotet amb polo Lacoste i ulleres très les Opticiens du Bac, preocupat per ser per allà, bon nanu, amb un contacte quiromassatgístic al carrer Balmes amb Travessera (Balmes 100 i pico), que reparteix orgullós i molt convençut del caràcter upper east side de l'acció.
Tots ens hem congregat aquí per la mateixa sensació d'snobisme. Gaudir-la, descobrir-la, reafirmar-la, intentar tocar-la.
El mite és el triomf.
I acte seguit la devallada.
El mite és la vida.
I LA MORT. amb visage d'une enfant
Hem d'estar molt contents pel temperament i caràcter de la felicitat. Doncs, si, hi hem d'estar!, oi tant (i creua els braços amb decisió i serra fort dents i llavis) Per la seva condició, complexió i creació. pum! jouer un jour.
Els mites ens envolten, tota la vida i són els miralls de la falsa realitat. De la realitat veritable. Ells voldrien ser com nosaltres i nosaltres com ells. Ells lluiten per tocar el blau del cel i nosaltres el del llac, de l'abundància. Les vides més apassionants són aquelles que tenen la voluntat de moure els mites per pròpia fruició.
*o les línies de la nostra mà.
"em deixo a la secció les notes que em va deixant la Laura cada dia".
Tots ens hem congregat aquí per la mateixa sensació d'snobisme. Gaudir-la, descobrir-la, reafirmar-la, intentar tocar-la.
El mite és el triomf.
I acte seguit la devallada.
El mite és la vida.
I LA MORT. amb visage d'une enfant
Hem d'estar molt contents pel temperament i caràcter de la felicitat. Doncs, si, hi hem d'estar!, oi tant (i creua els braços amb decisió i serra fort dents i llavis) Per la seva condició, complexió i creació. pum! jouer un jour.
Els mites ens envolten, tota la vida i són els miralls de la falsa realitat. De la realitat veritable. Ells voldrien ser com nosaltres i nosaltres com ells. Ells lluiten per tocar el blau del cel i nosaltres el del llac, de l'abundància. Les vides més apassionants són aquelles que tenen la voluntat de moure els mites per pròpia fruició.
*o les línies de la nostra mà.
"em deixo a la secció les notes que em va deixant la Laura cada dia".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)